Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 9 d’agost del 2012

Esport: fe i dopatge


Un dels temes més recurrents quan es parla d’esport (i dic “esport”, no pas futbol: les cròniques futbolístiques, professionals i no professionals, és el més semblant a la premsa rosa) és preguntar-se què s’amaga dins la farmaciola dels esportistes. I durant aquests dies en que s’estan celebrant els Jocs Olímpics de Londres 2012 televisions, diaris i espectadors van plens de sospites.

Deia Anquetil que el Tour de França no es guanya prenent aigua mineral. I jo afegeixo que ni el Tour ni una cursa popular. L’alimentació de qualsevol esportista que es dedica a la competició està modificada, i la seva dieta va acompanyada de complements i de suplements. Tots ens dopem des del moment que afegim alguna substància a les vitamines, els minerals, els hidrats de carboni, els lípids i els sucres que componen els nostres àpats i que regulen el nostre metabolisme.

Complements i suplements vitamínics i minerals, gelea, ginseng, aminoàcids, cafeïna, creatina, aigua de mar modificada, i una llarga llista de productes de farmàcia formen part de la nostra ingesta habitual. Entrenaments en alçada, cambres hiperbàriques i altres mètodes d’oxigenoteràpia s’utilitzen per modificar l’hematòcrit de la sang. Existeix una cultura de la medicina esportiva que va des dels especialistes que controlen el rendiment dels esportistes professionals fins a les revistes per a aficionats a l’esport de competició.

Què és el dopatge, doncs? Prendre substàncies o utilitzar mètodes que estan prohibits perquè formen part d’una llista arbitrària, en què s’afegeixen productes i s’eliminen segons uns criteris també arbitraris.

La raó general per prohibir un producte o un mètode és que es posa en perill la vida de l’atleta. Per aquesta raó a França el dopatge forma part del codi penal i no de l’ètica esportiva, com a la resta de països: a França et deté un gendarme; a la resta del món et sanciona un funcionari esportiu. A no ser, és clar, que trafiquis amb substàncies prohibides. Però això és un altre tema.

Hi ha molta hipocresia, i d’això em lamento. De la hipocresia i dels estats d’opinió: tothom opina sense saber-ne res (en el futbol, per exemple, tothom porta un entrenador dins; per això es ven tant la premsa esportiva); tothom critica el dopatge, però quan un ciclista està pujant un port hors catégorie al límit de l’esforç i del patiment, després de 200 km d’etapa, sens dispara l’adrenalina i ens surt de la gola un “¡muérete ahí!”.

El dopatge, com qualsevol altra pràctica alimentada per la indústria en general, i per la farmacèutica en particular, és un negoci. Hi ha molts diners i molta tecnologia invertits. Això vol dir que els esportistes (o els clubs, o els estats) amb més capacitat econòmica tenen a l’abast millors productes i més difícils de detectar; sobretot si és un producte nou que encara no està inclòs entre els medicaments prohibits. Un dels problemes de la detecció és que sovint només trobes allò que busques. Els esportistes amb menys recursos o amb un aparell administratiu més feble acostumen a ser caçats. I els esportistes amateurs, que no passen cap mena de control i que compren els productes per Internet, estan deixats de la mà de Déu.

Sí? Deixats de la mà de Déu? I el dopatge diví?

Em fa molta gràcia quan veig esportistes d’elit, que duen a sobre anys d’entrenament, amb una preparació específica i “científica”, amb tot calculat fins el mil·límetre, que abans i després d’una competició s’encomanen a Déu: preguen, se senyen, apleguen les mans, miren al cel, assenyalen, s’agenollen sobre el terreny; demanen i donen gràcies als deus perquè els siguin propicis.

Per què Déu no és a les llistes de substàncies prohibides? És clar... perquè és insubstancial! Forma part del dopatge mental. Però si es descobrís (si és que no existeix) una substància (o un mètode com la hipnosi) que modifiqués l’estat de la ment amb la mateixa eficàcia que les creences, es prohibiria?

No, no es prohibiria perquè el rentat de cervell forma part de l’esport, sobretot quan estàs representat per una bandera i un estat que subvenciona amb impostos públics les beques que permeten dedicar-se a l’esport de forma professional i que permeten, és clar, aquesta representativitat simbolitzada per una bandera.

