dijous, 17 de gener de 2013

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe

 Sífili (1923), de Casablancas
 (EHM Galeria d'imatges)

“Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, per Alfons Zarzoso (MHMC/CEHIC-UAB), 5 de febrer de 2013, a les 19:00 h. IEC, Carme 47. Sala Nicolau d'Olwer

Venèries són les malalties tradicionals de transmissió sexual: la sífilis, la gonorrea, herpes o cabres, entre d’altres, que tenen un origen bacterià, víric, parasitari o fúngic. Als anys 90 del segle XX la denominació va canviar arran de l’aparició, la dècada anterior, de la sida. Ara reben el nom de malalties de transmissió sexual (MTS) o infecció de transmissió sexual (ITD), segons es tingui la malaltia o només se sigui portador d’un germen. De tota manera, la transmissió directa del germen o de la malaltia vírica no sempre té un origen sexual.

El terme “venèria” prové del genitiu singular llatí Veneris (“de Venus”), deessa de l’amor, per tant, un eufemisme per anomenar un “mal lleig” amb un origen encara més “lleig”.

Sífilis, per la seva banda, ve de Syphilo, pastor i protagonista d’un poema del metge i erudit veronès Girolamo Fracastoro (1478-1553), castigat per portar una vida immoral i plena de vicis. Fracastoro assenyalava la vilesa d’una malaltia que aleshores feia estralls; connotació moral que, tot sigui dit, sempre s’ha atribuït a qualsevol malaltia sigui sexual o no: la salut era un reflex de l’ànima, si més no a nivell popular. La demonització que il·lustra el cartell que encapçala l’apunt (que ja vam publicar a Galeria d’imatges) n’és una bona mostra: imprès a Barcelona (Impremta Oromí, 1923), tenia com a expert guaridor el pare Tomàs Sellés, dada prou significativa d'on habiten els veritables dimonis.

Curiosament, allò que era deplorable també exercia una terrible atracció en la gent. No la malaltia, sinó tot el que l’envoltava: el vici, el pecat i el càstig. Mentre per un costat s’alliçonava la gent (l’Església perseguint el pecat, els higienistes perseguint la malaltia i demanant millors condicions sanitàries), per un altre es convertia en un espectacle.

L’exhibició de la degeneració ve de lluny. A banda de les celebracions agràries, cíviques i religioses, les classes populars no han gaudit de gaires possibilitats d’entretenir-se abans no s’inventés l’oci; primer perquè l’esclau, el pagès o l’obrer, treballant de sol a sol, no tenia ni temps, ni diners, ni ganes de dedicar-se a activitats lúdiques que, tot sigui dit, tampoc existien perquè encara no s’havia inventat la figura del consumidor. Quin era doncs l’entreteniment i l’espectacle que arrossegava les masses? La mort. Els ajusticiaments de condemnats a mort eren públics i la gent hi assistia tant per curiositat (malaltissa o no) com pel caràcter alliçonador que la pena de mort tenia en un món on l’infern era la condemna a tota rebel·lia a l’autoritat, i tota esperança de guanyar el cel passava per la submissió. La darrera execució pública a Barcelona va ser l’any 1897.

Durant la segona meitat del segle XIX l’oci es va anar imposant a mesura que les lluites laborals permetien guanyar temps al treball. El que fins aleshores havien estat només espectacles ambulants comencen a instal·lar-se en llocs més o menys fixes. Les fires i les barraques continuen anant amunt i avall, però a les grans ciutats fan temporada els circs, els cosmorames, els museus de cera i d’autòmats, el teatre deixa de ser només burgès i és fa popular, com és el cas del Paral·lel; i apareix el cinema, que ho acabarà capgirant tot.



Les parades de monstres i els museus de cera, amb representacions històriques i macabres, omplien les necessitats morboses d’un públic àvid de coneixement i de reafirmar-se oposant-se a l’altre reduint-lo sovint a la condició de no-humà: jo sóc jo perquè no sóc “això”, de la mateixa manera que la contemplació de la mort de l’altre és la recompensa per ser obedient. De totes aquestes exhibicions d’alteritat les més excèntriques (terme utilitzat per referir-se a tot espectacle que se sortia de la “normalitat”) eren els espectacles de tribus exòtiques, com les que podem veure en els cartells i anuncis que reproduïm, i a les fotografies del vídeo: la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís (Centro Eqüestre Barcelonés), una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies (Turó Park) o un village senegalès (Tibidabo).

