dilluns, 17 de desembre de 2012

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells



No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria, com ja vam fer amb els espectres de la plaça Urquinaona.

Com en aquest darrer cas i el de la plaça Catalunya, que ja veurem un altre dia, l’enderrocament de les muralles ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers Pelai, Balmes i Ronda Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai on hi va haver els números 3 i 4 dels respectius carrers, que tenien un petit jardí. És on hi ha l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.


Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat


L’any 1881, en el número 4 de la Ronda Universitat hi va haver la impremta llibreria de la revista Avenç, però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No m’ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les he tret de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort el 19 de juliol de 1951 del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça Tetuan de Barcelona.




També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu.




Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.




Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur, ara que les imatges eren capaces de viatjar per l’espai fins el televisor de casa i amb l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Radio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.


Anunci de Radio Maymó


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs newtons.




No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.


Font: Marcel Albet Guinart


Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.




Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar els anys 20, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

I ja que hi som, en aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England, un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva, ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Santiveri, carrer Balmes 3-5


Però no hem arribat fins aquí perquè sí, sinó perquè dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.

Ah, i reivindico el nom de Maymó per al passatge que va de Pelai a Ronda Universitat, un topos sense nomen.




32 comentaris :

  1. Recolzo plenament l proposta d'anomenar "Maymó" al passatge esmentat. Posats a inventariar pèrdues, una mica més enllà va desaparèixer el magnífic Cinema Bergara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, el cas del cinema Bergara és un autèntic crim. Era un dels pocs exemples d'art déco a Barcelona.

      Elimina
  2. Bravo, Enric, m'has tocat la fibra per tots els costats i ho has rematat amb la delícia publicitària de Santiveri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, Allau. És un plaer connectar emocionalment.

      Elimina
  3. Jo sempre vaig sentir 'Maymó' agut, doncs. Recordo l'alta palmera i com als cinemes del barri passaven sempre anuncis fixs de l'escola.

    'Para juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día'.

    Interessants evocacions, quants paisatges perduts al llarg de la vida.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, la oalmera i els altres detalls els he deixat per la lectura del vincle a l'apunt de Barcelofília.

      Darrerament se me'n va la memòria cap els paisatges perduts, però procuro que sempre hi hagi algun rastre identificable.

      Elimina
  4. He esborrat un comentari en el qual et preguntava on podia veure El Cerco sencera ja que he vist que en el blog de Delgado que esmentes hi ha un enllaç a la peli sencera
    http://www.youtube.com/watch?v=mjZI87h_dnE

    La visió de la Barcelona de l'època,més enllà de l'argument, és molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, si es va al meu Youtube també hi ha la referència a la pel·lícula sencera. Precisament dels vídeos que penjo sempre busco la imatge de la Barcelona anterior als anys 60.

      Elimina
  5. Alsina Graells, un lloc emblamàtic, de fet al voltant de la plaça universitat sortien diferentes línees d'autobusos, entre elles Barcelona- Frankfurt que vaig agafar un cop. Meravellós apunt, com sempre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Aris. Em sembla que l'autocar de Francfurt s'agafava davant del restaurant alemany de la Ronda, oi?

      Elimina
  6. A casa meva sempre es va pronunciar 'Maymó'. Fins que vaig tenir uns 15 anys a casa meva totes les rpadios que vam tenir les havia fet el meu pare, que havia seguit els cursos per correspondència de Ràdio Maymó. Els 'fascicles dels cursos, que eren rectangulars, se'ls va fer enquadernar. M'agradava fullejar-los tot i que jo no hi entenia un borrall. I el record més recent que tinc del passatge abans que estigués com ara és el d'una gasolinera que si hi passaves pel mig a peu per anar de Pelai a la Ronda o al revés, s'enfadaven (em sembla que hi havia un senyal que indicava pas prohibit a vianants, però no posaria la mà al foc).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Mercè, quina sort tenir aquest material!

      Doncs jo no tinc present aquesta benzinera. Potser em falla la memòria...

      Elimina
    2. jo si. inclus haber posat gasolina alguna vegada

      Elimina
  7. Gran article Enric una "gaudida" en tota la línia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Aprofita per incorporar les fotos al teu apunt de la terminal.

      Elimina
  8. Per a molts, els que hi arribàvem amb feixugues motxilles, l'aventura començava a l'estació de l'Alzina Graells.
    Una aventura que podia ser de per vida: recordo una foto del meu pare amb 16 anys al peu d'un autocar, el dia que sortia a la descoberta del Pirineu. L'amor sorgit d'aquell encontre avui encara perdura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Terminals d'autobusos, estacions de tren... Principi i final de tants viatges, de tantes descobertes, de tantes aventures, oi Girbén?

      Elimina
    2. En comparació, el punt de partida automobilístic, el beneït forat on tenies aparcat el cotxe, és cosa del tot negligible.

      Elimina
  9. FANTASTIC POST, immillorable, quanta història, i me'n recordo de petita anar en els autobusos, i la Bella Aurora, que la usava la meva mare.
    Molt bo gràcies ...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Mª Trinidad. Algunes d'aquestes coses les menciones en el teu bloc, un pou sense fons que sempre serveix per refrescar la memòria.

      Elimina
  10. Quins records, jo fins i tot havia comprat algun component electrònic a Ràdio Maymo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort, Lluís; jo no vaig arribar a posar-hi mai els peus. No sé quin aspecte tenia per dins.

      Elimina
    2. No recordo gaire pero crec que la tenda no era gaire destacable i a més venien uns components que es veien força antiquats, aleshores ja havia més tendes de components electronics, moltes a la zona de Compte Borrell - Sepulveda i també Muntaner - Diputació que tenien coses més actuals. Per cert , has vist aquest video ? http://www.lavanguardia.com/cultura/20121220/54356427677/barcelona-libro-fotoalbum-editorial-alma.html

      Elimina
    3. Ara me l'he mirat. La majoria ja les coneixia, sobretot les de Ballell, del qual ja es va publicar el llibre "La Rambla 1097-1908 ".
      Últimament s'estan editant moltes fotografies antigues de Barcelona.

      Elimina
  11. És impresionant això! Radio MAYMO poca broma! i l'angle màgic de l'Alsina Graells... un dels llocs inversemblants de la Barcelona de la meva infantesa, de quan un nen de comarques anava amb el seu avi a visitar la llunyana Barcelona (aquells 45' des de Premià amb rodalies per passar tardes màgiques per carrers i botigues). I ara, l'angle de Pelai transformat en el que marca el signe del temps: botigues de marca, negocis corporatius, coses que van i venen en funció de les turbulències del capital...quina estampa!
    Una abraçada, doncs, i a seguir amb aquest meravellós blog!

    posdatsa: el bogardisme reclama la nostra presència en el llibre d'honor de Tito Vilanova, t'esperem, ens trobem i que passem bones festes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'hi he passat, Àngel; i gràcies pels teus comentaris. Algún dia haurem de parlar dels viatges amb els cotxes d'en Casas!

      Elimina
  12. Magnific post que encara no havia llegit, gràcies per publicar i acreditar la foto "Bella Aurora" Per ampliar la informació de Pelai és pot llegir el meu primer post publicat:

    http://www.marcelalbet.com/2012/04/peu-de-carrer_10.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel. M'he llegit teu post sobre la filatèlia Majó del carrer Pelai. La podia haver esmentat tranquil·lament perquè és a tocar del passatge, però al final vaig decidir esmentar només el tres indrets que es comunicaven.

      Elimina
  13. també hi habia can Cadira on vaig comprar les sabates de nuvia al any 1965

    ResponElimina
    Respostes
    1. Can Cadira estava a la cantonada de Pelai amb la Ronda, oi annamari? Recordo que als nens ens regalaven una pilota de plàstic per la compra d'unes sabates.

      Com li deia al Marcel, no he esmentat cap botiga d'aquesta illa; només els tres llocs que tenien contacte per l'interior.

      Elimina
  14. Bon dia Enric, Finalment he incorporat a Barcelofilia un apunt sobre Radio Maymó, procurant no repetir imatges del teu article i afegint un enllaç al final. Aquí ho trobaràs: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/04/radio-maymo-escola-delectronica-pelai-3.html. D'altra banda, sobre aquesta illa de cases del triangle Pelai-Balmes-Rda Universitat pots afegir també un altre enllaç amb OLD ENGLAND els magatzems que abans dels anys 1920's eren on després hi hagué la botiga de CALZADOS MINERVA. Aquest és l'enllaç: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2011/05/old-england-magatzems-pelai-balmes-1909.html Salut per tu i per tots els teus seguidors.

    ResponElimina