I ja que hi som, baixem arran de terra. Jo no sé quina mena de discurs residual alimenta la força atàvica que porta a esforçar-se als esportistes d’altres països fins a nivells inimaginables (en els països de l’Est sí: la fèrria disciplina simbolitzada pels líders polítics i les oligarquies). Sí que assistim al discurs, a l’esperit de l’aficionat espanyol, que continua argumentant l’èxit gràcies a elements testiculars o racials, com si fóssim aguerrits ibers defensant-nos de l’invasor romà, o una Agustina d’Aragó lluitant contra el francès. Curiosament, dos símbols de cultura.

Si es pogués mesurar el grau de fe i nacionalisme, segurament trobaríem que la humanitat sobrepassa  els nivells acceptables perquè no perilli la salut pròpia i la aliena.

I mentrestant, aquí estem. Ni defenso ni demonitzo el dopatge. No sé quina és la solució. Sóc esportista i competeixo gairebé cada cap de setmana, corrent, nedant, en bicicleta, o tot junt. Em represento a mi mateix (i al meu club, que per això em paga la roba i la llicència), però no tinc la pressió ni de Déu ni de cap funcionari. Això sí: menjo de tot el que se’m posa bé. I ara us deixo, que em tanquen la farmàcia.

*

PS: Al contrari del que s'acostuma a pensar, el dopatge no et fa córrer més, ni et fa més fort, ni et fa millor esportista. El dopatge et permet recuperar-te abans d'un esforç, retardar la fatiga, augmentar l'aport d'oxigen a la sang, augmentar el volum dels teixits musculars... Permet, en definitiva, millorar les condicions metabòliques naturals i accelerar alguns processos. Però tant si es prenen substàncies dopants com si no la millora física només s'obté entrenant i, com a molt, els complements i els suplements et permetran entrenar més. Ens podem encomanar a la farmaciola, als deus o a la pàtria, però els miracles no existeixen. Només l'atleta sap què és l'esforç, la disciplina, l'esperit de superació... I els enemics i els rivals que l'espectador veu des de fora són per a l'esportista els seus companys, sense els quals el seu treball no tindria cap sentit.

19 comentaris :

  1. Genial, sensacional, un estat de la qüestió intel·ligent vist des de dintre que, pels qui no ens apropem a l'esport per por al dòpping, ens pot servir molt per formar-nos una petita idea.

    Jo ja observava que quan intentava fer alguna cosa esportiva no anava bé i resulta que tothom estava dopat!

    Avui dormiré més tranquil pensant que no és culpa meva sinó del dòpping al·liè...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, de tota manera, com explico en el text que he afegit al final, amb dòpping o sense s'ha d'entrenar molt. I no ens enganyem, sempre es parteix d'unes qualitats inicials que cal treballar més o menys.

      Elimina
  2. A propòsit del què és dopatge i el què no, recordo el que la gent deia a l'estadi de Montjuïc en els anys quaranta: "Fulano corre més que Mengano perquè menja millor a casa seva".

    O sigui que, en aquell temps de penúries, una truita de patates o un bon tall de carn, als quals no tenia accés tothom, podia considerar-se com doping.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, sense cap mena de dubte! En aquells anys perquè la postguerra ens va deixar en la misèria, però és cert que una bona alimentació és el principi de tot. Les desigualtats socials han privat de fer esport moltes persones que haurien pogut ser bons esportistes.

      Elimina
  3. Bon dia, Enric.
    No hi ha dubte que la qüestió del dopatge és purament arbitrària (el poder ho és), marcada per les modes del moment, i que en la consideració d’una substància com a perillosa o no hi ha lluites subterrànies mèdiques i farmacèutiques: per què, per exemple, quan punxen a un futbolista per a que pugui jugar (jugar infiltrat, li diuen en la terminologia futbolera), no es considera dopatge?
    Els que més ho pateixen són els esportistes, sobretot els amateurs que prenen substàncies (n’he conegut), que no tenen present les conseqüències. Però vaja, al món de l’esport no es produeix res que no passi també a la resta de la societat. Ni que no passés a la Grècia clàssica també en l’àmbit esportiu. I sempre quedarà practicar l’esport que més li agradi a cadascú i oblidar-se de la resta.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Missatger, jo crec que, al final, el dopatge és una actitud. Però és clar, com es regula una cosa així?

      Elimina
  4. Ara ho entenc tot! Ja sabia jo que això teu no era natural. A veure, que et prens? Cerebrino Mandri? Explica'm-ho, que jo vull millorar el meu rendiment. Bé, de fet, em conformo amb rendir...
    No sé fins a quin punt els espectadors de l'esport ho són de l'esport o de l'espectacle que fan ells mateixos. I després hi ha allò del jo hi vaig ser!.
    Entenc la pràctica de l'esport només com a forma de manteniment físic i de relació social; Em desconcerta prou tot plegat, encara més quan llegeixo apunts tan ben argumentats en boca d'esportistes com tu i la Bego Aguilera. L'apunt de l'Eulàlia Rodés m'ha agradat molt; no sé si és esportista, però no hi competiria ni intel·lectualment. Bé, tret que em cantis la teva "recepta"...
    També entenc que a casa teva t'encomanin la cuina.
    I, ara que hi sóm; tinc un tiet, de 64 o 65 anys, que si no corre un mínim de 100 kms amb la bici, no és feliç, no rutlla (ho veus, jo escric "100 kms amb la bici", i, extenuat, ja he fet el cupo esportiu de la setmana...). La meva hipòtesis és que fuig de la tieta, i això li dona mooolta força. Ho entenc, però; creus que amb la tieta en te prou o ho rega amb algun suplement?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lior, no només el teu tiet, te'n faries creus de la quantitat d'esportistes populars que fugen de la parella (conec dones).

      L'actitud davant de l'esport depèn molt de la relació que es té amb ell i de la pròpia capacitat. Jo competeixo perquè un bon dia vaig descobrir que dintre d'uns límits servia per això (vull dir que faig podis). Si no fos així, em sembla que no en practicaria.

      L'Eulàlia Lorés que menciones és la meva parella i mare de les filles que compartim.

      Elimina
    2. És a dir, que fas bons podis i bons casoris!
      Espero que per compensar tanta gaudança, les vostres filles siguin unes adolescents-repelents :-)))

      Elimina
    3. Al 50% :) Adolescent de llibre, tant com repel·lent no. L'altra viu fora de casa i estudia i treballa.

      Elimina
  5. Molt interessant el teu article, Enric. Estic d'acord amb tot el que dius, el dopatge és fins i tot l'aire que respirem. Per prendre un ginseng o un complex vitamínic no formes part dels dopants. Al contrari, si hi ha control per part del metge o farmacèutic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cándido. De fet, si ens atenem a les normes, només es dopa qui pren substàncies prohibides, la resta no. Té la seva gràcia.

      Elimina
  6. una amiga que treballa fent la neteja a cases i empreses m'explicava estos dies tot el que feineja, extralaboralment, a casa seua (arreglant marges, repintant baranes, endreçant i fent neteja al magatzem, pintant la casa, fent reparacions, etc.). ho fa durant los caps de setmana, sovint amb la col·laboració del seu marit, que treballa de camioner, i l'altre dia mos tronxàvem quan m'explicava que ell acaba tan rendit los dies de "festa" que quan arriba el dia de tornar a la feina, tot baldat del cap de setmana, se'n va de casa mig geperut i escaldat, gemegant "sort que ja torno a la feina"... )
    t'explico això perquè justament avui pensava "què es deu prendre la raquel, nimaleta, que després de tant com treballa encara li queden tantes forces??"... m'ho preguntava a mi mateixa, però em sembla que no es pren res d'especial; res de "drogues", vull dir, d'estes que tu explicaves al començament, les anomenades "dòping"); me sembla que de menjar sí que s'alimenta bé (una dieta variada, amb verdura, fruita, carn, peix... "de casa"); de droga religiosa diria que no en pren, perquè és bastant escèptica; de droga "força de voluntat", en canvi, ne té molta, diria que la porta a la sang, i la mateixa energia desbordant que té me sembla que la hi retroalimenta ("com més fa, més vol fer", se queixa el seu home, "abans m'esforçava a acabar de seguida el que m'encarregava, però amb el temps he vist que només serveix perquè m'encarregue abans més feina, de manera que ara intento no anar tan de pressa" (intent en va, perquè ella ho veu i l'apreta:).
    no és esportista, però em sembla que té en comú amb vatros los esportistes esta força de voluntat "exagerada", estes "ganes de més" que semblen il·limitades, que d'una banda la mantenen activa, enèrgica, i alhora l'empenyen contínuament a "voler fer més" encara.
    té a veure amb allò que et vaig comentar de "l'esperit de superació" que veig que teniu algunes persones, i que no tenim altres (tu em contestaves que tothom en tenim, com qui creu en una religió i diu que "tothom creu en alguna cosa", però jo penso que no, enric).
    i és un dels aspectes que més me crida l'atenció dels esportistes (i de les persones que, en algun àmbit, o en diversos, teniu esta intensa voluntat+esperit de superació.

    ResponElimina
  7. necessiteu "un cos en forma" que pugue seguir-vos, vos alimenteu, vos "cuideu" (sovint amb visites als metges més freqüents que qui no practiquem cap esport), preneu el que calgue (o com dius, "el que em cau bé al cos"), i amb el temps vos aneu acostumant a un ritme tan intens que quan, per una lesió, un accident o altres circumstàncies, no podeu mantenir l'activitat que féieu, se fa molt difícil "l'abstinència", perquè acabeu convertint l'esport en una droga, i tinc la impressió que acaba sent tan addictiva o més que qualsevol dels "dopings" o substàncies. no et sembla?

    quan he llegit el lior dient "jo escric 100 km. amb la bici", de primer moment ho he llegit tot seguit, com si no fos el tiet qui pronunciés los "100 km en bici"... i m'ha fet pensar en això de "cadascú tenim les nostres pròpies drogues": hi ha qui fa km en bici, n'hi ha qui km escrivint, o llegint, o tocant la guitarra... resant oracions, enamorant-se i desenamorant-se, menjant, viatjant, mirant la tele, "desconnectant-se", treballant...

    me considero amb poca força de voluntat, i en canvi tirant a compulsiva en algunes coses. me trobo malament quan me sento "massa enganxada", i afortunada i alleugerida quan no.

    se'm fa estrany però imagino que a vatros, en bona part, la intensa força de voluntat que teniu vos deu ajudar a compensar esta compulsivitat esportiva (ho dic perquè veig que hi ha qui realment s'obsessiona molt amb tant d'esport).

    se'm fa estrany perquè en part me sembla incompatible: quan vols molt una cosa, d'on treure el temps per les altres?

    potser també hi fa molt esta concepció-i-experiència-personal bastant integral que imagino teniu qui presteu atenció al cos (entès com lo tot que som i que sovint oblidem qui "li" prestem poca atenció, gairebé "abandonant-lo", sense veure que mos abandonem en conjunt però no ho veiem potser per aquella divisió fragmentària de cos-ment)...

    (ja m'estic perdent...)

    ResponElimina
  8. una altra cosa que em sorprèn és que, estimant tant l'activitat física com l'estimeu, tinguésseu la "valentia" o la "imprudència" de ficar-vos al cos "drogues" (no només les farmacèutiques, vull dir qualsevol possible "dependència"), tant per les conseqüències que pugue tenir en l'organisme (i que mai podem saber amb certesa) com perquè, d'alguna manera, "falseja" les reaccions del cos.

    quan dius que "el dopatge et permet recuperar-te abans d'un esforç, retardar la fatiga, augmentar l'aport d'oxigen a la sang, augmentar el volum dels teixits musculars...", m'has fet recordar quan de més jove me drogava, però a la discoteca, i passava el mateix; "en definitiva, millorar les condicions metabòliques naturals i accelerar alguns processos"...

    no et sembla "perillós" (o fins i tot poc desitjable) esta suposada "millora" a base d'acceleracions que segurament el cos no aguantaria per si mateix (amb una alimentació senzilla i variada)?

    no preferiries córrer "sense tanta ajuda extra"? sí que "tot podem considerar-ho drogues"... però... precisament per això (i per la dependència que mos provoquen), no peferiries procurar un cos (cos-ment-aquell-tot) més "autosuficient", encara que corregués menos, o no tan de pressa...?

    ja paro. sort que et comento poques vegades :S

    ResponElimina
    Respostes
    1. iruna, no sé per on començar! :)

      Primer un aclariment: jo no prenc cap substància prohibida, i quan prenc algun complement farmacològic o amb components naturals ho faig durant períodes concrets.

