dimarts, 30 d’octubre de 2012

El dia dels morts

Castanyes i làpides a la Barcelona dels anys 20
Arxiu Mas. Institut d'Art Hispànic


[Publicat el novembre de 2011. Actualitzat el 2012, 2013, 2014, 2015 i 2016]


El culte als morts és segurament la primera manifestació religiosa de la humanitat amb voluntat de transcendir la mort. Els enterraments prehistòrics així ho testimonien quan al costat dels cadàvers hi trobem joies, menjar i estris diversos que han de servir al mort per al viatge al més enllà. Des d'aleshores no hem deixat de recordar els nostres morts preveien el camí que també a nosaltres ens tocarà fer. La Nit de Tots Sants o de les Ànimes, de tradició cristiana i que té l'origen en els lars romans (divinitats domèstiques d'origen etrusc), és el darrer vestigi que ens queda d'aquesta celebració. L'Església va cristianitzar les festes paganes romanes i preromanes al voltant dels morts i les ànimes, consagrant el Panteó de Roma dedicat a Júpiter a la Mare de Déu i als màrtirs, i fent extensiva la celebració, més tard, a tots els sants.




La festa anglosaxona de Halloween, que té el seu origen en l'antiga festa celta de Samhain, ha colonitzat els nostres mercats de carabasses i bruixes, però malgrat el rebuig que pateix reflecteix la mateixa festa dels morts de casa nostra després de viatjar d'Europa als Estats Units amb els emigrants irlandesos i tornant al Vell Continent amb la globalització convertida en una festa lúdica semblant al Carnaval. Els celtes pensaven que en aquest dia la separació entre el món dels vius i el dels morts s'estrenyia i permetia que els esperits entressin en el món dels mortals. Les disfresses amb que es guarneix la gent servien per adoptar l'aspecte d'un esperit maligne per evitar ser atacat pels esperits autèntics.

Totes aquestes celebracions coincideixen amb els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, dates en què, tradicionalment, les festes agrícoles anuncien l'arribada de l'hivern. Rituals amanits amb menjars estacionals com les castanyes, els moniatos i els dolços fets de massapà (panellets, huesos de santo) o de sucre i xocolata, adornen i omplen de color la taula i decoren cases i altars, adoptant formes vegetals o imitant ossos i calaveres.

La natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de mort aparent representada pels canvis naturals, l'escurçament dels dies i l'arribada del fred. La mort de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any. I com que sabem que la mort no deixa de visitar-nos en fem paròdia i riem amb ella.




El dia 2 de novembre és, pròpiament, el Dia de Difunts, eliminat del calendari litúrgic a mesura que s'ha simplificat i secularitzat el calendari laboral i civil. Aquesta festivitat s'ha traslladat al dia 1, dia en què hi ha moviment de vius en el cementiri. S'hi va a treure la pols que la mort escampa. Ara ja no ens relacionem amb la mort com ho fèiem abans. Hi ha aspectes que han desaparegut de les nostres vides. El dol permanent és un d'ells. Vídues, àvies vestides de negre. Només els gitanos conserven intacte la tradició. Però un cop l'any ve de gust anar a veure fotografies d'imatges esvaïdes, petits altars amb llànties d'oli i flors seques i de plàstic, i ànimes de qui ja ningú en recorda el nom.


Dibuix de Cornet a L'Esquella de la Torratxa
2 de novembre de 1900


Un dels costum al voltant de les dates de Tots Sants ha estat durant molts anys escenificar Don Juan Tenorio de José Zorrilla, una tradició que té els seus orígens a mitjans del segle XIX i que escau perquè els morts tenen un paper destacat en la resolució d'aquesta obra. Darrerament s'ha anat perdent malgrat que el Teatre Romea la va recuperar fa uns anys enrere i algun com s'ha programat en el cementiri del Poblenou.


La Calavera Garbancera, de José Guadalupe
Posada, en un diari de 1913


A Mèxic, el dia 2 és el Día de Muertos, festa que es remunta a tradicions prehispàniques, i s'instal·len altars amb flors, dolços, fotografies i records, per honrar els difunts. El personatge central de la celebració és la calaca, un esquelet humà que protagonitza tots els àmbits de la festa i que té en la Catrina la calaca més coneguda.


Sueño de una tarde dominical en la Alameda (1947), de Diego Rivera.
En el centre del quadre es pot veure Rivera nen, Frida Kahlo,
la Catrina i José Guadalupe Posada


Vestida només amb un barret de plomes a la moda francesa de principis del segle XX, la calaca va ser creada per José Guadalupe Posada amb el nom de la Calavera Garbancera. Compromès amb la Revolució mexicana, Posada va voler simbolitzar la misèria i la injustícia del poble mexicà sota el Porfiriato (1876-1910), la dictadura de Porfirio Díaz. Va ser el pintor Diego Rivera qui la va vestir per primer cop i qui la batejà amb el nom de Catrina, que ha fet fortuna.

Més enllà de les castanyes i les carbasses, proposem una activitat diferent. Fins el proper cap de setmana es pot visitar a Barcelona la Ruta de Altares que organitzen diverses entitats barcelonines i mexicanes, i que ens mostren com es desenvolupa aquesta tradició i la peculiar relació que alguns pobles meso-americans tenen amb la mort, en aquest cas Mèxic. Monuments i activitats dedicats a personatges mexicans de l'art i de la cultura popular com Diego Rivera, Frida Kahlo, Remedios Varo, Leonora Carrington, Facundo Cabral, Chavela Vargas, Mercedes Sosa, Cantinflas, María Félix, Benito Juárez, Emiliano Zapata o El Santo, personatge de culte i el lluitador més famós de Sud-amèrica, conegut com El Enmascarado de Plata, fan companyia a personatges del món de la cultura traspassats recentment com Davis Bowie, Prince o Wajda.





Explosió litúrgica i festa popular. Imagineria religiosa al costat de personatges populars; exuberància, sensualisme i, igual que en els rituals cristians, menjar: dolços i massapans. Pur sincretisme, però allunyat del sincretisme catòlic que perviu amagat en el culte als sants, a les ànimes i a les fantasmagories, que són restes paganes del folklore religiós.

Aquesta imatgeria carnavalesca representada per zombies, freddykuegers i bruixes que tempten la carn ens ve de nou, importada dels Estats Units i de la cultura cinematogràfica, i l'exuberància mexicana hi afegeix un tot surrealista. Les nostres lúgubres castanyeres estan sent substituïdes, sobretot en el cas de les noies, per vestimentes eròtiques, i el recolliment per l'expansió festiva acompanyada de begudes més alcohòliques que no pas el moscatell o el vi ranci.





Les úniques excentricitats que ens permetíem en el passat eren les visites nocturnes als cementiris a la recerca d'una mica d'emoció. De petits havíem assaltat terra sagrada, ens havíem ficat en velles criptes i havíem obert alguna làpida sense demanar permís a qui buscava descans sota terra. És la mateixa por a la mort el que fa que ens enfrontem a ella intentant negar l'inevitable i el no res. Potser si el món dels morts fos com a Mèxic ens beuríem el licor de l'eternitat. Feu un cop d'ull, sinó, a aquest curt d'animació:



[+]


Tanatos, Des de la meva riba, de Sícoris

20 comentaris :

  1. Agafo l'estudi "La muerte en el impreso mexicano" i gaudeixo com un camell repassant la visió mexicana de la mort, abans i després del Posada!

    ResponElimina
  2. Tens raó, Galderich. És un llibre magistral. La cultura i la representació de la mort a Mèxic és fascinant pel que té de convivència amb el fenomen i per la gran riquesa artística que ha generat. Un dia d'aquests me'l regalaré.

    ResponElimina
  3. Molt bona entrada! si sabés com es fa t'enllaçava a la meva de Tots Sants.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Alyebard. T'he comentat la teva.

    Jo tampoc me'n surto amb els enllaços. A veure si algú ens ho explica.

    ResponElimina
  5. De fa anys penso que, abans de morir-me, voldria viure la festa dels muertitos per allà a Oaxaca, com aquell diletant diplomàtic de "Sota el volcà".

