divendres, 28 de setembre de 2012

Exposicions de tardor i nostàlgia


Auca de la gran Barcelona (1940, fragment)

Amb totes les excepcions que calgui, segurament la generació que va néixer entre les dècades de 1950 i 1960 i que va viure la infantesa i la joventut fins que la Transició va fer tabula rasa és la darrera que ha carregat sobre les seves espatlles el pes de la memòria pròpia i aliena. La darrera que a l’experiència personal hi va afegir l’experiència col·lectiva, la dels pares, la dels avis i la que cada família i cada col·lectiu va preservar en el relat oral.

La tardor, ni que sigui de forma ideal, aporta el llanguiment del canvi estacional que ens hauria de dur cap el recolliment que antigament demanava l’hivern. Potser és aquest moment d’introspecció –inconscient– que fa que Barcelona s’hagi omplert de memòria recuperada.

L’altre dia comentava a El Desván del Abuelito –un dels blocs de referència del món dels tebeos, dels cromos, dels monstres de barraca, dels folletins i de les pel·lícules de terror i d’aventures que van alimentar la nostra infantesa i la dels nostres pares fins que la cultura popular va entrar dins la Cultura amb majúscules–, comentava, deia, que Antoni Batllori i Jofré (1915-1999) era el dibuixant de la meva infantesa i que, més que amb qualsevol altre, les primeres passes de la meva imaginació i de la lectura van lligades a ell. L’Abuelito publicava un apunt en què rescatava les aventures d’El Capitán sin Nombre, que havia editat la revista Pocholo durant els anys de la República.

Portada d'Els infants, núm. 3, 1957 (Batllori i Jofré)

Abans que El Capitán Trueno, El Jabato o El Hombre Enmascarado, o que els personatges i els dibuixants de Bruguera passessin a formar part del nostre aliment habitual, ja havíem gaudit de dibuixants com Junceda, Opisso o Batllori en revistes com el TBO, En Patufet o Els infants. Abans a les cases no es tirava res i les lectures se succeïen d’una generació a una altra sense solució de continuïtat.

Primer, o potser alhora que descobríem el món de les historietes il·lustrades, descobríem la il·lustració. I si Opisso era el gaudi de la il·lustració pura, en aquelles escenes ciutadanes populoses sense text, Batllori il·lustrava narracions d’aventures i amb els seus dibuixos ens empenyia a la lectura d'unes pàgines atapeïdes text: si no hagués estat pels seus dibuixos no ens hauríem fixat en la lletra.

Doncs bé, ara tenim l’oportunitat de veure una exposició sobre Antoni Batllori i Jofré a la Biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet (fins el 8 d'octubre), amb originals del fons documental que es conserva a Tiana.


Sense deixar el món de la il·lustració, a Can Fabra, a Sant Andreu (fins el 5 d'octubre), en el marc del CaricArt 2012, hi ha l’exposició La família Ulises. Les seves aventures, publicades durant 40 anys en el TBO, van representar, juntament amb personatges com Carpanta de Josep Escobar, un irònic retrat costumista de la postguerra i el mirall on es reflectien les aspiracions durant el desenvolupament econòmic que va seguir a l’autarquia. Un humor que aleshores semblava blanc però que tenia un alt grau de crítica social que es percep amb més claredat avui. A la mostra s’exposen originals de l'etapa que va des del seu naixement l’any 1944 fins al 1969, període en què Joaquim Buigas i Carles Bech feien els guions i Benejam els dibuixos.

Soldats llegint la premsa a Alcanyís (Agustí Centelles, s/d)

Tots aquests dibuixants van viure l’esclat i l’eufòria de la República, van patir la guerra i es van haver d’adaptar i sobreviure durant la postguerra esmentada. Dels anys de la República i de la Guerra Civil són les fotografies de l’exposició de Can Framis Fundació Vila Casas (fins el 10 de febrer): Agustí Centelles, una crònica fotogràfica. Anys 30. Una mostra de 110 imatges que tenen un caràcter diferent de les altres tres exposicions que s’han fet sobre Centelles (1909-1985) després de la seva mort. El Palau de la Virreina (Centelles, les vides d’un fotògraf: 1909-1985; 2006), al Palau Robert (Centelles, l'atzar i la memòria; 2008) i al Centre d'Arts Santa Mònica (El camp de concentració de Bram, 1939; 2009) van acollir material positivat expressament per a aquestes exposicions, mentre que a Can Framis se’ns mostren còpies d’autor extretes de la maleta amb 4.000 negatius que el fotògraf es va endur a l'exili i va deixar a Caracassona fugint de la Gestapo. Quan va tornar al país, amb els negatius a les seves mans, va positivar les imatges que va triar i sobre elles hi va treballar i va donar el seu punt de vista, i en algunes hi va fer anotacions manuscrites.


Són fotografies de tota mena, una crònica fotogràfica d’aquells anys 30; imatges de caràcter cívic o esportives, polítiques, de la guerra, del camp de concentració de Bram, on va estar presoner, i imatges de personatges protagonistes dels esdeveniments, com Orwell, Caritat Mercader, Manuel Azaña, Francesc Macià o Lluís Companys, i un reportatge de la massacre de Lleida després del bombardeig de l’aviació italiana, el novembre de 1937.


De la postguerra que se’n derivà l’antiga Casa del Porró reconvertida en la Casa de la Barceloneta 1761, seu que ha de ser del centre d’interpretació d’aquest barri barroc del segle XVII, acull l’exposició de fotografies La Barceloneta de la postguerra 1939-1959 (fins el 17 d'octubre), dues dècades marcades per les dures condicions de després de la guerra. Dotze col·leccions fotogràfiques de Joan Quincoces, Pere Rodríguez, Lluís Armengol, Esperança Solà, Miquel Hernández, Quima Lorca, Ramona Iborra, Marcel·la Abril, Jaume Tomillero, Alfons Cánovas, la família Parer-Farell i l’Arxiu Popular de la Barceloneta, dipositat a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella. Una exposició que retrata les característiques de la vida i els fets més remarcables del barri mariner de Barcelona, avui gairebé irreconeixible sense els antics xiringuitos de la platja, els banys de Sant Sebastià, els Astilleros, Sant Miquel, els Orientals; sense les parades de peix dels matins de diumenge; sense els tinglados que feien de magatzems; el tren travessant el passeig Nacional; l’antic aquari del CSIC a la zona de la Muntanyeta, on ara hi ha la plaça de Mar; el gasòmetre; l’hospital d’infecciosos; i, sobretot, el Somorrostro, al final del passeig Marítim, que abans acabava després de l’hospital del Mar.

[+] Catàleg de l'exposició (PDF)

Barcelona 1957, de Leopoldo Pomés

I per acabar aquest recorregut per la memòria ens aturarem a l’any 1957, al final de l’anomenada segona postguerra, en què el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959 donava pas a la creença que el consumisme era llibertat, i ens vam començar a endeutar al volant d’un 600. L’objectiu de la càmera fotogràfica de Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) recorria Barcelona, del Raval a l’Eixample, del centre a les fronteres on la ciutat perdia el nom, a la recerca de l’essència urbana i ciutadana de la Barcelona dels 50. Es tractava d’un projecte editorial que sorgia de l’editor Carlos Barral però que no va arribar a veure la llum mai perquè es va pensar que no funcionaria per lúgubre i gris. El 2003 el Palau Robert ja va oferir una exposició sobre tota la trajectòria professional de Pomés, com a fotògraf i com a publicista, però aquelles fotografies de 1957 no han estat exposades mai fins ara que la Fundació Foto Colectania (fins el 26 de gener) presenta l'exposició Barcelona 1957. Leopoldo Pomés, una mostra que recupera aquell projecte, complementat amb un documental sobre la trajectòria de Pomés i amb un llibre que Colectania ha editat amb La Fábrica, amb textos de Juan Manuel Bonet, i una conversa entre el fotògraf i l'escriptor Eduardo Mendoza: Leopoldo Pomés (Madrid: La Fábrica, 2012).

Segurament, la tardor portarà més records. I si algú es pregunta com es pot sentir nostàlgia d’un passat no viscut o d’un paisatge que no és més que un rerefons d’una ment infantil no reflexiva que es pregunti per què els contes ens marquen per sempre, per què les veus del passat no han deixat de parlar mai en els nostres records. El relat de la nostra existència va començar molt abans d’haver estat concebuts.

16 comentaris :

  1. Molt interessant, el nostre món pobret i trist va canviar a partir dels seixanta-i-pocs però molts llençols es van perdre a les bugades. Sovint s'aprèn més història llegint tebeos antics i mirant fotografies que no pas llegint manuals escrits per experts historiadors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són dues històries diferents, oi Júlia? La dels manuals, l'acadèmica, no explica la part més sensible de les nostres vides; tot i que en els darrers anys això ha començat a canviar una mica i cada cop es fan més estudis sobre la vida i la història ciutadana.

      Elimina
  2. D'entre totes les que dius recordo la de Pomés a la Virreina, interessant però molt centrada en la seva feina fent fotos a les bombolles de Freixenet, i que parlava massa poc de d'altres coses tan interessants que té Pomés. L'altre dia vaig sentir a la tele que parlaven sobre les fotos de Centelles, de les poques que han quedat a Barcelona, i l'exposició que esmentes.

    Pel demées, quantes coses que venen de gust. El còmic m'interessa, bàsicament per raons sentimentals, imagino que com a tu. Apostes culturals no únicament del centre de Barcelona: com som, consumim la cultura que tenim al Pg de Gracia i ignorem l'altra, bufff

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, i tant que m'interessen els tebeos: la meva infantesa n'és plena. Sense ells no seria el que sóc. I tens raó, a la "perifèria" també es fan coses però no se'n dóna gaire informació.

      Elimina
  3. Una bona exposició sobre el record, la nostàlgia i també sobre la història més recent. M'agrada especialment la reflexió de l'últim paràgraf a propòsit de les veus d'un passat que, malgrat no haver viscut (o haver viscut amb els ulls d'un infant), marquen la nostra vida.

    La casualitat (o la coincidència en els interessos) ha volgut que jo estigui preparant un apunt que, a partir de l'exposició de les fotos del Pomés, que vaig anar a veure ahir, parlarà de les diferents iconografies de Barcelona. Si no et sap greu, citaré aquest apunt teu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, ho pots fer amb tota llibertat. De fet, jo procuro enllaçar amb altres blocs quan donen bona informació. És una feina de promoció que val la pena fer.

      No sé si has vist que he enllaçat el teu magnífic apunt sobre "El Caso" amb una imatge a la part superior dreta del meu bloc.

      Elimina
    2. Sí, sí que l'havia vist, però em pensava que era una simple il·lustració. Ara m'adono que enllaça amb l'apunt del meu bloc. Moltes gràcies!

      Elimina
    3. No, no; totes les il·lustracions del bloc porten un vincle cap a un apunt "pertinent".

      Elimina
  4. que bones totes aquestes imatges, aquesta revista "infants" no la coneixia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, la revista"Els infants" és una meravella plena de dibuixos i historietes de Batllori, Opisso, Junceda... En conservo tots els números.

      Elimina
  5. Sort que ens informes, quanta expo que no ens arriba pels mitjans habituals. Crec que començaré per les dels tebeos, o millor Centelles o... tot m'atrau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, per les dels tebeos t'hauràs d'afanyar perquè són les que acaben abans.

      Elimina
  6. March-Smart, tornem a gaudir d'aquest Bereshit que és un blog absolutament recomanable i molt útil per augmentar la memòria històrica. Un plaer cada vegada que hi entrem.

    T'informem que has estat nomenat comissari del projecte de recuperació del Camp de les Corts i que ho hem ressenyat puntualment al blog de la Penya Bogarde. La roda de premsa per presentar el projecte va ser sensacional. Enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La paraula "comissari" ja em posa la pell de gallina! En una sessió d'escriptura automàtica en el més pur estil surrealista, Andreu Nin ens ha enviat el seu suport des d'Alcalà d'Henares. El camp de Les Corts serà el camp del futbol col·lectiu.

      Elimina
  7. Siempre que leo sus artículos me asombra su gran capacidad para expresar conceptos que intuyo difusamente, pero que no sabría verbalizar: "la generació que va néixer entre les dècades de 1950 i 1960 i que va viure la infantesa i la joventut fins que la Transició va fer tabula rasa és la darrera que ha carregat sobre les seves espatlles el pes de la memòria pròpia i aliena"... Qué gran verdad... En este sentido, a veces pienso que me he transformado en mi padre, siguiendo sus gustos de infancia al dedillo, explorando sus aficiones, volviendo a los años treinta una y otra vez...Una versión exagerada y aumentada de él mismo... si no fuese porque el viaje al pasado en el que continuamente estoy inmerso me lleva cada vez más atrás, y últimamente dudo si no seré yo mismo mi abuelo, dada la fuerte atracción eprimnetada hacia terrenos cada vez más remotos. Bien cierto es que labor nuestra es reivindicar aquellas menudencias que ellos mismo no valoraron tanto, y como dice usted, ha de ser fruto de haber crecido entre ecos de dos mundos, el de hoy que venía y el de ayer que todavía vivía y respiraba a través de tantos referentes como entonces era posible aún degustar: en las casas no se tiraba nada, en efecto, y la memoria de este modo alcanzaba a más de una generación...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veces, incluso da algo de miedo, ¿verdad? O más que miedo, vértigo. Todas las generaciones se han enfrentado a la generación anterior, pero siempre se ha avanzado hacia adelante sin olvidar de dónde veníamos, en un camino sin solución de continuidad a través de esos ecos de dos mundos que usted menciona. Ahora se nos mira como arqueólogos nostálgicos entre generaciones que no saben demasiado bien hacia dónde van porque han ignorado de dónde venían.

      Elimina