dijous, 29 de novembre de 2012

Calidoscopi Paral·lel: carrer i escena



En el conjunt d’esdeveniments programats al voltant de l’exposició El Paral·lel 1892-1939 el divendres 30 de novembre es presenta en el Teatre Artèria Paral·lel el llibre Carrer i escena: el Paral·lel 1892-1939, de Xavier Albertí i Eduard Molner (Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Viena Edicions, 2012), que són també els responsables de la mostra. Sobre l’exposició ja en vam parlar extensament Paral·lel 1894-1939: Barcelona i l'espectacle de la modernitat i a d’altres apunts. Se n’ha editat un catàleg que és un excel·lent recull del material exhibit, però ara els autors han volgut anar més enllà repassant no només la història d’aquesta avinguda sinó de la seva vida i la manera com ha incidit en la dels barcelonins i en el desenvolupament del món de l’espectacle en general.

Sota els capítols "L'art de l'efímer esdevingut memòria de la ciutat", "De sobte, una avinguda espectacular: de la barraca al teatre", "Putes pinxos i cafeters", "Míting i barricada", "Damunt i darrere l'escena, l'espectacle és públic", el llibre ens situa en cadascun dels contextos en que s'ha dividit la història dels primer anys del Paral·lel i ens parla, com en una enciclopèdia, dels personatges que li van donar vida i el van fer créixer.

Durant els més de 40 anys que recorren la mostra el Paral·lel va veure néixer la cultura popular en totes les seves manifestacions: escèniques, cinematogràfiques, gabinets de figures de cera, museus anatòmics, circ... I en diem popular és perquè aquesta cultura neix al marge de qualsevol autoritat acadèmica i administrativa, en un terreny de frontera on es barrejaven tots els estaments de les classes baixes, allà on fins aleshores només hi havia hagut prostitutes, militars, gitanos, pagesos o gent amb els oficis més diversos com passa en tota zona propera a un port i en els afores de la ciutat. De les necessitats generades per aquell conglomerat de gents i costums que es van anar aplegant al voltant dels primers locals d'espectacles que van ocupar el Paral·lel a finals del segle XIX i els primers anys del XX, naixia una cultura popular genuïna que forma part de la idiosincràsia barcelonina, que va tenir un abast mundial, sobretot en els anys de la Gran Guerra, però que ha estat oblidada i esborrada pels efectes de la Guerra Civil i la dictadura.

Aquell Paral·lel va ser, també, el pol d’atracció d’una nova manera d’entendre el sexe, que passava de la intimitat a l’escena i de l’escena a les mentalitats, propiciant una manera més oberta de percebre’l i afrontar-lo. I aprofitant l’atracció de les masses, també s’hi van desenvolupar  tota mena de manifestacions polítiques i el sindicalistes aprofitaven els escenaris per acostar-se al proletari i a les incipients classes mitjanes que trobaven en el Paral·lel la manera d’ocupar una part de les seves vides amb l’oci.

És innegable, tant per a qui ho van viure com per als que n’hem estat els seus hereus, que el Paral·lel, com a entitat, ha contribuït a forjar la nostra identitat. Potser les noves formes d’oci ens han fet oblidar quin ha estat el camí que ens ha dut fins on som ara, però tant l’exposició com aquest llibre ens fan recuperar les arrels del que de fet és un estil de vida que gira al voltant de l’espectacle però, sobretot, de la representació: música, teatre, cinema o circ són maneres d’interpretar el món i a nosaltres ens arriba una nova realitat a través d’aquesta representació. La vida s’escenifica davant dels nostres ulls.


Paral·lel de nit (1966)


El poder del Paral·lel, però, no està només en cadascun dels elements que al llarg de la seva vida l’han anant construint, sinó en la suma de tot plegat. El Paral·lel és l’abstracció de la realitat. Tot ell és un gran escenari, com no ho és cap altre carrer de Barcelona. Quan es pon el sol i s’encenen els llums la trama urbana es dilueix i les parts es fonen en un tot com si el miréssim per un calidoscopi, com a la postal que il·lustra aquest apunt, una composició de 1966. Tanquem els ulls i veiem els neons, les bombetes encenent-se i apagant-se, la música barrejant-se amb el rumor de les veus i els cotxes, el brogit de les grans terrasses, el carrusel de les atraccions Apolo movent-se al ritme de la música i el so de les vagonetes de l’Autogruta mesclant-se amb les riallades de la Casa de la Risa, els grans cartells, els esculturals cossos de les vedettes retallats sobre les façanes dels teatres...




