dissabte, 2 de juny de 2012

Del Casino de la Rabassada a... Eurovegas?


El passat mes de novembre es va presentar el llibre El Gran Casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès (Viena Edicions), com explicàvem a Relíquies urbanes. Cent anys després de la seva inauguració, les ruïnes gairebé imperceptibles que s'amaguen entre la vegetació de Collserola, restes del que durant el primer terç del segle XX va omplir de glamour les nits barcelonines de la muntanya, retornen a l’actualitat gràcies als autors del llibre, l’antropòloga Carlota Giménez i l’historiador Pere Fàbregas, i a una exposició.

La privilegiada ubicació d’aquest complex, així com les instal·lacions de què disposava van convertir-lo en un centre lúdic, capaç d’igualar en al·licients, comoditats i luxe els millors centres turístics europeus del moment. Freqüentat pel bo i millor de la societat que havia salvat el coll durant la Setmana Tràgica, en el casino s'hi guanyaven i perdien grans fortunes. Diu la llegenda que hi havia una sala, coneguda com la sala dels suïcidis, on els perdedors d'aquestes fortunes, avergonyits i incapaços d'explicar-ho a la família, acabaven amb la seva vida d'un tret. Què diferents eren aquells temps! Ara, els responsables de la crisi econòmica i bancària no només no es lleven la vida d'un tret, sinó que la seva mala gestió és premiada amb indemnitzacions milionàries.

El moment més brillant i fastuós del gran casino va ser quan es va inaugurar l'ampliació de l'Hotel-Restaurant i el Cercle d'Estrangers, el 15 de juliol de 1911. L'esdeveniment va tenir ressò internacional i tothom augurava a l'empresa una existència llarga i plena d'èxits, però només va durar un any i es va clausurar el 1912, sobretot degut a la prohibició del joc i que Barcelona no era la ciutat cosmopolita que sí seria durant el període d'entreguerres. La resta de serveis, l'hotel, el restaurant, el teatre, les atraccions, van malviure fins a finals de l’any 1934, per acabar degradant-se del tot després de la Guerra Civil. Massa lluny del centre urbà, no va acabar de formar part de l'oci popular barceloní, que preferia el Tibidabo i, sobretot, el Saturno Park de la Ciutadella (1911) o el Turó Park (1912).

S'havia anat més enllà de les possibilitats i les necessitats de la societat del país com ja és habitual en aquestes terres, on es construeixen cases que no habita ningú i aeroports sense avions.

El llibre li ha tret la pols a les ruïnes, i amb les poques restes que queden de la memòria se n'ha fet una exposició en el Museu del Monestir de Sant Cugat, que compta amb un total de 26 plafons informatius, on s'hi pot veure material gràfic i documental que ha estat cedit per a la mostra: postals dels anys 1900-1930, fotografies o l'antiga ruleta, entre d'altres.

Si algun dia s'arriba a construir, potser dintre d'un segle podrem contemplar les ruïnes i una exposició sobre Eurovegas. De moment, passejar per entre les seves ruïnes, a banda del gaudi decadent que comporta, té molt de simbòlic. La burgesia ens deixa monuments; els miserables, un retrat i unes flors seques en el nínxol d'un cementiri o foses comunes.

4 comentaris :

  1. Es un escenari magnific aquest casino llastima que ja no existeixi

    ResponElimina
  2. Aris, i és curiós com una edificació immensa pot haver quedar reduïda a quatre pedres ocultes entre la malesa.

    ResponElimina
  3. Enric,
    Les runes dels edificis actuals no tenen la mateixa sensació de runes que les d'abans. És un tema de materials, guarniments... fins i tot per a la decadència la burgesia té més experiència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha... La burgesia sempre deixa restes del seu pas. Dempeus o enrunats, sempre deixa monuments. Per això deia que els miserables només deixaven nínxols i foses comunes.

      Elimina