dissabte, 7 de juliol de 2012

Eduard Khil i el Trololo


L’any 2009 va començar a córrer com la pólvora per la xarxa un fenomen viral anomenat “Trololo”, que en les seves diferents versions aplega a Youtube uns deu milions de visites. Arribo tard. Tot i que acostumo a estar prou alerta, el Trololo m’havia passat desapercebut fins ara que l’intèrpret, Eduard Anatolievitx Khil, ha mort. Dec ser més sensible a la mort que a les epidèmies.

Un usuari de Youtube identificat com a RealPapaPit va penjar un vídeo de tres minuts, de l’actuació en playback d’un baríton rus en un programa de varietats de la televisió soviètica, l'any 1976. Khil (segurament una transcripció al rus del cognom Gil) canta, millor dit, vocalitza, la cançó “Estic content perquè, per fi, he tornat a casa”. La interpretació vocàlica, però sobretot l’estètica retro (roba i pentinat) que ens recorda els jugadors de futbol i de bàsquet russos dels anys 60 i 70 (ara només s’hi han apartat lleugerament) i uns trets facials divertits que fa que s’assembli a Mr. Bean o a Magoo, potencien la comicitat de la seva actuació.


El "Trololo" va ser creat pel compositor Arkadi Ostrovski l’any 1966 per a que fos interpretat pel mateix Khil. El tema original tenia lletra i parlava, com es percep en el ritme, d'un cowboy que torna al ranxo, on l'espera la seva estimada fent mitja. Diuen que el tema, molt americà, no va agradar al règim soviètic i l'autor va decidir cantar-lo sense lletra, només vocalitzant.

Khil, va ser nomenat pel govern soviètic Artista del Poble l’any 1976, per la gran popularitat que assolí, la qual cosa vol dir que se’l prenien seriosament quan a nosaltres ens resulta molt difícil contenir el riure. L’èxit viral el va fer sortir de l’oblit i fins que va morir el dia 4 de juny de 2012 ha pogut gaudir d’allò que se’n diu “reverdecer viejos laureles”.

Com acostuma a passar amb els fenòmens mediàtics, sobretot si s’originen a la xarxa, el Trololo ha tingut gairebé tants imitadors i parodiadors com seguidors: webs, blocs, diaris, ràdio, televisió, tots els mitjans s’han abocat a aprofitar-se d’aquest boom, en uns temps que estan marcats per una manca de creació i d’originalitat preocupants. Malgrat tot, ja que m’hi he posat, atret gairebé de forma exclusiva per l’estètica soviètica –l’enfonsament de la política de blocs ens ha deixat estèticament orfes: l’islamisme no acaba de crear una marca pròpia i només Bollywood hi posa ganes–, he volgut seleccionar una de les seqüeles pel seu protagonista: Christoph Waltz, el genial SS-Standartenführer Hans Landa de la pel·lícula Maleïts malparits de Quentin Tarantino (Inglourious Basterds)  i per l’excel·lent paròdia centreeuropea (no concreto: mireu el vídeo).


[+] Tota la història del fenomen "Trololo", les seqüeles, les paròdies, les cròniques i les crítiques a El "Trololo": Tota la història d'un èxit viral, de Jordi Aguilera i Antonio Novella, a Espai Internet.

22 comentaris :

  1. Els fenòmens de la TV són estranys i díf´cils d'explicar. Jo la miro poc, i generalment cadenes que passen cinema i poc més. No obstant, vaig conèixer la cançó i el cantant quan un tal Buenafuente va començar a parodiar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, jo tampoc la miro gaire. Alguna sèrie. Però ja veus: no en sabia res.

      La paròdia del Christoph Waltz la coneixies?

      Elimina
  2. Jo sí em vaig assabentar del fenòmen, gràcies al Buenafuente també, però no gaire, doncs aquest cantant em va fer iuiu sempre. Una cosa que fa de mal explicar: seria l'estètica, potser. La cançó mateixa que és espantosa. L'antigor de la proposta, no ho sé, però em donava/dóna mal rotllo, sincerament. Potser perquè em parla d'un país en un mal moment, d'una estètica poc lliure, no sé pas el motiu.

    Em fa gràcia el que dius al principi, això de que potser ets més sensible a la mort que als virus (televisius o mediàtics): no és pas cosa dolenta, al contrari... La mort ens colpeix si sabem viure, si volem viure.

    I espera't tu que algun europeu descobreixi un vídeo de la Guillermina Motta cantant allò del Pasqual que també és convertirà en virus d'aquests, como si lo viera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, segur que amb els anys coses que a nosaltres ens resulten normals poden ser vistes com aquesta interpretació.

      Entenc perfectament la teva reacció i el rebuig. En una altra situació jo també podria haver reaccionat igual; però com que he vist alhora els dos vídeos, la paròdia del Waltz ha compensat la "grima".

      Elimina
  3. Doncs, casualitats de la vida, a mi també se m'havia acudit de dedicar-li una entrada al "senyor Trololo" perquè, inevitablement, m'havia arribat el youtube i tota la conya posterior al voltant de la cancó, el cantant, l'estètica soviètica, la posada en escena retro i el friquisme de tot plegat. El que més m'interessa, però, és la vessant tragicòmica del fenòmen i el fet capriciós d'haver-se posat de moda a la xarxa tants anys després. A més, aquest "reverdecer laureles" de què parles, sumat a la recent mort d'Eduard Khil, n'incrementen la dimensió tragicòmica, a mig camí entre els "Freaks" de Tod Browning i l'"Ed Wood" de Tim Burton.

    Com deia l'Unamuno a través d'un dels seus personatges, d'allò sublim (i no oblidem que el Khil era baríton) a allò ridícul només hi ha un pas. I és precisament la frontera, fràgil i subjectiva, que determina aquest pas el que més em crida l'atenció.

    Per cert, respecte a la teva teoria sobre la possible transcripció del seu cognom, qui sap si potser E. Khil (o Gil) era un d'aquells nens de la guerra civil que havien emigrat cap a Rússia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Sícoris. De fet, m'alegro de no haver conegut aquesta història fins la mort de Khil perquè em permet copsar el fenomen com un tot i percebre alhora l'humor i la tristesa de tot plegat, i veure com n'és de fràgil aquesta frontera que esmentes tu. Però no només entre allò sublim i allò ridícul de la percepció musical, sinó també de l'estètica i de les idees. Hi ha un altre vídeo on és veu Khil cantant la cançó en un auditori amb un públic que se l'escolta molt seriós. I per altra banda, quan Khil va saber de l'èxit revingut va entendre perfectament l'humor que els d'aquest costat del teló hi vèiem, com si hagués estat contenint el riure durant 30 anys.

      En tot cas, Sícoris, deixant de banda la tragicomèdia, jo he gaudit molt amb el Waltz.

      Pel que fa al nom, l'origen és més antic. Podria ser el cognom d'un soldat espanyol que combatia a les files de l'exèrcit napoleònic que va intentar envair Rússia.

      I la casualitat... ja és el segon cop que em passa aquesta setmana amb dos blocaires, amb temes diferents.

      Elimina
  4. siii, el que he disfrutat amb el Waltz! una mica de vocabulari alemany, però no trobo que vol dir Humpink! deu no voler dir res de res...

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, jo tampoc he trobat què vol dir, però tendeixo a creure que és un mot onomatopeic sense significat, associat al gest pèlvic.

      M'ha semblat molt divertit!

      Elimina
    2. Si no et fa res, el penjo al FB, gràcies,

      Elimina
    3. Tot teu, kalamar; faltaria més!

      Elimina
  5. Durant un any sencer el meu fill adolescent m'ha martellejat amb el trololo, fins el punt de formar gairebé part de la família. Quan no sonava pel iutub ho cantava ell directament. Això sí, li ha servit d'exercici d'entonació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, em sap greu haver-te recordat el mal son. Però, veus, em serveix el teu cas com un exemple més de com és que no l'he sentit ni un sol cop fins ara. T'asseguro que estic força pendent tant de les coses serioses com de les bajanades que corren per la xarxa, i tinc filles adolescents.

      Elimina
    2. Ara, Jordi, perquè em serveixi de descàrrec, espero que hagis gaudit amb la paròdia del Waltz!

      Elimina
  6. Jo com sempre arribo tard a les coses. De la seva mort en vaig assabentar fa uns dies però la cançó i l'individuo em sonava molt però sense saber queera un èxit víric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs a mi ni em sonava, Galderich! Però tot ha estat a fi de bé perquè he descobert el vídeo del Waltz.

      Elimina
  7. Ha ha, molt bo, no en tenia ni idea. Ara, jo crec que el trololo imitava el nostre gran tenor Marcos Redondo, del qual pot ser faré una entrada perquè veieu que la matèria sempre es transforma...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs potser sí, Aris! Sempre m'ha semblat que la sarsuela té molt de paròdia.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Xavier, no coneixia aquesta versió que supera les òperes wagnerianes! Això ja és vici!

      Elimina
  9. Renoi quin blog! el vaig descobrir gràcies a la colla de la penya Bogarde (quin pou de surrealisme esportiu!) i ara em trobo aquí navegant entre tresors saltant d'una banda a l'altra de les rareses, trobant Benjamin fent de sentinella de les coses precises (amb el permís de tot un super-agent 86 Maxwell Smart!
    Felicitats! Seguiré visitant els teus tresors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àngel. És un plaer veure't pel bloc i que t'agradi.

      Jo també al·lucino amb les sortides de to de can Bogarde. Alguna cosa deuen dur les brises marines del Maresme per produir uns especímens tan tronats. A veure si m'hi passo més sovint.

      Elimina