divendres, 18 de gener de 2013

L'últim català d'Istanbul

 El vell barri jueu de Balat d'Istanbul, en el segle XIX
(Font: Rivavakfi)


Aquest apunt és la continuació o la conseqüència, segons es miri, de L'àvia Pilar i el mal d'amor. En aquest apunt de desembre de 2011 explicava com una expressió que feia servir la meva àvia pertanyia a una estrofa d'una cançó popular catalana anònima, i com, sorprenentment, aquesta cançó apareixia en el disc Mano suave (2007), de la cantant Yasmin Levy (filla d'Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia), un recull de cançons judeo-castellanes on s'inclou, en català, "Mal de l'amor", la cançó popular a què em refereixo.

Aquest camí d'anada i tornada de la cançó a través de la Mediterrània -que sempre s'ha dit que és un mar que no separa sinó que uneix les seves ribes- m'ha dut a prendre les naus i desembarcar al seu extrem oriental. Les històries que m'hi he trobat són reals; el conjunt que en resulta d'embastar-ne les costures és un dels molts relats plausibles, perduts o ignorats, que la Història no pot explicar. En certa manera, és literatura. És donar-li sentit als retalls que s'amaguen en els calaixos, els armaris o les memòries.

*

La fi d'una era

El 29 de maig de 1453 Mehmet II assaltava la ciutat de Constantinoble i la feia caure definitivament a mans de l'Imperi turc. Constantí XI Paleòleg, el darrer emperador, moria en la defensa dels seus murs i es posava fi a més de 1000 anys d'existència de l'Imperi romà d'Orient.

La caiguda de Constantinoble va representar un daltabaix econòmic, però també cultural, per a les potències comercials occidentals i especialment per a Gènova, Venècia i la Corona d'Aragó, que perdien definitivament el control del comerç a la Mediterrània oriental, tan pròsper en els segles anteriors.

En la batalla decisiva, els catalans, comandats per Pere Julià, capità de la guarnició catalana de Constantinoble, van tenir al seu càrrec la defensa d'un pany de la muralla, que fou el darrer a caure en poder dels turcs. Pere Julià i Joan de la Via, cònsol de catalans, i els seus fills, entre d'altres, van ser executats pels turcs por ordre del sultà.

El 6 juliol de 1453, a Nàpols, uns emissaris de Constantinoble van anunciar al sobirà català, Alfons IV el Magnànim, la trista notícia de la caiguda de Constantinoble. Entre els representants catalans a la cort, formant part d'una ambaixada de l'estament mercader, hi havia Joan Fogassot, fill d'un mercader de Barcelona, poeta i notari de la ciutat almenys de 1453 a 1474.

A partir d'aquí, tot va ser camí de tornada cap a Occident, deixant enrere les terres on la presència catalana s'hi havia instaurat des que Roger de Flor, comandant els almogàvers, obtingué autorització de Frederic II de Sicília per oferir-se, sota  l'estendard catalanoaragonès, al servei de l'emperador de Bizanci, Andrònic II, per lluitar contra els turcs. Els ducats d'Atenes i Neopàtria, així com el posterior control comercial de la zona, van ser el fruit obtingut i que ara es perdia.

Joan Fogassot tornava a Barcelona i compartia amb els seus conciutadans la profunda impressió que la caiguda de Constantinoble va causar a Europa. Entre ells, Antoni Saplana (o Çaplana), de qui poc o res se'n sap (1), promovia un concurs poètic per recordar el luctuós esdeveniment. Va oferir una preciosa joia a qui millor cantés la caiguda de Constantinoble i animés els catalans i altres cristians a recuperar-la per mitjà d'una justa croada: "posà una joya a qui millor diguera en laor de la Creu, animant los cristians que anassen a la crohada justada". Desconeixem qui va ser el vencedor d'aquest certamen però sabem que hi van participar importants poetes de l'època com Pero Martines, Joan Francí Poculull, Joan Berenguer de Masdenovelles o l'esmentat Joan Fogassot (2). El to d'aquestes composicions l'exemplifica perfectament una de les estrofes finals del poema de Fogassot:

