divendres, 18 de maig de 2012

60 discos dels 60


Els que vam viure la nostra infantesa entre finals de la dècada de 1950 i la de 1960 vam assistir, sense intervenir-hi com a agents, al canvi de decorat d’aquella Espanya de la dictadura que ens va tocar viure. Érem fills dels nens de la guerra i d’un discurs de postguerra, la que van viure els nostres pares i els nostres avis. Del discurs de la derrota i de l’explicació d’un estat de coses que no per habitual ens resultava comprensible. No en farem un drama, perquè com a nens vivíem una situació privilegiada, tot i que tampoc teníem res amb què comparar-la, i que explicada ara aquella situació podria semblar aberrant i salvatge: quan no rebies a l’escola, rebies a casa, i sovint a tots dos llocs.

La informació que teníem del món exterior era nul·la: se circumscrivia al nostre barri, i la finestra al món era la fantasia del cinema, dels tebeos i, per als més privilegiats, la d’alguna anada a la Costa Brava, on els turistes eren tan estranys per a nosaltres, com nosaltres érem curiosos per a ells.

Ens va tocar viure el final de l’autarquia i de la segona postguerra. Si la primera postguerra s’acabava amb les cartilles de racionament (1952) i els acords de Defensa amb Estats Units (1953), la segona posava fi a la seva existència i la de l’autarquia amb l’arribada dels ministres tecnòcrates (1957) i el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959.

La fi del món antic tenia com a decorat les restes d’un país endarrerit, que encara passejava els seus mutilats de guerra pel carrer mentre rucs i cavalls rancis encara tiraven dels carros d’escombraries, la llet es comprava a les vaqueries i el peix es venia en galledes al carrer; s’apagaven els darrer fanals de gas i els trens treien fum i sutge per la xemeneia; la roba es rentava a mà en els safareigs públics, refredàvem les neveres amb trossos de gel que compràvem a 5 cèntims a la bodega, el carbó encenia les cuines econòmiques i els brasers de les taules camilla i escalfàvem el llit amb bosses d’aigua calenta; el sereno vetllava el nostre son i la tornada a casa del borratxos; les llaminadures eren un tros de regalèssia o de pega dolça, o les boletes de caramel de ca l’apotecari, que venia a posar-nos les injeccions de fetge de bacallà a casa; berenàvem pa amb xocolata o amb oli i sucre, i ens refrescàvem amb aigua de litines; corríem per agafar i penjar-nos del tramvia, dúiem els genolls sempre pelats i amb mercromina; els descampats i el carrer, tot el carrer, eren nostres, i la imatge de la sofisticació era una noia asseguda darrere d’una vespa, amb un mocador al cap i ulleres de sol.


I mentrestant, alguna cosa començava a canviar. Les joguines deixaven de ser de llauna i es convertien en plàstic, i la roba en nylon; la tele s’instal·lava en els menjadors; els biscúters, les isettes i els 600 competien per fer-se un lloc sobre les llambordes; la roba es rentava sola; apareixien els pick-ups i els discos de colors, les cançons sonaven en anglès i la joventut reia i ballava mentre les faldilles començaven a escurçar-se i els biquinis envaïen les platges. I la cel·lulosa substituïa en els vàters el paper de diari, que també servia per embolicar el llonguets, i el paper d'estrassa d'Elefante.


La tele era en blanc i negre, com els somnis (hi ha qui continua somiant en blanc i negre, com jo), però començava a desaparèixer el sèpia i el verd dels tebeos; transformàvem la llum de 125 a 250 volts i les bombetes passaven de 25 a 60 vats il·luminant racons desconeguts; les revistes mostraven els colors de la senyora d’Onassis -fins feia res vídua de Kennedy-, la fastuositat del palau persa de Farah Diva (i es vessava una llagrimeta per la repudiada Soraya), o els mocadors al cap de la Begum Salimah, nascuda Sarah Frances Croker-Poole, divorciada d’un lord i ara senyora de l’Aga Khan, príncep dels ismaïlites. Princeses en color per a les mares; blanc i negre i vermell bordeus per als herois del futbol. La il·lusòria realitat dels adults, mentre els nostres cromos, en color, eren un dibuix d’una realitat sovint igual de llunyana i exòtica.

