dijous, 25 d’octubre de 2012

Arthur Radebaugh: un visionari


A l'espera de la Setmana Retrofuturista que se celebrarà a Barcelona entre els dies 11 i 16 de febrer de 2013, parlàvem fa uns dies de Googie: l'arquitectura del futur. Avui li toca a un dels grans del paleofutur.

L’any 1958, el nord-americà Arthur Radebaugh (1906-1974), dissenyador industrial, il·lustrador (molt proper a l’art déco) i especialista en la tècnica de l’aerògraf, va començar a publicar en el Chicago Tribune una tira dominical amb una història il·lustrada en què especulava com seria la tecnologia urbana i domèstica d’aquell futur optimista que, acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a il·luminar les esperances dels nord-americans i que ràpidament es va estendre per Europa i forma part de l’imaginari de la ciència-ficció.


La secció, anomenada Closer Than We Think!  (Més a prop que no ens pensem!) es va editar fins l’any 1963. Però de totes les il·lustracions d’aquesta sèrie una crida especialment l’atenció.


L'edició del diumenge 23 de març 1958 publicava el dibuix d’una sala d’estar amb una televisió gegant, que va de paret a paret. Un matrimoni i el seu fill estan pendents de la pantalla. Podríem pensar que estan veient la final de la Super Bowl o de les sèries mundials de beisbol, la desfilada del Dia de Sant Patrici o Sonrisas y lágrimas. Però com que la idea és que es tindran a l’abast les programacions d’altres països, com passa ara amb la televisió per satèl·lit, s’ha triat un programa estranger, que en aquest cas és ni més ni menys que una corrida de toros. El text diu:

Demà tothom podrà veure a la televisió corrides de toros d’Espanya, documentals de l’exploració d'Àfrica i reportatges de vacances a Tahití en una pantalla gegant, de paret a paret, si així ho desitja.

Les pantalles tindran poca fondària i estaran fetes de petits cristalls electroluminescents, una tecnologia electrònica completament nova, que reemplaçarà la pantalla de fòsfor i el gros tub amb canó d'electrons d'avui.

Segons E. W. Engström, un alt executiu industrial, “el circuit compacte d’aquest sistema es podrà integrar en el marc al voltant de la pantalla, i el selector de canals i els controls d'ajust d'imatge estaran dins d'una petita caixa de comandament”.

Tot un visionari pel que fa a la tecnologia; però no podia imaginar-se què poc l’encertava amb la programació. S’entén que l’exotisme, propi dels pobles llunyans, era allò que calia oferir a la gent amb ganes de coneixement. Però no sabia que la implantació del turisme de masses i les agències de viatges guanyarien els satèl·lits i que el coneixement seria substituït per l’experiència. Sorprèn que triés les corrides de toros com a espectacle. Potser sí que la mirada de Hemingway havia marcat el públic americà. O potser... Esclar! No és un espectacle esportiu, sinó un espectacle antropològic amb els costums dels acollidors polinesis, de la misteriosa Àfrica i de la primitiva Espanya. Aquella Espanya poblada d'spaniards, que a finals del segle XIX i principis del XX eren tipificats com a raça, posada al mateix nivell que un esquimal o un sioux i perfectament diferenciada de la població blanca europea, i que eren retratats amb vestit de torero.


[+]

Arthur Radebaugh a Paleo-Future

Il·lustracions, cartells i disseny gràfic d’Arthur Radebaugh (Google)

15 comentaris :

  1. No crea usted que la cosa ha cambiado tanto: al oro lado del charco, y en muchos lugares de este, me temo, seguimos siendo vistos como un exotismo. hace poco me lo decía un norteamericano residente en mi ciudad hace años: mis compatriotas piensan que tu mujer es bailaora y tú, torero... Siempre es más cómodo recurrir al estereotipo que intentar averiguar la realidad. Mientras el proceso es consciente, como cuando uno imagina el África de las novelas coloniales a sabiendas de que no existe, no acarrea la cosa graves consecuancias. Lo malo es cuando, como en nuestro caso, apenas nadie se molesta en desmentir el tópico: y así nos va...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Usted lo ha dicho: así nos va. El turismo mayoritario, por ejemplo, aún sigui buscando sol, paella y sangría cuando desde el punto de vista cultural y natural tenemos mucho que ofrecer; pero claro, hay que ponerle ganas y voluntad para cambiar el cliché.

