divendres, 21 desembre de 2012

L'enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona


No tinc cotxe. Tinc carnet, però fa temps vaig decidir no tenir-ne cap més després del darrer, fa prop de 20 anys. No m’agraden. No m’agrada conduir. De petit, em marejava. De gran, m’avorreix. Prefereixo anar assegut en un tren; llegint, pensant, endormiscat... Viatjant.

Però he estat nen, i entre les meves joguines hi havia cotxes. Eren això, una joguina, una més que servia per omplir de realitat el món que construíem amb les nostres mans; tan poc semblant a la realitat que ens envoltava com el fort del setè de cavalleria, els cow-boys i els indis, els thunderbirds de Guardianes del espacio o les novel·les de Jules Verne. En aquells primers anys de la dècada de 1960 el 600 tot just començava a ser un estri a l’abast dels treballadors (parlar de classes mitjanes seria una exageració quan tot just acabàvem de sortir de l’autarquia) i els cotxes que ens servien de referència eren els models americans del cinema i d’aquella televisió que començava a bategar.

De tota manera, tot i que el cotxe no era un desig trasplantat al cervell dels nens, sí que era un referent estètic com ho podien ser les naus espacials i els robots de llauna. Uns elements d’una altra realitat, que topaven amb els carros tirats per cavalls, com el de les escombraries o els que transportaven les lleteres de les vaqueries, i que encara es podien veure per Barcelona, o amb els microcotxes, com el Biscuter i la Isetta.


Aquell tros de llauna que era el Biscuter o la coqueta Isetta que s’obria per davant i que anomenàvem “ou” perquè tenia aquesta forma eren com cotxes de fireta. Dins d’aquells vehicles tenies la sensació de pujar als cavallitos, als autos de xoc o al circuit d’Indianàpolis de les atraccions del Tibidabo. Però malgrat això, en la memòria ens ha quedat una imatge màgica (el record ja ho té això: modifiquem la realitat i fem màgia) que conforma un ideal estètic que els tebeos es van encarregar de mantenir durant molts després que aquells cotxets desapareguessin dels carrers.

El Biscuter i la Isetta van ser els dos darrers dels molts models de cotxe utilitari que durant la postguerra es van fabricar a Barcelona, no només per una qüestió pràctica sinó per una necessitat de mantenir viva una indústria que la Dictadura es va encarregar de destruir, a través de l’INI (Instituto Nacional de Industria) com a càstig a una ciutat que tenia el costum de rebel·lar-se massa sovint contra el poder establert per cabdills i il·luminats, l’últim cop durant la Guerra Civil.

Seria llarg explicar els inicis de la indústria automobilística a Barcelona, però des de l’aparició de la Hispano-Suíza i l’empresa Elizalde fins la creació de la SEAT a la Zona Franca i la construcció del primer 600, l’any 1957, Barcelona va viure una febre d’enginy. Després del cotxes a gasogen de la postguerra (no hi havia benzina degut a les restriccions) diversos tallers petits es van llançar a la producció dels anomenats microcotxes. Pels volts de 1950, aprofitant l’èxit recent en la fabricació de motocicletes i la disponibilitat de motors, els tallers i els fabricants de components es van llançar a l’aventura de fabricar vehicles de baix cost, que van tenir com a aparadors nacional i internacional la Fira de Mostres, aquell parc d’atraccions del comerç i el consum que va enlluernar durant anys a grans i petits.

Alguns no van anar gaire més enllà de ser un prototipus, i de la majoria se’n van produir poques unitats: els David, Kapi, Junior, Mymsa, Delfín o MTA. Cotxes de petita cilindrada que a nivell de mecànica eren poca cosa més que una moto amb carrosseria i que semblaven sortits més de la imaginació d’un dibuixant de tebeos (com en Josep Coll) que no pas d’un enginyer. L’ambició, però, malgrat les limitacions, va dur a la fabricació en cadena i els Biscuter i les Isetta van triomfar, tant és així que la Isetta va  acabar a mans de la BMW alemanya, que li fabricà un motor especial i el va elevar a la categoria del primer món.


Tot aquest món, que forma part de la memòria de vells i dels que comencem a seguir les seves passes rememorant el passat proper, el tenim ara a l’abast gràcies a l’exposició L’enginy de postguerra: microcotxes de Barcelona, que fins el 15 de març de 2013 estarà instal·lada al nou centre (Espai Josep Bota) que el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha rehabilitat a l’antiga fàbrica de la Fabra i Cots, a Sant Andreu. És una gran ocasió per conèixer quina ha estat l’evolució d’aquesta indústria a la nostra ciutat i d’admirar els cotxes exposats gràcies als exemplars de la col·lecció de Claudi Roca.

