divendres, 16 de novembre de 2012

De la Diagonal al Paral·lel (1943)

Tríptic de la festa major del Paral·lel (1943),
de R. Arenys (Arxiu Enric H. March)


Les ciutats tenen fronteres externes i internes. Les externes són les divisions administratives que separen una població, un municipi, d’un altre. Les internes són les subtils divisions urbanístiques que diferencien grups socials diversos.

El Paral·lel s’ha definit sovint com espai de frontera, tant per la seva situació geogràfica, més enllà del Raval, al límit de la Barcelona que s’atura a la falda de Montjuïc, com per les seves característiques socials d’espai urbà on es manifesta el que som i el que volem ser, tant a nivell cultural com polític. Aquesta és una de les línies que explotava l’exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat en el CCCB, una exposició que parlava de l’espectacle i dels artistes, de la marginació, de la immigració, de l’oci, de la transgressió, de la vida al carrer, de l’urbanisme i d’una ciutat en constant mutació.

Aquesta exposició s’aturava l’any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà aquest carrer i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí el Paral·lel s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.

Mentre això passa, i si acceptem que l’urbanisme és una manifestació política (com afirmava Oriol Bohigas) el nou estat de coses –amb una nova classe social i política al darrere, els guanyadors– genera un nova frontera dins de la ciutat. La burgesia i l’aristocràcia barcelonines primer van abandonar els palaus de la Barcelona de dins les muralles per conquerir l’Eixample, i ara, immediatament guanyada la guerra, la burgesia col·laboracionista traçava una línia Maginot a la Diagonal –que passa a anomenar-se avinguda del Generalísimo– des del transformat monument a la República, a l’alçada del passeig de Gràcia, fins al monument als caiguts i l’avinguda de la Victoria (actualment de Pedralbes), amb la línia General Godet (ara Pau Casals), plaça Calvo Sotelo i el primer tram d’Infanta Carlota Joaquima (ara Tarradelles), on estava el monument a José Antonio Primo de Rivera, que li feia d’eix. Una mica més lluny, allà on la Diagonal perd el seu nom, aïllat del món i de la realitat, s'alçaven les instal·lacions del Reial Club de Polo de Barcelona.

El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona sud de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora,  es construïa el California, un restaurant amb orquestra i ball, que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda, “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad”, i El Cortijo.

A la plaça Calvo Sotelo, també el 1940, s’inaugurava el Bar Mery, que era freqüentat pels joves adinerats de la zona i compartia vorera amb el cine Rialto (1941), amb el restaurant-cabaret Lamoga (1946) i el recentment desaparegut Sándor (1944), dos dels establiments més selectes de la postguerra i una de las grans terrasses de Barcelona. I dins del Turó Park, el Monterrey (1942).


Plaça Calvo Sotelo, l'any 1947


Cantonada amb Villarroel hi havia el restaurant Finisterre (1943), un dels millors de Barcelona, i una mica més avall, cantonada amb Tuset, el bar Bagatela (1940), selecte i classista, que els anys 80 es va convertir en l’actual José Luis, que continua mantenint el mateix aire aristocràtic com el del carrer de Serrano del barri de Salamanca de Madrid.

Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus –la zona nacional– i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.


Plànol de la festa i la fira del Paral·lel (1943),
de Femenía (Arxiu Enric H. March)


Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Femenía (1), els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres (Cómico, Olympia, Victoria, Nuevo, Apolo i Español) i locals d’espectacles que es trobaven en actiu (El Molino, el cabaret Casablanca, el music-hall Ra-Ta-Plan, el cafè-concert Sevilla i la Nueva Criolla, nom amb què es conegué el Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l'època daurada dels 70), els cinemes (Talía, Condal, Hora, Arnau, Monumental i Diana), els balls (Amaya, Rialto, Apolo i la Escuela de Arte), frontons (Barcelona i Nuevo Mundo), les Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la ronda de Sant Pau, en l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals).

Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins el 12 d’agost, i per si algú s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (¡Santiago y cierra España!) es van llevar amb toc de diana i foc de morter, i els 22 dies de festa es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de charlatanes, de bandes civils i militars, totes elles sota els auspicis d’Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrava a l’estadi de futbol Santiago Bernabeu.

Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.

Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es van escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas, dependientas de comercio. [...] Más de cien organillos amenizarán la Fiesta. [...] Interesante concurso del vestido económico, del zapato ‘topolino’ y descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona".


Sens dubte, la gent volia recuperar la normalitat, però la festa no podia amagar el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria, la gana... Quan es van apagar els llums:

[...] Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas. / Se despertó el bien y el mal / la zorra pobre al portal / la zorra rica al rosal / y el avaro a las divisas. / Se acabó, / que el sol nos dice que llegó el final. / Por una noche se olvidó / que cada uno es cada cual [...] (2)

I lluny del Paral·lel, única avinguda que no es creua amb la Diagonal, les pèrgoles fan olor a roses, sonen les orquestres i les rialles:

[...] y más allá continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos, decorado de hortensias pomposas, / todo ligeramente egoísta y caduco [...] (3)


En l'edició que NO-DO va projectar el 16 d'agost de 1943 s'hi pot veure un reportatge de la festa major, imatges dels carrers, de la gent, de les atraccions, dels locals i de la cavalcada (si no s'executa el vídeo, cliqueu NOT N 33 A).


NO-DO, núm. 33A, 16 d'agost de 1943




Notes:

(1) Ángel Femenía Aubert (?), aquarel·lista, il·lustrador i guionista, conegut també com a AFA, actiu entre 1919 i 1943.

(2) Fragment de “Fiesta", de Joan Manuel Serrat.

(3) Fragment d’”Infancia y confesiones”, Jaime Gil de Biedma, Por vivir aquí.

20 comentaris :

  1. Més enllà de lectures polítiques evidents cal dir que el veïnat, amb ganes d'oblidar, es va bolcar en aquestes festes del Paral·lel, que van durar pocs anys, certament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, suposo que, a banda de de la intervenció de les noves forces polítiques, els veïns hi deurien veure la possibilitat de recuperar una certa normalitat.

      Elimina
  2. Quan jo era petita associava les classes socials amb les barreres urbanístiques, quan més amunt, més benestant, i aquestes eren el Paral·lel, la Gran Via, el carrer d'Aragó i la Diagonal que ja era el súmmum de la riquesa, fins i tot la gent era més alta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veus, a mi no em passava el mateix, Júlia. Jo vivia al Clot i per tant l'accés a l'Eixample era en horitzontal a l¡alçada del carrer Provença i tot era el mateix.

      Elimina
  3. L'urbanisme és una frontera social, sense cap mena de dubte. Fins i tot quan Barcelona estava tancada dintre de les muralles aquestes fronteres existien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Galderich. I totes les classes socials posen les seves fronteres, no només les benestants.

      Elimina
  4. No acostumo a freqüentar gaire la part alta de la ciutat, però quan ho he hagut de fer no m'hi he sentit còmoda: sempre he tingut la necessitat imperiosa de tornar a baixar de seguida. És evident que les fronteres urbanístiques i socials existeixen, però la barrera principal és la imatge mental que ens fem dels llocs. I a mi, parafrassejant el Gil de Biedma, també se'm fa "todo ligeramente egoísta y caduco".

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc, Sícoris. Però jo, que tinc una vessant decadentista important, puc gaudir del malestar que em provoca l'egoisme burgès. De fet, llegint Gil de Biedma es pot ensumar també l'aroma delicat de les roses que es gronxen a les pèrgoles.

      Elimina
  5. Bona, Enric, la metàfora que entranya això que has posat: "...el Paral·lel, única avinguda que no es creua amb la Diagonal"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Què faríem sense les metàfores, oi? Ens permeten dir delicadament allò que la ràbia calla. La literatura ens humanitza.

