Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dissabte, 16 de juny del 2012

Una de cowboys



Anem de viatge

Fem una prova. Seieu en el sofà. Poseu-vos còmodes. Recolzeu el cap enrere. Tanqueu els ulls. Si podeu, viatgeu al passat entre cinquanta i seixanta anys enrere. Esteu dins d’un cotxe i mireu per la finestra com passa el paisatge. La proximitat dels plàtans d’ombra en els marges –herència napoleònica– augmenta la sensació de velocitat. També les possibilitats d’estavellar-s’hi; per això ja no n’hi ha. Els arbres passen un darrere l’altre. Si us heu pres una Biodramina, el moviment del cotxe us produirà un estat de somnolència. Si no heu pres res i sou propensos al mareig, us vindran arcades. Abans de vomitar sobre la tapisseria, aviseu. No sempre s’és a temps, però aquest cop vull que baixeu. El cotxe busca un entrant per on apartar-se de la carretera. El temps just de treure l’esmorzar i la bilis. Agafeu aire aguantant-vos amb una mà sobre la paret rocosa. Hi ha un anunci pintat minimalista. El veieu? És d’una aigua mineral. Ara sí, oi? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Augmenta l’agror a la gola i cal tornar al cotxe perquè això no s’ha acabat. Falta molt, per arribar? Sempre falta molt.

Continuem. Ara s’acaben els arbres i el paisatge s’eixampla. La profunditat de camp ens permet mirar cap a l’infinit, i quant més lluny, més lent sembla tot. Les muntanyes estan estàtiques. El món sembla que s’hagi aturat i l’estómac baixa cap a la seva posició natural. Hi ha camps segats, petites ondulacions del terreny, pals de telèfons, algun molí de vent, alguna masia, s’intueix algun poble al fons. L’aire fa olor.

Recordeu que estem amb els ulls tancats, però no us adormiu perquè hem d’estar al cas dels elements que ens criden l’atenció. Venim d’un medi urbà i estem acostumats als símbols, a les metàfores; és a dir, a la representació de la realitat. Per a nosaltres el món rural és qualsevol cosa menys simbòlic. És realista i... fa olor de camp. Què ens crida l’atenció, doncs? Els anuncis. Però no oblidem que som nens, o com a molt adolescents. Juguem amb soldats, indis i nines –alguns amb les hormones–, i fa cinquanta anys la publicitat no anava dirigida a nosaltres.

Els veieu? Un cow-boy muntat a cavall, una misteriosa silueta que s’amaga sota una capa i un toro retallat sobre el cel. John Wayne, Jack Palance i el toro, símbol dels ranxos i els rodeos del far west. O si voleu: Nitrato de Chile, Sandeman i Osborne. El temps, la història, el context i la imaginació modifiquen el significat dels símbols, que són, per ells mateixos, neutres.








I ara toca fer el viatge de tornada a casa. Refer el camí per les mateixes carreteres i l’autopista. Cansat. Sense esma per convertir el paratge del capvespre en un anunci de Marlboro, amb els ramats de vaques i toros convertits en una caravana de cotxes que avança lenta sobre l’asfalt, mentre la realitat s’imposa massa dolorosament sobre les espatlles cremades pel sol i amb restes de sal cristal·litzada, si venim de la platja. Els llums de posició i de frens substitueixen la llum del sol. Els ulls es tanquen mentre una salmòdia repeteix per la megafonia: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona. Si entràvem pel sud de la ciutat, a la Diagonal ens esperaven els ulls lluminosos del mussol de Roura.


Manolo Prieto, a la dècada de 1940


Manolo Prieto

El toro d’Osborne naixia l’any 1957 per fer publicitat del brandi Veterano. El projecte –un logotip que fos visible en totes les carreteres de l’estat– va ser encarregat a l’agència Azor. Se’n va fer càrrec Manolo Prieto (1912-1991), un genial dissenyador gràfic, publicista, cartellista, dissenyador de medalles i pintor, que es va fer molt conegut gràcies a les portades de la col·lecció Novelas y cuentos (1942-1959). Abans, però, com a militant del Partit Comunista havia estat dibuixant de la Milícia Popular i de la Delegació de Propaganda i Premsa.

Manolo Prieto no estava especialment content de la fama que el toro d’Osborne li havia proporcionat, després de tota una vida dedicada al disseny gràfic, amb una producció que sobrepassa en qualitat la d’un logotip que, malgrat tot, ha demostrat la seva perdurabilitat. I és per aquesta raó que he volgut parlar del toro; per repescar del nostre imaginari una imatge plausible entre moltes altres, tan real o irreal com la resta.




[Versión en castellano]

Hagamos una prueba. Sientate en el sofá. Ponte cómodo. Apoya la cabeza hacia atrás. Cierra los ojos. Si puedes, viaja al pasado entre cuarenta y cincuenta años. Estás dentro de un coche y miras por la ventana como pasa el paisaje. La proximidad de los plátanos de sombra en los márgenes de la carretera aumenta la sensación de velocidad. También las posibilidades de estrellarse, por eso ya no los hay. Los árboles pasan uno tras otro. Si te has tomado una Biodramina, el movimiento del coche te producirá un estado de somnolencia. Si no has tomado nada y eres propensos al mareo, tendrás arcadas. Antes de vomitar sobre la tapicería, avisa. No siempre se está a tiempo, pero esta vez quiero que bajes. El coche busca un recodo donde apartarse de la carretera. El tiempo justo de sacar el desayuno y la bilis. Toma aire aguantándote con una mano sobre la pared rocosa. Hay un anuncio pintado. Lo ves? Es de un agua mineral. Ahora sí, ¿verdad? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Aumenta el sabor agrio en la garganta, pero es preciso volver al coche porque esto no ha terminado. ¿Falta mucho, para llegar? Siempre falta mucho.

Continuamos. Ahora se acaban los árboles y el paisaje se ensancha. La profundidad de campo nos permite mirar hacia el infinito, y cuanto más lejos, más lento parece todo. Las montañas están estáticas. El mundo parece haberse detenido y el estómago baja hacia su posición natural. Hay campos segados, gavillas amontonadas, pequeñas ondulaciones del terreno, postes de teléfonos, algún molino de viento, alguna casa de labranza, se intuye algún pueblo en la lontananza. El aire huele.

Recuerda que estás con los ojos cerrados, pero no te duermas porque tenemos que estar ojo avizor para identificar los elementos que nos llaman la atención. Venimos de un medio urbano y estamos acostumbrados a los símbolos, a las metáforas, es decir, a la representación de la realidad. Para nosotros el mundo rural es cualquier cosa menos simbólico. Es realista y... huele a campo. ¿Qué nos llama la atención, pues? Los anuncios. Pero no olvidemos que somos niños, o como mucho adolescentes. Jugamos con soldados, indios y muñecas, y hace cincuenta años la publicidad no iba dirigida a nosotros.

¿Los ves? Un cowboy montado a caballo, una misteriosa silueta que se esconde bajo una capa y un toro recortado sobre el cielo. John Wayne, Jack Palance y el toro de los ranchos y los rodeos del far west. O si lo prefieres: Nitrato de Chile, Sandeman y Osborne. El tiempo, la historia, el contexto y la imaginación modifican el significado de los símbolos, que son, por sí mismos, neutros.

Y ahora llega el momento de hacer el viaje de vuelta a casa. Rehacer el camino por las mismas carreteras y la autopista. Cansado. Sin ánimo para convertir el paraje del atardecer en un anuncio de Marlboro, con los rebaños de vacas y toros convertidos en una caravana de coches que avanza lenta sobre el asfalto, mientras la realidad se impone demasiado dolorosamente sobre los hombros quemados por el sol y con restos de sal cristalizada. Las luces de posición y de freno sustituyen a la luz del sol. Los ojos se cierran, pesados, mientras una salmodia repite por la megafonía: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directora en Barcelona. [1]


Manolo Prieto

El toro de Osborne nacía en 1957 para anunciar el brandy Veterano. El proyecto -un logotipo que fuera visible en todas las carreteras del estado- fue encargado a la agencia Azor. Se hizo cargo Manolo Prieto (1912-1991), un genial diseñador gráfico, publicista, cartelista, diseñador de medallas y pintor, que se hizo muy conocido gracias a las portadas de la colección Novelas y cuentos (1942-1959). Antes, durante la Guerra Civil, como militante del Partido Comunista había sido dibujante de la Milicia Popular y de la Delegación de Propaganda y Prensa.

Este 16 de junio de 2012 se cumplía el centenario de su nacimiento en El Puerto de Santa María (Cádiz), y Bereshita ha querido participar de la celebración en la red al lado de otros compañeros, como Crean, & Piscolabis Librorum, Galeria d'Imatges o Galeria d'Imatges X; artículos e imágenes originales, de los que podéis disfrutar si accedéis a sus blogs.Un reconocimiento que se suma, aunque sea de manera simbólica, a los actos de la Fundación Manolo Prieto.