[+ Paral·lel]


Paral·lel 1894-1939: Barcelona i l'espectacle de la modernitat

De la Diagonal al Paral·lel (1943)

El Paral·lel: del circ al burlesque

El alegre Paralelo: oci i misèria

Apartado de correos 1001: atraccions Apolo (1950)

El fugitivo de Amberes: atraccions Apolo (1955)

17 comentaris :

  1. Hola Enric,
    Vaig anar a veure l'exposició i em va agradar molt, ara, és esgotadora de la quantitat de material que recull!
    Ahir al suplement Cultura/s de La Vanguardia, Mery Cuesta, entre d'altres, en parlava, apuntant també una ideia semblant a la teva de fer un museu o, tu deies millor un centre d'interpretació a l'Arnau, el que fos, però buscar una manera de mostrar-ho permanentment. Si no tens el Cultura/s d'ahir, busca'l perquè t'interessarà, hi ha varis articles entorn el Paral·lel arrel de l'exposició, sobre la mateixa exposició, l'entorn urbà o sobre un dels protagonistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament esgotadora, Toronto. Però quin plaer!

      Gràcies per avisar-me sobre el Cultura/s. Un cop que no me'l miro i se' m'hauria passat.

      Elimina
    2. Per cert, Totonto, torna Taboo a la Sala Apolo. Han hagut de cancel·lat la primera sessió del dia 2 de desembre pels problemes estructurals de l'edifici, però quan estigui solucionat podràs estrenar-te.

      Elimina
    3. Gràcies per l'avís, estaré a l'aguait, molt millor burlesque que pastorets!

      Elimina
  2. Tinc ganes de tornar a veure l'exposició del CCCB perquè és d'aquelles que no t'acabes en una única visita. I ara que, gràcies al teu apunt, m'he assabentat de la publicació d'aquest nou llibre sobre al Paral·lel i la seva incidència en la vida barcelonina i en el món de l'espectacle en general, ja veig que se'm gira feina -paral·lelísticament parlant-.

    Bona fiena, Enric. Amb tanta dedicació al tema, al final t'acabaran posant una estàtua al bell mig de l'avinguda... Si cal (segur que no), recollim signatures! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, el llibre val molt la pena perquè hi ha molta informació que només pots trobar aquí. A l'exposició hi tornaré perquè amb una sola visita no n'hi ha prou.

      Sobre el Paral·lel no aporto gaire cosa, només recollo el que s'està fent i faig una petita aportació personal. Aquest Nadal posaré fil a l'agulla i faré alguna cosa diferent. Obriré un bloc nou amb material quasi inèdit.

      Elimina
  3. oh! tot el que sigui Paral·lel cada dia m'interessa més, per cert, han tancat momentaniament l'Apolo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he vist, Aris. Volia anar a veure Taboo el dia 2, però ho han cancel·lat :(

      Elimina
  4. Enric, muy interesante todo, por cierto, tengo un album, una joya, ahora lo llamarían "scrapbook", sobre las vedettes del paralelo, que es genial.
    Si quieres echarle un vistazo, dímelo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carmenchu, sí que me gustaria echarle un vistazo. ¿De qué año es la edición?

      Elimina
  5. No es una edición es un album casero muy currado, montado por alguien cercano a las vedettes y admirador de éstas, Recortado y pintado, pone en la tapa que el supuesto autor es Joaquin Gasa en 1940. Galderich lo ha visto y le encantó. Lo tiraron junto con otros a la basura de al lado de casa alguien que vaciaba un piso. Era mi cumpleaños y un amigo que venía a casa lo vió y pensó que me encantaría. Y así fue. Cuando bajé a buscar el resto, ya no estaba. :-(
    Cuando quieras

    ResponElimina
  6. Menuda joya! No me extraña que le gustara a Galderich. A ver si tenemos ocasión de quedar, y si me dejas hacer alguna copia, te lo agradeceré. Yo trabajo en Via Augusta/Calvet, creo que cerca de tu casa. Los jueves salgo a las 16:30. ¿Cómo te iría si me paso por tu casa?

    ResponElimina
  7. Bien, pero este jueves es fiesta, tendrá que ser el próximo.

    ResponElimina
  8. Hola Enric,

    Per si no estaves al cas, passen per la tele un documental sobre Christa Leem: http://www.tv3.cat/actualitat/503146/La-camisa-de-Christa-Leem-a-El-documental

    Avui 24 de gener de 2013 al Canal 33, a les 22:30.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toronto. Estic poc pendent de la tele en directe i se m'hauria passat.

      Per desgràcia, la Christa Leem no la vaig poder gaudir de prop, a l'escenari; però m'has fet pensar en la Myriam Mézières: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/05/myriam-mezieres.html

      Elimina
  9. Mis felicitaciones por este pedazo de pagina y por tu gran trabajo Enric ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Herme. El elogio es doble viniendo de alguien que ama el viejo Paral·lel como tu.

      Elimina