dilluns, 25 de juny de 2012

La vida de Brian, la vida d'en Toni


Hi ha moments en què és impossible estar a l'alçada de les circumstàncies senzillament perquè no s'està en igualtat de condicions. Sense presses, el bloc d'en Toni Mont, que signava Brian, s'ha quedat orfe. S'ha mort un company i un amic. S'ha mort algú amb qui era fàcil compartir la vida. Si ara pogués veure aquest vídeo, riuria. Riem, doncs, amb ell.

11 comentaris :

  1. Ja la tria del pseudònim era tot un encert. Un nom amb grapa que demostrava una fina ironia per enfontre's de tot amb seriositat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, Enric, que en Brian xiularia la cançó amb aprovació.

      Elimina
  2. Tens raó: hi ha situacions en què resulta difícil trobar les paraules perquè no sabem processar l'emoció. No es tracta només de la inevitable empatia, sinó també d'aquesta perplexitat que genera la virtualitat. I tot i això, aquesta situació podria començar a ser habitual, perquè dediquem una part de la vida a viure-la en una pantalla i per tant, a través d'ella anirem coneixent la mort dels altres. Del virtual o del real?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no ho sé pas, Lluís, però ens hi haurem d'acostumar a conviure amb aquesta mena d'esquizofrènia: una vida "real" i una de virtual, com si sentíssim veus.

      Elimina
  3. Enric , has estat genial escollint aquest trailer....He aconseguit riure i plorar a l'hora i és una sensació indescriptible que em deixa respirar fons... Gràcies !!!

    I com diu la cançó .. Au, Brian anima't !!! Cal treure la part brillant de tot i tu ho has estat sempre !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, res millor que recordar la gent amb alegria. Ell ho voldria així.

      Elimina
  4. Doncs, si que em sap greu, arribar en aquest blog, amb una notícia com aquesta. Jo no he tingut el plaer de conèixer-lo, però veient el vostre gest, de segur que ell també riu.
    és el primer cop que passo per casa teva, i ni sé com hi he anat a parar, només que hi sóc, i no podia passar de llarg.
    Ho lamento, les pèrdues sempre ens fan mal, però cal mantenir-los ben vius.
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dafne, segurament tocava que passessis per aquí avui. No és una casualitat, però tampoc un misteri: alguns dels lectors del teu "Carpe diem" (nom que podria ser un homenatge al Brian) el coneixien.

      Per aquí hi ha sempre alegria (a vegades continguda): passa-t'hi sempre que et vingui de gust.

      Elimina
  5. Doncs, si que em sap greu, arribar en aquest blog, amb una notícia com aquesta. Jo no he tingut el plaer de conèixer-lo, però veient el vostre gest, de segur que ell també riu.
    és el primer cop que passo per casa teva, i ni sé com hi he anat a parar, només que hi sóc, i no podia passar de llarg.
    Ho lamento, les pèrdues sempre ens fan mal, però cal mantenir-los ben vius.
    Salutacions!

    ResponElimina
  6. Tot i que havia escollit un avatar graciós, el seu bloc era de temes serios...crec que li hauria agradat la teva entrada

    ResponElimina