Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 31 de juliol del 2023

Metròpolis, de Fritz Lang



Cada 2 d'agost, data de la mort de Lang, ressona pels carrers la melodia de A la cova del rei de la muntanya, de la Suite No. 1, Op.46 de Peer Gynt (Edvard Grieg, 1888). La sentiu? Veieu l'ombra de Peter Lorre dibuixada sobre el cartell que ofereix 10.000 marcs de recompensa per la captura d'un assassí?




Hi ha escenes, instants, mirades, gestos que marquen la història del cinema, que marquen la nostra història. Abans que Fritz Lang trenqués el silenci de la pantalla amb M, un assassí entre nosaltres (1931) ja ens havia abduït amb Metròpolis (1926). No faré cap reivindicació del cinema mut, però segur que alguna cosa es va perdre quan els actors van expressar amb la veu el que només es podia expressar amb el gest i el que només la càmera ens podia ensenyar. L'expressionisme tal com ens el va mostrar el cinema alemany ja no és possible, però no només per la irrupció del sonor, sinó perquè Lang va fer un pas endavant. Va fer de l'expressionisme el decorat del nostre subconscient mentre ens feia creure que ens explicava un relat realista. Lang feia màgia.

Fritz Lang (5 de desembre de 1890 - 2 d’agost de 1976), nascut austríac, abans de posar-se a dirigir va estudiar arts gràfiques i arquitectura, dues disciplines que es relacionen perfectament amb el seu treball cinematogràfic. Dirigeix Hallblut (1919) i Les aranyes (1920), i es casa amb Thea von Harbou, que serà la guionista d'algunes de les pel·lícules posteriors: Das Wandernde Bild (1920), Der Müde Tod (1921), Dr. Mabuse, der Spieler (1922), Metròpolis (1926), Spione (1927) i Das testament des dr. Mabuse (1933). Quan acaba aquesta darrera pel·lícula rep la proposta de Joseph Goebbels de fer-se càrrec de la direcció de la UFA. Lang era contrari a les idees nazis, i segurament el ministre de Propaganda del Reich no sabia que el director era fill de mare jueva. El mateix dia que va rebre la proposta Lang va fugir cap a França, deixant a Alemanya tot el seu patrimoni i la seva dona, que es va destapar com a filonazi. A París va rodar Liliom (1934), però contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer, se'n va a Hollywood. Als Estats Units va néixer un altre Fritz Lang.

Ara ens quedem amb el director europeu. Descrita sovint com la primera pel·lícula èpica de ciència-ficció de la història del cinema, l'acció de Metròpolis se situa en una gran ciutat del futur a l'any 2000, on la societat està dividida entre els treballadors oprimits i l'elit dirigent, cosa que no deixa de ser una trista premonició si mirem al nostre voltant.

Una de les poques pel·lícules declarada patrimoni cultural del món per la Unesco (també hi són les pel·lícules dels germans Lumière, Los olvidados de Buñuel i El mago de Oz, i el documental de la Primera Guerra Mundial, La batalla del Somme), Metròpolis és un film d'un extraordinari poder visual, raó per la qual l'etiqueta de ciència-ficció li queda petita. No hem d'oblidar que ens trobem no només en plena efervescència de l'expressionisme de la República de Weimar, sinó que arreu del món les avantguardes estan obrint les portes –no exclusivament de l'art– a una nova forma d'expressió i d'entendre la vida. Sovint es col·loca el naixement de la cultura popular en dates posteriors a la Segona Guerra Mundial, que és el moment en què la cultura de l'oci i el poder adquisitiu occidental permeten l'explotació del consum de masses. Però algunes formes d'aquesta cultura popular cal anar-les a buscar en aquest primer terç del segle XX: les avantguardes, la música negra americana, el cinema, les novel·les gràfiques, entre d'altres fenòmens, començaven a canviar els paradigmes de l'entreteniment de la gent, fugint de l'elitisme.

