La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dijous, 31 de gener de 2013

Pensar i posar-se de cul


Al revés que Marilyn, en públic només va mostrar el talent intel·lectual, i si no la vam veure mai en vestit de bany va ser perquè la platja sempre li va quedar lluny.  De la seva vida privada i sexual n’hem sentit parlar tant com del seu pensament, segurament perquè hi ha individus que pensen que només amb la intel·ligència una dona no surt de casa si no remena el cul. I el seu cul és el que mostren les fotos, fetes per un amic a casa d’un amic, i fetes públiques quan feia anys rodons del seu naixement.


Juguem a endevinar qui és? No donaré pistes que les que he donat perquè pregant a sant Google tot se sap. Com a mínim un del lectors de Bereshit sap de qui és, però prego que no ho feu manifest en els comentaris: fem que el misteri duri fins el cap de setmana. No deixeu de comentar, però: en aquest bloc s’ha parlat de culs sovint (i de pubis i de sans-culottes i de pops), i potser a algú se li acut a qui més que faci servir el cap per guanyar-se la vida li podem veure les vergonyes.

Envieu les vostres respostes a bereshit.bloc@gmail.com

No asseguro que qui primer ho encerti tingui premi; tampoc se m’acut què podria regalar-li.


dilluns, 28 de gener de 2013

L'últim molí de Barcelona

Ager provintialis (fragment), masies i molins de Sant Martí de Provençals, l'any 1897.
En el requadre, els darrers molins del Clot (Font: Vega i Gómez, Josep de la .  
Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals
Barcelona: Gràfiques Irlanda S.A., 1993)

El Rec Comtal o Sèquia Comtal (també anomenat Rec de Barcelona i Regomir, deformació de Rec d’en Mir (1) és, probablement, una de les infraestructures humanes de la ciutat de Barcelona (línies de ferrocarril a banda) que més petja ha deixat en l’imaginari barceloní. L’ús i la utilitat que històricament ha tingut en el desenvolupament industrial, agrícola i social dels municipis per on transcorria (Barcelona, però també Montcada i Reixac i les poblacions de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals abans de ser annexionades per la capital), ha deixat en la memòria de moltes generacions un record que abasta, fins i tot, a persones que no el van conèixer però que n’hem sentit parlar tota la vida i l’hem vist viu en la toponímia i en la nomenclatura dels carrers de la ciutat (2).

El Rec Comtal és una conducció d'aigua procedent del riu Besòs que neix d'una mina de Montcada i Reixac (una petita part continua viva entre aquesta mina i el barri de Vallbona). Tradicionalment, l’origen es remunta a finals del segle X quan el comte Mir o Miró I va encarregar la construcció o arranjament d'un conducte de 12 km de llargada per regar les zones agrícoles de Barcelona i del Pla, per substituir l’antic aqüeducte romà (3), que ja portava segles en desús i ruïnós. La conducció va regar conreus, tingué diversos usos industrials fins ben entrat el segle XX i va moure molins fariners i drapers, entre d’altres els casals (cada casal tenia més d’un molí) de Sant Andreu, del Clot, de Sant Pere o de Mar.

Restes del molí de Sant Andreu, entre els carrers
de Fernando Pessoa i Andana de l'Estació (Foto: Web STAP)

De molins volia parlar. En queda alguna resta dels vells molins d’aquella Barcelona agrícola i industrial? Tothom que està més o menys interessat en la història de Barcelona potser ha sentit parlar de les úniques restes arqueològiques que queden d’aquests molins, les del molí de Sant Andreu (s. XIII – mitjan s. XIX), situat entre els actuals carrers Fernando Pessoa, Andana de l'Estació, Palomar i l'avinguda de Santa Coloma. Les restes (4) d’aquest molí medieval (murs, moles, conduccions d’aigua) estan en molt mal estat, abandonades i en perill de desaparèixer, i si no s’hi fa res un testimoni important del passat històric medieval de Sant Andreu es farà fonedís, malgrat que el 22 de novembre de 1994 el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart, va signar una declaració d'Espai de Protecció Arqueològica en què es feia constar la seva preservació (5).

El molí de Sant Andreu 
(Fulles històriques de Sant Andreu, Clapés, 1930)

Un altre molí, que s’anomenava del Bogatell perquè el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) menava cap el Rec, va acabar convertit, aprofitant el mateix edifici, en el Cinematógrafo Martinense, conegut com a cine El Molí, en el número 4 del carrer de la Sèquia Comtal del Clot (el barri de la meva infantesa), com ja vam explicar a l’apunt “El misteri del cinematògraf que va ser un molí”. Enderrocat després de la Guerra Civil, en el seu lloc la Societat d’Aigües hi va construir, els anys 40, habitatges i uns banys públics (una mena de balneari popular que la meva mare i jo fèiem servir sovint), continuant amb la tradició aqüífera d’aquest indret per on hi passava el Rec Comtal i on la canalla encara s’hi banyava als anys 30 (per conèixer un tram de la llera del Rec que perviu avui amagat entre les edificacions, veieu “El tram ocult del Clot”).

De la resta de molins fins arribar al Portal Nou no hi ha, de moment, cap resta arqueològica, si no se n'ha trobat cap a les obres del vestíbul de l'estació de l'Arc de Triomf. En aquest indret s'ajuntaven la riera d'en Malla, el camí del Pont de les Bigues (que duia a Horta), el camí del Clot o de Ribes i el Rec Comtal, que movia els cinc molins reials: el del Comendador, el del Cordellar, el de la Pòlvora, el Dormidor i el petit de la Pòlvora, situats entre els actual carrers de passeig de Sant Joan, avinguda de Vilanova, Roger de Flor i Ausiàs March.

Molins Reials (1778). Font: Archivo General de Simancas, MPD 18,086

Un cop dins de Barcelona només la toponímia ens permet seguir la pista del Rec (veieu El Rec Comtal). Els molins no han deixat cap evidència arqueològica més enllà de l’estructura urbana. Els de Sant Pere estaven al voltant de l’actual plaça de les Basses de Sant Pere, l’estructura esglaonada de la qual afavoria els salts d’aigua que feien moure els molins de la indústria tèxtil típica del barri. Van ser enderrocats l’any 1869 i l’espai que van deixar conformà la plaça tal i com la coneixem avui.

El molí de Sant Pere, dibuix de Lluís Giralt

Si seguim cap a plaça de Sant Agustí Vell i baixem per Tantarantana, fent el mateix camí del Rec Comtal, passat el convent de Sant Agustí arribarem a la plaça de Pons i Clerc. Aquest espai obert en la trama urbana no és gratuït: tot l’indret, que inclou la cruïlla amb l’actual carrer de la Princesa i la plaça de La Puntual, era conegut com a Clot de l’Aigua (en aquest sector del barri s’hi havien establert els tallers i oficis que requerien la proximitat de la sèquia: assaonadors, blanquers, fabricants de cordes, adobers, els noms dels quals s’han conservat en la toponímia urbana), i hi havia el molí fariner de la Sal (6), que va subsistir fins l’any 1825 (7).

