dimecres, 18 de juliol de 2012

Rafel Tona: l'artista desconegut


Continuant amb la classificació dels pocs papers que van sobreviure l’avi March, m’he topat amb aquesta il·lustració que encapçala l'apunt, un delicat gravat de 1934 que Rafel Tona va fer pels joiers Fuset & Grau, del carrer Pelai 44 de Barcelona.

Ha estat un problema saber qui era Rafel Tona perquè el seu nom no apareix en cap de les obres generals de referència que he consultat. Tona, grafista, pintor i escultor nascut a Barcelona el 24 de juny de l’any 1903, no té una entrada en cap enciclopèdia.

Rafel Tona (1960), per J. Ruyer

Fill de Baldomer Tona i Xiberta (1864-1937), un advocat republicà federalista, diputat provincial i diputat a les Corts durant la Solidaritat Catalana (primer gran moviment polític unitari catalanista, sorgit l'any 1906 com a resposta als fets del Cu-Cut), va ingressar l’any 1917 a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va rebre classes de dibuix, pintura i escultura en el taller de l'escultor Josep Llimona. El 1920 va treballar en el taller de l'escultor Pau Gargallo i va començar a publicar dibuixos en els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa.

Després d’una primera estada a París (1923), on segueix un curs de pintura a l'Académie Charpentier, entra en contacte amb els mestres del cubisme (Picasso, Braque...) i se sent atret per l’art de l’Àfrica negra i precolombí, que en aquells anys estaven de moda a la capital francesa.

Torna a Barcelona influït per aquell bullir artístic de París, i serà entre 1925 i 1928 (fugint de la dictadura de Primo de Rivera) que en companyia del seu amic, el pintor Alfred Figueras, (artista també a redescobrir, de qui actualment se'n fa una exposició en el Museu Comarcal de Manresa: Alfred Figueras: entre l'exili i el retorn 1925-1930, i a la néta del qual agraïm els seus comentaris a aquest apunt) decideixen traslladar-se a l’Alger, on van fundar l'acadèmia Art per ensenyar pintura, escultura i dibuix, i estar en contacte amb l’art “primitiu” africà. De retorn a París (1928-1932), i sense deixar de pintar, Tona divideix el seu temps entre el disseny de teixits i la creació de decorats de cinema per als estudis Joinville, on col·laborarà en les pel·lícules Marius (1931), d’Alexander Korda i Marcel Pagnol, i L‘òpera dels quatre rals (1931), del director expressionista austríac George Wilhem Pabst.

Després de la proclamació de la Segona República Tona decideix tornar a Barcelona empès per l’eufòria artística i social que la llibertat i el nou procés polític comportaven. Va obrir una agència de publicitat a Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil el 1936 i la pèrdua de la guerra va tallar d’arrel tots el projectes polítics, socials i culturals, i ens va sumir en una nit que va durar quaranta anys. Tona, republicà i d’esquerres (era militant del PSUC), va col·laborar com a dibuixant amb el Comissariat de Propaganda, amb uns cartells que es caracteritzen per un grafisme de línies i formes simples a les quals dona un gran dinamisme mitjançant el trencament dels plans.



Cartells de la Guerra Civil (1936), per Rafel Tona 

Acabada la guerra, Tona s’exilia a França (1939-1940), però l’arribada del nazis el fan decidir a tornar a Algèria. Decidit a participar directament en la lluita contra el feixisme, entre 1940 i 1944 es posa al servei de la Resistència i contribueix a l'organització de desembarcament dels Aliats. L’any 1942, amb el pintor Louis Bernasconi, crea els Salons de la Resistència del nord d'Àfrica, amb l’objectiu de recaptar fons per al moviment. Col·labora en el diari Combat i en les campanyes de propaganda gràfica dels Aliats amb cartells i fulletons.

Acabada la Segona Guerra Mundial Tona reprèn la seva activitat com a pintor i exposa a Algèria, Marroc, Tunísia i París. Però és entre 1948 i 1960 que es produeix el reconeixement definitiu del seu art quan rep el Premi de la Crítica (1950) i el Premi del Saló de la França d'Ultramar (1952), i les seves pintures passen a formar part de la col·lecció del Museu de Belles Arts de l'Alger.

L’any 1960, amb una Algèria en ple procés de descolonització (la guerra d’independència es va allargar entre 1954 i 1962), Rafael Tona es va traslladar definitivament a París. Havia perdut l’esperança de tornar a una Catalunya immersa en una dictadura que encara havia de durar anys. Havia deixat de ser ciutadà del seu país mentre la França que l’acollia li permetia viure del seu art i les seves obres eren adquirides pel Museu de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc (1965) i el Fons Nacional d'Art Contemporani (1980).

Tona moria a París el 12 de febrer de 1987 mentre a Catalunya i Espanya res se’n sabia d’aquest artista fins que no es van començar a classificar-se els cartells de la Guerra Civil i algú es va preguntar qui era Rafel Tona: aquest apunt s’ha hagut de fer amb bibliografia francesa.

La guerra ens va arrabassar un altre artista. La guerra ens va arrabassar els vius i els morts.

 Alger 1960, Rafel Tona

 Rafel Tona (1978)

[+]

Angeli, L. E. "Tona" [en línia a Cercle Algerianiste], a L'Algérianiste: Bulletin d'Idées et d'Information, núm 81, març 1998.

Cartells de la col·lecció Fornàs [en línia. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2006 [PDF].

Perucha Eguren, Eukene. "Conclusions", a Art, mémoire et exil [bloc], 16 de febrer de 2010.

Rafel Tona. Pàgina web amb la biografia, l'obra i exposicions.

29 comentaris :

  1. I actualment la 'situació' ens continua arrabassant molts vius que es veuen empesos a fer carrera lluny de casa.

    Cada dia em sorprèn més com s'oblida molta gent i crec que l'exili no ho és tot, fins i tot hi ha molts exiliats coneguts i reivindicats i molts altres d'oblidats o gairebé.

    Al menys posar-ne una referència al blog ajudarà a què algú el trobi quan el busqui, m'ha passat més d'una vegada en revindicar algú que m'han fet comentaris en aquest sentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest sentit, Júlia, s'està fent molt bona feina a través de blocs molt interessants. Hem de reconèixer que mai havíem tingut tanta informació a l'abast i la possibilitat de exposar-la, en molts casos de forma no professional i sense cap altra interès que el gust de fer-la.

      Elimina
  2. Interesantíssim apunt -i necessari.

    ResponElimina
  3. Una página magnífica que he disfrutado profundamente. Siempre gusta aprender. ¡Gracias!
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti, José Luis. Es un placer saber que nos podemos contar cosas mutuamente y disfrutarlas. A veces el mundo parace que tiene sentido.

      Elimina
  4. Gràcies per aportar dades d'un artista que en desconeixia fins i tot la seva existència. L'obra cartellista em sona però no el seu autor... aquestes contradiccions que ens ha dexiat la guerra...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, amb quants artistes no deu passar el mateix. Ha estat casualitat que jo tingués aquest dibuix i m'hagi interessat per l'autor. En part és gràcies a tu i a la Galeria d'imatges.

      Elimina
  5. Em passa com a Galderich: he vist l'obra cartellística, però no tenia ni idea de l'existència del Rafael Tona, i això és una autèntica llàstima. Quanta gent amb talent deu haver quedat anorreada a causa de l'exili...
    Molt bon apunt, Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris. Als primers que van començar a estudiar els cartells de la Guerra Civil els va passar el mateix: es van trobar amb artistes que no sabien qui eren perquè van anar a l'exili, en el millor dels casos. D'altres deurien morir sense deixar rastre. Una pena.

      Elimina
  6. Jo tampoc el coenixia, moltes gràcies per l'informació...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Aris. Ja veus que va tenir una vida molt interessant. A vegades sento enveja d'aquella gent plena d'esperança...

      Elimina
  7. Enric,

    Jo tinc una connexió molt dolenta amb un USB però amb aquest enllaç i si tens ADSL pots accedir a alguns 'D'ací i allà', 'Gaseta de les Arts' i 'La Veu de Catalunya' amb dibuixos i cites. Crec que la majoria són dels anys 20.

    http://mdc2.cbuc.cat/cdm/search/searchterm/rafel%20tona/field/all/mode/exact/conn/and/order/title

    Si tinguessis interès, hi ha moltes possibilitats que al Pavelló de la República (UB) al carrer Vidal i Barraquer tingin cartells d'ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Daniel. Bona feina. Una de les referències es molt interessant i la podré aprofitar.

      Elimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Si vulguessis algun original, puc mirar-te a ca els brocanters. En conec a molts!

    ResponElimina
  10. Com tinc ja la ment molt entrenada a fer buidats he pensat després a fer la cerca per 'rafael', i és clar surten altres coses!

    http://mdc2.cbuc.cat/cdm/search/searchterm/rafael%20tona/field/all/mode/exact/conn/and/order/title


    Al BNE tens un 'Esfera' del 1925. Les revistes gràfiques dels 20 i 30 són una caixa de sorpreses!

    http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0003270132&page=36&search=%22rafael+tona%22&lang=ca

    (abans he esborrat un missatge, l'he fusionat amb aquest)

    ResponElimina
  11. Muy interesante este Tona y lo que escribes sobre el, yo tampoco lo conocía aunque estoy segura ya había visto carteles suyos ya que es un género que me encanta.
    Vés a saber cuantos futuros "olvidados" se están exiliando en este momento, suerte que siempre habrá gente como tú, como vosotros, arqueologos del olvido, buscadores del artista ninguneado, menos mal...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La diferencia entre entonces y ahora, Pombolita, es que la facilidad que existe para comunicarse y para trasladar información es inmensa y el olvido no sólo es difícil sino que el artista tiene más medios para darse a conocer, y de forma más transversal. Antes, apartarte de tu país te condicionava, ahora puede abrirte puertas. A no ser que seas un emigrante del tercer mundo, claro.

