dilluns, 26 de novembre de 2012

Margarita (1949), la lolita de Darnís


El dibuixant Francesc (Franc) Darnís (1910-1966) és recordat, sobretot, pel personatge de Bruguera, El Jabato (1958-1966), creat conjuntament amb Víctor Mora, que en feia els guions. Anteriorment, però, Darnís havia col·laborat en infinitat de tebeos. Va començar fent il·lustracions per a novel·les sicalíptiques i va debutar com dibuixant a la revista Rin-Tin-Tín, l’any 1928. Després van venir La Risa, P.B.T., El Coyote, Pulgarcito, entre molts altres tebeos, on va desenvolupar sobretot personatges i historietes realistes i d’aventures com Los vampiros del aire o Jinetes del espacio, que van quedar oblidades pel gran èxit d’El Jabato.

Darnís treballant al despatx de casa (Font: Sílvia Darnís)

Entre aventura i aventura, Darnís també va fer col·laboracions humorístiques, contes de fades il·lustrats i va crear l’oblidat personatge de Margarita per a Florita, una popular revista per a nenes. Durant el primer any d’existència de la revista (1949) Darnís va il·lustrar la vida d’aquesta adolescent de cabells rossos, pentinada amb el famós pick-a-boo de la Veronica Lake, vestida amb elegants vestits com les dives dels anys 40, amb faldilles curtíssimes que deixaven veure unes llarguíssimes cames, amb eròtics desabillés i movent-se sensualment en tots els escenaris i en tota circumstància.

Si repassem les tires que il·lustren l’apunt (1) –sempre de tres vinyetes– veurem que les situacions són sovint infantils, però no així l’actitud corporal i el moviment de la roba, que és com Darnís justificava la sensació de moviment en el dibuix(2), ni alguns dobles sentits que deixo al gust del lector.


No ho descobrirem ara, però no deixa de ser sorprenent la forma d’actuar de la censura durant la Dictadura. Més enllà de la moral del nacionalcatolicisme que va imperar fins la mort de Franco, la censura patia del subjectivisme propi de cada censor i de l’estupidesa i la repressió moral de tots i cadascun d’ells. L’exemple clàssic i prou conegut és el de la pel·lícula Mogambo (1953), de John Ford, on per evitar un adulteri el censor va convertir els personatges de Donald Sinden i Grace Kelly en germans incestuosos i va permetre que la relació de l’actriu amb el personatge que interpretava Clark Gable no fos una infidelitat.

Com va poder passar la censura aquest personatge? Doncs molt senzill: Darnés va dir que la lolita tenia set anys. El censor va sucumbir als encants de Margarita i s’ho va empassar. La resta va quedar per a la imaginació, única pàtria de la llibertat.






















(1) Les tires de “Margarita”, de la revista Florita, s’han recollit a “Whots That Girl?”, del bloc La tertulia de Studio.

(2) Llobera, José; Oltrá, Román; Bas, Francisco. Dibujo de historietas. Barcelona: Afha Internacional, 1958. De l’entrevista a Darnís se’n pot llegir un extracte a “El Jabato” [en línia], de Manuel Darias, Imagorama: Diario de imágenes.

15 comentaris :

  1. El cas d'aquesta Lolita és molt curiós perquè és digne d'un personatge d'estètica del Playboy. És evident que el censor ho estava al·lucinat amb el personatge i no va veure de què anava la il·lustració o ho va veure massa i això l'excitava... No ho sabrem mai. Mentres se la mirava devia anar cantonejant el "Margarita se llama mi amor,/ Margarita Rodríguez Garcés,/ una chica, chica,/ chica pum/ del calibre 183 ¡83!/..." Tot molt castrense...

    Per cert, saps quin seudònim utilitzà en Franc Darnís en la seva etapa sicalíptica?

