Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 31 d’agost del 2012

L'esperit de l'humor jueu

L'escena de la cabina a Una nit a l'òpera (1935), dels germans Marx


Lubitsch, But Abbott, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen, Gene Wilder, Peter Sellers, Kevin Kline, Walter Matthau, Marty Feldman, Bette Midler, Adam Sandler, Ben Stiller... La llista és més llarga: actors i directors de cinema jueus, tots ells relacionats amb l'humor i la comèdia. La nòmina seria immensa si abastéssim tots els gèneres. Per què aquesta relació dels jueus amb l'humor i per extensió amb el món de la interpretació? Doncs segurament per la mateixa raó que trobem el món jueu relacionat amb la psicoanàlisi, o amb les noves formes d'expressió sorgides amb les avantguardes, amb la literatura i el teatre de l'absurd, amb Kafka (no exempt d'humor): la necessitat de buscar una resposta al sentit tràgic de la vida que, en el cas dels jueus ha estat marcat de manera significativa al llarg de la seva història; una llarga història que es remunta de forma continuada fins fa més de 3.000 anys. I ha estat a través de la literatura i del cinema que aquest humor s'ha fet popular fins a impregnar-se en la societat sense que en siguem conscients.

Per aproximar-se una mica més a l'empremta que la cultura jueva ha deixat a Occident i com la tradició interpretativa —relacionada amb el desdoblament de la personalitat i tan present als Estats Units des de finals del segle XIX—, ha viatjat des de les comunitats jueves de l'Europa de l'Est (fugint dels pogroms i la barbàrie), passant per Londres, a través del teatre ídix (jiddisch), feu un cop d'ull a Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus.


Groucho Marx (2 d’octubre de 1890 - 19 d’agost de 1977)


Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, va estudiar el fenomen i les seves característiques en l'assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). El defineix com un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo: els jueus se'n riuen, sobretot, d'ells mateixos. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. D'altra banda, Groucho Marx converteix l'humor en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror de la incomprensió als seus interlocutors.


Woody Allen (1 de desembre de 1935)


És difícil explicar per què un poble que ha viscut una tragèdia rere un altra fa de l'humor la paradoxa de la seva existència, i sense saber-ho hem assumit aquest humor que assoleix un grau superior quan és verbalitzat per un jueu: només Allen pot dir que quan sent música de Wagner més de mitja hora li vénen ganes d'envair Polònia (Misteriós assassinat a Manhattan). El vídeo següent mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcia és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.



28 comentaris :

  1. Tots els que has comentat amb un sentit de l'humor ben diferent però amb el comú denominador que tots són jueus. La pregunta és: hi ha un humor jueu? Potser és l'humor de la dissidència contra l'ortodòxia farta de lectures restrictives de les Santes Escriptures!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, no crec que hi hagi un humor jueu, sinó una resposta humorística dels jueus a aspectes culturals jueus. El que esmentes tu de les Sagrades Escriptures n'és un; la història tràgica, la diàspora o les relacions endèmiques, en són uns altres. Hi ha un resposta peculiar a la idiosincràsia jueva. És evident i acceptat.

      Elimina
  2. Durant anys vaig sentir comparacions intel·lectualitzades entre jueus i catalans i entre els seus 'humors', com que ara hi ha qui no vol semblar jueu ni de broma fins i tot crec que hem perdut força l'humor nostrat, que era, sobretot, irònic fi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Júlia; l'humor i la ironia de finals del XIX i del primer terç del segle XX s'ha perdut, sobretot perquè hem deixat de ser autocrítics. "Polònia", però, n'ha recuperat una part.

      Elimina
  3. que vols que et digui, crec que l'humor no té nacionalitat. Hi ha tipus d'humor, es evident, però no depenen del país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. pons007, en un món on la cultura (l'occidental) és transversal hem acabat si no assimilant sí entenent tot tipus d'humor. No li diguem "nacionalitat", però tot humor té un origen que té a veure amb peculiaritats culturals i lingüístiques. D'aquí que determinades expressions humorístiques siguin intraduïbles i s'hagin d'adaptar.

      Elimina
  4. sempre m'ha sorprès l'humor dels jueus, segur que els ortodoxes no hi estan d'acord i els lapidarien... però bé, allí estan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, els jueus ultraortodoxes, els haredim, per exemple, també expressen un humor peculiar, però entre nosaltres és poc o gens conegut. I no, no els fa cap gràcia com es comporten la resta dels jueus, tot i que ells són capaços de desbarrar, sobretot durant la festa de Purim, que ve a ser com el nostre Carnestoltes. Els hassidim també són ortodoxes, però són l'"alegría de la huerta".

      Elimina
  5. Doncs jo crec que l'humor sí es diferent segons la nacionalitat, encara que hagi un humor universal que agradi a tothom. Una vegada vaig llegir a la Lloll Bertrán, i estic d'acord, que deia que "l'humor catalá es un humor de fer pesigolles", suposo que comparat al espanyol més groller tipo "Benito y Manolo manos a la obra", del que per cert mai he pogut veure dos minuts seguits.
    L'escena del camerot sempre em fa riure encara que la vegi 100 vegades, i en aquest humor absurd i genial dels germans Marx em penso que s'hi van inspirar Tip y Coll anys després.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, com li deia a pons007, l'humor occidental és transversal i ens arriba a tots perquè l'hem acabat, com a mínim, entenent. Però estic d'acord amb tu: cada grup humà té un humor peculiar que té a veure amb la seva cultura i les seves característiques socials.

      Jo tampoc puc amb l'humor groller, amb la "sal gruesa", que també podem trobar en certes comèdies americanes. I tens raó: segur que Tip y Coll vam veure moltes vegades les pel·lícules dels germans Marx.

      Elimina
  6. Mira, tot el que signifiqui treure foscor a la presència jueva a Catalunya, em sembla no genial, sinó necessari. Com ja he dit molts cops, és aquesta una història gens coneguda, evidentment per marginació. I si això es fa amb sentit de l'humor, millor...

    Sentit de l'humor de Kafka? Sí, val, és cert, però a mi em dóna molt mal rotllo... Vull dir que penso que ell usa el sentit de l'humor per transmetre el seu món, i el seu món a mi em frapa. Recordo un conte d'una nena que volia ser ballarina i es queda invàlida, el cos no li funciona, si no recordo malament té aquests tocs d'humor negre, o potser millor dir-ne gris... Terrible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu, Ramon: una part de la nostra història ens ha estat arrancada i cal recuperar-la.

      Una de les grandeses de Kafka és que va tan enllà, tan al fons de la naturalesa humana, que l'humor es pot convertir en angoixa. Però jo no puc separar Kafka de Praga i de la manera peculiar com la literatura txeca, tant en llengua alemanya com txeca, interpreta el món; mira si no Hraval i Hašek.

      Elimina
  7. No estic gaire segur que es pugui parlar d'un humor relacionat amb una ètnia o amb una cultura. En tot cas, què són els jueus? Tret de persones que comparteixem una religió monoteïsta, no sé si podríem dir-ne gran cosa més (si prescindim dels qui, com Himmler, hi veuen una "raça"). Suposo que les persones d'aquesta religió fa molts anys que controlen Hollywood, i actuen com un lobby molt poderós en el món de l'espectacle... però no em sembla que hi hagi un humor jueu (ni un humor català). Què tenen en comú Woody Allen, Wilder i Brooks? I més enllà: què tenen en comú i que sigui diferent d'altres visions de l'humor?
    I si existís un humor jueu, m'agradaria saber si pot explicar amb humor què passa a la franja de Gaza, per exemple.

    Sobre el sentit de l'humor en Kafka, Max brod explica que Kafka llegia els seus manuscrits (crec que es refereix a "El castell") petant-se de riure, perquè ell ho veia com una novel·la amb molt d'humor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, com li he dit a Galderich, no crec que hi hagi un humor jueu, sinó una resposta humorística dels jueus a qüestions històriques, la majoria d'elles tràgiques. Les respostes són diverses, és clar, però han fet de l'humor una forma d'expressió.

      De tota manera, com li deia a pons007 "en un món on la cultura (l'occidental) és transversal hem acabat si no assimilant sí entenent tot tipus d'humor. No li diguem "nacionalitat", però tot humor té un origen que té a veure amb peculiaritats culturals i lingüístiques. D'aquí que determinades expressions humorístiques siguin intraduïbles i s'hagin d'adaptar. Bé que parlem de l'humor negre anglès.

      Sobre el que passa a Gaza... Mira, no m'agrada parlar de segons què perquè sembla que es vulgui fer apologia. És evident que hi ha un problema a Gaza i amb els palestins que està relacionat amb l'enfrontament una part de l'islamisme radical i l'estat d'Israel, i que hi ha una part de la població que pateix aquest enfrontament, però saps que no podem quedar-nos només a una part de la informació. Deixa'm dir tres coses:

      1. Alhora que Israel reprimeix (i t'asseguro que estic contra tot tipus de repressió estatal) les accions militars de Gaza, només en el poble israelià d'Sderot, a tocar de Gaza, Hamas hi ha llançat 8.000 míssils en els darrers 8 anys.

      2. Més enllà del conflicte amb Hamas a la frontera entre Gaza i Israel i dels assentaments a Cisjordània, la gran majoria dels palestins viuen amb una certa tranquil·litat: la majoria a Jordània (sí, són palestins: la creació de Jordània el 1946 sorgeix de la partició dels territoris sota mandat britànic) i una bona part a Gaza mateix. Fes un cop d'ull: http://www.thereligionofpeace.com/Articles/Life-in-Gaza.htm

      La resta de palestins són els pàries que ningú ha volgut, ni els jordans en els anys 40 ni els propis palestins sota l'ANP, i els que continuen en camps de refugiats al sud del Líban, territori controlat per Hamas amb suport de Síria i Iran.

      Insisteixo que hi ha un conflicte greu i que aquests palestins que estan patint mereixen poder viure en pau i amb dignitat. Però aquest patiment no és l'única realitat palestina.

      3. No podem equiparar jueu a israelià. La majoria de jueus viuen fora d'Israel i estan assimilats en els respectius països on viuen. No són responsables del que passa a Israel.

      Elimina
  8. No sé si hi ha un humor segons la nacionalitat o l'ètnia, però el cert és que quan es parla d'"humor jueu", a tothom li vénen al cap uns quants noms i una determinada manera de fer i d'explicar.

    Per mi són inoblidables gags com els del Groucho dient allò d'"aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres"; el "ningú no és perfecte" de Billy Wilder o la veu en off a l'inici de "To be or not to be" de Lubitsch, ironitzant sobre la invasió de Polònia i la figura de Hitler, que també satiritza Chaplin a "El gran dictador".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, doncs com he anat dient en els comentaris, segurament no hi ha un humor jueu amb sentit de grup, però com molt bé dius, hi ha al darrere "una determinada manera de fer i explicar", que obeeix a una determinada manera d'ironitzar sobre els fets a partir d'una experiència cultural i històrica que ve de fa uns mil·lers d'anys.

      Elimina
  9. Enric, jo penso que tens raó amb el que dius que hi ha una resposta humorística jueva a determinades qüestions històriques. Es habitual que, sovint, els mateixos jueus facins acudits sobre qüestions jueves. Fa uns quants anys vaig estar a Israel i, mentre estava a Tel Aviv, estava amb una família d'allà. El fill adolescent de la família no parava d'explicar acudits... de jueus!! fins el punt d'arribar a incomodar-nos. Semblava que, amb aquells acudits, fes un exorcisme que l'alliberés d'una càrrega històrica que no estic segur que sabés suportar.
    Fa uns dies, a la Rue de Rosiers, al rovell de l'ou del barri jueu de París, un dibuix en un comerç: en ell es veu una piscina de competició, amb nedadors a tots els carrers, excepte el del mig. Al davant d'aquest, es veu Moisés apartant les aigües de la piscina i el nedador corrent amb bambes i guanyany, obviament, els seus competidors, enmig de grans protestes per part de tothom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, com tu mateix has constatat hi ha una resposta clara i evident a un fenomen històric que toca una part concreta de persones.

      Un paralel·lisme musical. Per què hi ha tanta tradició musical entre els gitanos de l'Europa de l'Est?

      Molt bo, l'acudit. Algú sense cap referència bíblica no l'entendria. Provaré a classe a veure quants l'entenen. Un any que vaig fer cultura bíblica a literatura el desconeixement que tenien era espectacular.

      Elimina
  10. No està clar que Chaplin fos jueu. És evident que es pot parlar d'un sentit de l'humor jueu, només cal fer un cop d'ull a la llista que encapçala el teu article per trobar punts en contacte entre tots els noms que hi ha. També hi havia (hi ha?) un sentit de l'humor català, com diu la Júlia.
    Subscric de dalt a baix el teu comentari sobre el conflicte amb els palestins.
    I per acabar un acudit:
    -Rabí, tinc un problema.
    -Un problema? Per què em toquen a mi sempre els casos més difícils?
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bo, l'acudit, David!

      El substrat i els referents els posa en relació a tots ells, per molt diferents que semblin aparentment.

      Elimina
    2. David, tens rao, Chaplin no era jueu.

      Elimina
    3. Teniu raó, Chaplin no era jueu malgrat el que s'ha dit moltes vegades. Ara ho suprimeixo.

      Elimina
  11. Llegit ahir mateix:

    "Al leer cómo en el campo de exterminio algunos se salvaron el día en que se libraron de los trabajos físicos para convertirse en Notenschreiber (copistas de música), al reírse con el humor judío de ese superviviente que, gracias a la orquesta, pudo comer mejor durante los últimos tiempos de su deportación: "¡Cuando pienso que mis padres decían que éste era un oficio de muertos de hambre!", ..."

    Tot plegat, parlant de la plausibilitat de l'existència de la música (intèrprets, oients) a Terezin

    Extret de "Músicas nocturnas" de Michel Schneider (l'autor extreu la cita de "Music in Terezin" de Josa Karas)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bon exemple, Luigi. Humor, paradoxa i ironia, tot junt, en un camp de concentració que em trasbalsa especialment cada cop que veig els dibuixos dels nens de Terezin.

      Elimina
  12. Jo crec que la tragèdia, el sentiment d’inferioritat respecte al poder (a un poder) i alhora la joia de viure són grans estimulants per a l’humor. És una eina fabulosa per a aconseguir integrar experiències doloroses. I com els jueus han patit unes quantes a l’història d’occident...
    Respecte a l’humor castellà, a mi sí em sembla de primer nivell. I obviament no em refereixo als Morancos. Poques literatures em venen al cap amb tant humor com la castellana, per començar la seva gran novel•la, El Quixot, n’està plena, amb una època d’esplendor com en poques altres literatures a principis del segle XX. Segurament perquè es donaven condicions tràgiques de viure, amb gent sentit que hi havia un poder opressor, però el creador humorista seguia tenint ganes de viure.
    Salut!

    ResponElimina
  13. Missatger, tens raó pel que fa a l'humor castellà a què fas referència. De tota manera, esmentant el Quixot ens remuntem a una època, el Segle d'Or, on la picaresca i bona part de la literatura castellana és plena de descendents de conversos i de criptojueus, i plena de referències humorístiques a l'enfrontament entre cristians nous i vells. Cervantes és, segurament, descendent de conversos.

    ResponElimina
  14. Respostes
    1. Toni, sempre s'havia especulat que ho era. Els seus pares és probable que ho fossin però mai li van transmetre la tradició. El pare era alcohòlic i la mare tenia trastorns mentals; es van separar sent ell molt petit. Em sembla que ell ho va negar algun cop.

      Elimina