dijous, 24 de gener de 2013

Post mortem: de morts, nines i fàbriques

Un dels retrats de Daniel Amorós


Els apunts en què parlo de vestigis materials de Barcelona que no són a la vista del públic i que volen, alhora, rescatar vestigis de la memòria particular i col·lectiva acostumen a ser premeditats. Aquest Retrats postmortem d’avui, no. L’apunt ha estat bastit per la casualitat. És probable que l’atzar no existeixi i que siguem nosaltres qui, inconscientment, dirigim les passes per camins que la raó ignora però que existeixen prèviament en el nostre cervell.

Retrats postmortem (2012) és el títol d’una col·lecció fotogràfica de Daniel Amorós que s’exposa a la sala Francesc Català-Roca. Espai de fotografia, de la Casa Golferichs. Deu fotografies en què l’autor, des de la seva experiència personal amb la mort, ens presenta allò que queda en la nostra memòria després d’haver vist la mort de cara, la marca del moment final; la màscara. Amorós recrea la tradició dels retrats post mortem que tan habituals van ser a finals del segle XIX i a principis del XX. En un intent de retenir la darrera imatge de l’ésser estimat, se’l fotografiava amb l’aspecte i l’actitud d’un viu. Des del primer moment, una de les funcions de la fotografia va ser retenir el temps, immortalitzar-lo per mantenir la vida; però sovint el resultat, amb el pas dels anys, acaba fossilitzant aquell instant, i el retrat d’un viu no s’acaba diferenciant gaire del retrat d’un mort.

La sala Francesc Català-Roca és un petit espai, un lloc de mals endreços, on hi conviuen una taula d’oficina, uns prestatges atapeïts de llibres, un laboratori, trastos diversos i una taula que es menja literalment la zona de deambulació i que sembla esperar que hi disseccionin un cadàver.

L'illa de Consell de Cent 159

En poca estona va estar tot vist i l’indret no convidava a quedar-s’hi. Fora al carrer ja es feia fosc i sobrava temps per passejar. Just a sobre de Viladomat amb Gran Via, on hi ha la Casa Golferichs (salvada a última hora de la condemna a mort dictada per Núñez y Navarro), s’hi emplaça el solar de l’antic convent les Germanetes de la Caritat, ara un erm on de nit hi pul·lulen les ànimes i aquells a qui no els dóna temps a arribar a casa per fer necessitats biològiques de tota mena. I ja a Consell de Cent, caminats escassos 300 metres de l’Eixample que va ser dels meus avis, en el número 159 s’hi obre un carreró que s’endinsa en el cor de l'illa. Al voltant del pati central, les restes d’una antiga fàbrica fa d’alberg d’antiquaris, artesans i dissenyadors, que s'apleguen sota el nom Cent159. El temps sembla aturat com en les antigues fotografies. Vells locals, escales i passadissos són vigilats per una vella xemeneia fabril.


La xemeneia de la fàbrica Lehmann (Basiana / Orpinell, 1997-1998)


Aquest espai ha patit diversos usos industrials al llarg de la història, amb la presència de tallers de tota mena, però si ens remuntem en el temps es perd la pista de la primera ocupació, a finals del XIX. L’any 1997 es va endegar el projecte “Ciutat i Fàbrica, un recorregut pel patrimoni industrial de Barcelona”, que va desembocar en una exposició organitzada l’any 1998 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i en un llibre: Barcelona, ciutat de fàbriques (Barcelona: Ed. X. Basiana, 2000) publicat per Xavier Basiana (arquitecte i fotògraf) i Jaume Orpinell (fotògraf especialitzat en arquitectura i paisatge). En el llistat de fàbriques presentades a l’exposició s’esmenta a Consell de Cent 159 la fàbrica Eden-Bébé / Lehmann y Cia., i a la fitxa de la col·lecció de fotografies que conserva el Macba hi surt només el nom Lehmann y Cia., que en realitat hauria de ser Lehman & Eichner, fabricants de joguines de llauna.

Però si preguntem als veïns, els testimonis més antics parlen d’haver sentit parlar d’una antiga fàbrica de nines de porcellana. Per desconeixement o per manca d’informació enlloc es diu que l’empresa Eden-Bébé (d’origen parisenc) es dedicava, precisament, a la fabricació de nines de porcellana des de finals del segle XIX. No sé què en penseu, però les nines de porcellana tenen alguna cosa de diabòlic. L’aspecte hieràtic, aquesta voluntat de voler semblar ésser vius i aquests ulls que et miren fixament i que s’obren i es tanquen quan les mous les fan inquietants.


El carreró d'entrada (o de sortida)

No crec en fantasmes ni em fan por els morts. Cal témer els vius, que deia en Sisa en el “Cabaret galàctic”. Però venia de veure retrats de morts i un forat de cuc m’havia dut al passat més de cent anys enrere. Ja era negra nit. El pati, les escales i els passadissos eren foscos i no tinc gaire clar si les nines de porcellana dormen de dia o de nit. Vaig enfilar pel carreró pensant què fa més por, si anar cap a la foscor o deixar-la a la teva esquena.


Font: Lluís Bosch, Mil demonios



21 comentaris :

  1. els meus pares viuen al costat i jo hi havia tingut un client que era impressor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bé, Aris; hauràs viscut l'evolució d'aquest lloc. Els teus pares havien sentit parlar de la fàbrica de nines de porcellana?

      Elimina
  2. Fascinant, és clar. He recordat la millor idea que hi ha al film "Los otros", de l'Amenabar, on es mostra una col·lecció de fotografies post-mortem. Sembla que fins fa relativament poc temps els fotògrafs rebien l'encàrrec de fotografiar el difunt, però ara un nou tabú ho impedeix. Jo només he fet una foto post-mortem, i vaig ser recriminat per la família de la difunta (que era la meva).