A mida que avançava la dècada el poder adquisitiu dels espanyols augmentava, en la mesura que augmentava la capacitat d’endeutament; la societat de consum ens va mostrar un món a crèdit però en color, que es movia a ritme ie-ié; la cultura popular prenia forma en un mercat que mai havia estat tan gran (i havia de créixer tant que ha esclatat com una bombolla de sabó). Les parelles anaven de viatge de lluna de mel a Mallorca i nosaltres també fèiem el turista: quants més diners, més a prop de Cadaqués; i els més pobres, reculant des de Salou fins els càmpings La Ballena Alegre, El Toro Bravo o La Tortuga Ligera. Les cançons ens cantaven com n’érem, de feliços, mentre els joves romàntics es tornaven melosos a ritme de balada italiana i els rebels es deixaven serrell com els Beatles, i movien el cos en els guateques. La realitat tenia aspecte de calcomania i tacte d'estovalles d’hule.


Aquells nens, que no havíem tastat les farinetes, que menjàvem bistecs de 100 grams i que sabíem que el menjar no es tira, ens ho miràvem des de fora. I als tebeos, la nostra única propietat privada, hi començàvem a afegir els singles de 45 rpm. Les cançons –que ens les sabíem de memòria d’escoltar-les a la ràdio– i les portades –que ens informaven com era el món més enllà del nostre carrer. Amb la dictadura de la informació i de la imatge que impera ara, costa d’imaginar una tan minsa existència de finestres obertes al món, però era així per a aquella societat que s’informava amb el No-Do.

Portades amb nois amb ulleres de pasta, pantalons estrets i jerseis de coll de pic, i noies amb vestits estiuencs que s’escurçaven com els cabells de Jean Seberg,  creaven la il·lusió de viure la felicitat ajaguts a la gespa del campus d’una universitat americana, quan molts dels nostres companys no coneixerien mai una universitat per dins perquè es començava a treballar als catorze anys. Però l’optimisme i el color de la dècada de 1960 es reflectia a les portades dels discos de vinil. Alguns hem conservat aquells discos; en el meu cas heretats d’una cosina germana ie-ié enamorada del Dúo Dinámico, primer d’un, després, de l’altre.


Però qui hagi perdut la pista d’aquells records ara està d’enhorabona. L’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya programa, des de l’11 de maig fins el 10 de juny, l’exposició + de 60 discos dels 60, que mostra, a través de la producció discogràfica espanyola d’aquells anys, aquests canvis socials i culturals que van remoure els nostres pares, van preparar la joventut per a canvis molt més transgressor que estaven per venir (sota les llambordes de París hi havia la platja) i que per als que encetàvem la pubertat ens empenyien per entrar directes a l’infern que la religió i la formación del espíritu nacional ens auguraven, mentre ens feien formar militarment en el pati de l’institut, presidit per la bandera espanyola guarnida amb l’àliga imperial, la bandera de la Falange i la del Movimiento, i sota l’atenta mirada del Caudillo de España por la Gracia de Dios i de José Antonio, que escoltaven la imatge dolorosa del gal·lileu, que fa més de 2.000 anys que penja de la creu sense entendre res.

[Extres]

Vídeo de l'exposició

Entre la nova i la vella cançó

Arxiu musical dels anys 60 i 70

Els 60 canten en català. Discografia de música moderna

24 comentaris :

  1. Com que vaig néixer un pèl més tard que tu (de fet tot just el 64) estic temptat d'escriure una mena de rèplica, des dels anys 60 a 70. Però em mareja una mica la perspectiva.
    Avui he sentit que el Gerard Quintana vol muntar una mena d'acadèmia catalana de la música (subvencionada pels contribuents), i he decidit trencar l'únic disc que tinc d'ell. Això no ve al cas, però com que va de música...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens portem cinc anys, Lluís. Sembla poc, però alguns canvis van ser tan grans que es noten les diferències. Fes la rèplica, home!

      M'he fet un fart de riure. T'he llegit, he sortit al balcó a fer una cigarreta, i no he parat de riure.

      Amb la ironia que tens i la mala llet que gastes podries escriure uns textos còmics brutals. Només et caldria desenfocar una mica la mirada.

      El Quintana fa temps que remena la cua buscant el seu nínxol ecològic.

      Elimina
  2. Molt bona descripció de l'època que vam viure de petits, ben diferents de la que viuen els infants d'avui en dia. Com han canviat les coses i més que canviaran, encara que amb la crisi igual ens toca anar enrere. Qui sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ricard. Ho he fet sense enyorança, però aquells nens vivíem amb una fascinació pel món que ara s'ha perdut. N'hi hauria prou amb 10 minuts davant el que els cau a les mans abans de llençar-ho a les escombraries.

      Elimina
  3. Molt bo l'article ! Ja tinc ganes d'anar a l'exposició.

    Lluís, vinga, endavant, a la temptació els frens li van fatal. Jo també soc del 64.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. L'exposició i el lloc: l'aire que es respira a la Biblioteca de Catalunya no es respira enlloc.