      Elimina
  12. El que més m'ha impressionat és veure com, un cop més, el significat de l'exili és molt més terrible del què suggereix la paraula en sí. Jo porto temps procurant fer tornar de l'exili un avi, i els resultats són petits (tot i que reconfortants, és clar).
    Potser és la feina que ha de fer la nostra generació, perquè la precedent ho va obviar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Lluís; quan no és buscat, el desarrelament ha de ser terrible. Els artistes sempre han tingut l'avantatge que l'art és una forma universal d'expressió; Tona, a més, va lluitar per les seves idees... Però no ens imaginarem mai el dolor que va representar per a aquelles cues immenses de gent fugint pels Pirineus gairebé sense res a les mans, deixant la seva vida enrere, cap a un futur incert... Terrible!

      Ja m'explicaràs això de l'avi, Lluís.

      Elimina
  13. Des del bogardisme segueixo les passes de Bereshit i flipo amb excreix per la riquesa que aporta aquest blog que tinc al davant. Diuen que vostè és ni més ni menys que March-Smart un dels agents clau del bogardisme. Jo el saludo com a responsable naval del bogardisme. Els convido a vostè i a tota la gent que circula per aquests comentaris a visitar le bogardisme i a seguir saltant de blog en blog en favor de la cultura més ardent.

    Una abraçada des d'Odessa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grumet Esnaola, se li agraeix a vostè i a tota la tripulació del cuirassat aquesta deferència cap aquest bloc, compromès amb el rescat de la memòria com arma imprescindible contra l'oblid i la injustícia. El bogardisme és la versió surrealista d'aquesta lluita, encarnada en aquestes dues figures senyeres de l'imaginari popular que són Maxwel Smart i Andreu Nin, estendards de la lluita dels miners d'Astúries: un, el que manté viva la flama de la revolució,; l'altre, per fotre-se'n a la cara dels banquers i els titelles del govern.

      Animo els lectors de Bereshit a passar per Can Bogarde perquè les escales d'Odessa no tornin a ser mai més la tomba dels justos.

      Elimina
  14. Només lamento que la mida de les pintures no em permeti gaudir-les com voldria... La vista d'Alger rere el filat em sembla preciosa.
    Bravo, Enric, per aquest rescat de l'oblit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, igual que a tu, la vista d'Alger és magnifica i... tan simbòlica!

      Elimina
  15. He trobat el vostre blog per casualitat i m'ha fet molta il·lusió trobar aquest dedicat a Rafael Tona. Vaig tenir el plaer de conèixer Rafael i Silvie la seva esposa gràcies a la seva amistat amb el meu avi el pintor Alfred Figueras. Amb qui com dieu van fundar l'Académie Arts a Alger. Van mantenir la seva amistat fins a la mort del meu avi. Després ens vàrem seguir veient quan ells venien a Barcelona o les vegades que jo vaig anar a Paris. De fet vaig estar allotjada a casa seva, amb una amiga, pocs mesos abans de la seva mort. I després també vàrem seguir l'amistat amb Silvie amb qui vaig parlar pocs dies abans que ens deixés el 2009.
    Potser podeu mirar de contactar amb Frédéric Tona el seu fill, no tinc informació de contacte, només se que està jubilat i vui a França. No és molt però no crec que hi hagin moltes persones amb el seu nom a França.
    Gràcies per dedicar aquest espai a la seva obra, era un gran artista i tant ell com la seva dona eren unes bellíssimes persones.
    Alba Julià Figueras

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba, no sap com de feliç em fa rebre les seves paraules i tenir l'oportunitat de donar més vida encara a Rafael Tona.
      La imatge que reprodueixo encapçalant aquest apunt era una de les moltes que el meu avi tenia entre els seus papers, i una de les moltes que sempre han estat un misteri per a mi. És més que probable que l'avi i Tona es coneguessin durant els anys de la República, com així va ser amb d'altres artistes, com Opisso.
      A més d'establir aquesta relació inesperada, és un plaer treure a la llum la seva obra, gairebé desconeguda a Catalunya. No va tenir la sort del seu avi, Alfred Figueras, de qui sí hem pogut conéixer part de la seva obra (si no recordo malament, als anys 80 se li va dedicar una antològica): les aquareles fetes a Alger són senzillament excepcionals!

      Miraré de trobar alguna referència d'en Frédéric Tona. A veure si hi ha sort.

      Alba, li deixo la meva adreça de correu per si vols posar-se en contacte amb mi. M'agradaria saber alguna cosa més del seu avi. Crec que al museu de Manresa hi ha obra seva. I del llibre "Imatges d'Alger".

      Molt agraït per les seves paraules.

      Cordialment,

      Enric H. March
      enric.h.march@gmail.com

      Elimina
  16. Gràcies! Bona feina, la teva i la de Tona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Cristina. M'alegra que t'hagi agradat. Estaria bé poder-lo rescatar i tenir accés a la seva obra.

      Elimina