dimecres, 10 d’octubre de 2012

El Paral·lel: del circ al burlesque


Propera sessió de Taboo el 23 de desembre de 2014

De la postguerra fins avui

L'exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acabava el recorregut històric sobre la formació del Paral·lel com a centre del món de l'espectacle popular barceloní un cop acabada la Guerra Civil. No només pel canvi d'escenari polític, sinó perquè tots els teatres van ser tancats.

Lentament, el Paral·lel va anar ressuscitant. La primera festa major va ser el 1943: en parlàvem comparant-lo amb el luxe de la zona alta a De la Diagonal al Paral·lel. Però la dura postguerra i les restriccions morals que la Dictadura va imposar van fer créixer un Paral·lel diferent, que és el que acabarà deixant la imatge que en tenim d'ell: el del teatre, la revista, el vodevil... Però no era el Paral·lel de Raquel Meller, malgrat que actors com Alady van continuar tenint èxit. Sí que era, com sempre, el lloc on les classes populars hi anaven a buscar una estona d'entreteniment: entre finals dels 50 i principis dels 60 els espectacles de revista donaven una mica d’alegria robant-li a la censura tot el que es podia, i va complir aquesta funció fins que aquesta mena d'espectacles es van anar esllanguint.

Al voltant del Paral·lel escènic, però, també creixia un món canallesc, de misèria, de prostitució, de delinqüència, com, de fet, també havia existit abans de la guerra. Sense oblidar, però que, mentrestant, l’altre Paral·lel, el de la gent, el dels veïns, continuava fent la seva vida al mateix ritme que evolucionava la ciutat i el país. Aquest contrast és el que es pot veure en el documental El alegre Paral·lelo (1964), d’Enric Ripoll, al qual convé fer-li un cop d’ull encara que només sigui per veure quina era la imatge que se’n tenia, sigui objectiva o no.


El Teatre Arnau a principis del segle XX, l'únic que conserva l'antiga arquitectura
Vegeu "Teatre Aranu: lúltim teatre de Barcelona"


El caràcter popular es va mantenir també durant els anys 50 i 60, fins el lent declivi, que anava deixant enrere personatges com Tania Doris, la Maña, Norma Duval, Luis Cuenca (que desprenia l'aroma ranci  de tantes coses que ens va dur el Franquisme al voltant de la cultura), la Merche Mar de l'Apolo, o la Bibí Anderssen del Barcelona de Noche del carrer de les Tàpies El Molino clàssic tancava el 1997 i l’Arnau ho feia el 2004. Si es preguntés al públic i als artistes d’aquests locals o de l’Apolo, tant els uns com els altres identificarien com un signe identitari la proximitat que s’establia entre l’escenari i el pati de butaques. El teatre, sobretot, es convertia en una extensió de la llar.


El Molino a finals dels anys 70 (Foto: Josep Tobella)


Malgrat que continua viu i aplega uns quants teatres, d’aquell Paral·lel, el d'abans i el de després de la guerra, no en queda res. No té l’ambient que havia tingut i potser caldria restaurar el teatre Arnau per instal·lar-hi, en forma de museu, tot el material recollit per a l'exposició del CCCB i activar-lo com a escenari de recuperació dels vells espectacles, dels de nous de la postguerra i de tot allò que per als seus veïns va representar com espai urbà i vital (vegeu a Facebook Salvem el Teatre Arnau).

La decadència es va endur els locals que tenien més presència. Ja no queda cap cinema; els cafès clàssics i les seves esplèndides terrasses han desaparegut; els teatres són teatres convencionals, amb una programació estàndard com en els escenaris de la resta de la ciutat. Només el restaurat El Molino, ara sota la denominació de cafè-concert, recupera els espectacles de varietés que s’han posat de moda en els darrers anys sota el nom de burlesque, com explicava recentment a Burlesque: erotisme kitsch.

A la cantonada de Paral·lel amb Nou de la Rambla, en el costat que dóna al Poble-sec, hi van conviure fins a principis de la dècada de 1980 el Teatre Apolo, especialitzat en revista; la Bodega Apolo, un petit local amb escenari, nínxol d’artistes de segona fila que imitaven artistes de més renom, un espectacle popular habitat per una fauna ben peculiar; i les enyorades Atraccions Apolo, que havia tingut pistes de ball i de patinatge a la terrassa superior, però que ja havien perdut tot el seu encant perquè no funcionaven algunes de les atraccions estrella: el Tren del terror, l'Autogruta o la Casa de la risa. A l’apunt Barcelona 1950 podeu veure dos fragments de pel·lícula on es veuen aquestes atraccions en funcionament.