    ResponElimina
  2. No podria afegir res al comentari del Galderich, que sembla encertar-la en tot. Tan sols puc dir que aquest estiu vaig llegir (comprada al mercat de sant Antoni) la famosa "Els plàtans de Barcelona" del Mora, i que em va costar poderosos esforços enllestir la lectura. Se'ma va fer llarga i feixuga, plena de tòpics i de troballes faciletes. Mentre la llegia el cap se me n'anava sovint als còmics del Jabato, que els recordava més interessants.
    Deu ser cosa de la data d'avui (26 de novembre), però la Margarita m'ha fet pensar en una Helena Rakosnik púber (per culpa de la TV3, que la va exhibir a la gran nit electoral del sobiranisme).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, potent la imatge que tramets de la Rakosnik. Ara me la miraré amb uns altres ulls.

      Elimina
  3. Potser és cosa meva, però veig segones lectures gens innocents a alguns dels textos, bastant a l'alçada de les línies sinuoses del dibuix. Amb l'excusa de la ingenuïtat infantil, colen al·lusions a "azotes y cama", "cola que se mueve", "bastón", "gusano" i el botiguer que li ofereix bombons només en veure-la entrar...

    Els censors, a banda d'uns repressors reprimits, devien ser bastant babaus, i una bona mostra n'és l'anècdota que expliques sobre el doblatge de "Mogambo". Es veu que de tant aixecar el braç i cantar "Margarita se llama mi amor" els va quedar el cervell com un formatge de gruyère.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, no és cosa teva. Jo no he volgut subrallat-ne cap per deixar al lector lliure d'interpretar, però els diàlegs són plens de dobles sentits.

      Elimina
  4. Verdaderamente una gran aportación; la actuación de la censura dependía en buena medida, como dice, de la actitud particular de cada censor... Así, en Barcelona y según me contaron Soriano Izquierdo (director de Valenciana) y Miguel Quesada (director de Maga), la tolerancia era (relativamente) mayor que en Valencia, y no por nada en particular, sino porque hasta bien entrados los cincuenta no había unas directrices expresas más allá de apleaciones al buen tono, la fe en la patria, en la religión y demás tontunas. La violencia, por ejemplo, no se persigue en los tebeos hasta finales de esa década; el sexo en los primeros cuarenta -longitud de las faldas, insinuantes mujeres, tramas, como las del Guerrero del Antifaz, trufadas de pasiones lúbricas apenas disimuladas- alcanza niveles más altos en esa primerísima posqguerra, por la ausencia de criterios uniformes y por la escasa consideración que todavía tenían los tebeos...
    Y por cierto, qué línea tan fina y elegante la de este Darnís... un ilustrador cada día más reivindicable.
    (Señor Bosch, estoy muy de acuerdo con usted: las ficciones noveladas de Mora nunca alcanzan la frescura y creatividad de sus guiones de tebeo, por muy mal que a él le pese... qué le vamos a hacer!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abuelito, acaba usted de abrir una interesante línea de investigación. Sería bueno buscar material que confirmara esa relajación sexual de la censura durante la inmediata posguerra. Incluso ver què temas sexuales tenía no eran entendidos como tales.

      Elimina
  5. Precioso, lenitivo el aire de la falda de esta lolita...
    JL

    ResponElimina
  6. Usted lo ha dicho, don José Luis: lenitivo. A veces bombardear las neuronas nos descubre rincones oscuros.

    ResponElimina
  7. Em dic Margarida, Marga Bosch, i per tant m'ha fet il·lusió tot el que estic veient. Aprofito per convidar-te a visitar el blog de la penya bogarde doncs acabo de comprobar que som companys del nou govern bogardià i compartim taula executiva al pati dels Tarongers. Salutacio i vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara m'hi passo, Marga. El triomf m'ha agafat desprevingut.

      Elimina
  8. No conocía yo a esta tocaya mía, que vaya siete años más exhuberantes que luce, casi tan largos como sus piernas.
    Me ha encantado

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya ves, Marga, Darnís tuvo que decir que Margarita tenía 7 años, y no sé si el censor se quedó más tranquilo o más alterado.

      Elimina