dimarts, 3 de juliol de 2012

Les ombres de l'Avinguda de la Llum

Postal dels anys 40


L’Avinguda de la Llum (1940-1990) és avui una relíquia urbana, que s'amaga sota terra fraccionada i modificada. Una part de l'avinguda s'ha reconvertit en una perfumeria, i l'altra, la que dóna a Balmes amb Bergara, està tancada; el cinema és ara una sala d'exposicions dels FGC, però fins el 2012 conservava l'entrada, la platea i la cambra del projector; els billars i els futbolins estan amagats rere una porta tapiada, igual que algunes de les botigues laterals que estaven al costat dels lavabos, baixant per l'accés de Balmes, a mà dreta.

La idea original era construir una ciutat subterrània (la Ciutat de la Llum) des de la rambla de Catalunya fins a la plaça d'Urquinaona, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.



Projecte Ciutat de la Llum, de Jaume Sabaté (Arxiu J. Susany)


Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal (la casa dels dònuts), el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluñael local del dibuixant BON...


Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia.




Fa poc publicava a la Galeria d’Imatges la invitació a un concert que Augusto Algueró (el pare de l’Augusto que es va casar amb Carmen Sevilla) va oficiar l’any 1942 a l’Avinguda de la Llum amb l’Orquesta Bizarros. Un nom impagable, amb esperit de Reconquista, per una banda que alegrava l’aire de derrota de la primeríssima postguerra, i que il·lustra perfectament l’aire de “modernitat” d’una galeria subterrània que esdevingué decadent en poc temps i decadent va morir, malgrat que és l'olor de les neules Pamper el que marca el registre de la nostra memòria.




Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zúrich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.


El Bracafé i el Zúrich (1964), amb l'entrada a l'Avinguda de la Llum

Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor a ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fondos que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.




[+ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula].
La rossa del bar (1986), de Ventura Pons pel·lícula].
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula].
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip].
La virgen de la lujuria (2002), d'Arturo Ripstein [pel·lícula].
Cine Avenida de la Luz (2012), de SrtaGorra [documental amateur].

[++]

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

[+++]

Avinguda de la Llum (1940-1990), Barcelofília.

[++++]

Rafael Pradas. La Plaça de Catalunya i l'Avinguda de la Llum. Barcelona: FGC, 2009

Retrat de la desapareguda Avinguda de la Llum, un símbol, durant els anys 40 i 50, de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana en l’època de la postguerra.

54 comentaris :

  1. Un dia treuran la perfumeria i els joves d'avui l'enyoraran també.

    Fins i tot quan era petita i tot em semblava brillant aquell espai em produïa una mena de tristesa, en recordo l'olor d'aquella mena de neules que venien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, això volia trametre, aquesta barreja de nostàlgia i tristesa.
      Ara que parles d'olors, a mida que em faig gran recordo més olors.
      I de l'avinguda de la Llum, per desgràcia, recordo més l'olor dels lavabos que de les neules. De fet, tu m'has fet venir l'olor de les neules.

      Elimina
  2. Recordo molt vagament haver anat a aquell cinema subterrani, de petit i amb ma mare, que era aficionada a les pel·lis d'aventures. Estic completamnt segur d'haver-hi vist Robert Taylor fent de Ivanhoe.
    Ara vaig a passar una estona veient aquestes referències que has enllaçat.
    (Un dia has d'explicar bé això dels sants Pere i Pau i els no circumcisos, etc).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, jo de nen no hi havia anat. D'adult, sí. Vaig tenir una època que em vaig dedicar a inspeccionar els llocs foscos de Barcelona i el cinema de l'avinguda de la Llum era especialment "atractiu".

      La història de Pere i Pau te la resumeixo. A grans trets, Pere era del parer que calia mantenir les pràctiques judaïtzants i no estendre la nova teologia (com a tal, el cristianisme encara no existia) entre els gentils a no ser que aquests es circumcidessin. Pau, en canvi, parlava d'una nova aliança que no dugués com a pràctica cap ritual més enllà del baptisme. Aquestes diferències els va enfrontar seriosament. Pere, que tenia el suport dels jueus "cristianitzats" de la diàspora, va ser el primer cap visible de la nova fe, mentre Pau anava assentant les bases del que acabaria sent el cristianisme. Es van repartir la glòria que els va atribuir la nova Església.