Donchs, mos germans, dasenpatxem breument e dels cans turchs càstih fasam cruel, no dubtant jens com Dèu sia en lo sel ajudador del poble valent. Car veents ells lo senyal de la Creu, morts, spantats, cauran boca terossa; tal virtut ha, e dubte no y poseu, e, si morim, la pagu'és gloriosa." (3)

Constantinoble no tornaria a ser genovesa, ni veneciana, ni catalana, ni cristiana. Ni per la força de les paraules, ni per la força de les armes, malgrat l'enyor romàntic que alguns escriptors i viatgers van reflectir en els seus escrits, recordant el gloriós passat medieval. És el cas de Josep Pin i Soler, que descriu així la impressió que li va produir l'arribada a Constantinoble:
No gayre lluny de Balata hi ha’l barri de Blanquerna, que guarda tants recorts dels nolstres almugávars. Allí foren allojats á l’arribar á Constantinopla para servir al emperador Andrónich Paleólogo, allí l’ensendemá de llur arribada, per si uns genovesos se burlavan dels arreus estranys dels catalans, de llurs maneras rústigas, s’armá aquella descomunal batalla que segos digu Montaner costá la vida á tres mil genovesos [...] Allí s’estavan nostres soldats quan l’emperor agrahit per la primera campanya de catalans y aragonesos elevá á Roger, que ya era Magaduch, á l’altíssima dignitat de César [...] Allí tornaren los almogávars quan després de l’assessinat de Roger, en las salas mateixas imperials, vingueren á Constantinopla per pendre venjansa. La venjansa catalana!… que’s traduhí per tantas batallas guanyadas com hagudas, per tantas vilas presas, casals incendiats, com s’opossarent a llur furor.” (Josep Pin i Solé, Orient. Barcelona: Llibreria de Verdaguer, 1906, p. 155).

Les típiques cases jueves superposades, en el barri jueu d'Istanbul

Camins d'anada i tornada: l'últim sefardita de Balat

Però la Història, sempre inquieta, mai en calma, com les onades del mar, retorna les restes dels naufragis a les platges. Pocs anys després de la derrota cristiana, l'aigua havia d'endur-se les restes d'una tempesta a l'altre extrem del mar. L'any 1492 un decret dels Reis Catòlics expulsava del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó els fills d'Israel. La cristiandat, massa orgullosa d'ella mateixa, feia fora els jueus. Carros i cavalls i gent a peu marxaven cap el nord de l'Àfrica o cap a Flandes. Les naus salpaven cap a Itàlia, Grècia... i l'Imperi otomà.

Deixaven enrere llar, bestiar, patrimoni. A l'equipatge, només el més essencial per començar una nova vida, com catorze segles enrere després de la destrucció del Temple. A la butxaca, la clau de casa. I al cor, la memòria en forma de relats i cançons en la llengua de la mare. Sefardita, els castellans; catalana, els catalans de les Terres d'Edom (si hagués sobreviscut, ara hi hauria un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites, que podríem anomenar qatalanit, com a vegades es fa servir erròniament pensant en una variant dialectal parlada pels jueus catalans d'aleshores, cosa que no ha existit mai perquè parlaven el mateix català que la resta de la població).

Un dia de finals del segle XV, la família Behar va deixar les costes de Ponent atenent la crida del sultà Baiazet II el Just, fill del Mehmet II que havia conquerit Constantinoble i d'una grega ortodoxa, que oferia protecció als jueus perseguits i expulsats de la Península ibèrica (4).

Després de travessar la Mediterrània en una flota cedida pel Gran Turc, la família Behar, amb altres famílies catalanes i castellanes, arribava a la ciutat d'on 40 anys enrere havien fugit els últims catalans, per ocupar el buit deixat pels mercaders. Com si d'una revenja tramada pel temps i els laberints del destí es tractés, nous catalans havien de convertir en casa seva el país que havia expulsat els seus compatriotes.

Instal·lats al barri de Balat, a la riba de la Banya d'Or, els jueus sefardites i catalans van formar una pròspera comunitat gràcies a la seva experiència com a financers, metges i artesans. Baiazet II els va rebre al port de la ciutat sentenciant: "Aquells que els envien, perden; jo hi guanyo". "Quan els nostres se'n van anar, Castella i Aragó van perdre una part important de la seva cultura", explica Mayir Behar, descendent d'aquells jueus que fa més de cinc segles van fugir de la Península.

Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant judeo-castellà (sefardita, ladí) com català, que va acabar desapareixent davant del sefardita, més estès. La comunitat catalana jueva era molt petita, a Turquia. La majoria de jueus de parla catalana es van instal·lar a Itàlia, sobretot a la ciutat de Romà (la comunitat jueva més antiga d'Europa), on també es va deixar de parlar en favor de l'italià (al gueto de Roma es conserva un carrer amb el nom de Via Catalana, on hi ha la sinagoga). Malgrat tot, a la parla sefardita d'Istanbul es conserven paraules d'origen català (kaler, trepitjar, krosta). Algun dia hi hauríem d'anar a parar l'orella entre les restes de la parla jueva de Turquia i Grècia i algú n'hauria d'aixecar acta. Vés a saber si encara reconeixeríem els morts!.

El pare de Mayir, el verduler David, com el coneixen els veïns al barri, regenta un negoci de fruites i verdures. "Que bonic era abans el barri!", exclama el sefardita amb un suau i melós accent castellà del segle XV. Balat és ara un veïnat pobre. Què va passar, doncs, amb el pròsper i vitalista barri hebreu? El 1894 un terratrèmol va destruir bona part dels edificis i els jueus més rics es van traslladar a l'altra riba de la ria d'Istanbul, al barri de Gàlata, on avui hi ha el rabinat.

Des d'aquell moment, el barri de Balat va passar a ser un indret pobre i miserable, de cases mig derruïdes i amb poca salubritat. Així ho relaten els viatgers que a principis del segle XX es dirigien a Istanbul. Amb la construcció del tram de l'Orient Espress que allargava la línia des de Bucarest fins Constantinoble, la burgesia europea procedent de Londres, París, Viena i Budapest buscava a la capital turca l'exotisme que tan de moda es va posar en el tombant de segle i que duia els turistes cap a Orient.

Un interès turístic que contrasta, sobretot, amb els relats dels viatgers espanyols, francesos i italians. Com sempre, paral·lelament a la descripció de les riqueses i l'exotisme orientals, els pobres i els desheretats reben tot el menyspreu com si la seva misèria fos producte de la seva maldat. L'orientalista Pablo Martín Asuero, director de l'Instituto Cervantes de Damasc, va fer la seva tesi doctoral al voltant d'aquesta visió:  Viajeros hispánicos en Estambul; de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918). Estambul: Isis, 2005 [podeu veure un resum de la part dedicada als barris de Balat i Hasköy, feta pel propi autor a Terres d'Edom].

Com a exemple de la visió dels viatgers de què ens parla Pablo Martín Asuero, el diplomàtic espanyol Antonio de Zayas y Beaumont ens deixa una mostra de l'enquistat antijudaisme de la Península:
Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas se bañan Pera y Stambul; en sus márgenes, tan pintorescas como malsanas, porque allí vierten las inmundicias ambos barrios de Constantinopla, vieron correr los días de su infancia los Príncipes Fanariotas, de glorioso renombre en los anales de la historia; en ellas arrastran aún vida miserable los restos de la raza hebrea, condenada por su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la consumación de las centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa flota del Pachá, más carcomida que por la inacción a que se ve condenada, por  las prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios (A orillas del Bósforo. Madrid: Juan Pueyo, 1912, p. 112).

El pont de Gàlata a la sortida del barri jueu (1880-1900)

Posteriorment, amb la fundació de l'Estat d'Israel, molts sefardites van abandonar el barri, la ciutat i Turquia, "alguns per nacionalisme, altres per raons econòmiques". Mayir arronsa les espatlles. A ningú se li escapa que també va influir l'aprovació d'un impost d'inspiració feixista que, l'any 1942 va gravar amb unes abusives taxes els béns de les minories jueva, grega i armènia, i que va acabar amb molts jueus en camps de treball. Després, el 1955, una torba embogida es va acarnissar amb aquestes comunitats, originant una diàspora que va escampar jueus i armenis i que va fer desaparèixer la població grega instal·lada a la ciutat des de feia setze segles.