El teatre va ser remodelat, però la Bodega i les atraccions van ser enderrocades. Es va conservat la façana que dóna a Nou de la Rambla i una de les entrades, i s’hi va construir la Sala Apolo, un local de concerts que conserva l’estil de l’època. De 2009 fins 2011 l’Apolo va oferir les Taboo Night, que un cop al més oferia una sessió de burlesque que recollia i aglutinava bona part d’aquells espectacles que havien alimentat el Paral·lel en les millors èpoques, i que ara són expressió de la cultura popular. Un espectacle que va més enllà de la revista o del vodevil sofisticat de l'actual El Molino i que inclou el concepte d’espectacle total, entre belle époque i cabaret, com podem veure en els seus anuncis:

Apol·lo presenta Taboo, la primera nit dedicada al burlesque a Barcelona amb caràcter mensual, una nova mirada a aquest subgènere de les varietats i les arts escèniques inspirat en el vodevil. En un espai agraciat amb una estètica immillorable per a l'ocasió i amb una representació d'artistes nacionals i internacionals, l'esperit atrevit i distingit del burlesque envairà la sala amb els seus espectacles de striptease, pin ups, ball, humor, música en directe, números circenses: malabaristes, contorsionistes faquirs, llançadors de ganivets i màgia. La música en directe anirà, com sempre, a càrrec de Mambo Jambo, combo resident del club, liderat pel saxofonista Dani Nel·lo que completen Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl.  El seu repertori de Rhythm'n'Blues, Swing i Rock'n'Roll comptarà de nou amb l'explosiva aportació de la cantant Myriam Swanson, un autèntic animal escènic, la presentació i animació d'Itziar Castro com Madame Taboo, els números de burlesque amb les estrelles convidades, la música d'ambient a càrrec d'un disc jockey especialitzat. No faltaran Mis Vecinitas amb la seva selecció de dolços i salats per acompanyar els deliciosos còctels i per recollir les peces íntimes que vagin quedant escampades per l'escenari, lluint vestuari de la prestigiosa dissenyadora Bibian Blue. I, com sempre, enllaçarem amb la posterior sessió de Powder Room, que ofereix el millor Rock'n'Roll, Soul i Funk underground de totes les èpoques.

La Sala Apolo, amb el rètol i les taquilles originals de les antigues 
atraccions. Foto: David Monfil (Salir.com)


La temporada 2012 la Sala Apolo  va programar la primera sessió de Taboo Night per al dia 2 de desembre, però es va haver de suspendre. El 23 de març de 2013 es torna a reemprendre.

No volem quedar-nos sense la imatge gràfica que ens ha regalat durant aquests darrers anys. Són cartells amb tècnica de collage i amb l’estètica eròtica dels anys 50 i 60, una estètica que, evidentment, nosaltres no vam gaudir per la censura però ens resulta molt propera gràcies al contraban.

Sense ordre ni concert, l’espectacle del burlesque! El plaer és nostre.


23 de desembre de 2014

23 de maig de 2014

15 de març de 2014

21 de desembre de 2013

26 de setembre de 2013

4 de juliol de 2013
Crònica: Toronto: Volverás a Taboo
Fotos: Taboo Burlesque Apolo

23 de març de 2013

2 de desembre de 2012





























[+]


Cunill, Josep. Les alegres nits del Paral·lel [bloc].

Montijano, Juan José. Historias de la revista musical española [bloc].

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem; Olaizola, Ekain. El teatre Arnau al Paral·lel. Estudi històric. Barcelona: Observatori de Teatre en Risc. Universitat Politècnica de Catalunya / Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2010.




20 comentaris :

  1. Molt interessant. Per cert, no sé per què ara es vol popularitzar això de 'burlesque' per a un gènere que aquí no vam etiquetar mai, que jo sàpiga, amb aquest nom.

    Ara es veu que fan fins i tot tesis doctorals sobre el tema del Paral·lel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Júlia, que com que aplega molts gèneres en un sol espectacle el nom que s'hauria d'haver posat és varietés, però com que burlesque sona més chic es va arraconar el terme clàssic.

      Doncs sí, n'hi ha unes quantes, de tesis; i totes elles giren al voltant de l'espectacle.

      Elimina
  2. De vegades havia volgut descobrir les restes d'aquell Paral·lel que ja no vaig conèixer però que intueixo més mitificat que real. Queden algunes mostres quasi arqueològiques de l'Olímpia però em sembla que la ciutat (les seves autoritats) s'han esforçat molt a desdibuixar el passat per a superposar-hi una enorme botiga o un parc temàtic.
    Fa poc vaig llegir una frase enginyosa a propòsit del Raval: Quan es deia Barri Xino no hi havia xinesos, i ara que hi ha xinesos en diuen Raval.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, sempre que es tira de memòria és fàcil mitificar el passat. Però si llegim Jean Genet el que explica sobre el barri és el mateix que explica la memòria popular.