      Ja veus, Jesús es va quedar amb la fama que va confeccionar Pau. Jesús no només va morir sent un jueu ortodox, sinó que, a més, va predicar unes idees que no eren originals: les va heretar del seu amic Joan el Baptista.

      Elimina
  3. Bon apunt. Serà que no m'interessen per res les perfumeries i que la nostàlgia es com es. Jo preferia l'Avinguda de la Llum, encara que quan la vaig conèixer ja era nomes un carreró plenament decadent i amb punts de tenebra. M'agradava passar per allà per anar a buscar els catalans. De fet més d'una vegada m'equivocava - coses que passen- i en comptes d'anar a l'escola em perdia al cinema matutí a veure pel·lícules infumables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, tots nosaltres, tant els més grans com els més petits, em sembla que hem conegut la mateixa avinguda decadent amb aquests punts de tenebres que menciones i que són els que jo volia fer despertar amb l'apunt.

      En aquest cinema no, però jo també vaig equivocar sovint el camí de l'escola per anar a petar dins d'un cinema. També deu ser generacional :)

      Elimina
  4. L'avinguda de la llum era fantàstica per una pel·lícula de cinema negra. De fet, encara està allí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris. De fet, els dos enllaços de pel·lícules que poso que poso ja volen ser negres. Però hauria quedat bé una a l'estil de "La dama de Shangai".

      Elimina
  5. Per una d'aquelles estranyes coincidències, ahir a la festa major de Terrassa vaig evocar el record de l'Avinguda de la Llum. Una de les paradetes de la festa oferia el mateix que jo recordava passejant de nena de la mà del meu avi: una immensa tina plena de vi per servir "chato", coronada per un baturro que l'anava omplint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha...! Quines coses, Eulàlia! Aquesta tina és la del Montroy-Pedro Masana que menciono.

      Elimina
    2. I als nens ens tenia fascinat aquell odre que era com la bóta de sant Ferriol, que no parava de rajar i no se n'exhauria el vi.
      (Eren temps en què creiem en bardisses que cremaven i no es consumien...)

      Elimina
    3. Tu ho has dit, Raimon: ens empassàvem qualsevol cosa. Molt bona la referència a les bardisses!

      Elimina
  6. Jo el recordo com un espai mal girvat però amb una personalitat pròpia. Ara la personalitat és universal i tant pots trobar-te l'estètica de la perfumeria a Barcelona (tan fa que sigui en un soterrani o a dalt de tot) com a Moscou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, és el que tenen els espais decadents, que prenen formes rares amb el pas del temps; potser la forma que els seus habitants li van acabar donant. I tens raó, aquell era un espai únic, mentre que ara els signes identificatius han de ser únics per atraure la gent allà on sigui.

      Elimina
  7. No sé si és nostàlgia pròpiament, però Joan Valls parla d'un tema similar a INHÒSPITS.
    Avui hi ha un grup de pop que es diu Bizarre.
    M'apunto a la petició d'en Bosch d'això dels sants Pere i Pau i els no desempelleringats.
    Podria subscriure l'últim paràgraf, però, encara que no del tot, n'estic una mica curat. Prefereixo l'aire fresc a l'enrarit i les colònies d'Armani i l'eau de rochas als barons dandies, això sí, l'atracció pels personatges que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc segueix intacte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lior, precisament l'altre dia vaig estar fullejant aquest llibre tan interessant del Joan Valls. No me'l vaig comprar, però ho faré.

      Ja he fet la petita explicació sobre la lluita prepucial entre Pere i Pau.

      I sobre l'atracció decadent, suposo que som fills d'aquelles generacions que van fer de la literatura una forma de vida i no podem renunciar ni a les llum ni a les tenebres, que també vam beure a través de la religió i que, per bé o per mal, ens han acabat configurant.

      Però pel que va a les olors de colònies, encara que no ens agradin els varons dandies, és més evocadora aquesta olor que la d'Armani.

      Elimina
  8. Més enllà de que a uns els agradi més l'olor de ranci i de pixum, i a uns altres el mesclum despersonalitzat, em sembla un article brillant. Quan penso en l'Avinguda de la Llum em ve al cap parets de rajola de color blanc estantís, mal il.luminads i amb reguerots d'un groguenc sospitós.
    La referència a Jean Genet em sembla absolutament necessària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Una de les coses que m'agrada de fer aquests apunts és quan aconsegueixo establir lligam que evoquin al lector una emoció com la que jo sento. Podem estar d'acord en moltes apreciacions, però canalitzant aquestes emocions a través de Genet multipliquem les possibilitats evocadores.