      Elimina
  2. Seguint amb la reflexió de l'Abuelito, a mi també em preocupa que no es faci gran cosa per a corregir el tòpic per part del "topificat"(?): posem per cas Barcelona, que segueix venent una imatge de disseny i cultura i llibertat quan res de res. El disseny va passar i després de la bombolla ben poca cosa, la cultura està assetjada (el CCCB serà un centre de conservació del folclore nostrat) i la llibertat se'n va anar amb les ordenances municipals. Ens quedarà el sol i la platja de la Barceloneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, el que li deia a l'Abuelito. El problema de Barcelona és que es conforma amb la imatge estàtica en lloc de potenciar la creativitat. La UPC, per exemple, és una universitat de prestigi mundial i aquí no ho sap ningú.

      El sol i la platja de la Barceloneta se l'han apoderat els brasilers residents a Barcelona.

      Elimina
  3. ostres, que bo. Si, efectivament, això es el que pensen inclus dels catalans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, doncs ara els toros els hauran d'anar a buscar al zoo. Però a les nefastes botigues de souvenirs encara es venen toreros i manolas... i barrets mexicans!

      Elimina
  4. Si pensem que per aquella mateixa època nosaltres teníem els invents del professor Franz de Copenhague potser es podria extreure alguna lectura sociològica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha... La primera lectura, Allau, seria surrealista: inventàvem aparells inútils d'un alt valor estètic i l'estereotip que teníem dels americans era cinematogràfic. Fins i tot en els nostres tebeos sens retratava com a ignorants i bergants.

      Elimina
  5. Ole, aquesta si que és una molt bona entrada!

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. I fa vint anys, quan els jocs olímpics de Barcelona, ens feiem creus dels estrangers que no savien a on estava ni la ciutat ni Espanya... No m'identifico gens amb els souvenirs d'aquí, i a més, quan surts de viatge veus que són molts els paisos que s'apunten a vendre tòpics i esteriotips patris, quina creu!
    Sobre Arthur Radebaugh, les seves il·lustracions, corridas incloses, les trobo espectaculars! M'ha recordat alguns treballs de Montxo Algora, potser era fan del futur visionari del nord-americà, sobre tot per les portades de discos dels anys vuitanta per a la La Mode, Aviador Dro... o més recent, fa un parell d'anys, pel disc "Nuevo ritmo" de Joe Crepúsculo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que no entendré mai, Toronto, és què empeny els turistes a comprar aquests bibelots. Suposo que el mateix que els impulsa a fer-se fotos davant de monuments (i el que no són monuments!): deixar constància que "yo estuve allí". Fantàstica en aquest sentit l'exposició de Martin Parr en el CCCB, oi?

      M'he de mirar els treballs del Montxo Algora.

      Elimina
  8. Sobre el tema dels toros, a la nostra ciutat abans hi havia una tradició torera molt forta. Al segle XIX hi havia la plaça del Torín a la Barceloneta i allà hi triomfaven les Noyas, un grup de jovenetes toreres. També en aquella mateixa plaça va començar la famosa revolta juliol de 1835, amb la masssiva crema de convents. I moltes més coses que van passar allà. Ara, al seu lloc hi ha la seu de Gas Natural Fenosa.

    ResponElimina
  9. Quina preciositat de cartell.
    Jo trobo la il·lustració de la tv, encertadíssima: no són els millonetis d'ara una colla de consumidors de tecnologia i productes-tòpics al món? A més, avorrits com són, igual estava fent zapping buscant sensacions fortes..

    ResponElimina