Planta del convent de Sant Agustí Vell, el 1802, egons Sopeña. 
Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona. 
La lletra Q assenyala el Rec Comtal venint per Tantarantana; 
la R és el molí de la Sal

En direcció cap a mar, en el que havia estat el Pla d’en Llull, hi havia els molins de Mar, entre l’actual Mercat del Born i el Parc de la Ciutadella. D’aquests molins tampoc en queda res com no sigui entre les restes arqueològiques del Born.

Però de tot aquest passat moliner de Barcelona que sona tan llunyà en queda un vestigi que hem deixat per al final. Haurem de refer el camí i tornar al Clot. A pocs metres del molí de la Sèquia Comtal, en el xamfrà de la cruïlla de la Meridiana amb Aragó, hi ha un solar, part del molí (el Rec Comtal hi passava just per darrere) que ens descriu Estanislau Torres:

"Hi havia un seguit de ponts per passar el Rec Comtal. N’hi havia un on actualment hi ha la cruïlla que formen el carrer de les Navas de Tolosa i l’avinguda de la Meridiana; un altre al carrer de la Muntanya, prop de la plaça del doctor Serrat; un tercer al carrer d’Aragó, prop de la plaça del Canonge Rodó, i un altre encara al carrer que du, precisament, el nom de Sèquia Comtal. El del carrer Aragó potser era el més típic i, en certa manera, el més misteriós. Passava arran d’un antic molí en aquest tram, el rec. Un molí deshabitat des de feia molts anys, molt rònec i mig cobert d’heure, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa. (8)
 A baix, el molí del cinema; a dalt el darrer molí de Barcelona

Aquest molí va estar actiu fent moltures fins 1936. Després de la Guerra es va tornar a posar en marxa clandestinament i va funcionar durant tota la postguerra. Les restriccions impedien l’existència d’aquestes petites indústries, però els petits negocis familiars subsistien d’amagat, com les torradores de malta i d’altres succedanis del cafè, o la producció de farines de llegums per fer farinetes, que bullides i amanides amb trossets de pa fregit van ser la base nutrícia de moltes famílies.

El molí del carrer Aragó, l'any 1959

Malgrat el que afirma Estanislau Torres, el molí estava habitat. Així ho recordo i ho confirma Josep Freixa (9), que no només recorda que va ser enderrocat l’any 1973, sinó que hi vivia el moliner i la seva família, i en recorda el nom: l’Eusebio.

Trist, abandonat i mig tapat per una xurreria, el solar cria herbes de tota mena i en les seves entranyes s'hi amaguen records de tota mena. Anava a dir que deu tenir els dies comptats, però porta 30 anys així, veient passar el trànsit de la Meridiana.


El solar on hi havia el darrer molí de Barcelona.
A la dreta el carrer de la Sèquia Comtal
Mostra un mapa més gran

*
Notes:

(1) Carreras i Candi, Francesc. “Les aygues y banys de Barcelona”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, año 1904, vol. 2, núm. 11, julio a septiembre de 1903, p. 122 i ss.

(2) Per saber-ne més sobre la història del Rec Comtal, però sobretot per veure quins són els vestigis del seu traçat, veieu Enric H. March, El Rec Comtal [bloc] <http://el-rec-comtal.blogspot.com>

(3) “Aqüeducte romà de Montcada”, Bereshit [bloc], 26 de juny de 2011 <http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/06/aqueducte-roma-de-montcada-01.html>

(4) Gea i Bullich, Miquel; Santanach i Suñol, Laia. El molí de Sant Andreu. Política de fets consumats [lloc web], 1 d'agost de 2004 [última actualització] <http://perso.wanadoo.es/miquel_27/index.htm>

(5) “El molí de Sant Andreu, un monument en perill”. SOS Monuments. Patrimoni en perill [lloc web]. Universitat de Barcelona

(6) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 155.

(7) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 726.

(8) Torres, Estanislau. Entre el Clot i el Guinardó. Barcelona: Pagès Editors, 1996.

(9) Freixa i Giralt, Josep. Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982, p. 23.

dijous, 24 de gener de 2013

Post mortem: de morts, nines i fàbriques

Xemeneia i patí de la fàbrica Lehmann


Els apunts en què parlo de vestigis materials de Barcelona que no són a la vista del públic i que volen, alhora, rescatar vestigis de la memòria particular i col·lectiva acostumen a ser premeditats. Aquest Retrats postmortem d’avui, no. L’apunt ha estat bastit per la casualitat. És probable que l’atzar no existeixi i que siguem nosaltres qui, inconscientment, dirigim les passes per camins que la raó ignora però que existeixen prèviament en el nostre cervell.

Retrats postmortem és el títol d’una col·lecció fotogràfica de Daniel Amorós que es va exposar fa uns anys a la Casa Golferichs. Deu fotografies en què l’autor, des de la seva experiència personal amb la mort, ens presentava allò que queda en la nostra memòria després d’haver vist la mort de cara, la marca del moment final; la màscara. Amorós recreava la tradició dels retrats post mortem que tan habituals van ser a finals del segle XIX i a principis del XX. En un intent de retenir la darrera imatge de l’ésser estimat, se’l fotografiava com si fos viu entre els vius; i sorprenen especialment les imatges de nadons i infants abraçats per les seves mares com si fos una nina i que serà l'únic testimoni de l'existència d'aquella criatura. Des del primer moment, una de les funcions de la fotografia va ser retenir el temps, immortalitzar-lo per mantenir la vida; però sovint el resultat, amb el pas dels anys, acaba fossilitzant aquell instant, i el retrat d’un viu no s’acaba diferenciant gaire del retrat d’un mort. Daniel Amorós, però, ho va fer amb vius que recreaven la mort.

La sala Francesc Català-Roca on es va fer l'exposició era un petit espai, un lloc de mals endreços, on hi convivien una taula d’oficina, uns prestatges atapeïts de llibres, un laboratori, trastos diversos i una taula que es menja literalment la zona de deambulació i que sembla esperar que hi disseccionin un cadàver.


Un dels retrats de Daniel Amorós


En poca estona va estar tot vist i l’indret no convidava a quedar-se en aquella morgue improvisada. Fora al carrer ja es feia fosc i sobrava temps per passejar i pair. Just a sobre de Viladomat amb Gran Via, on hi ha la Casa Golferichs (salvada a última hora de la condemna a mort dictada per Núñez y Navarro), s’hi emplaça el solar de l’antic convent les Germanetes de la Caritat; un espai entre jardí conquerit i erm on de nit hi pul·lulen ànimes conventuals i esperits que no tenen on caure morts. I ja a Consell de Cent, caminats escassos tres-cents metres de l’Eixample dels meus avis, s’hi obre un carreró encara empedrat amb velles llambordes, que s’endinsa en el cor de l'illa. Al voltant del pati central, les restes d’una antiga fàbrica fan d’alberg d'artesans,  dissenyadors, llibreters i tallers que li donen al recinte una nova vida. A l'horabaixa, el temps hi sembla aturat com en les antigues fotografies. Vells locals, escales i passadissos són vigilats per una vella xemeneia fabril.

No era el primer cop que passava per aquest indret, però la primera referència infantil se m'havia esborrat de la memòria i els anys de joventut no li van voler donar importància a la vella relíquia industrial. Aquest espai ha patit diversos usos industrials al llarg de la història, amb la presència de tallers de tota mena, però en les darreries del segle XX se n'havia perdut la pista del passat.  L’any 1997 es va endegar el projecte “Ciutat i Fàbrica, un recorregut pel patrimoni industrial de Barcelona”, que va desembocar en una exposició organitzada l’any 1998 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i en un llibre: Barcelona, ciutat de fàbriques (Nau Ivanow, 2000), on per primer cop es rescatava de l'oblit la fàbrica que els Lehmann hi van fer construir per fabricar-hi nines de porcellana i joguines de llauna.




Ara, l'editorial Comanegra, que té la seu precisament en un dels locals de la fàbrica, ha editat el llibre La fàbrica Lehmann, escrit per Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), néta dels antics propietaris, jueus que van haver de fugir de l'Alemanya nazi,  i autora de Les set caixes i La vuitena caixa; Mercè Tatjer (Barcelona, 1942), professora de la Universitat de Barcelona especialista en història industrial; Pere Capellà Simó (Palma, 1981), doctor en Història de l'Art; Susana Sánchez Suárez (Barcelona, 1950), historiadora; i María-Luisa Camarero Roca (Valls, 1951), bibliotecària i autora d'una base de dades sobre la història de la nina a Catalunya i a Espanya.


Taller de muntatge de la fàbrica de nines Lehmann
Josep Brangulí, 1914 (ANC)


Dory Sontheimer conserva una d'aquelles nines que l'antiga fàbrica de la seva família produïa per a Éden-Bébé. Els veïns més vells del barri encara recorden haver sentit parlar de les nines de porcellana i les joguines de llauna; i quan vaig visitar la fàbrica aquella nit d'ànimes post mortem, els records infantils es van tornar a fer clars i vaig recuperar de l'oblit, com en una fotografia, aquells dies en que passejava amb la meva àvia per l'Eixample i cada cop que passàvem pel passatge que du a la fàbrica Lehmann em repetia que allà el meu avi que, quatre carrers més amunt, tenia la fàbrica de teixits on durant la guerra civil va fabricar roba per a l'exèrcit republicà mentre Lehmann fabricava plats i coberts per al mateix client li havia comprat la nina de porcellana de la meva mare. Vaig fer còmplice la Dory d'aquesta connexió per si en el seu llegat hi sortia el meu avi, però no en vam treure cap fruit.


El carreró d'entrada (o de sortida)

No crec en fantasmes ni em fan por els morts. Cal témer els vius, que deia en Sisa en el “Cabaret galàctic”. Però venia de veure retrats de morts i les nines de porcellana em miraven hieràtiques i amb aquells ulls de vidre inquietants. Aquell passadís, com un forat de cuc, m’havia dut al passat més de cent anys enrere. Ja era negra nit. El pati, les escales i els passadissos eren foscos i no tinc gaire clar si les nines de porcellana dormen de dia o de nit. Vaig enfilar pel carreró pensant què fa més por, si anar cap a la foscor o deixar-la a la teva esquena.


Font: Lluís Bosch, Mil demonios



divendres, 18 de gener de 2013

L'últim català d'Istanbul

 El vell barri jueu de Balat d'Istanbul, en el segle XIX
(Font: Rivavakfi)


Aquest apunt és la continuació o la conseqüència, segons es miri, de L'àvia Pilar i el mal d'amor. En aquest apunt de desembre de 2011 explicava com una expressió que feia servir la meva àvia pertanyia a una estrofa d'una cançó popular catalana anònima, i com, sorprenentment, aquesta cançó apareixia en el disc Mano suave (2007), de la cantant Yasmin Levy (filla d'Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia), un recull de cançons judeo-castellanes on s'inclou, en català, "Mal de l'amor", la cançó popular a què em refereixo.

Aquest camí d'anada i tornada de la cançó a través de la Mediterrània -que sempre s'ha dit que és un mar que no separa sinó que uneix les seves ribes- m'ha dut a prendre les naus i desembarcar al seu extrem oriental. Les històries que m'hi he trobat són reals; el conjunt que en resulta d'embastar-ne les costures és un dels molts relats plausibles, perduts o ignorats, que la Història no pot explicar. En certa manera, és literatura. És donar-li sentit als retalls que s'amaguen en els calaixos, els armaris o les memòries.

*

La fi d'una era

El 29 de maig de 1453 Mehmet II assaltava la ciutat de Constantinoble i la feia caure definitivament a mans de l'Imperi turc. Constantí XI Paleòleg, el darrer emperador, moria en la defensa dels seus murs i es posava fi a més de 1000 anys d'existència de l'Imperi romà d'Orient.

La caiguda de Constantinoble va representar un daltabaix econòmic, però també cultural, per a les potències comercials occidentals i especialment per a Gènova, Venècia i la Corona d'Aragó, que perdien definitivament el control del comerç a la Mediterrània oriental, tan pròsper en els segles anteriors.

En la batalla decisiva, els catalans, comandats per Pere Julià, capità de la guarnició catalana de Constantinoble, van tenir al seu càrrec la defensa d'un pany de la muralla, que fou el darrer a caure en poder dels turcs. Pere Julià i Joan de la Via, cònsol de catalans, i els seus fills, entre d'altres, van ser executats pels turcs por ordre del sultà.

El 6 juliol de 1453, a Nàpols, uns emissaris de Constantinoble van anunciar al sobirà català, Alfons IV el Magnànim, la trista notícia de la caiguda de Constantinoble. Entre els representants catalans a la cort, formant part d'una ambaixada de l'estament mercader, hi havia Joan Fogassot, fill d'un mercader de Barcelona, poeta i notari de la ciutat almenys de 1453 a 1474.

A partir d'aquí, tot va ser camí de tornada cap a Occident, deixant enrere les terres on la presència catalana s'hi havia instaurat des que Roger de Flor, comandant els almogàvers, obtingué autorització de Frederic II de Sicília per oferir-se, sota  l'estendard catalanoaragonès, al servei de l'emperador de Bizanci, Andrònic II, per lluitar contra els turcs. Els ducats d'Atenes i Neopàtria, així com el posterior control comercial de la zona, van ser el fruit obtingut i que ara es perdia.

Joan Fogassot tornava a Barcelona i compartia amb els seus conciutadans la profunda impressió que la caiguda de Constantinoble va causar a Europa. Entre ells, Antoni Saplana (o Çaplana), de qui poc o res se'n sap (1), promovia un concurs poètic per recordar el luctuós esdeveniment. Va oferir una preciosa joia a qui millor cantés la caiguda de Constantinoble i animés els catalans i altres cristians a recuperar-la per mitjà d'una justa croada: "posà una joya a qui millor diguera en laor de la Creu, animant los cristians que anassen a la crohada justada". Desconeixem qui va ser el vencedor d'aquest certamen però sabem que hi van participar importants poetes de l'època com Pero Martines, Joan Francí Poculull, Joan Berenguer de Masdenovelles o l'esmentat Joan Fogassot (2). El to d'aquestes composicions l'exemplifica perfectament una de les estrofes finals del poema de Fogassot:

Donchs, mos germans, dasenpatxem breument e dels cans turchs càstih fasam cruel, no dubtant jens com Dèu sia en lo sel ajudador del poble valent. Car veents ells lo senyal de la Creu, morts, spantats, cauran boca terossa; tal virtut ha, e dubte no y poseu, e, si morim, la pagu'és gloriosa." (3)

Constantinoble no tornaria a ser genovesa, ni veneciana, ni catalana, ni cristiana. Ni per la força de les paraules, ni per la força de les armes, malgrat l'enyor romàntic que alguns escriptors i viatgers van reflectir en els seus escrits, recordant el gloriós passat medieval. És el cas de Josep Pin i Soler, que descriu així la impressió que li va produir l'arribada a Constantinoble:
No gayre lluny de Balata hi ha’l barri de Blanquerna, que guarda tants recorts dels nolstres almugávars. Allí foren allojats á l’arribar á Constantinopla para servir al emperador Andrónich Paleólogo, allí l’ensendemá de llur arribada, per si uns genovesos se burlavan dels arreus estranys dels catalans, de llurs maneras rústigas, s’armá aquella descomunal batalla que segos digu Montaner costá la vida á tres mil genovesos [...] Allí s’estavan nostres soldats quan l’emperor agrahit per la primera campanya de catalans y aragonesos elevá á Roger, que ya era Magaduch, á l’altíssima dignitat de César [...] Allí tornaren los almogávars quan després de l’assessinat de Roger, en las salas mateixas imperials, vingueren á Constantinopla per pendre venjansa. La venjansa catalana!… que’s traduhí per tantas batallas guanyadas com hagudas, per tantas vilas presas, casals incendiats, com s’opossarent a llur furor.” (Josep Pin i Solé, Orient. Barcelona: Llibreria de Verdaguer, 1906, p. 155).

Les típiques cases jueves superposades, en el barri jueu d'Istanbul

Camins d'anada i tornada: l'últim sefardita de Balat

Però la Història, sempre inquieta, mai en calma, com les onades del mar, retorna les restes dels naufragis a les platges. Pocs anys després de la derrota cristiana, l'aigua havia d'endur-se les restes d'una tempesta a l'altre extrem del mar. L'any 1492 un decret dels Reis Catòlics expulsava del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó els fills d'Israel. La cristiandat, massa orgullosa d'ella mateixa, feia fora els jueus. Carros i cavalls i gent a peu marxaven cap el nord de l'Àfrica o cap a Flandes. Les naus salpaven cap a Itàlia, Grècia... i l'Imperi otomà.

Deixaven enrere llar, bestiar, patrimoni. A l'equipatge, només el més essencial per començar una nova vida, com catorze segles enrere després de la destrucció del Temple. A la butxaca, la clau de casa. I al cor, la memòria en forma de relats i cançons en la llengua de la mare. Sefardita, els castellans; catalana, els catalans de les Terres d'Edom (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar qatalanit, com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai perquè parlaven el mateix català que la resta de la població).

Un dia de finals del segle XV, la família Behar va deixar les costes de Ponent atenent la crida del sultà Baiazet II el Just, fill del Mehmet II que havia conquerit Constantinoble i d'una grega ortodoxa, que oferia protecció als jueus perseguits i expulsats de la Península ibèrica (4).

Després de travessar la Mediterrània en una flota cedida pel Gran Turc, la família Behar, amb altres famílies catalanes i castellanes, arribava a la ciutat d'on 40 anys enrere havien fugit els últims catalans, per ocupar el buit deixat pels mercaders. Com si d'una revenja tramada pel temps i els laberints del destí es tractés, nous catalans havien de convertir en casa seva el país que havia expulsat els seus compatriotes.

Instal·lats al barri de Balat, a la riba de la Banya d'Or, els jueus sefardites i catalans van formar una pròspera comunitat gràcies a la seva experiència com a financers, metges i artesans. Baiazet II els va rebre al port de la ciutat sentenciant: "Aquells que els envien, perden; jo hi guanyo". "Quan els nostres se'n van anar, Castella i Aragó van perdre una part important de la seva cultura", explica Mayir Behar, descendent d'aquells jueus que fa més de cinc segles van fugir de la Península.

Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant judeo-castellà (sefardita, ladí) com català, que va acabar desapareixent davant del sefardita, més estès. La comunitat catalana jueva era molt petita, a Turquia. La majoria de jueus de parla catalana es van instal·lar a Itàlia, sobretot a la ciutat de Romà (la comunitat jueva més antiga d'Europa), on també es va deixar de parlar en favor de l'italià (al gueto de Roma es conserva un carrer amb el nom de Via Catalana, on hi ha la sinagoga). Malgrat tot, a la parla sefardita d'Istanbul es conserven paraules d'origen català (kaler, trepitjar, krosta). Algun dia hi hauríem d'anar a parar l'orella entre les restes de la parla jueva de Turquia i Grècia i algú n'hauria d'aixecar acta. Vés a saber si encara reconeixeríem els morts!.

El pare de Mayir, el verduler David, com el coneixen els veïns al barri, regenta un negoci de fruites i verdures. "Que bonic era abans el barri!", exclama el sefardita amb un suau i melós accent castellà del segle XV. Balat és ara un veïnat pobre. Què va passar, doncs, amb el pròsper i vitalista barri hebreu? El 1894 un terratrèmol va destruir bona part dels edificis i els jueus més rics es van traslladar a l'altra riba de la ria d'Istanbul, al barri de Gàlata, on avui hi ha el rabinat.

Des d'aquell moment, el barri de Balat va passar a ser un indret pobre i miserable, de cases mig derruïdes i amb poca salubritat. Així ho relaten els viatgers que a principis del segle XX es dirigien a Istanbul. Amb la construcció del tram de l'Orient Espress que allargava la línia des de Bucarest fins Constantinoble, la burgesia europea procedent de Londres, París, Viena i Budapest buscava a la capital turca l'exotisme que tan de moda es va posar en el tombant de segle i que duia els turistes cap a Orient.

Un interès turístic que contrasta, sobretot, amb els relats dels viatgers espanyols, francesos i italians. Com sempre, paral·lelament a la descripció de les riqueses i l'exotisme orientals, els pobres i els desheretats reben tot el menyspreu com si la seva misèria fos producte de la seva maldat. L'orientalista Pablo Martín Asuero, director de l'Instituto Cervantes de Damasc, va fer la seva tesi doctoral al voltant d'aquesta visió:  Viajeros hispánicos en Estambul; de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918). Estambul: Isis, 2005 [podeu veure un resum de la part dedicada als barris de Balat i Hasköy, feta pel propi autor a Terres d'Edom].

Com a exemple de la visió dels viatgers de què ens parla Pablo Martín Asuero, el diplomàtic espanyol Antonio de Zayas y Beaumont ens deixa una mostra de l'enquistat antijudaisme de la Península:
Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas se bañan Pera y Stambul; en sus márgenes, tan pintorescas como malsanas, porque allí vierten las inmundicias ambos barrios de Constantinopla, vieron correr los días de su infancia los Príncipes Fanariotas, de glorioso renombre en los anales de la historia; en ellas arrastran aún vida miserable los restos de la raza hebrea, condenada por su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la consumación de las centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa flota del Pachá, más carcomida que por la inacción a que se ve condenada, por  las prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios (A orillas del Bósforo. Madrid: Juan Pueyo, 1912, p. 112).

El pont de Gàlata a la sortida del barri jueu (1880-1900)

Posteriorment, amb la fundació de l'Estat d'Israel, molts sefardites van abandonar el barri, la ciutat i Turquia, "alguns per nacionalisme, altres per raons econòmiques". Mayir arronsa les espatlles. A ningú se li escapa que també va influir l'aprovació d'un impost d'inspiració feixista que, l'any 1942 va gravar amb unes abusives taxes els béns de les minories jueva, grega i armènia, i que va acabar amb molts jueus en camps de treball. Després, el 1955, una torba embogida es va acarnissar amb aquestes comunitats, originant una diàspora que va escampar jueus i armenis i que va fer desaparèixer la població grega instal·lada a la ciutat des de feia setze segles.

El barri de Balat continua sent un lloc pobre habitat per gent humil. De l'antic entramat urbanístic del barri jueu es mantenen els carrers del mercat, formats per curiosos edificis multicolors de dues o tres plantes. "Fa uns anys va morir un dels pocs jueus que quedaven, i l'altra família que hi ha només ve de tant en tant a cuidar la sinagoga", relata Mayir. Abans hi havia deu sinagogues; només dues són en ús, però s'utilitzen molt poc perquè la tradició hebrea exigeix la presència de deu adults per poder oficiar en el temple.

Malgrat l'aparent solitud, els Behar viuen a gust al seu barri. Ningú el veu com un jueu perquè allà tothom té la seva història. No hi ha una cultura de gueto perquè tothom bé d'algun lloc. No marxaran de Balat: "El meu pare no pot abandonar aquest lloc. Aquí estan tots els seus records, aquí va enterrar el seu pare i el seu germà. No es pot abandonar la memòria".

El viatger i narrador acaba el seu relat acomiadant-se lànguidament dels Behar. Però sabem, per experiència, que la història, el viatge, no s'acaba aquí, i que el vent ens porta cançons cavalcant sobre les onades del mar.
Mayir, con su gastada americana parda de cuadros de la que sobresalen los cuellos de una camisa amarillenta, tiene la piel y el cabello ralo de un color claro y deslavado, que parece fundirse con el tono ceniciento de las piedras de Balat hasta desaparecer. Todo se diluye, menos sus ojos, del mismo azul turquesa de la pintura que cubre los muros de la verdulería de su padre. Del mismo azul mediterráneo del mar que hace más de 500 años surcaron sus antepasados." (5)

No es pot abandonar la memòria

Els jueus del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó van guardar la clau de la llar, que molts conserven. En el seu record han preservat el relat de tota una vida en forma de narracions i cançons. Una tradició oral que ha passat de pares a fills però que sempre corre el perill de perdre's, conservada en llengua judeo-castellana i en català medieval. Com la cançó de Yasmin Levy que remet a l'expressió de la meva àvia. Podem oblidar, però en algun moment la realitat o l'atzar ens enviarà al fons de la memòria i ens trasbalsarà.

El barri de Balat encara conserva les velles cases jueves (Font: Visit2Istanbul)


Article publicat a Mozaika i Massada Sabadell

*

(1) Vicenç Beltran, "El cançoner perdut de Girona: els Mayans i l'occitanisme il·lustrat", dins Beltran, Vivenç; Simó, Meritxell; Roig, Elena (Eds.). Trobadors a la Península Ibérica. Homenatge al Dr. Martí de Riquer. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 91-120.

(2) Rolando del Castillo, "Períodos: Consecuencias del final del Imperio Bizantino: Sobre mitos y leyendas originadas a partir de la caída de Constantinopla" [en línia], entrevista de Rolando Castillo a Eusebi Ayensa, dins La caída de Constantinopla, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [Consultat: 01/01/2012].

(3) Per al poema de Fogassot i d'altres autors de l'època: Riquer, Isabel de. Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Vic-Barcelona: Eumo-Universitat de Barcelona, 1997.

(4) Andrés Mourenza, periodista resident a Istanbul, va publicar l'any 2007 una interessant història sobre la família sefardita dels Behar del barri de Balat: El último sefardí de Balat.

(5) Mourenza, article citat.

dijous, 17 de gener de 2013

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe

 Sífili (1923), de Casablancas
 (EHM Galeria d'imatges)


Venèries són les malalties tradicionals de transmissió sexual: la sífilis, la gonorrea, herpes o cabres, entre d’altres, que tenen un origen bacterià, víric, parasitari o fúngic. Als anys 90 del segle XX la denominació va canviar arran de l’aparició, la dècada anterior, de la sida. Ara reben el nom de malalties de transmissió sexual (MTS) o infecció de transmissió sexual (ITD), segons es tingui la malaltia o només se sigui portador d’un germen. De tota manera, la transmissió directa del germen o de la malaltia vírica no sempre té un origen sexual.

El terme “venèria” prové del genitiu singular llatí Veneris (“de Venus”), deessa de l’amor, per tant, un eufemisme per anomenar un “mal lleig” amb un origen encara més “lleig”.

Sífilis, per la seva banda, ve de Syphilo, pastor i protagonista d’un poema del metge i erudit veronès Girolamo Fracastoro (1478-1553), castigat per portar una vida immoral i plena de vicis. Fracastoro assenyalava la vilesa d’una malaltia que aleshores feia estralls; connotació moral que, tot sigui dit, sempre s’ha atribuït a qualsevol malaltia sigui sexual o no: la salut era un reflex de l’ànima, si més no a nivell popular. La demonització que il·lustra el cartell que encapçala l’apunt (que ja vam publicar a Galeria d’imatges) n’és una bona mostra: imprès a Barcelona (Impremta Oromí, 1923), tenia com a expert guaridor el pare Tomàs Sellés, dada prou significativa d'on habiten els veritables dimonis.

Curiosament, allò que era deplorable també exercia una terrible atracció en la gent. No la malaltia, sinó tot el que l’envoltava: el vici, el pecat i el càstig. Mentre per un costat s’alliçonava la gent (l’Església perseguint el pecat, els higienistes perseguint la malaltia i demanant millors condicions sanitàries), per un altre es convertia en un espectacle.

L’exhibició de la degeneració ve de lluny. A banda de les celebracions agràries, cíviques i religioses, les classes populars no han gaudit de gaires possibilitats d’entretenir-se abans no s’inventés l’oci; primer perquè l’esclau, el pagès o l’obrer, treballant de sol a sol, no tenia ni temps, ni diners, ni ganes de dedicar-se a activitats lúdiques que, tot sigui dit, tampoc existien perquè encara no s’havia inventat la figura del consumidor. Quin era doncs l’entreteniment i l’espectacle que arrossegava les masses? La mort. Els ajusticiaments de condemnats a mort eren públics i la gent hi assistia tant per curiositat (malaltissa o no) com pel caràcter alliçonador que la pena de mort tenia en un món on l’infern era la condemna a tota rebel·lia a l’autoritat, i tota esperança de guanyar el cel passava per la submissió. La darrera execució pública a Barcelona va ser l’any 1897.

Durant la segona meitat del segle XIX l’oci es va anar imposant a mesura que les lluites laborals permetien guanyar temps al treball. El que fins aleshores havien estat només espectacles ambulants comencen a instal·lar-se en llocs més o menys fixes. Les fires i les barraques continuen anant amunt i avall, però a les grans ciutats fan temporada els circs, els cosmorames, els museus de cera i d’autòmats, el teatre deixa de ser només burgès i és fa popular, com és el cas del Paral·lel; i apareix el cinema, que ho acabarà capgirant tot.




Les parades de monstres i els museus de cera, amb representacions històriques i macabres, omplien les necessitats morboses d’un públic àvid de coneixement i de reafirmar-se oposant-se a l’altre reduint-lo sovint a la condició de no-humà: jo sóc jo perquè no sóc “això”, de la mateixa manera que la contemplació de la mort de l’altre és la recompensa per ser obedient. De totes aquestes exhibicions d’alteritat les més excèntriques (terme utilitzat per referir-se a tot espectacle que se sortia de la “normalitat”) eren els espectacles de tribus exòtiques, com les que podem veure en els cartells i anuncis que reproduïm, i a les fotografies del vídeo: la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís (Centro Eqüestre Barcelonés), una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies (Turó Park) o un village senegalès (Tibidabo).


 La Vanguardia, 12 juliol 1917

 La Vanguardia, 12 setembre 1915

 La Vanguardia, 12 juny 1913

 La Vanguardia, 25 maig 1913


Són els anomenats zoos humans, que tenen el seu precedent en els gabinets de curiositats fruit de les exploracions i els descobriments del segle XVI i de la invenció del salvatge (1), i que es van començar a posar de moda amb la primera exposició universal: la Gran Exhibició del Treball i la Indústria de Totes les Nacions, celebrada a Londres l’any 1851, i que incloïa una secció exòtica de tribus índies (2). A partir d’aquí, fins als anys 30 del segle XX, totes les exposició universals van incloure el seu zoo amb espectacles que posaven en contrast les cultures primitives amb les de l’home blanc que els havia colonitzat. Veieu a quin extrem es va arribar en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904 i els Anthropology Days (3).

I de la deshumanització a la humanització de la matèria inert. Abans que la deriva ens dugués a les exhibicions humanes havíem deixat en l’aire les malalties venèries i la curiositat natural i morbosa dels humans. Un dels espectacles que es va posar de moda en el tombant de segle van ser el museus anatòmics (4). En el cas de Barcelona, va ser Francesc Roca (Francisco Roca) el primer a instal·lar un museu estable d’aquestes característiques en el carrer Nou de la Rambla 25, entre els anys 20 i 30 del segle XX, després d'aver-lo exhibic en el Paral·lel en una barraca, junt amb els expectacles de màgia, autòmats i música. D’altres museus anatòmics havien passat per Barcelona procedents de ciutats com París, però en exposicions temporals.




Francesc Roca va ser un autèntic empresari de l’espectacle, que va tocar totes les tecles com artista o com a director d'escena: il·lusionista, ventríloc, constructor i manipulador d’autòmats, figures de cera, mestre de cerimònies d’espectacles circenses, de parades de monstres... com es pot veure en el cartell del Museo Roca (que ja vam publicar a Galeria d’imatges), i que recull tots els espectacles que Roca presentava en una fira dels anys 20. Tot i que aquí no figura amb el nom de museu anatòmic les peces de “Los estragos del Barrio Chino” pertanyen a la seva col·lecció.


Cartell d'un museu anatòmic, que Francesc Roca utilitza com a propi


El museu reproduïa malalties i malformacions humanes, i l’exhibició de les figures anava acompanyada d’una campanya de salut pública que lluitava contra les malalties venèries. S’anomenava “Cruzada de lucha anti-venérea. Haga luz en su cerebro”. Museu i campanya sanitària s’autopublicitaven i quedava justificada l'exhibició d'un material tan "didàctic" fora dels àmbits acadèmics.

Ens pot semblar una idea fora de lloc, però la curiositat de la gent venia motivada no només per la morbositat que provoquen les malalties (només cal anar a un ambulatori mèdic per assistir a la lluita per veure que té la millor malaltia), sinó també perquè l’exhibició permetia mostrar cossos nus i, per tant, era una crida eròtica. Nafres a banda, l’estrella de tot museu anatòmic d’una certa categoria és la Venus anatòmica (tornem a la deessa de l’amor per tancar aquest cercle màgic que gira al voltant del sexe i les malalties), una figura d’una dona nua formada de múltiples peces que permeten, com en el joc de l’anatomia, veure les diferents parts del cos, incloses les que tenen a veure amb la reproducció (5).


La Specola, venus anatòmica de Florència (1782)


Hem de fer l’esforç de situar-nos en aquells anys per entendre que qualsevol aspecte relacionat amb el sexe podia despertar la curiositat d’una societat profundament reprimida, amb una moral de sagristia, que, per aquesta mateixa raó, generava un món al marge de tota moral (pensem que les tribus exòtics de què hem parlat abans també són fora de la moral burgesa, raó per la qual era possible mostrar el cos nu d’un negre: allò que no és moral no és vist com a humà). La frontera, el marge per on es mouen els dos mons, és precisament on es produeix l’espectacle. Hipocresia o metàfora; digueu-li com vulgueu.

Les peces del Museu Roca són disperses. Un cop va esclatar la Guerra Civil l’activitat del museu va finalitzar, però el material va restar, com els autòmats, en mans de la família Roca fins que gairebé tot el relacionat amb el museu anatòmic va anar a parar a la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. Amb aquest material s’han fet dues exposicions, una en el Museum Dr. Guisiain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Part dels autòmats i d'altres articles de màgia són a l'Institut del Teatre, a La Casa Màgica de Santa Cristina d'Aro i a la botiga Selecciones Mágicas de Barcelona.

I a l’espera que Barcelona faci alguna cosa per recuperar el material i el món perdut d’aquells espectacles que encuriosien les masses populars (Francesc Roca va arribar a posar sobre l'escenari fins a 500 autòmats!), som a les portes d’un cicle de col·loquis que ens parlaran, precisament, dels punts de contacte entre la ciència i l’espectacle, recuperant espais controvertits en la comunicació de ciència com ara els espectacles urbans i les representacions itinerants. Una mirada a alguns d’aquests llocs que revelen àmbits urbans de gran complexitat, amb objectes i públics que circulen i difuminen les línies que defineixen suposadament els móns de l’expert i del profà.

El cicle s’anomena “Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”, i està coordinat per Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i CEHIC-UAB). Les dues conferències que ens interessen són:

“El asco y el ojo inexperto: retórica visual del museo anatómico de Gustav Zeiller”, per Nike Fakiner (Instituto de Filosofía-CSIC), 22 de gener de 2013, a les 19:00 h.

“Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, per Alfons Zarzoso (MHMC/CEHIC-UAB), 5 de febrer de 2013, a les 19:00 h.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.



[+] El redescobriment del Museu Roca de Barcelona


*

(1) Del novembre de 2011 al juny de 2012 el Musée du quai Branly de París va exhibir la magnífica mostra L’invention du sauvage, i va editar el catàleg Exhibitions. L'invention du sauvage (Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly), imprescindible per a qualsevol estudi sobre aquest tema.

(2) Human zoos. The invention of the Savage, Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, p. 180.

(3) L’any 2007 el CCCB va fer l’exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental, com el que es pot veure en el vídeo i en el catàleg de l’exposició.

(4) Els museus anatòmics neixen a les facultats de medicina mitjan segle XIX com una eina per a la investigació i l’ensenyament, però ràpidament surten al carrer de la mà d’empresaris de l’espectacle que veuen en la seva exhibició una manera de satisfer la curiositat de la gent i de fer diners. El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, amb seu a Terrassa, però que podria ser reubicat en un dels pavellons modernistes de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, té un Museu anatòmic de més de 200 peces, inclosa una Venus anatòmica.

(5) Una de les Venus més famoses és la de la Col·lecció Spitzner (1880), conservada en els Musées d'Anatomie Delmas-Orfila-Rouviere de París, per la influència que ha tingut en el món de l’art. Podeu veure un article ben documentat en el bloc Viajes con mi tía.


divendres, 11 de gener de 2013

L'Hort d'en Favà i l'Onze de setembre de 1714

Dibuix de l'Hort d'en Favà de Pau Febrés Yll, l'any 1877 (AHCB)


A principis del segle XX desapareixia de la trama urbana l'Hort d'en Favà, un antic terreny agrícola situat entre els carrers de Trafalgar i Sant Pere més Alt, prop d'on es construiria el Palau de la Música. Oblidats els seus usos hortícoles, de dia el solar, que conservava els arbres i la vella bassa, servia per a l'esbarjo de la mainada, com podem veure en el dibuix de Pau Febrés Yll que encapçala aquest apunt; però de nit es convertia en un cau fosc que era aprofitat pels amants furtius. Us convido a veure què se n'ha fet d'aquest antic racó.

El carrer Trafalgar segueix, aproximadament, el traçat de l’antiga muralla medieval de Barcelona entre els baluards del Portal Nou (on hi ha l'Arc de Triomf) i el de Jonqueres (actual plaça d'Urquinaona). Venint de l’Arc de Triomf, sota aquest tram de muralla i el carrer de Sant Pere més Alt hi havia el monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui reduït a església, que conserva les restes més antigues d'art visigot i del romànic barceloní: alguns elements arquitectònics de la capella de Sant Sadurní, anterior al segle IX.

Passat el carrer Méndez Núñez, després d'un seguit d'edificis d'habitatges hi trobem la fàbrica de tapissos de la família Sert, construïda el 1867, que arriba gairebé fins el carrer Ortigosa. La comunicació entre Trafalgar i el carrer Sant Pere més Alt només es pot fer a través de dos passatges, Sert i Manufactures, que passen per sota de les edificacions. El primer davalla suaument i el segon demana baixar 28 graons per salvar la diferència d’alçada deguda al graó barceloní que divideix en dos el Pla de Barcelona, i del qual en parlo al llibre El Rec Comtal: 1.000 anys d'història.


El carrer Ortigosa (anys 30) parteix per la meitat 
l'antic Hort d'en Favà. A l'esquerra, les naus
de les Manufactures Serra Balet


Quan Trafalgar gira cap a la dreta per anar a buscar la plaça d'Urquinaona, just en aquell punt s’obre el carrer Ortigosa, nom que fa referència al poble d’Ortigosa de Cameros, una població de La Rioja de no més de 300 habitants. Quan l’any 1890 es va obrir aquest carrer per enllaçar Trafalgar i la Via Laietana (aleshores anomenada Bilbao, obert només fins a la plaça de Jonqueres i el carrer Comtal), els propietaris dels terrenys, la vídua i els fills de l'amo del Banco Simeón –un empresari tèxtil anomenat Simeón García de la Riva, mort l’any anterior– van exigir que el carrer dugués el nom del poble nadiu del patriarca.

Sota el carrer Ortigosa, baixant per Amadeu Vives (abans carrer Cameros), en els terrenys on fins el primer terç del segle XIX hi va haver el monestir de Sant Francesc de Paula hi ha els edificis de la Salle Comtal (1905) i el Palau de la Música (1905-1908).


Planta del convent de Sant Francesc de Paula, publicada per Gaietà
Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio
del siglo XIX (Barcelona: 1906).Sobre el claustre es va edificar el
Palau de la Música. A la dreta, el carreró de l'Hort d'en Favà


L’obertura del carrer Ortigosa va permetre la urbanització d’aquest espai, en el qual destaquen les quatre naus d’inspiració modernista que l’arquitecte Josep Graner i Prat va construir en els números 10-12 per a les Manufactures Serra Balet, empresa tèxtil que s’hi instal·là un cop acabada la construcció l’any 1911. L’incendi i l’enderrocament del monestir i la construcció dels edificis esmentats van canviar totalment la fisonomia d’aquest indret. Abans d’aquesta transformació, l’espai delimitat primer per la muralla i després pel carrer de Trafalgar, la paret nord-est del monestir i el carrer Sant Pere més Alt eren horts: els de Sant Pere, rere el monestir de les Puel·les, i l’Hort d’en Favà (Favar, Fabà o Fabar), a tocar del monestir de Sant Francesc de Paula, com es pot identificar en la toponímia antiga.


Fragment d'un plànol de 1890 on s'identifica la situació de l'Hort
i el carreró d'en Favà. Les dues creus assenyalen, d'esquerra 
a dreta, el monestir de Sant Francesc i el de Sant Pere


Aquesta zona agrícola a tocar de la muralla era el lloc per on travessava l’aqüeducte romà que portava les aigües des de Montcada fins a la Barcino romana. En l’època que estem ja feia segles que no en quedava cap rastre i, de fet, tampoc n’hi ha registre documental ni arqueològic més enllà de les hipotètiques rastres que es poden identificar en alguns plànols, a tocar de Sant Pere de les Puel·les (veure la petita estructura rectangular al costat del número 69 d’aquest plànol).

Malgrat la desaparició de l’Hort d’en Favà, engolit per la trama urbana, es va mantenir un carreró que en duia el nom. Començava a la curiosa raconada que hi ha on Trafalgar (núm. 26) i Ortigosa es troben, just després del passatge de les Manufactures. Continuava per darrera de les naus de Serra Balet i girava a l’esquerra fins desembocar a l’alçada del número 17 de Sant Pere més Alt.

Però un bon dia el carreró va desaparèixer dels plànols, de les guies i del nomenclàtor barceloní. Tot feia pensar que havia estat urbanitzat fins que el cas Palau i la construcció d’un hotel de luxe implicaven Fèlix Millet, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música, en diversos delictes de desfalc i robatori. Els documents per a la construcció de l’hotel esmentaven els edificis i l’espai afectats: les finques de Sant Pere més Alt 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d'en Favà.


Imatge aèria de la localització del carreró de l'Hort d'en Favà (Google)


Per art de màgia l’Hort d’en Favà renaixia. I la veritat és que sempre havia estat en el seu lloc. Tapat per un edifici (Ortigosa 14-16) en la seva entrada per Trafalgar, la sortida per Sant Pere més Alt havia estat clausurada per la Salle Comtal i l’espai està sent ocupat per a usos privats. Si ens situem davant del número 17 i alcem la vista podem identificar l’espai que ara sabem que és el vell carreró que resta tancat per una paret i una porta metàl·liques que no deixen veure’n l’interior. El carreró, existent com a camí de pas pel cap baix des de 1806, segons la cartografia, i definitivament engolit per les edificacions, difícilment serà recuperat com a via urbana.


El carreró tapat per la paret metàl·lica, 
a l'alçada del 17 de Sant Pere més Alt
(Foto: Bereshit-EHM)


Com havíem apuntat més amunt, a més de la seva funció vial aquest carreró havia estat durant les hores nocturnes lloc de trobada “d’amants clandestins o prematurs”, com deia la revista Papitu (1) en un article que reproduïm perquè ens parla irònicament dels “costums sexuals” a la Barcelona de 1922.




L'origen del nom

El topònim fa pensar que en Favà era el propietari de l'hort, però l'única etimologia que hem pogut trobar al respecte fa referència a un hort plantat de faves, és a dir un "favar", com explica Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (Barcelona: 1866) (3), com podeu llegir a la imatge següent:




Relacionat també amb les faves, Amades (4) explica que en el convent de Sant Francesc hi havia una imatge de Sant Antoni de Pàdua coneguda com Sant Antoni de la Fava i també com Sant Antoni dels Lladres, perquè s'havia estès el costum de posar una fava seca a la llàntia que vetllava el sant quan algú havia sofert un robatori, amb l'esperança que Sant Antoni intercedís per recuperar l'objecte sostret.

Això no explica, però, el determinant "en" i la majúscula que ens duen a pensar en un antropònim, i aquesta és la versió que Lluís Almerich aporta a Història dels carrers de la Barcelona vella. Segons aquest autor, el nom prové d'una família de mercaders i marins anomenats Favar, que des del segle XIV hi tenien en aquest indret el seu hort.

També és Almerich qui afirma que al costat dels horts hi vivien els enterramorts encarregats del trasllat dels cadàvers i els malalts de les epidèmies que tan sovint assolaven la ciutat, i que des del segle XV eren enterrats al cementiri del convent de Jesús, situat on avui hi ha el passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó.


Els fets de l'11 de setembre de 1714

Recuperant-lo no recuperarem els antics horts, però per a aquells que s'emocionen amb les narracions històriques i hissen estendards potser els farà gràcia llegir la següent crònica d’en Francesc de Castellví, que il·lustra dramàticament els fets que esdevingueren entre els Horts d’en Favà i els de Sant Pere el 1714 d'infausta memòria:

"La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que en semejantes casos no es fácil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Embistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otra un soldado de San Jorge, otra un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona, fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo." (2)

Aquest Conseller Primer era en Rafael de Casanova, que a pocs metres d’aquí hi té l’estàtua que recorda aquell 11 de setembre, i a qui potser li escauria més una placa allà on ens van dur a l’hort i on les parelles necessitades anaven a buscar la foscor per alleujar la cremor de l’entrecuix, que és la conseqüència de dur els “borbons” ben plens.

I encara que només serveixi com a anècdota, la casualitat fa que durant el recorregut que el Conseller en Cap va fer d’un hort a un altre, entre els baluards de Jonqueres, de Sant Pere i del Portal Nou, al capdavant de la Coronela, la tropa de defensa de la ciutat, Casanova passés travessant casa meva entre el despatx des d’on escric aquesta crònica i l’aqüeducte romà, les restes del qual deuen ser sota el meu dormitori, a l'alçada del passatge de Sant Benet, que segueix el seu traçat. Qui sap si sota l'escala s'escolten els laments per la ferida que rebé a la cuixa a les dotze del migdia de l'11 de setembre de 1714 i que l'obligà a retirar-se de la batalla, mentre poc després, a les dues de la tarda el Govern i Antoni de Villarroel capitulaven davant les tropes castellanes i franceses.


En aquest fragment d'un plànol de Barcelona de 1805 es poden
veure els horts d'en Favà i de Sant Pere entre els baluards de
Junqueres (H), Sant Pere (I) i Portal Nou (J). Casa meva, i el
lloc on va ser ferit Casanova dues hores abans de capitular,
és entre el baluard de Sant Pere i l'església de
Sant Pere de les Puel·les


*


Aquesta història i altres relats sobre racons poc coneguts de Barcelona els trobareu en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), que podeu trobar a les principals llibreries de la ciutat.




*


Notes:

Aquest apunt forma part del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) , que ja podeu trobar a les llibreries.

(1) “Les hores d’amor serenes”, Papitu, núm. 682 (12 d’abril de 1922), p. 227.

(2) Francisco de Castellví, Narraciones históricas, Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, DL, 1997-2002, vol. IV, p. 252 [edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i José M. Alsina].

(3) Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, Barcelona: Establecimiento tipográfico editorial de Salvador Manero, 1866, vol. II, p. 415.

(4) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 264-265.

dijous, 3 de gener de 2013

La mà de Déu i les il·lusions perdudes


Cap de les dues caràtules de disc que il·lustren aquest apunt tenen la intenció que ens vindrà al cap en primera instància, però el temps, la moral i les circumstàncies modifiquen la percepció i el significat de les imatges.

He touched me, cantada pel nen Greg Kendrick i editada a la dècada de 1960 als Estats Unids, és una cançó religiosa que parla de la inspiració de Déu en les nostres vides. Aquest “Ell em va tocar” fa referència a la mà de Déu. En el seu moment aquest títol no va generar cap interpretació pecaminosa ni es va alçar cap veu contra la pederàstia entre el clergat. Avui, assabentats de la magnitud del drama que tots coneixíem però que ningú denunciava perquè la violència de l’autoritat formava part de la vida, fem una lectura malintencionada que, a més, ens provoca un somriure o fins i tot una riallada, que ve justificada pel mal gust estètic. I malgrat tot, la tragèdia social hi és i no ens fa riure.


Virgin Killer (1976) és del grup alemany de hard rock Sporpions. L’àlbum pren el nom d’una de les cançons de l’LP, que parla de la mort de la innocència i la ingenuïtat  a mans del pas del temps i de la força de la realitat que ens fa perdre la il·lusió. La fotografia de la nena (Jacqueline, la filla de 10 anys del dissenyador de la portada) amb un vidre trencat sobre la zona genital és una imatge potent. No és, evidentment, una imatge gratuïta i es va tirar endavant sabent que provocaria reaccions adverses. I així va ser: es censurà a diversos països per immoral i considerada com a pornografia infantil. L'any 2008 la polèmica va arribar a la xarxa quan diversos grup cristians van denunciar Wikipedia per publicar la caràtula i l'FBI va fer tancar la pàgina en llengua anglesa.

De la mateixa manera que amb He touched me som nosaltres qui alterem el significat del títol i del producte sense mala intenció aparent, en el cas de Virgin killer, com sempre, és la ment dels puritans i dels censor la que trasllada la seva idea de pecat allà on no n’hi ha. En una societat en què la imatge exerceix un poder tan gran tot pot estar connotat, però en última instància som nosaltres els que veiem allò que volem veure.

I ja que s’acosta la nit de Reis i tenim nens pel mig, si no sabeu què regalar El llibre de la selva i Mowgli són una bonica metàfora que ens ajuda a créixer en una societat en què el pas del temps tot ho governa.