Catàleg de cotxes EKO

Jo no tinc cotxe, però he gaudit com un nen de l’exposició, i com un nen conservo en una vitrina la col·lecció sencera dels cotxes de joguina de l’EKO i els Micro Cars d’Anguplas; una barreja d’aquells petits utilitaris dels anys 50 i 60 amb els imponents mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths i fords de les pel·lícules nord-americanes.


Jo no tinc cotxe, però aquell món ha conformat una estètica que arrossego, que arrosseguem, i una ètica que acompanya la pròpia conservació de la memòria i dels objectes que formen part de la cultura popular, igual que l’acompanya a l’admiració i la conservació de les obres d’art.


[+] Si en lloc de a Barcelona estiguéssim a Madison, Georgia, dels Estats Units, podríem visitar el The Bruce Weiner Microcar Museum. Feu un cop d’ull a la web de la col·lecció més gran del món de microcotxes.

20 comentaris :

  1. Per micro-cotxes els de la Matchbox!
    L'endemà d'obtenir les claus de la nostra atàvica Transporter vaig córrer a Can Palau de Pelai, a la recerca de la seva rèplica a escala. Com que m'havia cuidat d'aconseguir una mena de pinta-ungles amb l'exacte to indigo de la nostra furgo, vaig procedir a convertir aquell minicar en el nostre vehicle.
    Amb els anys, va creixent la col·le de fotos ambigües on el subjecte és el nostre cotxet de joguina.
    Ah si, la meva naixença va exigir la transició del sidecar de la vespa al 600.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, la teva atàvica Transporter està carregada d'història com poques. Ha de ser divertit contemplar aquesta vida paral·lela del vehicle a través de les fotos i de la reproducció a escala.

      Elimina
    2. Per cert, suposo que s'entén que l'exposició no és de joguines, sinó de cotxes de veritat.

      Elimina
    3. L'equivoc, i que quedi clar que no hi és, prové de què mini-cotxes (minicars) enllaça amb una àrea inalterada de la memòria.
      Si rastrejo els arxius hi trobaria tot de fotos esvaïdes d'Isettes i Biscúters (menció al Biscúter de l'enyorat Manolo!)

      Elimina
    4. Girbén, és que per un moment havia pensat que era jo que no m'havia explicat bé.

      Sí senyor, no sé si mai serem suficientment conscients del gran buit que va deixar en Manolo.

      Elimina
  2. Hola Enric,
    A mi tampoc m'agrada gens conduir! Ara fa dos anys que he hagut de tornar a conduir, coses de viure en un poble sense transport públic, però sovint tinc ganes de desfer-me'n i els viatges llargs els faig sempre en tren (que m'agrada molt). Els cotxes de debò petits em deprimeixen... em recorden als dels carrusels de les fires, o al protagonista gris de la pel·lícula Brazil... els trobo tristos, com altres coses petites (com los caballitos pony, que deia una cançó ...). Ara, els de joguina m'encanten i aniré a veure l'exposició que recomanes. No en guardo de quan era petit (l'eterna pregunta: a on van anar a parar els joguets!?) però de gran encara en compro o me'n regalen. L'última adquisició, uns diorames molt bonics que pots trobar, si t'interessen, a la llibreria de segona mà del carrer Comtal, quasi a tocar amb via Laietana. Bones festes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'exposició, Toronto, és de cotxes de veritat; ho has entès així?

      Grans o petits, tots el cotxes em són igual. Però aquells petitons de la meva infantesa, com el Biscuter i la Isetta, em semblen encantadors precisament, com dic a l'apunt, perquè semblen de fira.

      Passaré per la llibreria a veure aquests diorames. Val la pena passar-hi de tant en tant perquè aquí hi he trobat llibres antics molt interessants, procedents de particulars.

      Bones festes i bon any!

      Elimina
  3. m'encanten els cotxes de joguina. Hi ha veritables meravelles. Fa poc vaig estar a Munich i vaig veure una botiga plena de cotxes de joguina, una passada. Encara que de petit, les que m'agradaven eren el Matchbox que feien loopings en unes pistes que et venien a banda i anaven per fricció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, amb aquests cotxes més sofisticats jo ja no hi vaig arribar a jugar: em van agafar gran. En canvi, els de l'EKO, que no fan res, que només giren les rodes, m'encanten i me'ls miro sovint a la vitrina de casa.

