Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 25 de maig del 2012

Sigfrid: un pròleg i tres actes



Aquesta passada nit (de nit totes les ciutats s’hi assemblen), sortint del MET de veure Sigfrid de Wagner, dirigit per Robert Lepage, ho parlàvem amb la Lula (gràcies pel viatge: NY és esplèndid al maig): per bé o per mal, allò que ens passa durant la infantesa et marca per sempre.

Tinc una fixació gairebé eròtica (o sense gairebé) amb els vestits de topos. Mentre l’austeritat i la grisor eren norma al carrer i en la forma de vestir de les mares dels meus amics (cap d’elles era Anne Bancroft), a ca la modista (quin bé de Déu, les valquíries dels Burda alemanys!) i a casa brillaven els colors dels anys 60: una mare jove que es resistia a abandonar l’adolescència (Lolita de dia, Eva de nit). La resta, un pare que hi era poc –i massa–, i un fill governat per la pubertat.

La de Sigfrid, tercera part de l’òpera L’anell dels nibelungs, és una cosmogonia semblant: quatre hores i mitja de drama familiar. Una posada en escena que podia haver estat més espectacular si es tragués més profit dels grans i costosos recursos tècnics de la Metropolitan Opera House. Si no s’és wagnerià de soca-rel, la música decep –malgrat el vibrant tercer acte– per l’estructura de melodia contínua sense cap sortida de to (són moltes hores a la butaca... i a l'escenari: la interpretació és homèrica!) com la Cavalcada de les valquíries, per fer pujar l'adrenalina (no deu ser del tot cert que escoltant Wagner –com deia Woody Allen a Misterioso asesinato en Manhattan– vinguin ganes d’envair Polònia). El llibret és repetitiu. Se’ns explica una i una altra vegada la mateixa història: la de Sigfrid, fill de l’amor incestuós de Siglinda i Sigmund, fills de Wotan. Una mena de Bildungroman (novel·la de formació), en què Sigfrid –que és presentat com un noi de 15 anys que no coneix la por– reconstrueix l’espasa Nothung, que li ha de servir per matar el drac Fafner, que custodia el poderós anell del nibelung. Convertit en un heroi, només li falta l'amor. En un bosc en flames, Sigfrid descobreix el cos dormit del que sembla ser un guerrer, però se sorprèn (massa) quan veu que és Brunilda, bella dorment que espera l’arribada d’un príncep que la tregui del són etern. Tota la vida envoltat de nans i gegants, Sigfrid descobreix què és la por quan s’adona que Brunilda és una dona. Després d’un estira i arronsa de romanticisme exacerbat, amb Eros i Tànatos lluitant per la victòria, Sigfrid es declara perdudament enamorat de la valquíria Brunilda, que a l’òpera de Wagner és la seva tia, però que a les sagues islandeses és la seva mare. Teló.




Les cases i les coses dels déus són estranyes. A ells no els marca tant la infantesa com la tragèdia posada al servei de les grans causes. La por de Sigfrid potser no és el fet de descobrir per primer cop el cos d’una dona, sinó descobrir que és capaç de sentir emocions. Fins aquest moment, havia conquerit el món a força de voluntat; ara, en mans dels sentiments, descobreix què és la debilitat. Presagi del que serà la quarta part de l’Anell, el Götterdämmerung (El crepuscle dels déus).

Entre els humans, les coses també són estranyes. Però sabent-nos mortals, ens hem rendit (megalomanies a banda) a la debilitat (com la dels vestits de topos, per exemple.) I sucumbim a la representació del símbol i a la seva interiorització; o a l'exteriorització en forma d'art. Una manera de no morir mai. Qualsevol altra cosa és exposar-se a morir abans no toca. I els germànics són molt donats a traspassar fronteres.

11 comentaris :

  1. Jo vaig anarla a veure al palau la versio nomes cantada i les walkiries no la cantaven fins el final

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, tu vas anar a veure la segona part de la tetralogia, Die Walküre (La valquíria): La cavalcada de les valquíries és el tercer acte. Jo vaig veure Sigfried la tercera part del cicle Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung). Per desgràcia a Sigfried no hi ha una peça tan animada com aquesta.

      Elimina
  2. Mira si he sucumbit als mites wagnerians que m'estic empassant 12 Wotans seguits, cantant el mateix meravellós passatge a can Joaquim, abans d'adormir la filla Brunilda, la desobedient (per escollir un: http://ximo.wordpress.com/2012/05/25/ara-que-tenim-brunnhilde-anem-a-la-recerca-de-wotan/)

    Dec que ser germanòfila de soca-rel perquè m'encantaven els Burdas! La mare les ha llençades totes i més d'un vestit (de topos petits) van sortir dels seus patrons de colorins.

