diumenge, 10 juny de 2012

Arthur Cravan i Mina Loy


Article publicat a

Un dels números més interessant de la revista Poesía que comentàvem en un altre apunt va ser el 38, que incloïa tot un apartat dedicat a Arthur Cravan (Fabian Avenarius Lloyd; 1887-1918), poeta dadaista i boxejador, nebot d'Oscar Wilde, que va disputar el 23 d'abril de 1916 un combat contra el mític Jack Johnson (el primer negre que va ser campió mundial dels pesos pesats) a la plaça de toros de La Monumental de Barcelona, ciutat on va venir a viure fugint de la Gran Guerra. El volum du com a complements un llibret de 4 x 7 cm, amb escenes de la pel·lícula Cravan se entrena (1916), que simula el moviment al fer passar els fulls, i una reproducció facsímil del cartell del combat (160 x 60 cm).


L'interès de Cravan no és especialment literari, sinó que està relacionat amb la construcció del personatge. Cravan va saber utilitzar els recursos artístics i els del món de l'espectacle per inventar Cravan. Editor i autor de Maintenant, va unir en aquesta revista els seus poemes amb les crítiques literàries i artístiques, elaborant un paisatge d'excentricitats i provocacions de tota mena, que prefiguraven l'aparició imminent del moviment Dadà. Cravan mostra una concepció nova de la literatura i de l'art en què la figura de l'artista es converteix, alhora, en espectacle, i on la figura de lluitador ambulant o la de bufó de circ és la que acaba donant la imatge que ens és més coneguda.

L'any 1992, al Palau de la Virreina, vam poder gaudir de l'excel·lent exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador", de la qual se'n va fer un magnífic catàleg, que seguia els àmbits geogràfics i vitals de Cravan, mitjançant fotografies, cartes, cartells, postals, documents -molts d'ells inèdits-, llibres, revistes, alguns quadres i dibuixos i fins i tot mobles. Els anys a Suïssa, l'estada a París, el pas per Barcelona, el famós combat de boxa, l'estada a Tossa amb Olga Sacharoff, el viatge a Nova York, la conferència amb escàndol inclòs en el Saló dels Independents, per encàrrec de Picabia, el casament amb Mina Loy, i el recorregut fins Mèxic, on va desaparèixer deixant Mina embarassada de la seva filla Fabienne.

L'exposició va ser comissariada per Maria Lluïsa Borràs, autora  d'Arthur Cravan: Une strategie du scandale (París: 1996), i que arran de la mostra va publicar Arthur Cravan: una biografía (Barcelona: Sirmio, 1993).

Catàleg de l'exposició de la Virreina (1992)

El Cuaderno del sedentario, de Daniel Saldaña, bloc de la revista Letras libres, fa una semblança del poeta britànic a l'apunt "Arthur Cravan: la vida como obra completa". Però si es vol tenir un panorama general de la vida, l'obra i la influència de Cravan és imprescindible consultar Arthur Cravan, poète et boxeur, de Philippe Sollers, on a més és possible accedir al llargmetratge Cravan vs Cravan (Isaki Lacuesta, 2002) [IMDb]

L'editorial argentina Caja Negra i l'espanyola El Olivo Azul han traduït i publicat els cinc números (1912-1915) de la revista Maintenant, escrita i editada per Cravan (escrivia en francès i podeu veure les versions originals digitalitzades dels números 3 i 4 a la pàgina Libreries de la Universitat d'Iowa).

Recentment (veure l'apunt de Toronto) s'han publicat les cartes de Cravan a Mina Loy, Cartas de amor a Mina Loy (traducción de Manuel Arranz. Cáceres: Periférica, 2012). És un llibre important perquè ens ajuda a conèixer el Cravan sense disfresses. Rendit a l'amor d'aquesta dona, mostra sense caretes les seves emocions més íntimes. Les cartes d'aquest volum narren viatges i separacions, fantasies i desencontres. Cravan unes vegades es mostra depressiu, d'altres, exultant d'amor. Escriu sense parar a la seva estimada, de vegades fins i tot tres cartes al dia. Cartes completes, cartes interrompudes, targetes postals... Fins a la seva misteriosa desaparició en el Golf de Mèxic.

Mina Loy

Mina Loy (1882-1966) és una més de les moltes artistes que va donar el primer terç del segle XX i les avantguardes, i que han quedat amagades darrere de les figures masculines. Pintora i escriptora britànica d'origen jueu, nacionalitzada nord-americana, es trasllada a principis de segle a París on compartirà espai i amistat amb artistes com Apollinaire, Picasso, Gertrude Stein o Picabia. És una artista peculiar perquè la seva obra coincideix amb el final del modernisme i les primeres avantguardes. Inclinada cap el futurisme, entre 1906 i 1916 viu i exposa a Florència, però acaba abandonant-lo desil·lusionada pel masclisme dels futuristes. Marxa a Nova York, on col·labora amb Duchamp i comença a fer d'actriu. Coneix Cravan i marxen a viure a Ciutat de Mèxic, d'on decideixen fugir quan Mina es queda embaraçada. Cravan va desaparèixer en el mar quan es va avançar per anar a Buenos Aires. Desaparegut Cravan, el 1923 Mina va a París un altre cop i es fa agent d'artistes com Braque, Chirico, Giacometti o Max Ernst. El 1936 torna a Nova York i ja no se'n mourà fins la seva mort el 1966. Té dues filles: Joella (d'un primer matrimoni) i Fabienne (de Cravan), i apartada del món artístic continuara pintant i escrivint.

En castellà estan editats Breve Baedeker lunar (Madrid: Ediciones Torremozas, 2009) i Antología poética (Madrid: Huerga y Fierro Editores, 2009)

Christ on a Clothesline, Mina Loy (ca. 1955-59)

[+]

Dos vídeos enregistrats a Barcelona l'any 1916. El primer és l'esmentat Cravan se entrena, que més que un entrenament ens mostra una paròdia de combat de boxa; i el segon, una escena romàntica, tots dos protagonitzats per Cravan.




[++]

Ernesto Bottini. En breve luz: Arthur Cravan y Mina Loy. Función lenguaje. Centro de literatura aplicada de Madrid

[+++]

Cravan a la Virreina

12 comentaris :

  1. Vaig conèixer el Cravan gràcies a la pel·li del Lacuesta, i l'he vista tres vegades (una d'elles a l'antic Espai Brossa durant unes jornades dadaïstes). És una obra mestra que aprofito per recomanar, i de passda reivindicar l'obra de l'Isaki Lacuesta. Com sempre, tinc la impressió que ens fixem en personatges mediocres (però mediàtics) i ens oblidem dels autèntics mestres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Lluís. Suposo que en un món on té prioritat el valor econòmic dels productes, els objectes culturals han patit el mateix procés. Cultura s'ha assimilat a entreteniment i, per tant, es dóna més importància a allò que arriba a un major nombre de consumidors.

      Tot producte que du a la reflexió es torna poc rendible perquè el que convé és treure el nombre més gran de productes nou. Fixa't, sinó, què passa amb el cinema: no hi ha cap sala comercial que s'arrisqui a mantenir una pel·lícula durant gaire temps; el benefici s'obté durant les dues primeres setmanes d'exhibició.

      També s'ha de dir que el públic no respon. Primer, perquè només coneix allò que li posen al davant; segon, perquè el mateix producte li arriba per canals diferents (tele, dvd, internet...).

      I a l'escola tenim problemes per fer entendre que existeixen altres mons, amb alumnes consumidors compulsions i amb problemes d'atenció.

      També és cert que hi ha molt soroll arreu, i a la que escarbes una mica descobreixes que hi ha gent interessant, com sempre. El problema és haver de conviure amb tant de soroll.

      Elimina
  2. És interessantíssim... coneixia la seva estada a Barcelona, i també el cartell publicitari, que molt probablement és el mateix que has posat tu (el que passa és que no el puc llegir) en què s'aclaria que Cravan era el blanc i no pas el negre... jaja.

    No he vist la pel.lícula de Lacuesta, i mira que en tinc ganes. D'aquelles coses que anem deixant i de repent dius, em queda això, i això, i això...

    M'agrada, i molt, la visió que es tenia de l'esport a principis del segle XX. Les avantguardes varen ser molt esportives: l'esport era vist com quelcom que comportava una manera compromesa de veure el mon. Els grans artistes es van sentir fascinats per l'esport i el van incorporar a les seves creacions. Avui dia, en l'època dels rescats, l'esport és gairebé sinònim o de pensar poc o de poca profunditat, i és obvi que no és així, però així ens arriba i així s'identifica.

    Com acostumes, gran entrada la teva. M'has fet recuperar Cravan, de qui per cert tampoc coneixia la seva història amb Mina Loy, efectivament desconeguda també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ramon. Segur que és el mateix cartell. No he pogut escanejar-lo perquè és molt gran, però s'hi llegeix el que dius tu: el negre i el blanc, perquè no hi hagi confusió.

      La pel·lícula la pots veure en el vincle que he afegit.

      Pel que a l'esport i la creació artística, tinc un gran problema personal. Si et ve de gust, pots llegir els articles que tinc al respecte a [Physis i psykhé] (lateral esquerre del bloc): practico esport de competició i se'm fa molt difícil compaginar-ho amb la creativitat intel·lectual. Fora d'aquest "problema", és un tema interessant, però que té moltes esquerdes: una d'elles, la més extrema, la relació entre el culte al cos i el feixisme.

      Hi ha, però, un esport que manté encara l'esperit "romàntic" i socialitzador, i que és, des de petit, una de les meves passions: el rugbi (no és l'esport que practico).

      En parlarem.

      Elimina
    2. Enric, què interessant tot plegat. Ja sé que t'escric contestant en la teva entrada anterior, però hi he tornat després de llegir la d'avui, i allò del Blanco y el Negro que efectivament he llegit en el programa de mà de l'exposició a la Virreina. En aquell moment vaig conèixer Cravant, justament. Estava fent el darrer curs de carrera i tot plegat era molt adient.

      Sí, la vinculació que el feixisme va fer amb l'esport li va fer més mal que bé. Tots recordem les pel.lícules de la Riefenstahl, aquella estètica atractiva, però també tot el que s'amagava darrere. No, jo em refereixo obviament a l'altre esport, a l'esport lúdic i intel.lectual, al de la ILE, de quan es va començar a relacionar esport i educació integral...

      Practiques esport? Si és cert que bona part de culpa del descrèdit esportiu es deu a la seva relació amb el fascisme, també és cert que no ajuda gaire, al contrari, el tarannà de molts esportistes, la ètica esportiva (diguem-ne) que s'ha anat generant, en què moltes vegades es relaciona esport amb salut i superficialitat. És a dir, molts esportistes en tenen també la culpa. Així doncs llegiré amb interés els articles teus al respecte.

      Amb el rugbi em passa el mateix que passa amb el jazz: si no t'hi has posat és una cosa llunyana, extranya. Si t'hi comences a posar t'adones que hi ha formes d'art que tenen una íntima i potent relació amb el poble.

      Tot plegat, molt interessant.

      Elimina
    3. No només la Riefenstahl, Ramon, a qui dit sigui de passada trobo fascinant, fent una gran abstracció. Ella potser seria el cas més extrem. Però darrere de l'esport s'hi amaguen moviments de masses que en fan bandera de tot tipus d'identificació política i ideològica: es competeix per no matar-se en el camp de batalla.

      Sí que és veritat que hi ha una cultura física relacionada amb l'educació integral, com bé dius, que neix de l'escola nova i moderna, i que recull la ILE. Però malauradament la guerra ho va malmetre tot: l'educació física que s'ha fet a les escoles ha estat nefasta. No sé quina edat tens, però jo a l'escola i a l'institut he viscut coses esgarrifoses.

      És molt bona la comparació que fas amb entre el jazz i el rugbi. El jazz m'encanta perquè, com el rugbi, el vaig mamar de petit.

      Elimina
  3. Qué casualidad, Enric. Recolocando revistas encontré el otro día varios ejemplares de POESÍA, entre ellos este sobre Cravan y el enorme cartel. Una revista que siempre he echado en falta, junto con FRAGMENTOSm que se centraba más en arte y arquitectura.

    Como dice Eastriver, vivimos épocas de rescates (no hay rescate sin hundimiento) y mira por dónde.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel, Poesía es un referente cultural inmenso desde todos los puntos de vista: artístico, literario i gráfico. El último número se publicó en 2003, y estamos huérfanos. En 2004 se hizo una exposición en Madrid: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/10/portades-007.html

      Supongo que la historia nos da la razón y, como dices, no hay rescate sin hundimiento. Esperaremos acontecimientos.

      Elimina
  4. Quina parella més interessant m'has descobert, Enric. I què poca obra hi ha al Google de la Mina, per cert, bellíssima ella. Les cartes, tercer llibre que vull comprar avui, gràcies als súperllegits bloggeros i les seves recomanacions. No doy abasto!

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, el cas de la Mina, com ja saps, és com el de tantes altres dones que no han tingut el reconeixement que es mereixien degut a la supremacia masculina a l'hora de narrar la Història. I quantes que en queden per rescatar! Si cliques a la icona "Eva expulsada del Paradis" de la barra de l'esquerre del bloc, en descobriràs unes quantes.

      És veritat, era, a més, una dona molt bella. És curiós: si s'és una dona tonta i guapa és fàcil guanyar-se el cel; però les dones intel·ligents, si a més han estat guapes em fa l'efecte que encara han estat més arraconades. Els homes són éssers terriblement insegurs i els espanta tant la intel·ligència com la bellesa de la dona. Totes dues coses juntes els anihila i, a manca de cap altre recurs, les destrueix.

      Elimina
  5. Ens podem imaginar la Barcelona d'aquell moment amb en Cravant, Picabia... i la burgesia? Són uns cometes que van passar i que només quan veiem l'estel·la som conscients del que no vam ser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, i quina llàstima, oi? Vam tenir un cel ben estrellat que es va acabant enfosquint amb la guerra i la dictadura. Però no ens cansarem mai de recuperar aquestes estel·les!

      Elimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum