dimecres, 30 de maig de 2012

Classificació moral i imaginació



La relació que existeix entre el cinema i la il·lusió és inseparable. Recordeu quan a Hollywood li deien "la fàbrica de somnis"? Més enllà de les valoracions estètiques i artístiques, en el cinema es busca complaure els desitjos deixant volar la imaginació. Fins i tot abans d'entrar a la sala i deixar-se absorbir per la pantalla. Com que en els cinemes de barri les sessions eren contínues, hi anàvem en qualsevol moment encara que la pel·lícula estigués començada. A mi m'agradava quedar-me una estona a la porta d'accés a la platea, darrere de les cortines de vellut gastat, escoltant les veus dels actors i imaginant-me les escenes.

Però la imaginació volava molt abans. La classificació moral de les pel·lícules ja proclamava un valor afegit. Valor que poques vegades tenia un reflex a la pantalla perquè la censura ens arrabassava el desig més preuat: el sexe; o convertia els arguments en històries delirants: tots recordem Mogambo, on per no mostrar un adulteri es va crear un incest al convertir els amants en germans.

Les pel·lícules estaven tan amputades com la realitat. No és estrany que amb l'arribada del cinema d'art i assaig, una classificació artística que moltes vegades servia per exhibir realitat no amputada més que cinema d'autor, anéssim a buscar el que la vida ens amagava. El salt qualitatiu era immens perquè passàvem de la realitat imaginada a la realitat psicoanalitzada. El sexe, abans que una experiència, se'ns convertia en un símbol. Molts adolescents vam conèixer Pasolini i Bergman abans de fotre el primer clau. A la generació dels 50-60 hi deu haver més fetitxistes que en cap d'altra!

La classificació moral, de control governamental i religiós, advertia del contingut de les pel·lícules (els històrics "dos rombos" de la televisió) i prohibia la seva exhibició a les persones que no complien amb el requisit de l'edat, en el cas del cinema.

Els cartellets que il·lustren aquest apunt són els que es feien servir en el cinema Versalles (1927-1986) del carrer de Mallorca, 463, de Barcelona. Només en falta un: el memorable "Para mayores con reparos".

A casa no vam tenir mai cap problema amb aquestes classificacions. A casa se'm deixava veure de tot: érem de moral relaxada. I al cinema existia una certa connivència amb les taquilleres i els acomodadors del barri, sobretot si hi anaves a primera hora de la sessió de tarda, en què la sala era gairebé buida. Si anaves als cinemes de mala reputació, encara era més fàcil: quanta més canalla, més parroquians, més xaperos i més pajilleres. S'havia de fer caixa.



29 comentaris :

  1. jo m'enrecordo del
    "Acompañados"
    tan Jesucristo Superstar y el Castañazo el vaig tenir que veure acompanyat per un adult, si no, no et deixaven entrar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, és veritat, Aris; em deixava "menores acompañados"!

      Elimina
  2. Recordo la sensació d'entrar als cinemes on no hi podies entrar per edat i com la taquillera feia la vista grossa o no, depenent del dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser que estiguessin informats de quan hi havia inspeccions. O potser depenia de la lluna.

      Elimina
  3. Ah barcelonins quina sort! a Palma eren més estrictes, sobre tot al cine del barri que pertanyia a la parròquia i això que posaven pelis de tota mena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, a Barcelona, al ser més gran, hi havia més possibilitats, però depenia molt del barri om visqués. Com pots veure, que en els comentaris hi ha de tot.

      Elimina
  4. Amb 12 o 13 anys em van negar l'entrada al Cinerama anant amb els meus pares i germà a veure "Lo que el viento se llevó", llavors el meu germà (20 anys) se'm va endur a un altre cinema i ens van deixar entrar a veure "Viridiana"..... Olé, control !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, el descontrol era majúscul! Els censors, uns incultes; molts cinemes no sabien què projectaven... Era qüestió de provar.

      Elimina
    2. En plé franquisme, "Rebelión en la granja", basada en la novel·la de G.Orwell va, "colar" com si fos una pel.licula de Walt Disney!

      Elimina
    3. Papitu, les de la censura sí que són autèntiques històries per a no dormir!

      Elimina
  5. Al cine del meu poble les estrenes arribaven molt tard i feien la vista molt grossa... recordo programes dobles antològics i surrealistes com Superman + La monja poseída, En busca del fuego + La chica de las bragas de oro...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, no et pensis, a Barcelona també passaven coses així. Fins als anys 60 no perquè els programes dobles mai incloïen cap pel·lícula de moral dubtosa: no n'hi havia. Però a partir dels 70 també era possible veure combinacions grotesques.

      Elimina
  6. Jo vaig un adolescent completament abduït pels cinemes de barri, que eren tan laxes com la família, i em permetien entrar a tot arreu. La llista dels meus cinemes educadors inclou el Versalles, el Maragall, el Ducal i el Texas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que només sigui per la quantitat de cinema que vam mamar, el cinema ens ha deixat un pòsit brutal.

      Jo en tenia molts de cinemes a prop, però el Ducal era com casa meva. Com és que hi anaves?

      Elimina
    2. Anava al Ducal perquè el tenia a 5 minuts de casa, i la meva novieta vivia al mateix carrer, una mica enllà del cine. Curiosa casualitat que m'hauria d'inspirar com a mínim un conte, no?

      Elimina
    3. Sens dubte!

      Jo vivia en el carrer Provença, a tocar del Foment Martinenc. La novieta la tenia en el mateix replà de casa :)

      Elimina
    4. Home, la novieta al mateix replà també mereix una mica de literatura.
      En el meu cas, diguem que vaig descobrir la sexualitat real i la simbòlica en apenes 100 metres de distància: del Ducal al pis de la noia, quan els pares eren a la platja.

      Elimina
    5. Coincidències de la vida...els meus cinemes de destí preferent també es comptava el Ducal, Versalles, Odeón i Rívoli. Qui sap si mai hauríem coincidit veient alguna sessió junts !!!

      Pel que fa els noviets vaig més retrassada que vosaltres, no me l'he buscat del veïnat fins ara...i no tenim cinemes aprop, però fem el que podem !!!

      Elimina
    6. Carme, a mi l'Odeón em quedava massa lluny. El límit me'l posava al Rívoli. I no t'estranyi que coincidíssim: al cinema ens hi passàvem mitja vida.

      I ara, per fer-ho més emocionant, salteu clandestinament el mur ;)

      Elimina
  7. Jo el tema de la censura i prohibicions d'aquest tipus no les vaig arribar a viure, però sí el fet de les dobles sessions i les sessions contínues.

    Amb tot això que expliques, Bereshit, em deshumanitzat el cinema. Bé, millor dit, globalitzat.

    ResponElimina
  8. Sergi, sobretot ens hem carregat el cinema de barri, una manera d'entendre el cinema, l'oci, i una actitud davant de les coses molt més reflexiva.

    ResponElimina
  9. A més de reflexiva, social i humana. Recordant els acomodadors, les taquilleres, acomodadors, amb qui podies parlar, i les senyores de la neteja entre pel·lícules (la meva àvia era una d'elles).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, jo vaig tenir un oncle acomodador i una tieta taquillera. Entre els dos tenim la nòmina gairebé completa :)

      Elimina
  10. els meus cines de l'època eren el Versalles, el Nàpols el Texas, el
    Delicias i el Màximo, aquest darrer era el més baratet... del Ducal no m'en recordo..
    la meva àvia als anys 40/50 es colava al Delicias cada setmana amb una excusa diferent, que si tenia que donar-li la clau a la filla, que si hi havia una urgència.. etc. (a ella per edat la deixaven entrar, però..:))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lolita, que espavilada la teva àvia!

      Tu et movies més per Gràcia i arribaves fins la frontera amb el Clot. Per anar al Ducal hauries hagut d'entrar al Camp de l'Arpa.

      Elimina
  11. recordo haver anat al cine versalles quan era petita i encara vivia a barcelona, a una o dos massanes de casa, a valència.

    quan vaig tornar per a estudiar a l'autònoma, me sembla que ja era una discoteca, i l'última vegada que hi vaig entrar va ser per veure un combat de boxa amb un amic que de jove havia sigut "boseador" i una vegada algú es va pensar que era submarinista.

    los dos rombos no els recordo al cine. només a la tele de casa, a través de la porta mig oberta del menjador, quan intentava veure què feien i mons pares volien que me n'anés a dormir per a quedar-se tranquils i esperaven la quietud que m'agrada a mi trobar ara quan mons fills ja estan dormint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. iruna, si no recordo malament els diumenges al Versalles hi feien una sessió infantil al matí. Va tancar l'any 1986. I va ser quan van començar les obres per fer la discoteca, que vaig poder entrar i recuperar el material que els obrers anaven a tirar.

      De la boxa ja en parlaré algun dia.

      Els rombs no els posaven al cinema. Només a la tele.

      Elimina
  12. El cinema era una cosa gairebé litúrgica, encara que jo, els grans clàssics els vaig veure per primer cop a la televisió, que generacionalment és el mitjà que em pertoca.

    A casa eren molt estrictes amb això dels "rombos", i també amb les classificacions dels cartells dels cines. Als pobles i a les ciutats de províncies no era tan fàcil colar-se a les sales si eres menor, entre altres coses perquè tothom es coneixia i tot se sabia. Sí que em mirava els anuncis de les pel·lícules i em preguntava quins misteris es devien amagar darrere de tanta prohibició. I a casa, més d'un cop m'havia escapolit de la vigilància paterna per mirar la televisió de cua d'ull. També, quan podia, em comprava d'amagat alguna publicació no tolerada per als 10-12 anys, tipus "El caso" i, més endavant, "Interviú".

    És clar que la generació nascuda entre els 50 i els 60 som uns fetitxistes... Hi estàvem predestinats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la gran sort que vam tenir, Sícoris. Malgrat tot, la televisió ens va permetre veure un cinema que generacions posteriors no veuran mai.

      El nostre destí ha estat el fetitxisme, cert; cosa que no canvio per la literalitat plana i erma d'una societat que de tan "alliberada" s'ha tornat gasosa.

      Elimina