Manolo Prieto no estaba especialmente contento de la fama que el toro de Osborne le había proporcionado, después de toda una vida dedicada al diseño gráfico, con una producción que sobrepasa en calidad a la de un logotipo que, sin embargo, ha demostrado su perdurabilidad. Hemos querido repescar de nuestro imaginario una imagen plausible entre muchas otras, tan real o irreal como el resto.




[1] Información de tránsito con que se anunciaba que se añadía un carril para acceder a Barcelona, a la altura de la fábrica de cemento Asland, en Montcada i Reixac.

33 comentaris :

  1. Potser una de les millors explicacions del toro d'Osborne!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. Hi he posat tanta ànima com imaginació.

      Elimina
  2. Sí, l'explicació d'una història que jo desconeixia. Ara me'l miraré d'una altra manera.

    I per cert, molt encertades les il·lustracions (per un moment he retornat a la infància) i boníssima la descripció del viatge en cotxe; tant, que gairebé m'he marejat i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris. Ja veus, la realitat és una cosa ben dúctil i personal; i el teu incipient mareig és un elogi! :)

      Elimina
    2. ¡Que veridica descripción de como se siente un niño que se marea en el viaje-
      Me recordó mi infancia!

      Elimina
    3. Gracias, Céline!

      Elimina
  3. D'això se'n diu hipnosi col.lectiva, o hipnosi a seques, jaja. Un comunista dissenyador del toro de osborne??? Vols dir?? Bufff, ja res és com semblava...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res és el que sembla mai, Ramon! Els que es queden a la superfície de les coses es perden la part més saborosa: la carn més tendre és la que toca l'os.

      I com diu l'Allau més avall "si ètica i estètica han pres camins divergents, aquest cop la culpa no és de l'estètica".

      Elimina
  4. Volem deixar constància de diverses coses d'interés:
    1) La presència en aquest blog del super agent 86, Maxwell Smart, ens excita. Som seguidors d'aquest agent i al costat de Louis de Funes i la senyora Juliet Lescaut, conforma el triunvirat pretorià del bogardisme. El bogardisme és així.
    2) Ens agradaria molt que vostè practiqués alguna incursió comentada al nostre blog. Hi trobareu amics comuns: El Missatge, sense anar més lluny.
    3) Bogardismes a banda, veure Camus, Sandeman, el capità Trueno i superherois a dojo en un mateix blog ens convenç de tal manera que nosaltres seguirem amb atenta atenció les "vissicituts" d'aquesta tribuna.

    Nosaltres som: penyabogarde.blogspot.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja que m'inciteu a fer-ho, vaig cap allà. No us penseu que és el primer cop que ho faré. Més d'una vegada m'he preguntat què hi feia el Missatger en aquesta penya i he estat temptat de deixar-hi algun comentari, però la prudència m'ho ha estalviat.

      Elimina
  5. Hola xato,
    jo soc la de la bossa i a del verb, la vampiresa que no vol vampirs però que estima a destajo. He fet fila als bogarders i he vist que estaves tu i el teu telefon de sabata d'una peça i prometent teca de la bona. Jo soc de poques paraules, quarantona ben portada, poc maquillatge, el justet, samarretes amples, moreneta de pell per bon solatge i anfitriona de tots els que sentin fascinació per les bosses i els verbs, jo visc molt ficada en el bogardisme però ara també em gronxaré en aquest blog tant galdoset i ben adobat.

    Des de Mataró, petonassos de la Marga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marga, benvinguda. A la bossa caldrà veure què hi dus, però que el verb el tens fàcil és segur veient com et saps vendre. Deixaré de moment els comentaris sobre samarretes i pell moreneta perquè acabaríem parlant de depil·lacions.

      En part, de Mataró vinc jo també per via materna, que la família havia tingut indústria tèxtil i negoci de metalls nobles al carrer Barcelona. A veure si encara tindrem vincles i li podem posar morbus incestuós a aquesta relació!

      Petons i abraçades!

      Elimina
  6. M'ha resultat molt difícil dormir-me o marejar-me durant el viatge. L'interès pel que veia a través d'aquesta finestra m'ha obligat a obrir bé els ulls.
    Gràcies per mantindre viva la figura del gran Manolo Prieto, la seva trajectòria artística i l'herència de la seva obra demostren que sobrepassa de sobres la popularitat del toro.
    Us felicito per el treball que feu en aquest blog, tant enriquidor i necessari pels que estimem el grafisme i la cultura en general.
    Salutacions companys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris, Miguel. Sort en vam tenir del Prieto, que va posar art en una època en què el grafisme en aquest país es movia sota els dictats estètics del Règim.

