dimarts, 22 maig de 2012

Burlesque: erotisme kitsch

Sizzling Burlesk!, a photo by Paul.Malon on Flickr

El burlesque és un espectacle teatral emparentat amb el vodevil, el cabaret, la pantomima, el music hall i totes les arts escèniques de tipus festiu i paròdic, en què es busca no només ridiculitzar temes d’actualitat, la moral i tot allò que és considerat seriós, sinó que busca la participació del públic tant per fer-lo còmplice com per incomodar-lo. En alguns casos, té fins i tot un component intel·lectual que l’allunya de gèneres populars com la revista.

El burlesque neix a Anglaterra a principis de l’època victoriana, com un gènere còmic que posa en escena comèdies d’un sol acte i que fa paròdies d’obres d’autors seriosos com Shakespeare, ridiculitzant les escenes romàntiques i tràgiques.

Uns anys més tard, cap a 1865, acabada la guerra secessió, serà als Estats Units on el burlesque, influenciat pel vodevil, començarà a adquirir l’estil que el defineix. En plena eclosió dels espectacles populars itinerants, el burlesca forma part de les troupes que passegen de ciutat en ciutat espectacles circenses, freaks shows, museus de cera i anatòmics, i atraccions diverses, a les quals s’hi acabaria afegint el cinema.

Una de les grans novetats, però, va ser la d’incloure escenes eròtiques per atraure el públic no cap els escenaris de burlesque, sinó al conjunt d’espectacles de les fires itinerants. És un format que als Estats Units continua vigent. Ara les fires ja no són itinerants, sinó que s’han convertit en macrociutats-espectacle, com ho va ser Coney Island, o com ho són Las Vegas o Atlantic City, on l’erotisme i el sexe serveixen, com la resta d’espectacles, per atraure la gent a les taules de joc.

Dels escenaris decadents (això els fa atractius ara) de les fires itinerants o estables, el burlesque va tornar als escenaris i es va sofisticar. Una sofisticació que va continuar girant al voltant de l'erotisme, mirant de ser més insinuant i provocador que no pas groller. Les coreografies i sobretot la indumentària jugava amb elements que formen part del fetitxisme més clàssic: roba interior, corpinyos, déshabillés, transparències, mitges, sabates de taló... La sofisticació que acompanyava aquests espectacles fascinava per igual homes i dones. Les representacions acostumaven a ser muntades (coreografia, vestuari, direcció...) per les pròpies actrius. El fetitxisme burlesque tenia dos components que es retroalimentaven: voieurisme i exhibicionisme.

En la seva vessant més teatral i independent, el burlesque es va anar apagant a mesura que augmentava la permissivitat i es relaxava la moral, i sobretot amb l’aparició de revistes com Play Boy, que permetia endur-se les noies a casa. Les hereves de les actrius del burlesque van ser les pin-up i les noies de calendari. I segurament, Bettie Page seria l’última i la més gran representat d’aquell cant de cigne, sense oblidat Lili St. Cyr, que, una dècada abans, va gaudir de tanta o més popularitat que la Bettie.


Però el gènere, que ja havia saltat a la pantalla amb  Lady of Burlesque (1943), va ser recuperat pel cinema amb pel·lícules com Cabaret (1972), All that Jazz (1979) o Victor Victoria (1982), fins arribar  Burlesque (2010). Entremig, durant els anys 90, es produïa el ressorgiment de l’anomenat neoburlesque, que recupera tot el glamour del vell espectacle de la primera meitat del segle XX. Unes posades en escena que es mouen entre la sumptuositat i el kitsch, que sovint és volgut perquè la paròdia continua sent l’eix central de l’espectacle. Ha augmentat, això sí, el contingut sexual, però en la mateixa mesura que ho han fet les referències socials i polítiques.