      Elimina
  6. Hola gent, Boniques remembrances del passat totes aquestes. Crec que el Paral.lel mai no tornarà a ser el que fou, és impossible, Tot i aquests últims intents de rehabilitar sales d'espectacles (Arteria, Molino... potser l'Arnau) ja no és el mateix. Què podria avui substituir a una terrassa currulla de gent com la del Cafè Español de principis de segle?. I per descomptat, amb bars pijos i elitistes com el Tikets de Ferran Adrià encara menys. Tampoc aquella la Diagonal que descriu l'Enric, la que els franquistes van colonitzar des del Cinc D'Oros fins a Pedralbes, no és ara ni de bon tros el que va ser. Fins i tot l'olor de fatxa s'ha perdut, se l'ha endut la història. Fer un bloc sobre tot allò que ha desaparegut a Barcelona, m'ha portat també a aquesta conclusió, les coses són quan toca. Obviament que hi hagueren rates destructores (Porcioles, Núñez...) que hi van posar tot el que calia per arrassar a consciència tot el que calia per omplir-se les butxaques. Però el simple pas del temps també envelleix les coses, les fa passar de moda, les enterra... Aquesta troballa de la Festa Major-Fira de 1943, el plànols amb els locals que encara subsistien malgrat el pas d'una Guerra, em confirma que aleshores malgrat la dictadura atroç que patia la població el Paral.lel encara era viu, es va perdre més endavant, i molts de nosaltres que ara robdem o ja passem la cinquantena vam poder veure com agonitzava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Miquel, has fet tota una declaració d'intencions!

      Tens raó, les coses són quan toca, però no ens podem resistir a evocar les que has passat; i si les hem viscut, encara menys. Res podrà tornar a ser com les terrasses de l'Español. I l'olor de fatxa no em diu res, però sí que hi ha una certa aroma en algunes coses que lamento haver perdut. I com tu dius, per edat ens ha tocat veure desaparèixer vestigis d'un passat remot, quan el temps passava més lentament.

      El tríptic de la festa major és una de les boniques peces que tinc per casa. Si el vols fer servir per al teu bloc, tu mateix.

      Elimina
  7. El paràgraf "Mentre això passa (...) l'has clavat!!!!!
    Enhorabona!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, anònim (?). A vegades les coses quadren tan bé que resulta fàcil descriure-les.

      Elimina
  8. Això de les fronteres urbanes és una realitat que encara es deixa sentir: hi ha qui no baixa gaire a la ciutat de sempre i, en canvi, estalvia o no per anar a les platges del Carib. S'anomena cosmopolita, quan hi ha molta més polis intrínsecament, i un cosmos més ample i profund per passejar tota una vida arran del portal de casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament és així, Eulàlia. Els barcelonins (i els humans en general) han deixat de mirar endins i no saben veure els mons que s'amaguen a la seva ciutat. De fet, han deixat de mirar fins i tot dins seu, d'aquí que busquin fronteres enllà imatges i sensacions que els permetin omplir la buidor existencial. Amb una fotografia al peu d'un monument hauran signat la pertinença a un món que continuarà sent igual de desconegut perquè no saben on comença el seu viatge. Un avió els pot dur a les platges del Carib, però si ignoren que la platja comença a la Barceloneta el seu camí serà un viatge sobre el no res.

      Elimina
  9. Bon apunt, Enric. I dada curiosa: al cartell de les festes pinten una "Escuela de arte" just sobre la casa dels meus pares... Hauré d'investigar!

    ResponElimina
  10. Gràcies, Barcelonauta. Si en saps res ja m'ho diràs; jo no he estat capaç de trobar res.

    ResponElimina
  11. Tornem a recuperar les Festes del Paral·lel ara. Ara toca la festa d'estiu de Sant Antoni i el diumenge 30 de juny a les 11:30 us convidem a un Passeig Històric per parlar del Circ Olympia i anirem fins El Molino on ens espera Vermut/Jazz/Ball de Swing. Quedem al Mercat de Sant Antoni a la banda de Ronda Sant Pau. Qui vingui podrà entrar a El Molino per 6 € amb nosaltres l'Associació Talia Olympia. serà un goig veure balladors de swing i joves músics i transportar-nos al història des del present.

    Per cert el dibuix plànol presenta els tramvies a Ronda Sant Pau i oblida Cotxeres Borrell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teatre Talia Olympia, prenem nota i si no passa res ens veurem al Passeig Històric i al vermut del dia 30.

      Cert, al plànol han posat la seu de la companyia de tramvies però no les cotxeres. Potser perquè no s'hi va fer cap acte.

      Elimina