Més enllà del gènere i de l'argument, doncs, el poder visual de Metròpolis es fa patent en la combinació de decorats expressionistes, per un costat, però també en les escenes carregades d'una estranya modernitat. També la barreja brillant de fantasia i terror posada al servei d'una profunda anàlisi social i intel·lectual. Dos anys de feina on, a més de la direcció de Lang, cal tenir en compte el treball dels directors artístics Otto Hunte, Erich Kettelhut i Karl Vollbrecht, i la música de Gottfried Huppertz, convertida en una icona que ha inspirat més d'una generació de músics i que s'ha convertit en una de les bandes sonores de la nostra vida.

Sense Metròpolis la vida seria diferent. Però no hi ha paraules suficients per descriure un món que va néixer sense paraules. Veiem-la un altre cop, en versió completa i restaurada!



11 comentaris :

  1. Al Liceu passaran els Nibelungs de Lang, escrita per la seva dona i també amb música de Huppert que sona molt wagneriana.La primera part fou utilitzada posteriorment per la propaganda nazi, però la segona, molt diferent estilísticament, fou prohibida

    http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/els-nibelungs-en-cinema.html

    què dir de Metròpolis? una genialitat! Algunes escenes també són surrealistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. un incís: Peer Gynt és una obra de E Grieg

      Elimina
    2. Sí, kalamar, ja ho vaig veure en el programa de la filmoteca; per això no l'han inclòs. Serà qüestió de reservar butaca en el Liceu!

      Elimina
    3. Cert, ja he inclòs el nom de l'autor. Gràcies.

      Elimina
  2. Bon dia, Enric.
    Formalment una pel•lícula enlluernadora, plena de ressonàncies que continuen i continuaran fent efecte; amb tot, m’agraden més les dos darreres que va rodar a Alemània, M i El testament del Dr. Mabuse, dos retrats brutals de la Alemània que va acceptar el nazisme.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Missatger, són dues coses diferents, oi? Toquen sensibilitats diferents. Dues formes d'entendre el cinema des del punt de vista de la recepció. Des d'un punt de vista cinematogràfic estic d'acord amb tu. Però Metròpolis és alguna cosa més. És immortal.

      Elimina
  3. L'any 1928 la meva àvia va gastar els seus 10 cèntims que el seu pare li havia donat per anar al cinema de nens en una entrada al cinema d'adults on va veure 'Metropolis'. Tenia 9 anys. Al 1994, seguint tot un ritual, em va fer visionar la seva còpia de 'Metropolis'. Tenia 9 anys. És d'aleshores ençà la meva pel·lícula. Gràcies, Enric, per fer-me conèixer les iniciatives que s'estan fent enguany.

    Quant al guió de Thea von Harbou, les coses no són el que semblen: no s'acaba de copsar l'inquietant missatge del film.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Borja, a mi aquestes coses em commouen. La transmissió d'emocions, ja sigui de forma oral (a través de contes, per exemple) com documental, té un valor que ens marca com a ésser humans. La més empàtica forma de transmissió de coneixement.

      Què en saps sobre el guió? Qualsevol aportació alimentarà la meva perversa curiositat.

      Elimina
  4. Efectivament, l'etiqueta de "ciència-ficció" li queda curta perquè Metropolis és moltíssim més. A banda d'una meravella visual, va suposar una renovació del llenguatge cinematogràfic, així com una metàfora de la condició humana i de la relació ment-cos expressada en termes marxistes.
    Per cert, que Thea von Harbou (guionista també de "M") es va unir al partit nazi, la qual cosa va provocar la ruptura del matrimoni amb Lang.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. De fet, com explico al text, quan Lang fuig a França el mateix dia que Goebbels li proposa fer-se càrrec de la direcció de la UFA, aprofita per "deixar" la dona a Alemanya.

      Elimina
  5. De siempre me ha gustado su imagen Art Decò.
    Salut

    ResponElimina