      Elimina
  4. Muy bueno el artículo. Yo soy del 55 y de Bilbao, que es como ser aún más antigua ;)...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Pombolita.

      Ya me temía yo algo así: más antigua y de todo el mundo :)

      Elimina
  5. Que ben escrit, Enric! És exacte com ho dius. En el meu cas, hi poses un toc de ruralia i ja està! T'ho copio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot teu, Miraculosa. Veus, aquesta és una de les coses que em fan sentir millor quan escrit: saber que el que dic pot ser compartit per algú. Gràcies!

      Elimina
  6. Deliciosament escrit, Enric. Enhorabona. Sense nostàlgia, però sembla que senti la trompeteta (de llautó?) de l'escombriaire amb el carro trotant pel barri de Sant Antoni. Jo sóc del 56, i vivia en un principal, a sobre d'una vaqueria. Amb el fill dels vaquers camviàvem els cromos de "Vida y Color".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Sí, de llautó era la corneta! I ara que m'ho fas recordar, un dia hauria de parlar dels sons i les olors.

      Jo vivia en un entresòl, i sota casa hi havia una polleria. En el pati hi havia gallines i gàbies de conills.

      Els cromos de "Vida y color" van canviar les nostres vides: tenien una qualitat com no la tenien les altres col·leccions.

      Elimina
    2. Ep! Jo també soc dels 50s (1952), i comparteixo els mateixos records teus, doncs vivia al costat del mercat de Sant Antoni. La vaquería de que parles... pot ser la de Tamarit-Borrell?

      Elimina
    3. Profe, a mi m'encantava anar a la vaqueria amb la lletera (a ca la Carmeta, al carrer Xifré del Clot) perquè em deixaven anar a veure les vaques. Tinc l'olor clavada al nas!

      Elimina
    4. Profe, jo parlo d'una vaqueria que estava a Parlament, entre Viladomat i Calàbria

      Elimina
    5. Jordi, jo vaig néixer al carrer Calàbria! Sobre la rasa del tren de l'avinguda de Roma. Parlament queda una mica lluny, però hi podem traçar una línia recta :)

      Elimina
  7. jo tenia cassettes...es broma, a casa els meus pares eren plens de singles, però es veritat, jo tenia cassettes i vaig començar a gravarme discs de daltres, sent dels primers pirates de la història...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, els cassets donen per un apunt esplèndid. Ja caurà!

      Elimina
  8. Un texto verdaderamente hermoso; es muy difícil que alguien que no lo haya vivido comprenda hoy lo que era esa falta de información y ese distanciamiento que uno percibía con el mundo exterior, que lo era todo... De nostalgia nada, siempre es preferible el exceso de información y medios que hoy tenemos a aquella carestía y aislamiento... cuando ver algún filme de los que se ambicionabam era completamente imposible, cuando los libros de Luis Gasca, el Bang! o el Terror Fantastic te hablaban de cosas que uno creía nunca iba a poder conocer... De hecho, creo que el resto de mi vida no ha sido sino un ajuste de cuentas con aquella carestía cultural, por más que siendo como es la infancia de uno, el recuerdo la dibuje con hilo de oro...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fantàstica l'expressió: "...el resto de mi vida no ha sido sino un ajuste de cuentas con aquella carestía cultural"... Genial!!

      Elimina
    2. Una de las cosas más difíciles de la existencia (salvadas las necesidades básicas) es la búsqueda del equilibrio entre el ajuste de cuentas con el pasado y salvaguadar todo aquello que forma parte de nosotros y que fue adquirido en el paraíso de la infancia. Las carencias de antaño también nos proporcionaron (a la fuerza ahorcan) agudeza, intensidad y profundización en lo poco que teníamos; aprendimos a apreciarlo y a saborearlo. Como bien dice usted, el recuerdo lo dibuja con hilo de oro, pero malo quien no lo haga porque no sabe lo que es la felicidad.

      Hay palabras que resumen todo un sentimiento: le agradezco profundamente el adjetivo "hermoso".

      Elimina
  9. Jo com en Lluís sóc del 64. A més de poble, el que vol dir que moltes d'aquestes coses no ens arribaven. Només recordo un "guateque" per una celebració familiar a casa d'uns cosins amb uns discs com els que ens proposes. M'hi passaré perquè després molts d'aquests discs, i imatges, s'han fet presents.

    ResponElimina
  10. Però vaques sí que n'hi havia, no, Galderich? :)

    Els recorreguts pel passat sempre són interessants; desperten altres records, i aquests uns altres, i uns altres...

    ResponElimina
  11. Jo sóc més jovenet ;) ...però gràcies per transportar-me a una època que no vaig conèixer en persona!

    ResponElimina