    ResponElimina
  6. Lluís, no estaria gens malament. Deu ser un país amb uns contrastos brutals. Tenim tants deutes amb Mèxic! Mitja República va anar a parar allà. I nosaltres que estimem Buñuel...

    ResponElimina
  7. Gràcies per la proposta de ruta, els pobles mesoamericans continuen tenint una relació molt més propera i fresca amb la mort, i això em fascina. Nosaltres amb el temps hem après a tractar-la de senyora respectable de la qual no se'n parla. Ah, i ho havia inclòs a la Catrina com a imatge per als meus contes sense saber que anava despullada abans que Diego Rivera la vestís...!

    Molt bona síntesi i salut!

    ResponElimina
  8. Gràcies, Marta. I benvinguda!

    Seguiré amb atenció la revista que acaba de néixer d'entre els morts.

    ResponElimina
  9. Ets un animal! He entrat al post i m'he vist de sobte allà enmig dels comentaris, amb una fotografia de perfil antiga... m'he endut un ensurt de tres collons de mico... Et mereixes això: http://youtu.be/ozl_vVfW4-c

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magistral, Lluís!

      Blogger té aquestes coses: els comentaris antics conserven la fotografia antiga del perfil. Si la imatge està molt connotada ens catapulta al passat. Ja veus... anem deixant escampats pel món virtual trossos de la nostra ànima.

      Elimina
    2. He actualitzat l'apunt afegint un epíleg i el vídeo.

      Elimina
  10. M'ho he passat pipa llegint el teu apunt, ple d'informació sobre el dia dels morts mexicà. T'ha quedat genial aquesta barreja d'elements tan dispar (la Catrina, la Revolució, la Chavela Vargas, el Santo, la Remedios Varo i el Facundo Cabral) que retrata la idiosincràsia de la festa mexicana.

    I Déu n'hi do, amb les excentritats nocturnes del passat!...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris. Mèxic dóna per a molt. És una societat complexe, una gran desconeguda de la qual la gent només en sap quatre tòpics. Abans encara teníem el lligam afectiu dels relats de l'exili que ens explicaven a casa, i la cultura popular mexicana la teníem força present en els cinemes de barri i en les publicacions de Novaro que ens arribaven.

      Les excentricitats nocturnes no estaven gens deslligades de la resta d'activitats infantils i adolescents. Els nanos fèiem molta vida de carrer i la invasió d'espais urbans, abandonats o no, eren un exercici habitual.

      Elimina
  11. Ja pots anar guardant el post al museu de les celebracions perquè la Cospedal ens ha anunciat que es retira la festa (amb el consentiment de l'església, aquests del PP ho aconsegueixen tot) i ja no podrem ni profanar, ni plorar als morts ni tan sols posar contents als de l'hosteleria perquè ja no hi hauràn més ponts. Quina Bruixa! que la cremin

    ResponElimina
    Respostes
    1. amb l'emprenyada se m'ha oblidat felicitar-te per aquest apunt renascut!

      Elimina
    2. Gràcies, kalamar.
      En el calendari de l'any que ve encara aguanta entre les vuit festes estatals, però si acaba desapareixen ja farem alguna cosa, com per exemple convertir-la en festa virtual.

      Elimina
  12. Ara em sembla que es sembla a una mena de carnestoltes, molt bona entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Javier. Només lamento que aquesta conversió de les festes ancestrals en motiu de diversió ha fet que es perdés l'esperit de recolliment. Em passa el mateix amb el Nadal.

      Elimina
  13. Molt bona entrada que m´ha fet recordar el magnific llibre "Bajo el volcán" de Malcom Lowry on surt la festa dels difunts a Cuernavaca on la gent fa una mena de "picnic" als cementiris i deixa caure tequila a terra a la salut dels difunts.
    Salutacions.
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel! I posats a recordar, tot i que en un to molt surrealista, 'Santa sangre' d'Alejandro Jodorowsky fa un retrat circense de la mort a Mèxic absolutament impactant.

      Elimina