dilluns, 25 de febrer de 2013

Un jardín abandonado por los pájaros: la Barcelona dels 60

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Qui té el costum de llegir els apunts de Bereshit haurà notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat en què començava a créixer la consciència d’aquells que vam néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis, i que nosaltres vam bandejar per vell fins l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.


Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo o aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisat zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social, que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB.

Als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió, que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.


Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012) del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment en què comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement, perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: som fills en diferit de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari, que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.


25 comentaris :

  1. Casualment vaig començar a llegir-la ahir. Ja diré la meva, però no estic segur que sigui una novel·la.

    ResponElimina
  2. Tiene buena pinta, intentaré leerla.
    Me encanta la foto de Català-Roca, es una pasada. No se consumía como ahora pero tiraban la casa por la ventana para crear ilusión...compradora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esa ilusión es lo que echo en falta, Pombolita.

      Elimina
  3. Caldrà aprofitar aquesta reedició. A mi em comença a impressionar que els anys de la meva infantesa apareguin en novel·les que, a priori, diria que parlen d'un temps remot. I bé, potser és remot però jo ja hi era, i havia passat moltes vegades sota l'arbre de Nadal de Can Jorba...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, a mi em passa el mateix. Jo no em sento tan antic com ho sembla el meu passat. Suposo que és instint de supervivència.

      Elimina
  4. Potser la clau d'aquesta necessitat de recrear un passat lligat a nosaltres però del que no en formem part rau en "la percepción de la vida anterior como un hueco" de què parla el Marcos Ordóñez, i a aquest respecte, són molt adients els versos d'Elýtis.

    Per cert, i parlant de coses més quotidianes, quina mania tenien, amb el fred que feia, de fer-nos anar a la canalla amb les cames nues!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, si sabessis els malsons que he tingut per culpa de l'escurçament de la roba...!

      Segurament és el que dius, la necessitat d'omplir un buit. Però un buit que ens l'han fet nostre a base de narrar-lo a través del relat oral. Som també el passat dels nostres pares i dels nostres avis i revesavis.

      Elimina
  5. segurament d'aqui quaranta anys a les generacions posteriors els hi passarà el mateix amb nosaltres i l'última generació que no tenia mòbil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Aris. Però la meva generació ha participat també de tots els avenços del segle XX. Hauran d'esperar que ens morim tots.

      Elimina
  6. Ara els tapaboques són sintètics i s'anomenen Buff i les botes de Can Segarra cal anar a buscar-les al Decathlon.
    Fixa't tu quin progrés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Girbén: res nou sota el sol. Tot igual, però de menys qualitat.

      Elimina
  7. Enric:
    Dius que parlar de coses d'anys enrere "Segurament molta gent pensarà que és un record ranci". No ho crec. D'un temps a aquesta part hi ha més llibres que mai sobre el passat a Barcelona. Es venen com bolets perquè a la gent els fascina.
    Volem llegir-ne un, aviat, escrit per Enric Hernández March.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc ho crec, Miquel.

      Pel que fa al llibre, potser hi hagi novetats dintre unes poques setmanes.

      Elimina
  8. Estan passant mervelles a can Bogarde!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si és veritat, bogardians, perquè algú hauria de començar a fer punta al llapis!

      Elimina
  9. La Barcelona de la meva infantesa és gairebé inexistent. Vam anar a viure fora de Barcelona i només hi baixàvem per anar a casa l'àvia. Era una entusiasta de les decoracions de can Jorba i de les d'El Corte Inglés. Va ser la primera vegada que tinc consciència que els meus gustos no coincidien amb els ímputs que se'm donaven des de casa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deixa de ser curiós, Galderich, perquè la teva relació amb Barcelona deu ser ben diferent. Segurament l'impacte de la teva infantesa deu ser més gran perquè no ho vivies des de dins, oi?

      Elimina
  10. Enric, m'has donat una idea!!

    :)


    PS: El teu bloc és com Barcelona, no te l'acabes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho faràs saber, Jordi. I si vols col·laboració...

      La llàstima dels blocs és que no sé mai com organitzar-ho perquè no s'acabi perdent la informació quan n'hi ha molta, com ara.

      Elimina
  11. Ampliaré el bloc a les memòries... que normalment tenen molta teca. I si vols col.laborar, només ho has de dir!!

    No m'extranya de no sàpigues com organitzar la informació, això teu és com una enciclopèdia... A mi, però, una mica de desordre m'agrada, quan et visito sempre acabo trobant alguna cosa interessant. Si la informació estigués endreçada de manera més sistemàtica, fins i tot perdria gràcia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et dic que no, Jordi. Quan ho tinguis en marxa si puc dir-hi alguna cosa t'ho faré saber. Crec que una de les gràcies dels blocs és, a més d'aquesta correspondència immediata entre escrit i lector, la de poder interaccionar.

      Elimina
  12. Gràcies Enric!! De moment tinc llibres preparats per un parell de mesos, però tot arribarà! Salut!!

    ResponElimina
  13. Tinc moltes ganes de llegir-lo. He vist molt bones crítiques i, a més, dona la casualitat que tenim amistats comunes, tot i que no ens coneixem personalment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veuràs com t'agradarà molt, Roser! Tot i que descriu una Barcelona que en part no has viscut directament, el coneixement que en tens i la màgia del relat del Marcos t'hi duran com si fossis allà.

      Elimina