      El que vull dir amb l'apunt és que qualsevol modificació que fem amb l'alimentació o amb l'exigència que se li demana al cos amb la intenció de millorar les prestacions físiques per fer esport és antinatural: l'esport no és necessari per a la subsistència.

      A banda que existeixi una llista de substàncies prohibides (compte, prohibida als esportistes!), és evident que hi ha productes que poden fer més mal que uns altres: l'EPO mal administrat et pot matar, però una dieta dissociada, per exemple, et pot produir desnutrició; un excés de vitamines no mata, però un excés de ginseng pot matar a una persona hipertensa.

      Quan hi ha pressió social, la gran majoria de la gent s'excedeix: l'estudiant, amb amfetamines; la mestressa de casa, amb vàlium; l'executiu, amb coca; els que musculen al gimnàs, s'hipertrofien... No acabaríem.

      Tots ens excedim. Però a l'esportista se li demana que excel·lexi i que sigui un model de conducta. No dic que hagi de ser així o que no ho hagi de ser. No estic donant la meva opinió: només poso dades sobre la taula i exposo la hipocresia i la doble moral.

      Insisteixes en la força de voluntat, però tampoc cal tanta força. Pensa que t'ho mires des de fora i et sembla que tot plegat és més costós que no pas és en la realitat: en els esportistes hi ha una predisposició i unes aptituds que venen de sèrie. El camí que a tu et sembla tan feixuc a mi em surt de natural en nou desenes parts.

      I això sí: qualsevol cosa que fem amb una certa aplicació modifica la nostra vida i la dels que ens envolten.

      Vaig a dormir, que demà tinc competició :)

      Bona nit, iruna.

      Elimina
  9. Hola Enric,
    felicitats un cop més. He fet un repàs dels teus darrers escrits... o millor dit... dels teus darrers treballs...
    Ferrer i Guàrdia, Olimpíades... en fi, ha esta un plaer ocupar una estona d'un matí d'estiu llegint-te i viatjar pels enllaços i imatges...
    En quant el tema del dopatge... pot servir de document una anècdota del Ocaña, el desaparegut pintor i transgressor de la Rambla...
    La cosa va anar (més o menys) així..: un cop, a la pregunta del perquè es drogava va respondre amb una pregunta al seu interlocutor: i vostè perquè menja?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, KaliKenyo.

      L'anècdota de l'Ocaña és molt bona i plena de sentit. La resposta d'un esportista podria ser semblant: "La meva necessitat de dopar-me és directament proporcional a la seva necessitat de veure'm patir".

      I insisteixo, no justifico res, ni estic a favor ni en contra de res; no és aquesta la meva intenció. Només exposo que hi ha un estat de la qüestió que transcendeix l'esportista.

      Elimina
  10. “Avui gastarem unes quantitats indecents d'ATP..." ens dèiem a l'hora d'aturar-nos a fer un entrepà de mida superlativa. Això abans d'encarar-nos a l'enigma de 500 metres de paret; rar objecte del nostre desig vertical. El cas és que, tot i tenir presents totes les semblances amb els esports, mai vam considerar que la nostra pràctica ho fos. Aquí no hi havia ni normes ni jutges, ni altre cronos que les hores de llum (que podien ser varies jornades) amb el que això comporta. (Imaginem el joc de pilota dels maies, amb partits de dies i dies vivint a l'estadi fins que algú era capaç d'encertar el forat impossible).
    El que era innegable és que de l'esforç fora mida n'obteníem, com tots els fondistes, el gaudi superior de les nostres pròpies endorfines; opiacis, al capdavall, i per tant, dopatge a posteriori.

    ResponElimina