      Elimina
  4. Jo tampoc tinc cotxe ni condueixo (de fet, ni tan sols tinc carnet de conduir), però com a objecte-fetitxe, m'agraden els cotxes de joguina que reprodueixen models antics. Én general, m'atrau tot allò relacionat amb la representació d'imatges del passat que, en estar descontextualitzades, es converteixen en una icona i en un referent més a prop de l'estilització simbòlica que no pas de la realitat.

    No em perdré l'exposició!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, Sícoris: objecte-fetitxe i estilització simbòlica, que ve donada per aquest exercici de la memòria que converteix el record en narració, que és el que m'agrada fer en els meus apunts, i que tu també fas sovint.

      Dic el mateix que he puntualitzat en altres comentaris: l'exposició és de cotxes de veritat, no de joguines.

      Elimina
  5. Una exposició que promet!! De petit m'agradaven molt els minicars; als Matchbox hi vaig arribar més tard, ja eren de primera divisió.
    Jo tampoc tinc cotxe: tinc la sort de poder anar a treballar amb transport públic i no tinc cap obligació d'anar a cap segona residència. Quan en necessito un, el llogo. Però, si no és per ciutat, sí que m'agrada conduïr. Fa un parell d'anys vaig tenir l'oportunitat de fer un viatge per la costa oest dels EUA i vaig fer més de dues mil milles en cotxe. En tinc un record fantàstic, però és que crec que, en realitat, mentre conduïa per aquells paratges, jugava i fantasiejava que estava dins d'alguna de les pel.lícules que han conformat el meu imaginari.
    Ah, i a casa tenim ben gran una foto de la família de la meva dona enfilats tots dalt d'un Biscuter. Per encabir-hi les nenes, al darrere hi lligaven una cadireta d'aquestes amb el cul d'anet. El meu sogre -un home de més de cent quilos-sempre explicava que l'aparcava a mà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, aquesta experiència que ens expliques també voldria tenir-la jo. Una cosa és que no m'agradi conduir i una altra, com tu dius, és convertir-te en personatge del nostre imaginari cinematogràfic.

      Quantes imatges memorables amb els biscúters! La imatge aquesta d'aparcar el biscúter a mà l'havia vist sovint. En el vídeo que he afegit es veu un home fent-ho.

      Elimina
  6. Jo sí que tinc cotxe, n'he tingut uns quants. De tots ells el millor i amb molta diferència (molta molta) ha estat el Renault 4. Ara m'estic mirant si en trobo un altre, o bé un 2Cavalls. No m'agraden gens els models que han sortit després. I a més a més, aquells models havien aconseguit els objectius que ara persegueixen els enginyers i dissenyadors: baix consum, lleugeresa. I d'altra banda, la meva economia retorna a l'economia enginyosa i paupèrrima de la postguerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu, Lluís; amb el R4 i el 2CV, a banda de l'estalvi econòmic, es tenia una sensació diferent. I eren cotxes que servien per al que servien.

      Elimina
    2. Amb quina estima recordo l'F6 (versió industrial del 4L). Que no tenia finestres a la caixa? Cap problema: amb la serra i un recanvi del desguàs, cosa resolta. Riu-te'n dels estetes obsedits pel tuning!

      Elimina
  7. Ja va sent hora que tornin els preciosos minicotxes i que desapareguin les monstruoses berlines i els 4x4. Es pot fer de tot amb un micro: tinc dos amics que van anar a Austria junts amb els seus contrabaixos en un 600!
    Guardo amb cura els cotxes de joguina del meu fill: (molt més xulos que els scalextric) la d'hores que jugava seguint els dibuixos de la catifa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, sens dubte, posat a triat, millor els microcotxes. Tot i que per a mi s'han convertit en una qüestió exclusivament estètica i no d'ús. No crec que em torni a comprar un cotxe.

      Elimina
  8. Els biscuters, no només aparcar-los a mà, sinó fins i tot "robar-los" entre un parell de persones i canviar-los de carrer, per a desesperació de l'amo.

    I quina llàstima, vaig passar per Madison a Geòrgia sense assabentar-me que existia el museu...

    ResponElimina
  9. Pacou, i més d'una destrossa. La canalla ens ficàvem dins dels biscúters, dels sidecars... Els amos devien maleir molts ossos!
    Doncs sí que és una llàstima no haver visitat el museu. Fa una pinta impressionant.

    ResponElimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum