dilluns, 28 de gener de 2013

L'últim molí de Barcelona

Ager provintialis (fragment), masies i molins de Sant Martí de Provençals, l'any 1897.
En el requadre, els darrers molins del Clot (Font: Vega i Gómez, Josep de la .  
Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals
Barcelona: Gràfiques Irlanda S.A., 1993)

El Rec Comtal o Sèquia Comtal (també anomenat Rec de Barcelona i Regomir, deformació de Rec d’en Mir (1) és, probablement, una de les infraestructures humanes de la ciutat de Barcelona (línies de ferrocarril a banda) que més petja ha deixat en l’imaginari barceloní. L’ús i la utilitat que històricament ha tingut en el desenvolupament industrial, agrícola i social dels municipis per on transcorria (Barcelona, però també Montcada i Reixac i les poblacions de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals abans de ser annexionades per la capital), ha deixat en la memòria de moltes generacions un record que abasta, fins i tot, a persones que no el van conèixer però que n’hem sentit parlar tota la vida i l’hem vist viu en la toponímia i en la nomenclatura dels carrers de la ciutat (2).

El Rec Comtal és una conducció d'aigua procedent del riu Besòs que neix d'una mina de Montcada i Reixac (una petita part continua viva entre aquesta mina i el barri de Vallbona). Tradicionalment, l’origen es remunta a finals del segle X quan el comte Mir o Miró I va encarregar la construcció o arranjament d'un conducte de 12 km de llargada per regar les zones agrícoles de Barcelona i del Pla, per substituir l’antic aqüeducte romà (3), que ja portava segles en desús i ruïnós. La conducció va regar conreus, tingué diversos usos industrials fins ben entrat el segle XX i va moure molins fariners i drapers, entre d’altres els casals (cada casal tenia més d’un molí) de Sant Andreu, del Clot, de Sant Pere o de Mar.

Restes del molí de Sant Andreu, entre els carrers
de Fernando Pessoa i Andana de l'Estació (Foto: Web STAP)

De molins volia parlar. En queda alguna resta dels vells molins d’aquella Barcelona agrícola i industrial? Tothom que està més o menys interessat en la història de Barcelona potser ha sentit parlar de les úniques restes arqueològiques que queden d’aquests molins, les del molí de Sant Andreu (s. XIII – mitjan s. XIX), situat entre els actuals carrers Fernando Pessoa, Andana de l'Estació, Palomar i l'avinguda de Santa Coloma. Les restes (4) d’aquest molí medieval (murs, moles, conduccions d’aigua) estan en molt mal estat, abandonades i en perill de desaparèixer, i si no s’hi fa res un testimoni important del passat històric medieval de Sant Andreu es farà fonedís, malgrat que el 22 de novembre de 1994 el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart, va signar una declaració d'Espai de Protecció Arqueològica en què es feia constar la seva preservació (5).

El molí de Sant Andreu 
(Fulles històriques de Sant Andreu, Clapés, 1930)

Un altre molí, que s’anomenava del Bogatell perquè el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) menava cap el Rec, va acabar convertit, aprofitant el mateix edifici, en el Cinematógrafo Martinense, conegut com a cine El Molí, en el número 4 del carrer de la Sèquia Comtal del Clot (el barri de la meva infantesa), com ja vam explicar a l’apunt “El misteri del cinematògraf que va ser un molí”. Enderrocat després de la Guerra Civil, en el seu lloc la Societat d’Aigües hi va construir, els anys 40, habitatges i uns banys públics (una mena de balneari popular que la meva mare i jo fèiem servir sovint), continuant amb la tradició aqüífera d’aquest indret per on hi passava el Rec Comtal i on la canalla encara s’hi banyava als anys 30 (per conèixer un tram de la llera del Rec que perviu avui amagat entre les edificacions, veieu “El tram ocult del Clot”).

De la resta de molins fins arribar al Portal Nou no hi ha, de moment, cap resta arqueològica, si no se n'ha trobat cap a les obres del vestíbul de l'estació de l'Arc de Triomf. En aquest indret s'ajuntaven la riera d'en Malla, el camí del Pont de les Bigues (que duia a Horta), el camí del Clot o de Ribes i el Rec Comtal, que movia els cinc molins reials: el del Comendador, el del Cordellar, el de la Pòlvora, el Dormidor i el petit de la Pòlvora, situats entre els actual carrers de passeig de Sant Joan, avinguda de Vilanova, Roger de Flor i Ausiàs March.

Molins Reials (1778). Font: Archivo General de Simancas, MPD 18,086

Un cop dins de Barcelona només la toponímia ens permet seguir la pista del Rec (veieu El Rec Comtal). Els molins no han deixat cap evidència arqueològica més enllà de l’estructura urbana. Els de Sant Pere estaven al voltant de l’actual plaça de les Basses de Sant Pere, l’estructura esglaonada de la qual afavoria els salts d’aigua que feien moure els molins de la indústria tèxtil típica del barri. Van ser enderrocats l’any 1869 i l’espai que van deixar conformà la plaça tal i com la coneixem avui.

El molí de Sant Pere, dibuix de Lluís Giralt

Si seguim cap a plaça de Sant Agustí Vell i baixem per Tantarantana, fent el mateix camí del Rec Comtal, passat el convent de Sant Agustí arribarem a la plaça de Pons i Clerc. Aquest espai obert en la trama urbana no és gratuït: tot l’indret, que inclou la cruïlla amb l’actual carrer de la Princesa i la plaça de La Puntual, era conegut com a Clot de l’Aigua (en aquest sector del barri s’hi havien establert els tallers i oficis que requerien la proximitat de la sèquia: assaonadors, blanquers, fabricants de cordes, adobers, els noms dels quals s’han conservat en la toponímia urbana), i hi havia el molí fariner de la Sal (6), que va subsistir fins l’any 1825 (7).

Planta del convent de Sant Agustí Vell, el 1802, egons Sopeña. 
Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona. 
La lletra Q assenyala el Rec Comtal venint per Tantarantana; 
la R és el molí de la Sal

En direcció cap a mar, en el que havia estat el Pla d’en Llull, hi havia els molins de Mar, entre l’actual Mercat del Born i el Parc de la Ciutadella. D’aquests molins tampoc en queda res com no sigui entre les restes arqueològiques del Born.

Però de tot aquest passat moliner de Barcelona que sona tan llunyà en queda un vestigi que hem deixat per al final. Haurem de refer el camí i tornar al Clot. A pocs metres del molí de la Sèquia Comtal, en el xamfrà de la cruïlla de la Meridiana amb Aragó, hi ha un solar, part del molí (el Rec Comtal hi passava just per darrere) que ens descriu Estanislau Torres:

"Hi havia un seguit de ponts per passar el Rec Comtal. N’hi havia un on actualment hi ha la cruïlla que formen el carrer de les Navas de Tolosa i l’avinguda de la Meridiana; un altre al carrer de la Muntanya, prop de la plaça del doctor Serrat; un tercer al carrer d’Aragó, prop de la plaça del Canonge Rodó, i un altre encara al carrer que du, precisament, el nom de Sèquia Comtal. El del carrer Aragó potser era el més típic i, en certa manera, el més misteriós. Passava arran d’un antic molí en aquest tram, el rec. Un molí deshabitat des de feia molts anys, molt rònec i mig cobert d’heure, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa. (8)
 A baix, el molí del cinema; a dalt el darrer molí de Barcelona

Aquest molí va estar actiu fent moltures fins 1936. Després de la Guerra es va tornar a posar en marxa clandestinament i va funcionar durant tota la postguerra. Les restriccions impedien l’existència d’aquestes petites indústries, però els petits negocis familiars subsistien d’amagat, com les torradores de malta i d’altres succedanis del cafè, o la producció de farines de llegums per fer farinetes, que bullides i amanides amb trossets de pa fregit van ser la base nutrícia de moltes famílies.

El molí del carrer Aragó, l'any 1959

Malgrat el que afirma Estanislau Torres, el molí estava habitat. Així ho recordo i ho confirma Josep Freixa (9), que no només recorda que va ser enderrocat l’any 1973, sinó que hi vivia el moliner i la seva família, i en recorda el nom: l’Eusebio.

Trist, abandonat i mig tapat per una xurreria, el solar cria herbes de tota mena i en les seves entranyes s'hi amaguen records de tota mena. Anava a dir que deu tenir els dies comptats, però porta 30 anys així, veient passar el trànsit de la Meridiana.


El solar on hi havia el darrer molí de Barcelona.
A la dreta el carrer de la Sèquia Comtal
Mostra un mapa més gran

*
Notes:

(1) Carreras i Candi, Francesc. “Les aygues y banys de Barcelona”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, año 1904, vol. 2, núm. 11, julio a septiembre de 1903, p. 122 i ss.

(2) Per saber-ne més sobre la història del Rec Comtal, però sobretot per veure quins són els vestigis del seu traçat, veieu Enric H. March, El Rec Comtal [bloc] <http://el-rec-comtal.blogspot.com>

(3) “Aqüeducte romà de Montcada”, Bereshit [bloc], 26 de juny de 2011 <http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/06/aqueducte-roma-de-montcada-01.html>

(4) Gea i Bullich, Miquel; Santanach i Suñol, Laia. El molí de Sant Andreu. Política de fets consumats [lloc web], 1 d'agost de 2004 [última actualització] <http://perso.wanadoo.es/miquel_27/index.htm>

(5) “El molí de Sant Andreu, un monument en perill”. SOS Monuments. Patrimoni en perill [lloc web]. Universitat de Barcelona

(6) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 155.

(7) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 726.

(8) Torres, Estanislau. Entre el Clot i el Guinardó. Barcelona: Pagès Editors, 1996.

(9) Freixa i Giralt, Josep. Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982, p. 23.

12 comentaris :

  1. Respostes
    1. Jo crec que sí, Júlia. Hi ha un món runós que es confon amb les pedres del camí.

      Elimina
  2. Apart d'enviar-te una addenda, li faré arribar al meu fill (que cada matinada camina de Can Miralletes al molí), i a un amic seu que va pel món estudiant la gestió urbana de l'aigua en temps de guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, que me'n diguin alguna cosa si s'ho miren.

      Can Miralletes és com un oasi enmig del desert.

      I gràcies per l'addenda.

      Elimina
  3. Vaig viure dels 7 als 22 al costat de Can Miralletes, i la història d'aquesta masia és un retrat dels canvis a la ciutat. Va ser masia, taverna, expeneduria de substàncies diverses i ara restaurant car. Una història per explicar, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, jo ho tenia a tocar de casa. Vaig estudiar a l'escola del costat i, com ja saps, també a l'institut, des del pati del qual es veu la masia. Jo la recordo de quan encara hi havia horts i els nanos hi anàvem a l'aventura.

      Elimina
  4. Aquí baix tenim molins una mica desballestats però encara dempeus. Molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cantireta, els molins no els recordo (el darrer que esmento ja no tenia l'aspecte de molí), però sota de casa hi havia basses d'aigua (enmig de la ciutat!) on es rentava la roba; quan la canviaven hi era neta, els nens ens hi banyàvem. Com les trobo a faltar!

      Elimina
  5. i el carrer de Regomir te que veure alguna cosa amb el Rec comtal?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, el carrer de Regomir és un gran misteri! Relació directa amb el Rec Comtal no en té perquè les aigües del canal no arribaven a aquesta zona de la ciutat; de fet, quedaven lluny. El més probable és que vingui del cognom Regomir i no de "rego Mir". Del nom se'n té constància des de l'any 1025 (Castrum Regominorum: "castell de Regomir") i es coneix una família Regomir que va donar algun conseller a la ciutat en el segle XIII.

      Elimina
  6. "Trist, abandonat i mig tapat per una xurreria". M'ha fet riure aquest final, per la xurreria... D'altra banda, quina metàfora tan pefecta de cóm ha acabat tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toronto, n'he estat plenament conscient. I malgrat la metàfora, em continuo preguntant per què el solar porta 30 anys abandonat.

      Elimina