dijous, 20 de setembre de 2012

Alex Steinweiss, l'inventor de les portades de disc

Alex Steinweiss, fotografiat per a la revista Downbeat 
en el seu estudi, el 1947 (William P. Gottlieb)

Com el nom d'aquest bloc que teniu davant dels ulls (Bereshit, primera paraula de la Bíblia, en hebreu vol dir "al principi"), tot en aquesta vida comença d'alguna manera. Aquest cop (empès per un apunt de Calamares en su tinta), malauradament, començarem pel final perquè hi ha noms que no arriben al públic fins que el personatge mor (i Bereshit té més tendència al mort que al viu). El 2011 moria Alex Steinweiss (1917-2011), l'inventor de les cobertes de discos il·lustrades. Aquest novaiorquès, fill d'emigrants jueus de l'Europa de l'Est (el pare era sabater a Varsòvia i la mare, cosidora a Riga, Letònia) estava cridat a revolucionar el disseny gràfic de les companyies discogràfiques.

Ara ens sembla la cosa més normal del món que un disc tingui una portada o una caràtula amb una imatge o un disseny que l'identifiqui amb el seu contingut, però això no va ser així fins que a Steinweiss se li acudí la idea: fins aleshores els discos duien una funda, normalment de color marró, feta amb paper d'estrassa amb una obertura rodona que deixava veure la part central del disc amb la inscripció de la companyia, l'autor i el nom de la peça musical. Corria l'any 1939 quan Steinweiss va entrar a treballar com a publicista a la companyia Columbia, després d'haver-se format com a grafista amb un dels grans dissenyador de l'època: Joseph Binder, el mestre austríac del disseny gràfic aplicat a la publicitat, un artista que, el que són les coses, acabaria sent conegut pels anuncis de sabó Persil.

L'any següent se li acudí una idea per promocionar el disc que tenia entre mans, Smash Song Hits, de Richard Rodgers y Lorenz Hart: es va presentar amb un fotògraf en el Imperial Theatre de Nova York i va demanar que posessin durant una estona els noms dels músics a la marquesina. Després de treballar en el seu estudi el disseny gràfic de la fotografia, naixia la primera coberta il·lustrada de disc.

La primera coberta (1940)

L'èxit va ser absolut, el disc es va vendre com cap altre i totes les companyies discogràfiques van imitar la idea. Durant els 25 anys que Steinweiss va treballar per a Columbia, com a dissenyador gràfic també va fer portades per a moltes altres companyies i es calcula que va dissenyar al voltant de 2.500 cobertes. És un volum ingent de material i, evidentment, no tota la seva obra té la genialitat de les il·lustracions més memorables, que són, sobretot, les dels anys de la dècada de 1940.

Com a responsable del disseny i la publicitat, Steinweiss no es va dedicar només a il·lustrar cobertes de discos, sinó que va estar relacionat amb tot el procés de creació dels nous materials específics (unes noves fundes que no malmetessin els microsurcs) que havien de permetre la conservació dels vinils que ell va veure néixer l'any 1948, i va ser, a més, qui va donar el nom d'LP als nous discos de 33 rpm.


Malgrat tot, Stenweiss ha estat un desconegut excepte per als col·leccionistes de cobertes, i el recull i l'estudi de la seva obra ha tardat anys a arribar a les llibreries; ha calgut esperar que es morís: Steven Heller, Alex Steinweiss. The inventor of the modern album cover, Taschen Benedikt, 2011, en edició multilingüe alemany, anglès i francès.

I mentre penseu si aneu o no a la llibreria a comprar aquesta meravella, aquí teniu alguns exemples de la seva obra.  



[+]

Pàgina web oficial d'Alex Steinweiss

Alex Steinweiss, album cover art pioneer, dead at 94, Jazz Times

Música para los ojos: cómo nació la cubierta de disco ilustrada, Crean

31 comentaris :

  1. Fantàstic apunt d'un tema del que mai me n'havia plantejat els seus inicis. A partir d'ara ja conec els inicis de les caràtules dels discs!

    ResponElimina
  2. per fi ha arribat l'esperat apunt. T'ha quedat preciós i l'expliques tan bé, que fa ganes de gastar-se els calers en el llibre ja!(ai, si pugués comprar el d'edició limitada..) El trobo especialment afortunat en les portades de música clàssica.
    què gran l'Steinweiss, don Pedrablanca (o blanc de pedra?)*, i com m'agrada el seu cognom jueu.

    *ho consultaré. He d'estudiar l'alemany.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauria volgut posar-hi més teca, kalamar, però des que torno a entrenar tinc menys temps i menys paciència ;)

      L'edició limitada deu tenir música, amb aquest preu!

      No sé alemany, però diria que vol dir "pedra blanca".