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Lluís, la manera d'apropar-se a la mort evoluciona de forma curiosa, i ara s'ha convertit en un tabú fotografiar-los mentre es mostren impúdicament cadàvers a les notícies.

      Elimina
  3. Deu ser això, que l'atzar no existeix i la contemplació de les fotografies post mortem van dirigir els teus passos, enmig de la foscor hivernal, cap a una antiga fàbrica de nines de porcellana. Té la seva lògica.

    Jo sóc del mateix parer que tu i que el galàctic Sisa: els morts no em fan cap por. A més, sóc nocturna i m'encanten les nines antiguesde mirada fixa. Ara, si em topo amb segons quins vius a la llum del sol... cametes, ajudem-me!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha passat més d'un cop, Sícoris, que allò que acabo fent al llarg d'un dia acaba lligat per un fil conductor que no estava previst conscientment. I, és clar, vull creure que som nosaltres que deixem que la nostra conducta sigui guiada per l'inconscient. Això pretenien els surrealistes.

      Elimina
  4. Un recorregut de zombie per l'Eixample. Una caminada de divagació com l'apunt, d'un lloc a un altre, fantàstic!

    Jo no he fet fotografies post-mortem però si espais familiars abandonats, en plena decadència. No sé què és pitjor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament és pitjor la teva experiència perquè en un sol escenari hi aplegues tots els fantasmes del passat, propis i aliena. Jo no ho he fet mai, però m'hauria agradat.

      Elimina
  5. Si retrato un solemne pi negre llampat, o la desfeta d'un bedollar per una allau..., no estic fent fotografies postmortem?

    Fa poc, passejant per l'anacrònic laberint dels Encants Nous, vaig imaginar-ne la seva revitalització com a espai de creació, amb tot de tallers i estudis a la berlinesa manera del Cent159. Res que pugui interessar al poder municipal, entestat en arrabassar el Port Vell als ciutadans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Girbén, també ho són, però la màscara de la mort té un altre aspecte, no?

      Els Encants Nous, que eren al costat d'on vivia de petit, són un paisatge absolutament oníric; i tens raó, seria un lloc ideal per a espais de creació, tot i que no hi ha gens de llum natural.

      Elimina
    2. Sí, Girbén, també ho són, però la màscara de la mort té un altre aspecte, no?

      Els Encants Nous, que eren al costat d'on vivia de petit, són un paisatge absolutament oníric; i tens raó, seria un lloc ideal per a espais de creació, tot i que no hi ha gens de llum natural.

      Elimina
    3. Ampli és el tema de les "natures mortes".

      A l'espera de l'apunt sobre els Encants Nous (que no dubto caurà), deixa'm comentar-te una experiència que dona fe d'una certa vida. Veig que d'una pila de cartells, mal apilats damunt una de les muntanyes de volums d'un dels llibreters de vell, en sobresurt la punta d'una joia: una de les fantàstiques litos fundacionals de l'aeri de Montserrat. Tot i el seu regular estat, me'n demana 400..
      Quatre dies més tard hi torno amb la intenció de retratar-lo. (Si bé el preu em resulta impossible sé d'un amic capaç de qualsevol sacrifici quan es tracta de Montserrat.) -Dissabte el vaig vendre... -em respon. 400 € per un parerot... Això és comerç!

      Elimina
    4. Molt ampli! Es fa difícil definir què és una natura morta, sobretot perquè la vida és tan persistent que no hi ha racó on no s'entossudeix a fer-hi niu. I si es tracta de comerç, sempre hi ha algú disposat a recuperar cadàvers de paper a preus que ens semblen forassenyats. Però, és clar: allò que té valor no té preu.

      Elimina
  6. Més que "espai" Francesc Català-Roca això que expliques sembla un "racó", a tot li diuen espai ara... Malgrat tot, que les fotos post-mortem no siguin mal averany i desaparegui! Serà una bona excusa per entrar a la casa Golferichs, per fora la trobo molt bonica, però no hi he estat mai a dins. Per cert, una descendent dels Golferichs escriu un bloc sobre art: http://camilayelarte.blogspot.com.es/ (i no parla de l'exposició... és un pèl elitista...).


    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, segurament quedaràs decebut. Busca't amb que ocupar el dia per si de cas.

      La Casa Golferichs és una ombra del que va ser. Com han fet en tants edificis de l'Eixample, només es conserva intacte l'exterior.

      Elimina
  7. Las nines de porcellana sempre m'han donat mal rotllo, crec que no dormiría tranquila amb una a la meva habitació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Montse! Jo no puc deixar d'associat-les a la mort. Si m'imagino les nenes jugant amb elles em fa la sensació que els roben la vida. Ja sé que és una imatge molt cinematogràfica, de pel·lícula de por...

      Elimina
  8. Gràcies per difondre el video, Enric: trobo que li has trobat un lloc fantàstic, que li escau més que no pas el lloc que li vaig trobar jo. A títol informatiu: les fotografies estan fetes en diversos antiquaris francesos, del Capcir i el Rosselló (i això explica el títol en el seu idioma).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, quan el vaig veure en el teu apunt semblava que l'haguessis fet expressament per al meu. Casualitats de les que ja no sé què persar...

      Elimina
  9. Ting 5 fotos de Post-morten d´amics i familiars fetes d´amagat , no ils hi ensenyat mai o faré molt mes endevant,,,volia tindre un ultim record de les persones que estimava,,,,

    ResponElimina