El barri de Balat continua sent un lloc pobre habitat per gent humil. De l'antic entramat urbanístic del barri jueu es mantenen els carrers del mercat, formats per curiosos edificis multicolors de dues o tres plantes. "Fa uns anys va morir un dels pocs jueus que quedaven, i l'altra família que hi ha només ve de tant en tant a cuidar la sinagoga", relata Mayir. Abans hi havia deu sinagogues; només dues són en ús, però s'utilitzen molt poc perquè la tradició hebrea exigeix la presència de deu adults per poder oficiar en el temple.

Malgrat l'aparent solitud, els Behar viuen a gust al seu barri. Ningú el veu com un jueu perquè allà tothom té la seva història. No hi ha una cultura de gueto perquè tothom bé d'algun lloc. No marxaran de Balat: "El meu pare no pot abandonar aquest lloc. Aquí estan tots els seus records, aquí va enterrar el seu pare i el seu germà. No es pot abandonar la memòria".

El viatger i narrador acaba el seu relat acomiadant-se lànguidament dels Behar. Però sabem, per experiència, que la història, el viatge, no s'acaba aquí, i que el vent ens porta cançons cavalcant sobre les onades del mar.
Mayir, con su gastada americana parda de cuadros de la que sobresalen los cuellos de una camisa amarillenta, tiene la piel y el cabello ralo de un color claro y deslavado, que parece fundirse con el tono ceniciento de las piedras de Balat hasta desaparecer. Todo se diluye, menos sus ojos, del mismo azul turquesa de la pintura que cubre los muros de la verdulería de su padre. Del mismo azul mediterráneo del mar que hace más de 500 años surcaron sus antepasados." (5)

No es pot abandonar la memòria

Els jueus del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó van guardar la clau de la llar, que molts conserven. En el seu record han preservat el relat de tota una vida en forma de narracions i cançons. Una tradició oral que ha passat de pares a fills però que sempre corre el perill de perdre's, conservada en llengua judeo-castellana i en català medieval. Com la cançó de Yasmin Levy que remet a l'expressió de la meva àvia. Podem oblidar, però en algun moment la realitat o l'atzar ens enviarà al fons de la memòria i ens trasbalsarà.

El barri de Balat encara conserva les velles cases jueves (Font: Visit2Istanbul)


Article publicat a Mozaika i Massada Sabadell

*

(1) Vicenç Beltran, "El cançoner perdut de Girona: els Mayans i l'occitanisme il·lustrat", dins Beltran, Vivenç; Simó, Meritxell; Roig, Elena (Eds.). Trobadors a la Península Ibérica. Homenatge al Dr. Martí de Riquer. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 91-120.

(2) Rolando del Castillo, "Períodos: Consecuencias del final del Imperio Bizantino: Sobre mitos y leyendas originadas a partir de la caída de Constantinopla" [en línia], entrevista de Rolando Castillo a Eusebi Ayensa, dins La caída de Constantinopla, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [Consultat: 01/01/2012].

(3) Per al poema de Fogassot i d'altres autors de l'època: Riquer, Isabel de. Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Vic-Barcelona: Eumo-Universitat de Barcelona, 1997.

(4) Andrés Mourenza, periodista resident a Istanbul, va publicar l'any 2007 una interessant història sobre la família sefardita dels Behar del barri de Balat: El último sefardí de Balat.

(5) Mourenza, article citat.

29 comentaris :

  1. La cancçó que esmentes de la Mariagna sí que l'havia escoltat alguna vegada, com d'altres que hi ha en el recull de l'Avenç, avui molt oblidades, sota de casa hi havia viscut una àvia que va morir amb gairebé cent anys, era prop de Piera, i quan no hi eren els fills i es trobava sola a casa cantava moltes velles cançons, un gran nombre de ja desconegudes i també la meva mare sabia estrofes soltes de cançons que cantava la seva àvia que,per cert, era del Raval tot i que el pare era de per Capellades. Malauradament tot això s'ha perdut perquè la modernitat, aquesta estètica avantguardista que sempre ens perd, no va valorar aquella tradició i perquè en lloc de cantar ara ja tenim aparells i la tradició s'ha globalitzat.

    També n'hi ha una altra molt bonica que recordo, la de la Mariagneta, princesa dels meus sospirs. I també versions diverses de L'hostal de la Peira, que em feien molta por de petita.

    En castellà,per desgràcia, passa el mateix tot i que potser encara hi ha més Espanya profunda que no pas Catalunya profunda i es fan esforços de recuperació, al menys he pogut escoltar gravacions fetes a pobles en alguns programes de ràdio, recollint les aportacions de la gent gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera, Júlia, no és tot perdut. L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que es va donar per finalitzat l'any passat, recull desenes de milers de cançons, entremesos i contes, que van ser recollits per Rafael Patxot i Jubert i que ha editat Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

      Segurament tens raó quan dius que la Catalunya profunda no té l'abast monumental de l'espanyola. La pena de tot plegat, però, és aquest lligam que s'ha trencat amb la cultura popular perquè ja no hi ha transmissors naturals.

      Elimina
  2. Què us diré? El meu primer Istanbul ha estat aquest hivern i em cal tornar a menjar un simit i una tassa de te, comprats als venedors ambulants, asseguda al davant del pont Galat, perquè hi havia quelcom que m'hi lligava. Potser aquesta memòria, la històrica, que no es pot abandonar. Ha estat emocionant, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, no tinc cap dubte que hi ha alguna mena de pòsit cultural del passat que queda en el nostre cos i cervell. Potser els colors, les olors, els sons, els sabors...

      Elimina
  3. t'informo que has guanyat el premi Best Blog, més informació al meu blog

    ResponElimina
  4. Això que fas, Enric, és història i aporta molt més que la història en majúscules que s'imposa a través dels ministeris i conselleries d'educació. He llegit amb molt interès la teva entrada sobre l'àvia Pilar. És fascinant. Certament la ficció empal·lideix davant de la realitat.
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, David. Sabem quanta història està per escriure a partir de l'experiència. Molta s'haurà perdut per sempre, però estic segur que a partir de la sensibilitat encara és possible estirar fils que remoguin els sentits i ens permetin construir aquests relats.

      Elimina
  5. Fantàstic viatge pel Mediterrani amb totes les nostres contradiccions històriques. Un relat per a emmarcar que explica molt més com hem estat i en conseqüència com som.

    Istambul és una ciutat meravellosa que l'has de patejar d'un cantó a un altre fugint dels llocs turístics -encara que cal visitar-los- per gaudir-la.

    Sobre el sefardites d'Istambul em va passar una cosa extraordinària. Anàvem caminant per una barri popular d'Istambul i de cop i volta una persona que ens seguia (jo no ho vaig notar) ens atura i ens demana en quin idioma estàvem parlant. Ens ho pregunta en sefardí perquè ens entenia coses però veia que no era castellà. El plaer d'estar parlant amb aquell sefardí va ser un d'aquests privilegis que no puc oblidar.

    Per una altra banda cal recuperar el disc de la Rosa Zaragoza a l'entorn dels sefardis amb músiques de noces tant en separdí castellà com català. Impagable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que expliques, Galderich, és una de les experiències més emocionants que es poden tenir: sentir que et parlen en una llengua ancorada en el segle XV et transporta. El mateix que passa escoltant Rosa Zaragoza, però en viu.

      No he estat a Istanbul. És d'aquests viatges eternament ajornats, com el de Jerusalem, però que ja no pot esperar més. M'hi tiren tots els sentits.

      Elimina
  6. Res, Enric, s'ha de preparar un viatge per trobar-nos amb els qatalanits i grecs d'Istanbul i que ens expliquin més històries fantàstiques com aquestes, abans que el Globish ho matxaqui tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, kalamar; i comença a ser urgent, no només pel Globish, com dius, sinó perquè ens desapareixen els testimonis.

      Elimina
  7. T'he de dir que m'he posat a escoltar Yasmin Levy a Spotify i t'agraeixo el descobriment!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aitor, me n'alegro que n'hagis pogut treure algun profit de tot plegat. Dono la feina per bona.