      Això de les restes de l'Olímpia m'interessa molt. Saps on són?

      Elimina
  3. l'exposició la tindrem que anar a veure i els cartells son boníssims, com els has aconseguit?

    ResponElimina
  4. Em sumo a la visita obligada a aquesta propera exposició que dius faran al CCCB.
    Sobre el Taboo, tinc l'espineta clavada de no haver-hi anat mai i espero que el tornin a programar. La col·lecció de cartells és es-pec-ta-cu-lar!!! Si els tens tots en paper, tens un autèntic tresor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, els espectacles de l'Apolo eren encantadors (bé, només hi vaig anar un cop) i els cartells són una joia. Són còpies digitals. En tenia uns quants en paper però s'han perdut. No m'ho explico. Espero que quan no els busqui apareguin.

      Elimina
  5. Jo tampoc no he anat a veure els espectacles del Taboo, i bé que ho lamento. Esperem que s'animin a tornar-los a fer perquè després d'haver gaudit amb la informació completíssima d'aquest apunt em vindria de gust. Per cert, m'encanta l'estètica retro dels cartells i la roba de la Bibian Blue, encara que només sigui per mirar-me-la :(

    L'exposició sobre el Paral·lel pinta molt bé, no me la penso perdre per res del món!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que els tornin a fer, Sícoris, pel bé de l'espectacle i per poder gaudir sobre l'escenari d'un món que a mi em sembla màgic i oníric. I per escoltar música de veritat!

      Elimina
  6. Una exposició al Bagdad... avisa que podem fer un post horroerotic....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Astrum, una exposició de què? Ens hem de posar en pilotes? Tens algun suggeriment. O són ells que ens conviden?

      Elimina
  7. Crec que durant els anys 80, 90 i els 2000, amb les diverses discoteques (del Studio 54 al Nitsa i a d'altres que han existit), el Paral·lel també ha mantingut un vessant d'oci popular. No vull dir que tinga res a veure amb la resta, però sí que han mantingut la flama...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pacou, tens raó. No ho he mencionat perquè els brots musicals i culturals d'aquestes dècades s'allunyen d'aquell esperit més canalla, a vegades cutre, i sovint popular en el sentit de fora dels estàndards culturals, Studio 54 i Nitsa estaven en una altra onda, que atreia un públic jove; o d'altres, si recordem els espectacles de Brossa i Christa Leem a l'Arnau, amb un aire més intel·lectual. En canvi, espectacles com Taboo volen recollir aquell esperit, però, esclar, no ens enganyem, és popular en el sentit conceptual però no de públic.

      Però bé, en tot cas és veritat que, d'una manera o d'una altra, el Paral·lel ha mantingut alguna de les flames enceses.

      Elimina
  8. A casa de les varietés (que també s'anomenaven així) també en deien un espectacle de varietats. Però veig que hem d'adoptar la terminologia forània perque així som més snobs (terminologia també forasera).

    I si, el Paral·lel està molt mitificat i això provoca que no siguim conscients del que es podia arriba a coure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galderich, a casa també en dèiem "varietats". La terminologia és com els embolcalls: la canvies i sembla que ofereixis un contingut nou. I la gent s'ho empassa.

      La mitificació, és cert, també és una pantalla que no deixa veure que hi ha més enllà de la realitat mitificada.

      Elimina
  9. En Cerdà s'ho veia venir fent una carrer tort i divertit a l'estructura rígida i quadriculada de l'Eixample. Dir-li Paral·lel no li escau, encara que fos coincident amb el terrestre.

    Els cartells molt retro, quines carns més fermoses i veritables, de senyores molt 50. A l'espectacle, eren així o de plàstic i fibra?

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, això seria interessant. Se sap què en pensava Cerdà?

      Quanta raó! Dones veritables: la natura en el seu esplendor! A l'espectacle no hi havia gaire plàstic. Aquí tens a Miss Hell's Belle: http://www.myspace.com/miss_hells_belle o a Mis Vecinitas, Madame Taboo i el Fakir Kirman en acció: http://www.flickriver.com/photos/flashes_and_sounds/7144606491

      Elimina
  10. Respostes
    1. Penso que sí, Javier. Ja saps que fa uns mesos vaig obrer a Facebook la pàgina "Salvem el Teatre Arnau"; ho he comentat al Xavier Albertí i al regidor de Cultura de l'Ajuntament, i la setmana passada vaig tenir una entrevista amb una antropòloga que estudia el Paral·lel. A veure si li podem donar cos.

      https://www.facebook.com/SalvemElTeatreArnau

      Elimina