dissabte, 9 de juny de 2012

Confirmat: els nens vénen de París!




Fa uns dies publicava en un apunt el meu primer carnet d'identitat, que m'habilitava com a membre del Club Marvel abans que com a espanyol. Avui, en una data tan assenyalada, faig públic el primer passaport, on es demostra quin és el meu veritable origen.

Com es pot veure, vaig arribar a Barcelona procedent de París, però no s'especifica si "los padres" eren adoptius, putatius o biològics. El que sí queda clar és la mala llet a l'hora de triar el nom que, sortosament, no va dur associat l'accent veneçolà. Tot això que em vaig estalviar en logopedes.

Els ulls blaus i el cabell ros (que genèticament venien de sèrie) van durar fins els 5-6 anys, en què una mutació em va proporcionar l'aspecte mediterrani que m'identifica fins el dia d'avui. No em queixaré: explica la llegenda familiar que vaig néixer a casa dels avis, de la mà d'una llevadora, en un part que va durar 48 hores, amb signes greus d'hipòxia perquè duia el cordó umbilical lligant al coll.

22 comentaris :

  1. En fi, no hi pateixis gaire. A casa meva, una llegenda també deia que vaig néixer ros (els dos avis ho eren), sense tenir en compte que les dues àvies, pare i mare eren morenos. El caràcter moreno sempre preval, tret d'excepcions estranyes i que indiquen alguna cosa.
    Segurament a casa també haurien preferit nacionalitat francesa enlloc d'espanyola, perquè recordo que el meu pare deia alguna cosa sobre el timbaler del Bruc, i que podia haver-se tocat els pebrots enlloc del timbal de merda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, si no pateixo gens, Lluís. Posats a triar, abans que ros hauria preferit ser ric (ja sé que és molt trist, però els tòpics estan per fer-los servir).

      A casa qui mencionava el timbaler era l'àvia materna.

      Et deixo aquest fragment. Ja et diré un altre dia d'on ve.

      "En toda trastienda que se precie, en el desván, en la buhardilla, en el trastero de cualquier hogar existe alguna referencia a la Guerra de la Independencia que libramos contra la invasión napoleónica. Cuando era mi abuela quien gestionaba los estantes de la memoria familiar solía decir, con una vehemencia que en otras circunstancias la hubiera llevado al paredón, que si el Tambor del Bruc, ese mítico personaje del folclore catalán que puso en retirada al ejército francés, se hubiera tocado salva sea la parte en lugar del tambor, ahora seríamos franceses.

      Mi abuela, que fue a la escuela el tiempo justo para aprender las cuatro reglas y a leer y escribir, pero que leyó más que cualquier bachiller de nuestro tiempo, no era afrancesada, pero sí que era lo suficientemente lista como para saber que al otro lado de los Pirineos la inteligencia no se media con la punta de la espada."

      Elimina
  2. Moltes felicitats, Pedro Enrique!
    jo igual que tú, violeta pel cordó estrangulador, però morena i peluda molt mediterrània. En canvi el meu nen, el va portar de París un peix enlloc d'un cigogna (http://kalamarlee.blogspot.com.es/2011/04/dia-denganar.html)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Curiosament, mai ningú (que recordi) em va dir Pedro Enrique. Pere Enric, en canvi, és un crit agut que tinc clavat al cervell.

      Aquests peixos deuen anar tips, oi? Perquè si no ja m'imagino el kalamaret cruspit!

      Elimina
  3. Val, aportes proves... jaja. Però he de dir que en el meu cas jo no vaig venir de París sinó de Mallorca (recorregut destí de les llunes de mel dels anys 60!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he... Hi deu haver un parell de generacions amb individus concebuts a Mallorca. No sé si això predisposa d'alguna manera :)

      Elimina
  4. Que mono, me encanta , te gano por un día (y unos cuantos años), felicidades.
    En este pais ha habido exceso de timbalers , Agustinas y demás,con lo bien que nos hubiera ido que se quedaran quietecitos, o no, ves a saber...
    Por cierto, vaya bebé gordito!, pobre de tu madre, que mal trago...
    ¿Vivan los géminis!...he leido en algún sitio tonto que empieza nuestro año.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaya, mujer; lástima no saberlo! Que las felicidades sean mútuas y que lo podamos contar durante muchos años.

      Nunca sabremos que habría pasado si se hubieraqn estado quietecitos. Lo que si es cierto, como apuntas, es esa tendencia a levantar monumentos, imaginarios o no, de salvadores patrios.

      Pues sí, vine al mundo completito y mi madre era sólo una niña de 18 añitos. Si le añades las 48 horas de sufrimiento, lo nuestro fue pura supervivencia.

      Oye, yo estoy dispuesto a aceptar cualquier tontería con tal de que sea nuestro año.

      Elimina
  5. Joyeux anniversaire, Pierre-Henri!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci bien, mon chère ami. Je t'embrasse!

      Elimina
  6. Feliç aniversari, Enric. I sí, a casa també deien el mateix del refotut del timbaler.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi. Tanta coincidència en el tema del timbaler fa pensar. Alguna cosa no em fet bé! :)

      Elimina
  7. Pedro Enrique! Ai, ara penso que conec un Pere Enric (sempre li hem dit així) que deu ser de la teva edat. A la partida de naixement també hi deu dir Pedro Enrique. Veig que ho has portat bé això del nom.

    ResponElimina
  8. Respostes
    1. Gràcies, Miraculosa.

      Dona, el problema bàsic és que només ma mare em deia Pere Enric de petit, després ja no. Jo sempre escrivia Enric i em comportava algun problema perquè a nivell oficial havia d'utilitzar els dos noms o si no deixava de ser jo.

      En el registre ja està canviat i està en català. No vaig eliminar el Pere perquè em demanaven 10 paper oficials on figurés només Enric i havia d'aportar no sé quants testimonis que confirmessin que era conegut com Enric. Vaig passar.

      El millor del cas és que aquest va ser un nom de compromís: jo m'havia de dir Ezequiel. Però aquesta és una llarga història.

      Elimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. PER MOLTS ANYS... amb vida meva!
    :-))
    (amb l'enllaç, deute saldat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Lior! Que sigui sempre en vida teva o d'algú, si no seria molt trist.

      Got rebut. Mirareu de fer una altra foto de l'interior. Es veu borrós i... poc :)

      Elimina
  11. Ai, morbòs, ja sabia jo que no en tindries prou...
    He pensat que, atesa l'edat, no et convenien sobresalts :-)) Repetirem la foto interior, però, mentrestant, eixampla-la amb el visor d'imatges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho he fet, Lior, però aleshores es veu més borrós.

      Precisament, amb l'edat no ens hem de descuidar perquè si no perdem el ritme. Això és com l'esport!

      Elimina
  12. M'agrada el kistch però no sé que ho és més, si el carnet o el teu nom veneçolà...

    Sobre el tema dels cabells rossos tranquils, no és una qüestió genètica, sinó un tema de la naturalesa que és molt sàbia. Si ets de classe alta el ros et queda però si ets un sotacarro el ros desapareix...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, és la mateixa sensació que tinc jo ara. De petit, com que el sentia en català em sonava diferent.

      I pel que fa al cabell ros, deus tenir raó. La família havia tingut diners i patrimoni, però quan vaig néixer ja s'havia malbaratat tot.

      Elimina