      Elimina
  8. Quina lliçó d'historia, Enric, m'agradat molt, i sobre tot la de la teva avia Pilar. Interesantísim tot el que expliques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse. L'àvia Pilar les va passar de tots colors. Va ser una autèntica supervivent. A la meva família n'hi ha hagut moltes de víctimes, però cap com ella. L'avi, a qui se li pot retreure moltes coses, és la figura mitificada; l'àvia, la meva connexió amb la realitat. De fet, vaig aprendre més d'ella que de ma mare, una altra víctima que em feia més de germana (ens portem 18 anys) i confident que de mare.

      La d'Istanbul és també la història d'uns supervivents. I uns i altres acaben confeccionant la Història amb majúscules més enllà de les dades acadèmiques.

      Elimina
  9. Segueix el pou documental de Bereshit, un plaer la lectura i un plaer la descoberta.
    Una salutació bogardiana (en temps d'accentuat retro-madridisme oportunista en el nostre castigat blog).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bogardians. A veure si algun dia em dóna per descobrir alguna catacumba madridista oculta en el subsòl de Barcelona, que segur que n'hi ha.

      Elimina
  10. Un article excel·lent!
    (només un parell de retrets típics d'un llepafils com jo: revisa perquè de vegades escrius Galat quan et refereixes a Balat; i quan és Gàlata, és Gàlata i no Galat, com en el cas del peu de foto del pont).
    I una nota històrico-literària al marge: l'epopeia dels grecs de Constantinoble (com també dels grecs pòntics) i especialment pel que fa al pogrom de 1955 (Σεπτεμβριανά), ho relata molt bé Petros Màrkaris a la seua novel·la "Mort a Istambul" (Tusquets 2009)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pacou. Tens raó, se m'han creuat els dos noms. Ja està solucionat. He deixat el "Balata" de la citació de Josep Pin i Solé perquè així figura en l'original.

      Gràcies per la referència literària. Li faré un cop d'ull.

      Elimina
    2. Atenció, que és una novel·la, no un tractat erudit, però reflexa molt bé la situació, les vivències i els sentiments de tots els grecs que van haver de fugir a Grècia i, quan arribaren, es trobaren que aquell no era el seu país i que eren uns marginats. El que passa és que el propi Màrkaris ve d'aquella genti ell mateix és nascut a Constantinoble (que no a Istambul!, aquest topònim no l'empren mai; de fet, el títol original grec de la seua novel·la ve a ser "Vell, molt vell", això de la "mort a Istambul" és el típic invent dels editors foranis.

      Elimina
    3. Així ho he entès, Pacou. A vegades, però, d'una obra de ficció en pots treure dades que no tindrien lloc en un assaig: emocions, olors, colors, alegria, dolor...

      Elimina
  11. Otra joya, otro gran trabajo.
    Tendrías que recoger en un libro todos estos trabajos que nos regalas, para poder tenerlo a mano, como libro de cabecera.
    Shalom, Salut i Llibertat! Y Lehaim, que me voy a tomar un whiskeycito...
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, viendo de ti es más que un elogio.

      Le estoy dando vueltas a la idea del libro. Los artículos que tratan de Barcelona son fáciles de reunir en un volumen. Para el resto me falta encontrar un hilo conductor que dé coherencia al conjunto.

      ¡Lehaim, José Luis! Lo mío va a ser una cerveza porque si me pego un lingotazo ahora ya no me levanto del sofá.

      Elimina
    2. Un libro misceláneo. Yo creo en los libros misceláneos; en este caso, además, el valor de cada trabajo es superlativo y el conjunto no precisaría de ningún tipo de unidad temática, en mi opinión (in my opinion), claro.
      JL

      Elimina
    3. Pues nada, sólo hace falta encontrar editor.

      A lo largo de este año tengo previsto darles forma. Uno sobre Barcelona lo tengo claro. Si funcionara, entonces sería más fácil el siguiente.

      Elimina
  12. Bueno, ahí está lo más jodido... Encontrar editor...
    Suerte, querido.
    JL

    ResponElimina
  13. Gràcies per aquest article, que per un costat ens convida a visitar un indret, i també a fugir-ne. És clar que fóra gairebé com fugir de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu. De fet, Josep, aquest és el secret de la història: no se'n pot fugir perquè en som part. Ignorar-ho és un suïcidi.

      Elimina