      Elimina
  3. Quin bé de Déu d'imatges! M'encanten les cobertes dels discos de Frankie Carle, Accordiana i Kodály, però tinc especial predilecció pels de Conga, Flamenco, Gaîté Parisienne i el de Bing Crosby, que sembla una mica el Jacques Tati sobre fons verd.

    Un molt bon apunt, Enric: il·lustratiu (mai millor dit) i, com sempre, farcit d'informació i curiositats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a més, Sícoris, sembla mentida que ja les primeres cobertes tinguessin una qualitat tan alta. Seria bo investigar quins treballs va fer abans d'entrar a la Columbia, quan estava amb en Binder: http://ves.cat/bl__

      Elimina
  4. Bravo! Aquest és un dels teus (molts) apunts a conservar. Quin bé de déu de material gràfic!

    ResponElimina
  5. Fan total d'Steinweiss! I si t'agrada Steinweiss, et deu agradar Jim Flora, les seves portades per a discos de jazzdels 40-50-60 són mítiques!
    Aquests de la Taschen han trobat un filó en el disseny vintage... i en el de totes les èpoques, perquè també tenen un llibre de les 100 (o eren 1000) millors portades de discos. La veritat es que són una temptació.
    El millor és que, malgrat diuen que desapareixerà el format, el disseny de caràtules per a discos de vinil i cds continua donant autèntiques meravelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, Flora és pura modernitat. Steinweiss enllaça més amb les avantguardes, però Flora va un pas més enllà.

      Suposo que el fet de tenir un espai reduït i haver de dir moltes coses aguditza l'enginy.

      Elimina
  6. Me encanta este tipo, muy buen apunte como siempre. No sabría cual elegir...la de los indios de Dvorac es una pasada, pero Cable, Benny Goodman y Kodaly me gustan especialmente.
    De hecho, me gustan todas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, hay gente con una sensibilidad especial. Que suerte tenemos!

      Elimina
  7. Bonito homenaje. Me gustaba más comprar discos antes del CD, precisamente por las carátulas.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, la cajita de plástico les ha quitado algo del encanto que tenía el antiguo formato (aunque hay muy buenas presentaciones). O quizás és que nosotros somos nostálgicos.

      Elimina
  8. Alex Steinweiss, el hombre que dibujó la música... ¡Cuanto más agradable nos han hecho la vida genios absolutos como este! ¡Un nombre a no olvidar, desde luego!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abuelito, dibujar la música, dibujar el mundo... Qué haríamos sin esos genios que un día les dio por usar un lápiz!

      Elimina
  9. Enric, justament aquesta tarda a la fira del llibre antic i de segona mà de Barcelona, he vist el llibre de l'Steinweiss de la Taschen, el gros, a 15 euros! De segona mà, això sí, però m'ha semblat en bon estat... Per si t'interessa a tu o algú altre que no el tingui i el vulgui... és a la primera parada de Gran Via amb Pssg de Gràcia, a la banda esquerra mirant a muntanya, quasi al davant del cinema Coliseum.

    ResponElimina
  10. Perdó, volia dir cinema Comedia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prenc nota, Toronto. Li faré un cop d'ull (si arribo a temps!).

      Elimina
    2. Toronto; comprat! Quina joia! Moltes gràcies!

      Elimina
  11. Extraordinari, Enric! Quina diferència aquestes cobertes de discos respecte a les de CDs. L'article fantàstic i els enllaços, apassionants.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, David. A més, aquesta tarda, gràcies a les indicacions de Toronto (supra) m'he comprat el llibre a la Fira del Llibre. Estic de festa major!

      Elimina
    2. Que el gaudeixis, Enric. Ara entenc perquè quan hi vaig anar jo (gràcies, Toronto), ja no en quedava cap ;)

      Elimina
    3. Em sap greu, Sícoris! Em sembla que només n'hi havia un. Si algun cop el necessites, digues-m'ho.

      Elimina
  12. Què bé Enric! Me'n alegro molt! Quina sort has tingut perquè crec que només en quedava un!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toronto; només n'hi havia un. Quina joia! Moltes gràcies!

      Elimina
  13. nosaltres som bogarders i molt amants del disc, aquesta bona nova del pou de saviesa Bereshit ens ha deixat bocabadats i ho celebrem. Aprofitem per renovar la nostra amistat amb l'autor, el seu blog i tot el que es deriva d'aquesta descoberta de gran valor nutritiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bogarde, moltes gràcies! Estaré atent a les novetats bogardianes que m'anuncies al bloc.

      Elimina
  14. Molt bo Enric, i gràcies per remenar i investigar, els que et seguim acabem descobrin coses noves molt interessants.
    Per casa voltaven uns discs de pedra (78 r.p.m), suposo que dels primers 50 que estaven posats en àlbums amb la protecció color kraft que comentes tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi! Veus, ara sé com es diu el color de les fundes velles de paper dels discos: color kraft.

      Elimina