Nova York, Chicago i Nova Orleans, amb  estrelles com les nord-americanes Dita Von Teese i Catherine D'Lish, han escampat el fenomen per Europa, que gaudeix a Barcelona d’un relatiu èxit en sales com l’Apolo, que un cop al més programa l’espectacle Taboo, i El Molino, que durant aquesta primera quinzena de maig ha celebrat el II Barcelona Burlesque Festival. Entre les artistes europees destaca, sens dubte, Vinila von Bismark, amb una estètita propera al cabaret alemany d'entre guerres. Però sota aquest nom no s'hi amaga una exuberant germànica sinó Irene López Mañas, una granadina nascuda en una localitat amb un nom prou significatiu: Peligros.

Per il·lustrar aquest ràpid recorregut per la història del burlesque he rescatat una delícia kitsch de la fantàstica Lili St. Cyr, reina del burlesque dels anys 40 i 50, i que va servir de model a molts dibuixants de pin-ups.


Es tracta del curtmetratge A bedroom fantasy (1953), dirigida per W. Merle Connell, una de les primeres pel·lícules del gènere filmades en color -juntament amb Cinderella's Love Lesson (1953) [1], dirigit per ella mateixa. Té tots els components del gènere, segons els gustos i les possibilitats de l’època. Però no ens equivoquem: el caràcter innocent i infantil de la posada en escena són característics del gènere, que busca recrear-se en una aparent sofisticació i que busca posar en marxa la imaginació. Tot i així, Lili St. Cyr va trepitjar diverses vegades els tribunals americans i canadencs acusa d’atemptar contra la moral, i se’n va sortir sempre argumentant el caràcter artístic dels seus espectacles.



[1] Cinderella's Love Lesson (1953) [IMDb], curt en 16mm de Lili St. Cyr, està comercialitzada com a material extra dins del DVD Sinderella and the Golden Bra / Goldilocks and the Three Bares (1963)  [Amazon]

[+]

Per saber més sobre tot el relacionat amb el burlesque i el cinema és imprescindible consultar el bloc Circo Méliès.

Un bon arxiu d'imatges a Burlesk: As You Like It!

8 comentaris :

  1. suposo que el valor del curt de Cindirella es perquè a l'any 53 veure una senyora posant-se unes mitges era to much.
    Això del burlesque es divertit per això.

    ResponElimina
  2. Aris, evidentment el valor del curt no és cinematogràfic; té valor documental i històric. El burlesque és divertit, tot i que depèn, com en tot, de qui actuï. Però s'ha de veure.

    ResponElimina
  3. Pels carrers de Madrid vaig veure que anunciaven amb banderoles l'estrena d'un nou espectacle de burlesque amb Vinila von Bismark, per aquest estiu i es dirà The Hole. A veure què tal estarà. Com ella és habitual del Taboo de la sala Apolo, esperem que el porti també a Barcelona!

    ResponElimina
  4. La Vinila von Bismark fa un burlesque semblant al cabaret alemany d'entre guerres, amb una estètica més dura. A veure què tal.

    ResponElimina
  5. El burlesque seria com la sical·lipsi de les revistes de paper.

    Com sempre, molt bon apunt!

    ResponElimina
  6. El burlesque ha passat per diverses etapes. L'etapa final, anys 40-50, podríem dir que sí. Però l'autèntic és el dels escenaris, pompós i decadent.

    ResponElimina
  7. Provechosa la lectura de su aproximación, don Enric, al mundo del burlesque clásico. Como usted bien dice poco tienen que ver aquellos espectáculos con señoritas prontas a dejar caer el velo del pudor, músicos de sesión y esforzados comediantes, con los sofisticados shows que se ofrecen hoy en día bajo tal etiqueta.

    Y deliciosamente primitiva, cinematográficamente hablando, esta Cenicienta de mademoiselle St Cyr. ¡Todavía en 1953 los anónimos artesanos que confeccionaron esta película recurren al paso de manivela como principal mecanismo de la maravilla cinematográfica!

    Es una pena que no haya quedado constancia del procedimiento de color empleado. Parece estar rodado en 16mm.

    Suyo, Sr. Feliú

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sr. Feliu, ese primitivismo, en las técnicas y en el contenido, es precisamente uno de los aspectos que nos atrae, ¿verdad?

      Efectivamente, está rodada en 16mm. He añadido esta información junto con los datos comerciales del cortometraje.

      Elimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum