Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dissabte, 30 de juny del 2012

Les barraques de Montjuïc: Can Valero, Las Banderas, La Fosa, Tres Pins




Diumenge 25 d'octubre de 2015, a les 12h, s'inaugura la placa monument en homenatge als veïns dels barris de barraques de Montjuïc. Serà a la cruïlla del passeig Olímpic amb el carrer del Doctor Font i Quer, prop de l'entrada del Jardí Botànic de Barcelona, a Montjuïc.  L'acte comptarà amb la presència de l'alcaldessa de Barcelona i de moltes de les persones que van viure en aquests barris de barraques.


Bar El Refugio (Can Valero. Foto: Jacques Léonard, 1974)


Arran de la presentació del llibre Barraquisme, la ciutat (im)possible TV3 va emetre un reportatge on apareixen imatges de Can Valero, enregistrades per Jaume Clavero l'any 1965. No he sabut trobar on es podria veure sencera aquesta pel·lícula, però en tot cas val la pena fer-hi un cop d'ull perquè és un document històric de primer ordre. El llibre és la culminació de l'exposició Barraques. La ciutat informal, de la qual ja en vaig parlar extensament a l'apunt Les barraques de Barcelona, on també hi podeu trobar el documental d'Alonso Carnicer i Sara Grimal, Barraques. La ciutat oblidada.

Estem parlant de barraquisme i la majoria de la gent que no ha viscut de prop el fenomen de seguida s'imagina no només un barri desestructurat, sense les condicions sanitàries i sense els serveis indispensables, sinó que relaciona les barraques amb uns tipus humans concrets marcats per aspectes ètnics (com els gitanos) i per la marginació social i la misèria (amb la corresponent correlació moral que la gent aplica sense cap criteri). Res més lluny de la realitat. Sí que és cert que alguns barris marginals, com la Perona, absorbien classes socials marginades o automarginades, però la major part dels nuclis de barraques de Montjuïc (Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero... 30.000 habitants en 6.090 barraques, segons un cens de 1957) senzillament acollien treballadors que no tenien cap possibilitat d'aconseguir un habitatge "digne". Si mireu les imatges hi veureu una normalitat absoluta: gent passejant pels carrers no asfaltats, gent que va o ve de comprar, nens jugant i persones tan ben vestides com els privilegiats de la ciutat formal.




Can Valero era la barriada més concorreguda de Montjuïc. Es va formar al voltant d'un bar berenador que Valero Lecha va obrir darrere l'Estadi quan es va inaugurar. Era conegut pels exquisits entrepans de botifarra que servien, i el nom de l'amo (o del bar) va donar nom a l'assentament de barraques que es va anar estenent per la muntanya. Amb el temps, a prop del seu establiment se’n van obrir més: Bar Noche y Día, Bar Serrano o El Refugio, però cap d'ells va obtenir la fama del Bar Casa Valero [cliqueu sobre la imatge inferior per veure les imatges de Can Valero; TV3 no permet incrustar alguns dels seus vídeos fora del seu lloc web].




La proliferació de barris de barraques a Barcelona al llarg del segle XX fou un fenomen estès i general a tota la seva trama urbana, fins al punt que la ciutat va rebre l’apel·latiu de Barracòpolis. Tot i representar un model de creixement inacceptable per a l’ajuntament, la manca de polítiques d’habitatge va perpetuar aquesta situació, els barris es van consolidar i, malgrat que havien de conviure amb la desatenció, la por pel control i la repressió, van desenvolupar una vida social i veïnal activa.




El llibre és el resultat d’una recerca del grup Pas a Pas – Equip d’Estudi Barraques de Barcelona, duta a terme entre els anys 2004 i 2008 en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. L’equip estava format per Xavi Camino, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i diplomat en Estudis Avançats, Òscar Casasayas, llicenciat en Història, Pilar Díaz, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i diplomada en Treball Social, Maximiliano Díaz, llicenciat en Història, i Flora Muñoz, llicenciada en Sociologia i Antropologia Social i Cultural. La coordinació de la recerca va córrer a càrrec de Cristina Larrea, doctora en Antropologia Social i Cultural, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia i catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona.

Entre altres resultats, la recerca també va originar l’exposició Barraques. La ciutat informal, que es va poder veure al Museu d’Història de Barcelona entre els anys 2008 i 2009.


[+]

Camino Vallhonrat, Xavi [et al.] (2011) Barraquisme, la ciutat (im)possible. Els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Temes d’Etnologia de Catalunya; 21). 296 p.

17 comentaris :

  1. Em vaig començar a interessar pel tema de les barraques, és a dir, per aquesta altra Barcelona vergonyant en els anys en què vaig estar treballant al Poble Nou. Sabia de l'existència dels nuclis del Somorrostro, de rere el cementiri, del camp de la Bota, però no sabia ubicar-los bé, doncs no hi havia gaire informació (del que més vaig trobar va ser del camp de la Bota). I llavors, poc després, va començar un interés general sobre el tema (jo penso que hi ha sinèrgies temporals i històriques que fan que, de cop, molta gent es comenci a interessar a l'hora pel mateix tema, oblidat durant molt de temps). Van començar a aparèixer informacions diverses, un parell d'anys després van fer el documental famós de tv3 i l'exposició que cites (que vaig visitar)...

    I ara, després d'haver-se estudiat una mica més alguns nuclis famosos (els que he citat, o la Perona), sento que ha arribat el moment de reivindicar Can Valero i d'altres que durant molt de temps han quedat oblidats dintre de l'oblit mateix.

    Molt interessant el teu article, i el plànol, que no el coneixia. D'aquest tema jo també n'he parlat bastant en els meus dos blocs anteriors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, vaig tenir la sort (ho he de dir així) de conèixer tots aquests barris. Alguns des de dins. Crec que és important aquesta feina de recuperar la memòria històrica i ciutadana de Barcelona en tots els seus aspectes. No només per la dignitat de qui va habitar les barraques (mereixen aquesta consideració ja que en el seu moment se'ls va marginar), sinó també perquè les generacions actuals i futures prenguin consciència que la realitat no és només la que ells viuen: en certa mesura tots venim, en un moment o altre, d'una crisi històrica que va dur els nostres avantpassats a traslladar-se des del seu lloc d'origen.

      He llegit els teus apunts del vell Eastriver.

      Elimina
  2. Afortunadament s'ha anat recuperant aquesta història. Els barris de barraques eren diversos i hi havia de tot, des de gairebé casetes fins a qualsevol estrany muntatge. Qui més qui menys hi havia anat a veure parents, si no és que hi vivia, al menys d'aquelles generacions. La gent de Montjuíc, de Can Valero i d'altres barris, no en té mal record, potser perquè tenien camp per córrer i jugat i encara era dels barris una mica 'comunicats', també van tenir sort amb un capellà modern i esforçat que ajudava força la gent. Encara hi ha moltes coses que s'ignoren, sobre aquell món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Júlia. Al final, tothom acaba fent del seu racó de món la seva casa. A banda que la memòria modifiqui la realitat, som capaços de convertit el record en un petit paradís.

      I moltes coses d'aquestes que ignorem segurament no les sabrem mai. Sobretot d'aquelles més íntimes, que si es fessin públiques trairien aquesta dignitat de què parlem.

      Suposo que tu ens podries explicar moltes coses (no sé si ho has fet).

      Elimina
  3. Els de Can Valero encara van poder fer negoci durant anys amb els que aprenien a conduir. El Somorrostro era molt pitjor que bona part de Montjuïc, en general.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Júlia. Al Somorrostro patien unes deficiències condicionades pel lloc on estaven instal·lades les barraques que no eren tan accentuades a Montjuïc.

      Recordo perfectament l'aspecte que tenia el lloc on es feien les pràctiques de conduir, proper a Can Valero; aquells tramvies vells instal·lats a l'esplanada...

      Elimina
  4. Fa poc en un treball d'història oral amb els de 4t d'ESO vaig llegir un treball d'una alumna que havia entrevistat el seu avi i explicava com havia anat a parar a un barri de barraquisme amb tota normalitat.

    Em va sorprendre aquesta franquesa amb la nèta quan el que passa en general és l'intent d'amagar aquests passatges tant de forma política com personal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, està bé que sigui així, oi? Des que la memòria històrica barcelonina ha recuperar el barraquisme com a fenomen que forma part de Barcelona, la gent no només ha perdut la por a explicar els seus orígens, sinó que ho explica amb un cert orgull.

      Elimina
  5. Al barri vaig fer fa anys una xerrada sobre les barraques de Montjuïc i aleshores costava fins i tot trobar testimonis, avui afortunadament els protagonistes ja volen explicar la seva experiència i ho fan molt a gust, de tota manera una tesi doctoral de l'època sobre el tema encara està per publicar, era un món variat i divers, complex, com tots, i, certament, hi havia qui podia viure molt pitjor en un pis de rellogats que en una barraca.

    ResponElimina
  6. Un tema molt interessant i, com dieu, per més que darrerament se n'hagi parlat tant arran de l'exposició, el documental de TV3 i els estudis que se n'han fet, encara hi ha molt per conèixer. De fet, em consta que a algunes persones els continua resultant difícil d'acceptar públicament que havien viscut a barris de barraques. I és que en un país on la misèria moral i cultural estava institucionalitzada, resultava massa senzill estigmatitzar a qui es considerava "inferior".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, certament aquesta misèria moral i cultural que esmentes ha fet molt de mal. Som en un país on de sempre (des de l'Edat Mitjana: jueus i moriscos, sense anar més lluny) ha estat costum assenyalar a qui era diferent. I durant la postguerra aquesta estigmatització va servir per arraconar obrers, treballadors, dones i gent amb idees polítiques diferents a les del Règim. Una desgràcia.

      Elimina
  7. Hi havien barris, pero, que semblaven del tercer mon, barris d'africa o favelas. Sort que varem evolucionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Aris; en alguns barris (de Barcelona i de les rodalies) la misèria i l'abandonament social va arribar a cotes infrahumanes! N'he viscut algunes de ben a prop i recordar-ho encara em posa els pèls de punta!

      Elimina
  8. El pare del meu marit va viure, molt probablement, en aquesta barriada.
    Encantada de compartir la tarde amb vosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Neus, quantes coses ens podria explicar!

      També va ser un plaer per a mi. Sempre aprenem un munt de coses.

      Gràcies per passar per aquí.

      Elimina
  9. Potser és que em faig vell, però allò va ser un mal somni. Avui es vol dignificar i deixar clar que a Barcelona era la que es veia i l'oculta.
    Aniré a veure-ho amb la meva senyora, tot sol, i li explicaré, si la memòria m'acompanya, on estava cada cosa, però no ho explicaré tot, perquè hi ha coses que un ha de guardar i que no és menester airejar-les.
    Una abraçada i que el dia sigui fructífer
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, però és un malson que forma part de tu i que quan l'expliques nosaltres no ho veiem com a tal. No series el que ets sense aquelles experiències que, a més, ens alliçonen a tots quan les llegim.
      Ens veurem allà i seré feliç podent-te abraçar un cop més.

      Elimina