 La Vanguardia, 12 juliol 1917

 La Vanguardia, 12 setembre 1915

 La Vanguardia, 12 juny 1913

 La Vanguardia, 25 maig 1913

Són els anomenats zoos humans, que tenen el seu precedent en els gabinets de curiositats fruit de les exploracions i els descobriments del segle XVI i de la invenció del salvatge (1), i que es van començar a posar de moda amb la primera exposició universal: la Gran Exhibició del Treball i la Indústria de Totes les Nacions, celebrada a Londres l’any 1851, i que incloïa una secció exòtica de tribus índies (2). A partir d’aquí, fins als anys 30 del segle XX, totes les exposició universals van incloure el seu zoo amb espectacles que posaven en contrast les cultures primitives amb les de l’home blanc que els havia colonitzat. Veieu a quin extrem es va arribar en els Jocs Olímpics de Sant Louis de 1904 i els Anthropology Days (3).

I de la deshumanització a la humanització de la matèria inert. Abans que la deriva ens dugués a les exhibicions humanes havíem deixat en l’aire les malalties venèries i la curiositat natural i morbosa dels humans. Un dels espectacles que es va posar de moda en el tombant de segle van ser el museus anatòmics (4). En el cas de Barcelona, va ser Francesc Roca (Francisco Roca) el primer a instal·lar un museu estable d’aquestes característiques en el carrer Nou de la Rambla 25, entre els anys 20 i 30 del segle XX, després d'aver-lo exhibic en el Paral·lel en una barraca, junt amb els expectacles de màgia, autòmats i música. D’altres museus anatòmics havien passat per Barcelona procedents de ciutats com París, però en exposicions temporals.


Francesc Roca va ser un autèntic empresari de l’espectacle, que va tocar totes les tecles com artista o com a director d'escena: il·lusionista, ventríloc, constructor i manipulador d’autòmats, figures de cera, mestre de cerimònies d’espectacles circenses, de parades de monstres... com es pot veure en el cartell del Museo Roca (que ja vam publicar a Galeria d’imatges), i que recull tots els espectacles que Roca presentava en una fira dels anys 20. Tot i que aquí no figura amb el nom de museu anatòmic les peces de “Los estragos del Barrio Chino” pertanyen a la seva col·lecció.

Cartell d'un museu anatòmic, que Francesc Roca utilitza com a propi

El museu reproduïa malalties i malformacions humanes, i l’exhibició de les figures anava acompanyada d’una campanya de salut pública que lluitava contra les malalties venèries. S’anomenava “Cruzada de lucha anti-venérea. Haga luz en su cerebro”. Museu i campanya sanitària s’autopublicitaven i quedava justificada l'exhibició d'un material tan "didàctic" fora dels àmbits acadèmics.

Ens pot semblar una idea fora de lloc, però la curiositat de la gent venia motivada no només per la morbositat que provoquen les malalties (només cal anar a un ambulatori mèdic per assistir a la lluita per veure que té la millor malaltia), sinó també perquè l’exhibició permetia mostrar cossos nus i, per tant, era una crida eròtica. Nafres a banda, l’estrella de tot museu anatòmic d’una certa categoria és la Venus anatòmica (tornem a la deessa de l’amor per tancar aquest cercle màgic que gira al voltant del sexe i les malalties), una figura d’una dona nua formada de múltiples peces que permeten, com en el joc de l’anatomia, veure les diferents parts del cos, incloses les que tenen a veure amb la reproducció (5).

La Specola, venus anatòmica de Florència (1782)

Hem de fer l’esforç de situar-nos en aquells anys per entendre que qualsevol aspecte relacionat amb el sexe podia despertar la curiositat d’una societat profundament reprimida, amb una moral de sagristia, que, per aquesta mateixa raó, generava un món al marge de tota moral (pensem que les tribus exòtics de què hem parlat abans també són fora de la moral burgesa, raó per la qual era possible mostrar el cos nu d’un negre: allò que no és moral no és vist com a humà). La frontera, el marge per on es mouen els dos mons, és precisament on es produeix l’espectacle. Hipocresia o metàfora; digueu-li com vulgueu.

Les peces del Museu Roca són disperses. Un cop va esclatar la Guerra Civil l’activitat del museu va finalitzar, però el material va restar, com els autòmats, en mans de la família Roca fins que gairebé tot el relacionat amb el museu anatòmic va anar a parar a la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. Amb aquest material s’han fet dues exposicions, una en el Museum Dr. Guisiain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Part dels autòmats i d'altres articles de màgia són a l'Institut del Teatre, a La Casa Màgica de Santa Cristina d'Aro i a la botiga Selecciones Mágicas de Barcelona.