    Torna't a escoltar el tercer acte de Siegfried, ja veuràs com hi ha animació i cavalcada per un tub:
    http://www.youtube.com/watch?v=M4iUROyetEc

    i per últim, un resum de tot l'Anell (14h30min) en poc més de 2 minuts ;D
    http://www.youtube.com/watch?v=Zyq0Je-FRsw&feature=related

    encara no he tornat de NY, em queda el Capvespre!
    petons,
    º º º º º º º

    ResponElimina
  3. Mein Gott, Lula; no tens remei! Però jo tampoc: m'he estat fins les 4 del matí per fer l'apunt :D

    T'entenc, però no és com "La cavalcada de les valquíries". Pensa que jo no hi entenc i, per tant, em quedo amb la part més superficial.

    Mira que tirar el Burda! M'encantaven aquells patrons: em semblava un joc de retallables per a gent gran. I també m'agradaven els anuncis... ;)

    El resum és genial. Ara podré dir que m'he empassat el cicle sencer! :D

    Petons. Dijous que ve envia'm una postal.

    ResponElimina
  4. Abans de la postal, aquest present:
    http://kalamarlee.blogspot.com.es/2012/05/querido-blog.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un present que venint del fons del mar i acompanyat d'aires musicals és rebut amb el més gran dels plaers. Gràcies, Lula!

      Elimina
  5. Hola
    Per no ser wagnerià, trobo que la tortura a que ens van sotmetre els dels cinemes Icària, ajuntant el primer i el segon acte, per després fer una petita aturada per ajudar als prostàtics i famèlics a passar el tercer acte amb dignitat, la vas suportar prou bé. A la sortida no se't veia molt desfet.
    Per a mi, que adoro l'obra wagneriana, aquest tercer grau va esdevenir gairebé insuportable i al final tenia un neguit que no em feia estar quiet a la poltrona torturant que va esdevenir la butaca.
    Tot té un límit.
    Ara bé, no em diguis que la forja del primer acte no té marxa!
    Encantat de conèixer-te i de tant en tant et visitaré

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que aquesta mena d'espectacles s'haurien de presentar amb un altre format. Posats a passar tanta estona ja no vindria d'aquí ampliar-ho i oferir un descans més gran. En aquest cas que eren 3 actes, entre el primer i el segon un recés de 15' per a qüestions "tècniques" de la natura de cadascú, i entre el segon i el tercer 45' amb unes taules a l'aire lliure per fer un mos com cal.

      L'òpera és d'aquestes activitats que tenia pendents i que gràcies a les amistats sembla que s'hi pot posar remei ;)

      La tortura és relativa. Com que per a mi és una novetat (en el meu currículum només hi figura la Lulú d'Alan Berg [Liceu, 2010]: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2010/11/lulu-mite-i-realitat.html), gaudeixo de la companyia i de l'empatia.

      Segurament no he estat capaç de captar tota la vibració que aquest Wagner deu tenir perquè estava massa pendent de tot plegat: interpretació i text.

      Encantat igualment, Joaquim. Sempre és una alegria conèixer gent que et pot aportar coses noves.

      Elimina
  6. Wagner és tot un món, llarg per descobrir, conéixer i a la fi, estimar, si cal. De totes maneres, jo no sóc cap wagnerià convençut, encara que hi estic fascinat des de fa anys. Recordo tot un estiu escoltant atentament i seguint el text de l'Anell... un esforç realment memorable. "Malauradament", ara ja tinc un parell més de versions de la tetralogia sencera. Per mi la seva millor opera és Tristany i Isolda. I Els mestres cantors tenen quelcom d'entranyable i universal. Ai Wagner!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santa paciència, Luigi; perquè l'Anell, a nivell de text, es repeteix molt... i són prop de 15 hores!
      Dintre de les meves limitacions, he de reconèixer que la música romàntica em costa, tret, esclar, de les peces més conegudes i que puc associar a coses més enllà de la música. La barroca, per exemple, m'absorbeix.

      Elimina
  7. This is really really like a hard compiegn to fine solitaire pendentswhen you have too many choices to go, among a pool of styles its not easy to choose for yourself so I often have to go for this confusion but my problems solved when I visited the store pravins and I got a beautiful range over here.

    ResponElimina