dilluns, 24 de desembre de 2012

Un Nadal a l'infern

Nadala alemanya (1941) 
[Bon Nadal]


El dia 8 de desembre de 1941, en el camp de concentració de Chelmno (Polònia), comencen les primeres operacions d’extermini sistemàtic. És també el primer lager en la història de l’Holocaust on es fan servir càmeres de gas. Hi van a parar els jueus dels guetos de Lodz i Warthegau. Moren assassinats 150.000 jueus i 5.000 gitanos. L’11 de desembre Alemanya declara la guerra als Estats Units. S’acosta el Nadal.

El 18 de desembre Hitler reuneix els seus generals i els ofereix un àpat de Nadal a Munic. El Führer mai s’ha sentit gaire a gust enmig de l’alta oficialitat de la Wehrmacht, tan aristocràtica. És conscient que no gaudeix del mateix estatus i que no el consideren un dels seus, però té una cort fidel. I és Nadal.


Nadala alemanya, revers (1941)
[Bon Nadal i feliç any nou]
[Salut al nostre Fuhrer


Hugo Jaeger, fotògraf personal de Hitler durant els primers anys i especialista en la fotografia en color, s’encarrega de fer les fotos oficials. Just acabada la guerra l’any 1945, Jaeger, temorós que se’l relacioni massa amb el nazisme, amaga els negatius en uns flascons de vidre i els enterra als afores de Munic. Comprova periòdicament que l’amagatall estigui intacte, fins que l’any 1955 els desenterra i els guarda en una caixa de seguretat d’un banc. L’any 1965, Nuremberg queda lluny i se sent segur. Decideix vendre les fotos a la revista Life, que les publicarà el 24 d’abril de 1970. La jugada li surt rodona: salva la pell i rendibilitza la seva filiació política.

Les fotos són espectaculars. I inquietants. La llum, el color, l’atmosfera, els clarobscurs... Espelmes, un imponent Tannenbaum amb boles amb la creu gamada, pluja de serrellets platejats... Jaeger aconsegueix aturar el temps davant de les portes de l’infern. Ningú somriu, però tothom mira a la càmera: és la protagonista perquè els immortalitza. Hitler, mentrestant, ofereix una imatge ombrívola. Se sent incòmode. Hi ha tantes coses a fer... El 20 de gener està prevista una reunió important a Wannsee, al sud de Berlín, en un palauet al costat del llac, on Eichmann presentarà la solució final. Però ara és Nadal.








Fotos: Hugo Jaeger
© Time & Life Pictures/Getty Images


45 comentaris :

  1. Coi, l'infern devia ser buit! Tots els dimonis eren allà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots eren allà, Matilde. L'infern estava en construcció.

      Elimina
  2. Estic impressionada. Quin Nadal més frepant, quins rostres, els nazis a color. Brinden amb populars gerres de cervesa i les boles semblen pomes, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, acostumats al b/n potser el color és el que colpeix més. Les boles són boles: https://images.nonexiste.net/popular/wp-content/uploads/2011/12/nazi-christmas.jpeg

      Elimina
  3. Acostumats com estem a veure-ho sempre en blanc i negre, el color ho fa tot més inquietant, qui sap si per proper.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Jordi; és el que li deia a la kalamar.

      Elimina
  4. quines fotos, que fort!. Fa dues setmanes vaig estar a Munich, a la cervesseria on donava els mitings el Hitler i fa por només de pensar-hi. La meitat d'un pais va portar a la guerra a l'altre meitat sense poder fer rés. Espero que això no passi aqui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, passar esperem que no passi, però se senten bestieses que estan a l'alçada. Fa port: eren autèntics criminals!

      Elimina
  5. Estic d'acord amb el que diu el Jordi: el color de les fotos ens apropa en el temps aquestes figures hieràtiques i les fa encara més esfereïdores. En general, la posada en escena i els "caretos", diguem-ne, poc amigables, m'han fet recordat "La caiguda dels deus" de Visconti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, sí que té un aire a "La caiguda dels déus"; és l'atmosfera i el color, segur.

      Elimina
  6. No coneixia aquestes fotos i m'han deixat de pedra. Semblen un decorat, una mentida, i no obstant són veritat del principi al final. I també són veritats el que aquells caps que ens miren estaven ideant, pensant, maquinant. Lees fotos són precioses, pel que tenen de contrast i d'impacte històric. Però la realitat que ens explica ens fa por avui, com ens en feia ahir.

    La misió de l'art pot ser també aquesta: mantenir vigent el temor.

    Bones festes. I bon any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, l'art també té aquesta funció atemoridora, fixem-nos sinó en l'art de les civilitzacions de l'antiguitat o l'art religiós.

      El millor (pitjor) de tot és que aquestes fotos volien ser el testimoni d'una festa, però hi ha tanta maldat al darrere que fins i tot ells deuen estar sorpresos.

      Bones festes i bon any!

      Elimina
  7. Els jueus eren deicistes i no tenien dret a un Nadal que no celebraven...

    Impressionat pel contrast de les fotografies entre l'estètica El Corte Inglés i una situació històrica que molt bé ens emmarques.

    No hi ha res com creure que estàs en la posessió de la veritat per no veure les contradiccions...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galderich, l'estètica i l'atmosfera són un contrast brutal a la realitat.

      Elimina
  8. Per cert, Bon Nadal i Bon Any 2013 malgrat tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones festes i bon any a tots. Em sap greu (o no) il·lustrar-lo de manera tan macabre.

      Elimina
  9. Respostes
    1. Bones festes, Montse!

      Espero amb ganes que ens expliquis coses del barri ;)

      Elimina
  10. Muy oportuno, Enric. Mejor no olvidar, ni perdonar. Recordémoslo también ahora que nuestras (?) izquierdas de por aquí hacen la vista gorda o miran para otro lado ante los crímenes del Gobierno sirio, ese gran socio de Irán (y de Hamás y de Hezbolá).
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes razón, José Luis. Hay cosas que no tienen explicación. ¿De qué tienen miedo? Parece como si algunos temas fuesen tabú. Y mientrastanto la derecha se hincha a lanzar consignas que la gente se zampa sin masticar.

      Elimina
    2. Enric, como bien dices, en general los españoles se lo tragan todo sin masticar... porque son unos mamones, en mi opinión (in my opinion), y además unos mamones arrodillados, siempre recibiendo hostias con gran unción...
      A ver, catalanes, si os los quitáis de encima de una vez por todas, y podéis darnos asilo a los españoles que aborrecemos lo eppañiol/egpañiol (no os ocupáríamos mucho sitio: estoy seguro de que seremos muy pocos).
      A menudo, creedme, me pregunto cómo vosotros y los vascos nos habéis podido aguantar tanto tiempo, a pesar de todas las complicidades habidas y bien conocidas.
      JL

      Elimina
    3. Enric, por favor: repite el comentario que enviaste a mi blog, pues se ha esfumado.
      JL

      Elimina
    4. José Luis, supongo que sufrimos síndrome de Estocolmo. La verdad es que siento una gran empatía con la buena gente, sobre todo de la Meseta, que nunca han tenido la oportunidad de sentirse apoyados en sus deseos de establecer una república hispánica federal y me gustaría ganarlos para la causa; sé que vendrían encantados; sé que están dispuestos a desmontar este tinglado infumable que es este estado borbónico; pero con esa izquierda tan rancia como la derecha y la Iglesia que los tiene secuestrados desde los Reyes Católico no es fácil encontrar el camino. No sé si se conseguirá la independencia o no, pero en caso que así sea aún van a sentirse más solos. Es que lo que tiene narices es que no exista una izquierda que alce la voz y diga las cosas claras, y que siga amparándose en una Transición y una constitución surgidas en época de rebajas y bajándose los pantalones.

      A ver si desde aquí se es capaç de lanzar un mensaje de justicia y libertad que encianda de una vez las mentes dormidas de más allá del Ebro.

      Te he vuelto a enviar el comentari a tu blog. A ver si ahora hay suerte.

      Elimina
  11. Són terrorífiques! Em dóna per pensar en la intimitat del monstre... com quan diuen que Hitler era tan agradable en família o un gran amant de l'art (diuen del teatre, l'òpera... tot menys l'art que en deia "degenerat" és clar, que no té res a veure però resulta que Grosz, Dix i companyia són dels meus preferits). En fi, en aquestes fotos n'hi ha uns quants de monstres celebrant...
    Bones festes (altre cop)!

    PD: Jo que em pensava que m'havia passat de grinch posant una imatge de Brossa sobre el Nadal al meu bloc... Veig que encara n'hi ha que van més forts, oi?!


    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Toronto. Curiosament, el rebuig no és només ideològic i ètic, sinó estètic. Ens agrada el que ells rebutjaven. I si ho rebutjaven és perquè alguna cosa els feria profundament.

      No les tenia totes quan vaig decidir fer aquest apunt. Però com que el Nadal no llueix igual arreu, m'ha semblat bé recuperar la història.

      Elimina
  12. "Primer van agafar els comunistes,
    i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

    Després es van endur els jueus,
    i jo no vaig dir res perquè no era jueu..."

    Tot i que el poema no sigui de Bertold Brecht (com sovint se li atribueix), m'has fet pensar en ell, en quina peça hauria escrit si hagués conegut -no hi va ser a temps- l'obscura escenografia que destil·len aquestes imatges. Potser hauria repetit la seva exigència: De què serveix escriure amb valentia que ens enfonsem en la barbàrie si no es diu clarament per què?

    Sense comunió de passat i futur, sense avis, dones i nens, no hi ha dinar de nadal que valgui! Això només és un dinar d'empresa, de l'empresa de la mort.

    ResponElimina
  13. Són grans paraules les de Brecht, Girbén! I també molt encertades les teves. Riuria amb aquesta troballa del "dinar d'empresa" si no se'm fes un nus a la gola.

    ResponElimina
  14. Bones festes i un millor any nou, Enric.

    Les fotos del gran Porc impressionen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igualment, Puigmalet. I cert, impressionen molt!

      Elimina
  15. Osti, perdó per la paraulota, fan por, de veritat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estàs perdonada, zel. Em sembla que si haguéssim de deixar anar paraulotes referides a aquest individu no pararíem mai.

      Elimina
  16. Veig que a la majoria el primer que ens ha vingut al cap en veure les fotos és que tot allò va passar en color. Certament, com dieu, el color ens ho fa molt més proper.
    Que hi pogués haver quotidianitat també impressiona molt.
    Bones festes, Enric!
    (Per cert, potser ja ho has vist, però et vaig enviar un correu a l'adreça que vaig trobar al final de tot d'aquesta pàgina.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, David; suposo que la proximitat deu ser pel realisme del color.

      Bones festes, David!

      No he rebut aquest correu, David. Envia-me'l un altre cop, siusplau. L'adreça és bona.

      Elimina
  17. Com deieu el fet de ser imatges en color, fan que ens semblin més properes i alhora més irreals, sembla realment que siguin imatges d'una pel·lícula, una llàstima que no fos així, us deixo un fragment d'Un Cel de Plom, de Carme Martí, copiat de la seva pàgina al FB

    NADAL DE 1944, IN MEMORIAM

    De sobte sento un cloc que em paralitza el cor. Tot seguit, un altre. Comprenc que ha caigut una companya. No la puc veure, no goso moure’m, però és com si la veiés desemparada a terra. Ningú no es mou, sento dues fiblades al cor i em surt un sospir com en dos sanglots.
    Ploraria.
    Em giraria i l’agafaria.
    Ningú no es mou, sabem de sobres què pot implicar.
    El dolor i la ràbia són tan grans que arrenco a córrer.
    Corro com un animal malferit que lluita més de pressa que el malparit del caçador.
    Corro tant que en un parell de minuts travesso Txecoslovàquia, Alemanya, França, els Pirineus i mig Catalunya i em trobo davant de casa, als Guiamets. La porta està ajustada, es veu que m’esperen. Veig la meva mà empenyent-la. Entro sense fer soroll.
    A la cuina hi ha el pare i la mare, l’àvia Rosa que se’m va morir i l’àvia Rosa que és viva. El Lluís deu tenir deu anys; jo, uns cinc. Anem tots amb el vestit d’hivern dels diumenges. Porto unes mitges de llana. Les àvies seuen juntes, a l’escó de la llar de foc. La mare està dreta davant meu, el pare és darrere seu.
    Faig cara de ser la nena més feliç de món. Em tenen en un racó sucant el bastó, el Lluís m’acompanya. Quan em diuen que el tinc ben sucat me’n vaig corrents fins al tió. El tió és un tronc d’arbre llarg que crema a la llar de foc i que em sembla la cosa més meravellosa que hi ha sobre la capa de la Terra. La part que surt fora i no crema duu una manteta. Començo a picar i canto la cançó.

    El dia de Nadal
    posarem el porc en sal
    ...


    No hem d'oblidar-ho mai!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Anna; No hem d'oblidar mai.

      Sort en tenim d'aquesta capacitat nostra, que ens permet fugir i refugiar-nos en un petit racó de la memòria quan la realitat deixa de tenir tota mena de sentit.

      Elimina
  18. Quotidianitat però, almenys per a mi, una atmosfera completament onírica, de malson, amb la foscor il•luminada per uns flashos molt marcats, tota aquesta munió d’uniformes i cap persona (?) somrient. Algú ha viscut un dinar familiar o d’empresa en el qual cap comensal somrigui a la càmera? L’infern no deu quedar massa lluny d’aquestes fotografies, encara que com per desgràcia sabem aquest no fos més que dels primers esglaons cap a la caiguda.
    És molt probable que Visconti s’inspirés en elles per a la seva Caiguda. També m’ha recordat a algun Fassbinder. Només falta Lili Marleen.

    ResponElimina
  19. Quina aportació la celebració del nadal dels nazis!! impressionant. I el color!! i les cares !!tens rao, missatger, atmòsfera de malson, ningú no somriu. Segurament pensaven que somriure era una debilitat pròpia d'infrahumans

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment fan por, Bloody Maruja! I en això del color hi coincidim tots: ho fa especialment tètric, de malson.

      Elimina
  20. Els contrastos donen sentit a les coses. Nadal i Nazi són per força un oxímoron. Que el terror es vesteix amb les mateixes trobes i rituals que la bondat ens recorda que cal estar sempre amatents per no caure en el parany. Szymborska té un poema titulat «El odio» on diu: "No nos engañemos, sabe crear belleza".
    Encara que sigui inquietant i macabra, una reflexió lúcida per una nit tan plena de bons desitjos com aquesta. Com deia Papasseit: "i després de mirar-nos arrencarà a plorar".
    Que la memòria, però, no ens impedeixi gaudir d‘aquestes festes amb els que estimem, els que hi són i els que ha no.
    Bon Nadal, Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, August, els contrastos (visuals i semàntics) fan inquietants i macabres les imatges. I cal estar molt alerta, com tu dius, amb aquesta capacitat que té el mal de crear bellesa. Les ombres acompanyen sempre la llum. Però res ens impedirà gaudir d'aquesta llum de Nadal encara que sovint els ulls s'entelin de llàgrimes.

      Bon Nadal, August!

      Elimina
  21. Vaig néixer al 55, però tot allò sempre m'ha fet sentir molt culpable des dels quinze anys aproximadament, des de llavors sempre m'ha provocat molta buidor i tristor, és un sentiment massa profund, mesclat amb una forta desesperança. Jo no sé si la ràbia que sento contra el món nazi, contra els pogroms, contra la meva pròpia ciutat (recordem els fets de Barcelona a l'any 1391) és també la que tinc en contra meva. De vegades em pregunto com puc celebrar el Nadal, si era la mateixa festivitat que celebraven aquells. Com es poden fer aquelles barbàries, si crèiem en un mateix Déu. Tornant al nazisme, Com es pot fer allò de qualsevol manera, i amb aquella fredor i maquinant-ho tot amb tanta meticulositat? Un fàstic i vergonya impressionants!
    Tots podem fer allò, només cal odi i una total absència d'empatia. La mostra d'això ara és Daesh... i sembla que el mal sembla torni, sembla un cercle que no s'atura.
    Tot això no s'ha de repetir mai més, i hem de vigilar sempre de que no hi hagi ni la més mínima llavor d'odi dins nostre, aturant així aquest cercle devastador.
    Bones festes Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones festes, Tomàs!

      El sentiment de culpa pot transcendir l'individu i pot convertir-se en col·lectiu; podem sentir una responsabilitat vicària com a part que som d'un grup. Pot ser només per qüestions ètiques, però també per una empatia que va més enllà de la consciència. Aquí no és el lloc per esplaiar-me, però estic convençut que hi ha un component emocional que arrosseguem sense adonar-nos-en (fixa't en el teu segon cognom).

      En un altre sentit, els supervivents dels camps també se sentien culpables d'haver sobreviscut.

      Com tu apuntes, el mal no té nom ni rostre; s'instal·la com un virus. Només cal que es donin les condicions necessàries perquè s'estengui. No només cal estar alerta, sinó ser crític amb el bombardeig d'informació a què estem exposats. I com amb qualsevol malaltia, ser preventiu amb aquestes llavors que se sembren conscientment i inconscientment.

      Elimina
  22. Gràcies per les teves paraules, em sembla que has encertat plenament. Et segueixo.
    (Disculpa per haver-te contestat amb el nom de Dalmau Norai, et responc ara amb el meu nom de debò, i he esborrat el missatge anterior perquè hi hagi certa traçabilitat) En el teu blog em surt el meu pseudònim com a defecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Tomàs. Gràcies a tu. Aquest intercanvi de paraules enriqueix l'apunt, que en el fons vol provocar la reflexió a partir només d'unes imatges estàtiques però molt potents.

      Elimina