I a l’espera que Barcelona faci alguna cosa per recuperar el material i el món perdut d’aquells espectacles que encuriosien les masses populars (Francesc Roca va arribar a posar sobre l'escenari fins a 500 autòmats!), som a les portes d’un cicle de col·loquis que ens parlaran, precisament, dels punts de contacte entre la ciència i l’espectacle, recuperant espais controvertits en la comunicació de ciència com ara els espectacles urbans i les representacions itinerants. Una mirada a alguns d’aquests llocs que revelen àmbits urbans de gran complexitat, amb objectes i públics que circulen i difuminen les línies que defineixen suposadament els móns de l’expert i del profà.

El cicle s’anomena “Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”, i està coordinat per Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i CEHIC-UAB). Les dues conferències que ens interessen són:

“El asco y el ojo inexperto: retórica visual del museo anatómico de Gustav Zeiller”, per Nike Fakiner (Instituto de Filosofía-CSIC), 22 de gener de 2013, a les 19:00 h.

“Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, per Alfons Zarzoso (MHMC/CEHIC-UAB), 5 de febrer de 2013, a les 19:00 h.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.



[+] El redescobriment del Museu Roca de Barcelona


*

(1) Del novembre de 2011 al juny de 2012 el Musée du quai Branly de París va exhibir la magnífica mostra L’invention du sauvage, i va editar el catàleg Exhibitions. L'invention du sauvage (Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly), imprescindible per a qualsevol estudi sobre aquest tema.

(2) Human zoos. The invention of the Savage, Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, p. 180.

(3) L’any 2007 el CCCB va fer l’exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental, com el que es pot veure en el vídeo i en el catàleg de l’exposició.

(4) Els museus anatòmics neixen a les facultats de medicina mitjan segle XIX com una eina per a la investigació i l’ensenyament, però ràpidament surten al carrer de la mà d’empresaris de l’espectacle que veuen en la seva exhibició una manera de satisfer la curiositat de la gent i de fer diners. El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, amb seu a Terrassa, però que podria ser reubicat en un dels pavellons modernistes de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, té un Museu anatòmic de més de 200 peces, inclosa una Venus anatòmica.

(5) Una de les Venus més famoses és la de la Col·lecció Spitzner (1880), conservada en els Musées d'Anatomie Delmas-Orfila-Rouviere de París, per la influència que ha tingut en el món de l’art. Podeu veure un article ben documentat en el bloc Viajes con mi tía.


25 comentaris :

  1. Coses de la tecnologia i de l'estupidesa (en part és culpa meva), s'han esborrat lamentablement tots els comentaris d'aquest apunt.

    ResponElimina
  2. Vaja! I jo que em pensava que hi havia alguna modificació al text i no la sabia trobar... Ja les té aquestes coses, la tecnologia: són els peatges que, de tant en tant, ens cobra.

    Torno a deixar constància escrita de com m'ha agradat aquest apunt, amb el retrat d'una realitat que tampoc no ens queda tan llunyana (ni temporalment ni com a concepte).

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara no hem deixat de ser uns salvatges, Sícoris! Hem d'aprendre a interioritzar les pulsions, perquè eliminar-es no podrem mai, i segurament no cal.

      Elimina
  3. Tinc la impressió que la societat de l'espectacle no ha avançat gaire, i que avui els "fenòmenus" es veuen cada dia a la tele (i jo diria que va en augment). Diria que aquest treball tan fascinant que presentes és el pròleg del què avui podem observar sense sortir de casa, en un gir magistral de la "cultura de l'oci" i la fascinació pel "freak".
    M'he aturat una estona a la fotografia de la Venus anatòmica, una troballa impressionant. M'ha agradat molt que li hagin posat unes pudoroses calcetes.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tens raó, Lluís, els "fenòmenus" i els "freaks" existeixen, han envaït les cases a través de la tele i la premsa i la gent continua igual d'atontada. Abans encara tenia l'excusa de l'exotisme, però ara és pura estupidesa, tant dels "monstres" mediàtics com dels espectadors.

      La Venus anatòmica no porta calcetes. Això que es veu és el púbis, i la marca és la zona on s'obre l'abdomen per veure l'interior.

      Elimina
  4. Passin i vegin... Vegin quin tros d'apunt!

    Enlloc es substantiva millor la demonització de la sífilis com en l'"ultra-blasfem" El Concili d'amor d'Oskar Panizza; un maleït on n'hi hagi.
    I el cas és que aquesta sàtira celestial fa pensar en com de resistents són els preceptes d'una moral restrictiva. Bé l'escàndol provocat per la seva representació al Teatre Lliure (1980) va acabar amb una important escissió.

    El Concili d'amor -editat per Icària a la avui inimaginable col·lecció "Totum revolutum"- pot ser descarregat de la xarxa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina rebuda, Girbén!

      Tot i que conec el cas i l'obra, no l'he llegida, però gràcies al teu comentari resoldré aquesta mancança. Gràcies per la informació; ara la busco.

      Una cosa és clara: l'Església i la moral han fet més gran l'infern i el desig d'anar-hi.

      Elimina
  5. Interessantíssim, Enric! La figura i història de Francesc Roca és sorprenent, com també ho és que no sigui un personatge massa conegut! A l'exposició del Paral·lel hi tenien alguns autòmats, però pel que llegeixo no és ni un 10% del que va a arribar a fer aquest home! Les dues conferències també tenen una pinta increíble, tant de bo els responsables pensin en els que no hi podrem assistir-hi, ho enregistrin i ho pengin a Internet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toronto, Francesc Roca és un de tants personatges completament oblidats. És increïble com a Barcelona hem estat capaços d'esborrar la memòria més recent (bé, té la seva explicació, però ara no és el moment). A l'exposició del Paral·lel hi ha quatre fotos i quatre autòmats que no expliquen el que aquest home va representar pel món de l'espectacle a Barcelona i a molts llocs del món.

      Elimina
    2. Felicitats per l'article, només afegir que a Santa Cristina d'Aro, la Casa Màgica (http://www.xevi-ilusionista.com/casa_magica/Las_Salas.htm)s'hi exposen autòmates, materials curiosos i instruments musicals inventats pels germans Roca.

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Sílvia. Curiosament, coneixia La Casa Mágica de Polinyà de Xúquer, a València, on també hi ha alguna cosa dels Roca, però no en sabia res de la de Santa Cristina d'Aro, i mira que hi he anat cops.

      Ja tinc excusa per anar a Sant Feliu a menjar davant del Mar, tornar al Museu d'Història [;)], al Museu d'Història de la Joguina i la Casa Mágica.

      Gràcies un altre cop i fins aviat.

      Elimina
  6. Fantàstic apunt i sobretot fantàstics enllaços que ens connecten i amplien més informacions. Tota una xarxa on la curiositat és l'eix central.

    Aquests museus servien per a que els militars portessin els soldats perquè veiessin els efectes de les malalties venèries!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich.

      Parlant de militars, s'ha perdut aquella imatge dels soldats passejant pel Xino per fer-se passar les picors... T'imagines portar-hi les escoles ara?

      Elimina
  7. El museu Darder de Banyoles i el seu "negre" dissecat seria un bon exemple del que estàs parlant...molt bo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí,Aris, el negre de Banyoles formava part d'aquella manera d'entendre l'exotisme: una relíquia del passat.

      Elimina
  8. D'una banda les exhibicions... Crec que el Turo Park de principis de segle era molt més gran que el que en queda. Tantes coses aquesta entrada (tan currada): d'una banda, vols creure que he pensat alguna vegada sobre l'inici de la teva entrada? Vull dir, he pensat sobre la mítica de la enfermetat venèria que mai es va veure a la SIDA. Clar, jo llegia sobre les malalties venèries, amb aquells herois i heroines, o aquells marginats, i se li notava una certa mítica. I llavors recordava l'eclosió de la SIDA i no recordo pas que hi hagués mítica, sinó por. Durant molt de temps vaig pensar que la sida tenia algun element que la feia diferent, potser el component gay que hi va anar molt unit al principi, no sé. Però ara ja no penso això, sinó que els casos d'enfermetats venèries que jo coneixia d'abans eren tots literaris o cinematogràfics, i vaig pensar que la mitificació venia afegida amb posterioritat, i que en els temps d'¡aquelles venèries la vivència que se¡n feia no devia ser par tan diferent de la que es va tenir als anys 80 sobre la sida.

    Respecte a la segona part, ja des de la pel-lícula Freaks m'ha interessat molt aquest tema. Llegir aquesta exhibició a casa nostra m'ha agradat molt. La única resta que en vaig conèixer d'aquest fenèomen, molt segle XIX, va ser el negre de Banyoles. I el record d'aquelles fires de mostres i aquells espectacles de circ, d'aquelles expos amb animals, com la mítica de París a principis del XX.

    L'altre dia parlava, i reia, amb un bon amic de com ha derivat la cosa, i de quina manera allò políticament correcte ho ocupa tot ara. I varem recordar el retorn del concurs un dos tres, del Chico, amb les Tati Quieti, que eren les dos filles (dos nans) d'una dona molt malcarada, que les pegava de mala manera. Va ser un escàndol tan gros, símptoma dels nous temps, que van durar el que en diriem dos telediarios...

    Bé, queden coses al tinter, que entrades tan currades com aquesta donen per a molt. Però ja en continuarem parlant en un altre moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Eastriver, el Turó Park era molt més gran.

      Tens raó; les malalties venèries han tingut aquesta aura mítica, associada a la literatura, a la bohémia; tenia una imatge romàntica com d'abocament al suïcidi o de jugar amb la mort... Però com molt bé dius, la sida va canviar tots els paràmetres. De cop i volta se'ns va fer present i real un fet que només coneixíem de forma diferida.

      Per edat, nosaltres poca cosa hem pogut veure d'aquell món desaparegut. El negre de Banyoles formava part de les darreres restes dels museus decimonònics (jo encara he conegut un museu teratològic). I del circ, ara que ja no hi ha animals s'ha trencat la darrera baula que associava l'animalitat (en tota la seva extensió) amb la humanitat (bèsties i humans convivint). De petit encara vaig conèixer els darrers zíngars que s'instal·laven a Les Corts amb els seus carros i que feien ballar l'ós.

      Els nans són un altre gran tema; però per un altre dia.

      Elimina
  9. Me has dejado con ganas de más... ¿Dónde son esas conferencias? No lo he sabido encontrar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Marga, es que el menú es muy apetitoso! Te he mandado un correo.

      Elimina
  10. De petit, jo vivia al carrer del Parlament, al barri de Sant Antoni. Per proximitat, el nostre àmbit d'actuació s'extenia a barris veïns, Poble Sec i Raval. En aquest darrer, de tant en tant ens endinsàvem pels carrerons del Xino: Sant Rafael, Sant Joaquim, Roig, Robador, Sadurní...Em tenia intrigat, i fascinat, un anunci, en una botiga: "La Pajarita: Gomas y lavajes"

    ResponElimina
  11. Ha, ha, ha...! Ens tenia fascinats a tots, Jordi. Les primeres gomes que vaig tenir a les mans eren del meu oncle (ens portem pocs anys). Com que no sabia per a què eren, les omplia d'aigua i les llançava al carrer des del balcó de casa dels avis.

    Què eren els lavajes m'ho van haver d'explicar, perquè si el concepte "gomes" era estrany el de "lavajes" encara més. I és clar, tanta senyora fumant remenant el bolso pel carrer encara intrigava més. Però bé, excepte els "lavajes" (per sort) la resta...

    ResponElimina
  12. Pude leer este pasado verano la fascinante biografía de Barnum,"El fabuloso empresario", de Irving Wallace... Cuánto me gustaría poder hacer lo mismo no sólo con este añorado Museo Roca, sino con cuantas barracas, exhibiciones y ferias de este jaez ha habido en la Península... Esas tribus senegalesas, esas villas de enanos copiadas de las Tiny Towns americanas, esos enanos bengalíes ... anécdotas para la Gran Historia que sin embrago revelan tanto de los sueños y fantasmas de cada época y lugar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abuelito, tengo pendiente la lectura de "El fabuloso empresario".

      Para las tribus, le recomiendo que se haga usted un regalo un dia de estos y adquiera el libro "Exhibitions. L'invention du sauvage" (Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly). Lo puede comprar on line en el vínculo del apunte. No se arrepentirá.

      Y por lo que respecta al Museo Roca, han en marcha un par de proyectos. Veremos en qué acaban.

      Elimina
  13. El catàleg de l'exposició l'Invention du Sauvage el tinc a casa i és realment impressionant.

    D'altra banda, desconeixia l'existència de "la casa màgica" de Santa Cristina d'Aro. La propera visita que faci a la Costa Brava em reservaré una estona per anar-la a veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també el tinc, Roser. I no només és un catàleg, sinó una aurèntica font d'informació i documentació. Tant de bo portin l'exposició a Barcelona.

      I a la Casa mágica s'hi ha d'anar , ja!

      Elimina