      Elimina
  7. Parlant d'anuncis i cantarelles publicitàries d'altres tempss, no se si heu parat compte a recordar el fenòmen dels anys 1960's que fou la Quina San Clemente, una beguda alcohòlica per la canalla (sí, sí, heu llegit bé: alcohòlica i pels mes menuts) que deien que els hi estimulava la gana d'allò més. "Sal al balcón, tira un jamón, mira que viene Quinito..." deia la cantarella de torn que incorporava una espectacular cloenda de l'anunci amb aquell irrepetible "da unas ganas de comeeeeeeeeeeeeeer"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, tinc pendent un apunt sobre l'alcohol i la infantesa. Ja veuràs que el Quinito era només la punta de l'iceberg.

      Elimina
  8. I és clar que sí, el toro d'Osborne, amb dos collons. Que, si ètica i estètica han pres camins divergents, aquest cop la culpa no és de l'estètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Allau, entre els discursos d'un extrem i els discursos de l'altre, acabem perdent de vista el que tenim al davant.

      Elimina
  9. Vampir Bayo / Vallvidrera / †๑۩۞۩๑†A ๑۩۞۩๑†A†17 de juny, 2012

    †๑۩۞۩๑†A ๑۩۞۩๑†A† això és Bengala o Van Gaal com a mínim.
    Ja ho saps que jo soc el vampir d'ofici a la Penya Bogarde?
    Això que tens si que és un blog benparit. Quina destresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vampir Bayo. Considera't a casa teva.

      He tocat poc el tema dels vampirs primer perquè hi ha grans blocs que el tracten amb gran coneixement de causa, i segon perqueè em deixaria seduir ràpidament per aquestes filles de Dràcula vestides de seda transparent i assedegades de sang i sexe.

      Si et ve de gust, fes-li un cop d'ull a aquest apunt vampíric: http://enarchenhologos.blogspot.com/2010/11/ingrid-pitt-dracula-i-el-mite-erotic.html

      Elimina
  10. La veritat és que el millor homenatge a Prieto és que restin els pocs braus que es van indultar i de dol absolut, sense lletres. Hauríem de respescar algunes siluetes més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, kalamar.

      Quines siluetes repescaries? Tenia en el cap la de Tío Pepe, però no em quadrava amb l'apunt.

      Elimina
  11. Hi ha un toro d'Orborne, arribant a Saragossa, enlairat a la cinglera desèrtica puntejada de matolls, que s'hauria de declarar Patrimoni de la Humanitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tinc vist, Jordi. Sembla realment que toqui el cel!

      Elimina
  12. Bravo! un aplaudiment! molt bona aquesta entrada! Ara només en queda un a Catalunya del Toro Osborne.
    Per la ruta Saragossa-León n'hi ha una colla

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Aris! T'has marejat molt! :)

      Sí, a Catalunya només queda el del Bruc.

      Elimina
  13. Molt interessant aquesta entrada, com totes les que he llegit fins ara a aquest blog. Tinc 27 anys i recordo quan era petit veure tants toros d'Osborne durant els viatges en cotxe pels camps de la messeta fent Barcelona/Extremadura cada estiu. Recordo que m'impressionaven i hem feien molt de respecte. Recordo també el del Bruc, que ja no existeix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Serch; me n'alegro que el trobis interessant. M'acabo de passar pel teu, i com que l'arquitectura de la ciutat és una de les raons que abunden en el meu bloc ja pots comptar amb el meu seguiment.

      Elimina
    2. Gràcies a tu, Enric, per seguir el meu petit bloc. M'alegro que t'agradi :)
      Salutacions

      Elimina
  14. Magnífic com sempre Enric.
    A mi em semblava vell, ja llavors, l'anunci del Nitrato de Chile.
    I actuals les pintades "LLIBERTAT JORDI PUJOL", però això és una altra història

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Doncs durant un temps tots dos van ser contemporanis (si et refereixes als fets del Palau, és clar).

      Elimina
  15. Genial Enric, tornar a ser petit, i tit d'una aprendre que l'utilització dels símbols, no els fa dolents per si mateixos. Gràcies

    ResponElimina