      Elimina
  9. Ostres, també vaig arribar a veure els últims dies de l'avinguda! Molt cutre sí. Al cinema ja no hi vaig entrar perquè em sembla que a finals del vuitanta van canviar les aventures per pel·lícules d'aquell amor tan explicit... M'agradaria molt teletransportar-me a un ball amb l'orquestra Bizarra d'Augusto Algueró (pare)... però no podrà ser. Les generacions que vinguin després de la nostra igual diran el mateix de grups d'ara que actuen al forum de la fnac... com ara: Triangulo del Amor Bizarro!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, l'Avinguda de la Llum i el Canòdrom Pavellón (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/05/canodroms-de-barcelona.html)deuen haver estat els dos darrers ambients de postguerra de Barcelona. Haver-la conegut et permetrà extrapolar el coneixement no empíric.

      Sí, els darrers anys del cinema van ser com a sala X, amb un ambient molt "bizarro" a la sala de butaques.

      Jo donaria diners per haver viscut aquells ambients festius. Mon pare m'havia explicat moltes històries dels balls i les orquestres.

      No sé, no sé. Ja veurem quina relació estableixen els joves amb aquestes bandes. Ells tenen molt on triar i, per tant, els és molt fàcil diferenciar. Als anys de la postguerra, de triar poc.

      Elimina
  10. quina ràbia no haver-hi estat mai, carai!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, és una llàstima. No sabria dir-te de cap lloc actual o de fa uns pocs anys que sigui equiparable a aquells ambients residuals. Barcelona ha canviat molt.

      I ja que hi som, una pregunta. Quin seria per a tu el model d'ambient decadent que hagis pogut conèixer a Barcelona?

      Elimina
  11. Potser un dia hi fem una trobada blocaire i tot... avisa a 'encenen els llums' de l'avinguda de la lum....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Astrum, et prometo que m'hi poso per veure que cal fer.

      Elimina
  12. Sabia moltes coses de les que dius, però suposo que l'essencial no la sabia: el projecte de la ciutat de la llum! Sorprenent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Ramon, sorprenent; sobretot en aquella Barcelona grisa i muda de la postguerra.

      Elimina
  13. De petit hi anava els diumenges a menjar-me un "Pamper" (el nom de la "mena de neula" a què es refereix la Júlia en el primer comentari). Boníssim, gran i barat.

    De l'Avinguda de la Llum hi tenia una petita botiga un dibuixant anomenat "Bon". Era gran d'edat. La botiga era una copia d'un carruatge amb el que, de jove, havia donat la volta per Espanya fent caricatures. Un personatge. El recordo fumant en pipa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, tu que tens més experiència segur que ens podries oferir una imatge més lluminosa de l'Avinguda de la Llum. Els que la vam viure en els anys 60 i 70 ja es va tocar veure la seva decadència i mort.

      A en Bon li dedicaré un apunt ben aviat.

      Elimina
  14. Em sap greu, però jo sempre la recordaré com la Avenida de la Luz, coses d'aquella època. Fins i tot, dit en castellà, té una sonoritat encara més decadent. Jo recordo, sobretot, l'olor, una barreja a dolç i amarg, a subterrani pecaminós i desig jovenívol. En fi...

    ResponElimina
  15. Jo ja vaig agafar la seva plena decadència quan la travessava per arribar als FGC i anar al bar de la facultat de dret de la UAB.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha...! Molt bo, Alyebard. Quins temps aquells, en què la universitat era un lloc normal. Ara passen llista, i no precisament en el bar!

      Elimina
  16. Jordi Francesch, cert que el nom oficial era Avenida de la Luz, però a casa i al barri en dèiem "de la Llum"; no m'ha quedat cap reminiscència castellana. El nom del cinema potser sí. Segurament tens raó que en castellà té una sonoritat diferent: la distància idiomàtica permet la distància conceptual i semàntica.

    És curiós això que dius de "subterrani pecaminós". De fet hi ha una comunió entre allò amagat (subterrani) i allò que s'amaga (el pecat), que va acabar tenir una correlació real. Allà sota, com ja esmento, hi havia molt sexe: en el cinema, en els billars i en els lavabos; però també hi havia molt contacte amunt i avall de la galeria: homes a l'espera de la cacera sobretot de noies de servei domèstic, que baixaven de Sarrià amb l'esperança de trobar companyia.

    ResponElimina
  17. Enric,

    No t'ho havia dit aquesta vegada: et felicito per l'article. Segurament no t'ho havia dit per no ser redundant. Però es veritat. Les coses que escrius en aquest bloc serveixen per mantenir la memòria del passat, tan necessari per saber del present.

    ResponElimina
  18. Permeteu-me, per tal d'afegir una modesta aportació, transcriure una cosa que vaig escriure sobre l'Avinguda de la Llum fa un parell d'anys.

    "Pel carrer de Pelayo s’accedia a La Avenida de la Luz, una galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, inaugurada el 1940, que anava des de Balmes a Plaça Catalunya. S’hi podia comprar un disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una neula pamper, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino...tot un món de glamour en els anys cinquanta. Hi havia un cinema que tenia molt èxit, “El Avenida de la Luz”, que em sembla recordar que les sessions començaven a les 11 del matí. Aquest va ser el primer dels cines que va tenir Balañá a Barcelona. El que es projectava no era res de l’altre món. De fet, era una sala on normalment feien pel•lícules del tipus Cantinflas o El Gordo y el Flaco. Una anècdota fatal, però curiosa: l’any 1974, mentre projectaven la pel•lícula “Los que tienen que morir”, es va morir un espectador.

    En la dècada dels vuitanta, L’Avinguda de la Llum (ara ja es podia dir així) va entrar en decadència. En els darrers anys ja no hi anava ningú, ni a comprar ni al cinema (que s’havia convertit en sala X), i va desaparèixer el 1990".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, m'havia passat desapercebut el teu comentari.

      Tal com dius, l'Avinguda de la Llum va passar de ser aquell indret glamurós, atractiu i nou a un lloc decadent. Una llàstima.

      Elimina
  19. Enric, un lloc decadent, em preguntes... en un altre sentit al que descrius al post, Vallcarca aquests últims mesos fa molta pena, és un cadàver de barri...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que passa a Vallcarca, Jordi, és una desgràcia. Amb els projectes urbanístics sempre estem igual. Però trobo que és decadent en un altre sentit. Jo em refereixo més a aquella decadència que conté (sense entrar a jutjar res) corrupció moral acumulada durant dècades.

      Elimina
  20. La avinguda de la Llum no se constryo porque si, formaba parte de un proyecto mucho mas ambicioso mas alla de la ciudad de la luz. Fuerzas vivas, fuerzas politicas, militares, sociedades secretas... Hubo un especial interes en horadar aquella parte de la ciudad buscando un tesoro? Enigma? Mi abuelo me lo habia explicado alguna vez pero tampoco lo tenia claro. Luego resulto ser el lugar entranable que comentais, pero tuvo un origen un tanto misterioso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anónimo (pon un nombre, por favor, que si no se tiene la impresión de no estar contestando a nadie), yo no he oído nada al respecto (aunque eso no quiere decir nada), al menos que recuerde. Danos algún detalle más, alguna referencia. Puedo entender una intervención militar, pero misterios y tesoros son difíciles de imaginar en esa parte de la ciudad, justo delante de las murallas medievales y tan cerca de una zona húmeda como era esa cuando descendían las aguas de la riera que bajaba por la Rambla.

      Elimina
  21. Jo no sé si prefereixo la perfumeria o no...però m'has fet despertar uns records amb aquesta entrada.... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aitor, sempre tindrem aquest dubte entre la modernitat i la decadència, oi? Però el poder d'evocació que tenen alguns records és impressionant. Me n'alegro, doncs, d'haver-te provocat aquestes sensacions.

      Elimina
  22. Col.leccionista de discos dels Beatles, recordo especialment la botiga de discos anomenada "Discomovie", que estava situada al fons de l'Avinguda. Eran els primers 80. Llàstima que quan hi era la botiga, jo era estudiant i no tenia grans recursos, pero hi havia material impressionant. Tambè recordo uns anys abans, passejar amb els meus pares, quan anavem els diumenges a Vallvidrera a passar el dia. Quins records!!!

    ResponElimina
  23. Hola Jordi, gràcies pel teu comentari. Tot i que era un lloc decadent, en guardem tots un bon record; tenia misteri. I és clar, si ho relacionem amb anades a Vallvidrera el record encara és més viu.

    ResponElimina
  24. Jo vaig néixer l'any 82, així que quan la van tancar tenia només 6 anys. Guardo un record borrós, però sobretot del cine, que el van tapiar anys més tard. Pagaria molts molts molts diners per tornar-hi, per ser-hi. Tant a l'avinguda brillant dels seus inicis, com, sobretot, a la decadència dels últims anys. Sóc una fan d'aquella Barcelona que ja no coneixeré mai. La pre olímpica, més grisa i decadent, però probablement més genuïna. Tinc una (sana) obsessió per tots els espais que tu Enric defineixes com 'corrupció moral acumulada durant dècades'. I els segueixo buscant. Si mai organitzeu una trobada 'Avinguda de la llum', aviseu :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rusca, que consti que quan parlo de corrupció o de decadència no estic fent cap judici moral. Jo sí que vaig tenir ocasió de viure parcialment les últimes ombres d'aquella Barcelona que deixava la postguerra. Abans tot passava tan lentament i amb tants pocs canvis...

      No sé si t'has passejat pel bloc, però si vas a la pestanya superior de "Relíquies urbanes" hi trobaràs alguns apunts del projecte que estic preparant i més ombres barcelonines.

      Precisament, estic mirant de portar els meus alumnes a les restes de l'avinguda de la Llum. Si em donen permís, ja t'avisaré.

      Ara estava mirant el teu bloc i entenc el teu interès. M'encanta!

      Elimina
  25. Gràcies per la teva resposta Enric! Fa estona que volto pel blog i per les reliquies urbanes. Excel·lent. Ja m'he enamorat de les fotos del Bar Trole. En fi, et seguiré visitant. I encantada que t'agradi el blog de fotos. Suposo que has vist què busco, què m'agrada. Moltes gràcies per aquests posts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, Roser, no aconsegueixo enllaçar el teu bloc en el meu (busca't en el meu bloc i ho veuràs); dóna una adreça inexistent. I la pestanya de "message" del teu no obre cap pàgina. Saps a què és degut tot plegat?

      Elimina
    2. La pestanya de message l'he tret ara perquè fa dies que no funciona. Potser hauria de canviar el tema que utilitzo. D'altra banda, l'adreça és www.rusca.me. No et deixa enllaçar-la? Estrany!! Aixó sí que no sé com solucionar-ho.

      Elimina
    3. Rusca, que has liquidat la pàgina web?

      Elimina
  26. jo recordo molt bé l'Avinguda de la Llum, a la meva millor amiga i a mi, ens agradava entrar per travesar la plaça i a més, ens agradaven molt les petites botiguetes i sobre tot les neules i la seva olor. Nosaltres dues, teniem 18 anys, i jo no recordo haver vist mai res que ens cridés l'atenció ni per bé ni per mal. Em va saber molt de greu que acabés morint. Gràcies per fer-me reviure moments agradables.
    Agnès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Agnès.

      La decadència de l'Avinguda de la Llum va ser evident a mida que els locals van anar tancant. I pel que fa al personal "estrany" que hi habitava, calia posar-hi atenció. Si hi anaves uns quants dies seguits t'adonaves que hi havia personatges que es repetien, gent que s'hi passava el dia; els lavabos, per exemple, eren un lloc de contacte habitual; els futbolins, el mateix... Però això no treu que durant anys va ser un lloc que feia de bons passejar i que era diferent a qualsevol altre lloc de la ciutat.

      Elimina
  27. Jo recordo la botigeta d´en Michel ,un jove ros de parla alemanya,ell deïa que era del Tirol ,venia souvenirs ,postals etc.tot em referencias muntanyencas. Era punt de trobada dels aficionats a excursions per Catalunya, el Tirol i els Alps de las pel-liculas de Luis Trenquer era un mon molt llunyyyy,,La " Avenida de la Luz "era una passejada obligatoria a l´hivern (era calentet) ens feia oblidar las "penurias de los años del colera , eran los años 40 , quando el Mundo era pequeño "

    ResponElimina
  28. Renoi Enric !! sempre hem fas,amb els teus escrits ,recordar els meus anys de nen (1920,30 ) i de jove (1940,) els d´are no cal parlar-ne puig ting el plaër ,de vegades, de gaudir la teva (vostre ) companyia. Gracies Enric !

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta, Jaume. M'agrada escriure, però sobretot poder interactuar amb les emocions. El contacte amb els lectors és impagable.
      Per a nosaltres també és un plaer immens gaudir de la vostra companyia, la teva i la de la Joana.

      Elimina