dimecres, 20 de març de 2013

Francesc Roca i el cinema: "Como venimos al mundo" (1934)


Una altra de les pel·lícules que va distribuir Francesc Roca (Francisco Roca) a la Barcelona de la dècada de 1930 va ser Como venimos al mundo (1934?) El documental repassava totes les etapes de la vida des que una parella decidia casar-se i tenir descendència, passant per la gestació fins arribar al part.

L’any 1927 ja hi va haver un antecedent: el Teatre Romea i després el Bosque van projectar la pel·lícula Entre la vida i la muerte, un documental de “partos y operaciones quirúrgicas”, com anunciava La Vanguardia, que va gaudir d’un “público ilustradísimo”, amb llotges reservades per a “eminencias científicas”. Estava avalat pels doctors Cardenal, Bonafonte, Bassadas, Cécar [sic; en realitat, César] Torrents i Luis Torrens, i estava prohibida als menors d’edat. Aquí s’acaba tota la informació de què disposem sobre aquesta pel·lícula.

La Vanguardia, 19 d'abril de 1927

El 31 de gener de 1934, també a La Vanguardia, s'anunciava que el dia 1 de febrer s’estrenava Cómo se nace y cómo se muere, una “sensacional película, estrictamente científica”, que mostrava “los más terribles casos de alumbramientos” i “los más terribles casos de muerte”. Era recomanada només a persones capaces de resistir emocions fortes: metges, llevadores o estudiants de medicina. A l'octubre de 1935 la pel·lícula es projectava en el Cine Layetana en la sessió matinal del diumenge.

La Vanguardia, 31 de gener de 1934

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1935

Un dels cartells recalcava que l’obra no era apta per a persones incultes i anunciava “males de mujer” i “los dolores del mundo” il·lustrant-ho amb la figura nua d’una dona que sembla rebre sobre el seu cos el càstig pel paradís perdut. Un altre cartell, molt més apocalíptic, anuncia la projecció de la pel·lícula en el Teatro Principal, representant una dona, també nua, clavada a la creu sota el lema “dio la vida por su hijo”, mentre una serp, un cocodril i les parques posen setge a la vida de la dona. Tampoc tenim més notícies d’aquest documental.



Malgrat aquesta manca d’informació, és evident que el tema tenia un públic. Si amb el Museu Anatòmic de Francesc Roca i el documental Los averiados la ciència mèdica abandonava els temples acadèmics i sortia al carrer posant com esquer les malalties venèries convertides en espectacle i atracció (no oblidem la correlació: malaltia, prostitució, sexe, que posava en evidència no el mal sinó la causa), amb Como venimos al mundo sota el caràcter científic de la pel·lícula hi havia l’esperança implícita de la relació sexual en directe i de l’exposició de cossos nus.

Tots els que superem la cinquantena aquesta música ens sona, oi? L’any 1968 en el cinema Studio Atenas del carrer Balmes de Barcelona s’estrenava Helga: el milagro de la vida (1967), d’Erich F. Bender. Una pel·lícula alemanya d'educació sexual, dirigida al públic adolescent, l’exhibició de la qual es va convertir a Espanya en un fenomen sociològic. Relegat a les sales d'art i assaig i no tolerat per menors, va despertar un inevitable reacció morbosa en un públic àvid d’emocions. El documental no tenia la menor càrrega eròtica, però això era molt relatiu perquè si a principis del segle XX els homes miraven les dones pujar al tramvia per veure els turmells, als anys 60 qualsevol exhibició epidèrmica era motiu d’excitació fos quina fos la temàtica. La qüestió és que als cinemes que es va projectar Helga les cues eren inacabables i van omplir l’aforament diàriament. L’expectació era tan gran i s’esperaven emocions tan fortes que es va muntar un servei mèdic per atendre els aprensius que no suportava la visió... d'un part.


Els reprimits ciutadans catalans i espanyols dels 60 després de dues dècades de dictadura nacionalcatòlica hi van posar imaginació i ganes, però fins i tot un diari “progressista” com Tele/eXprés, el 21 de desembre de 1968 acceptava per imperatiu econòmic un cartell publicitari que deia: "Helga, de la vida íntima de una mujer joven.La educación sexual en Eastmancolor. La concepción, la fecundación, el nacimiento, los problemas sexuales”. Tot sigui dit, en defensa de l’infantilisme hispànic, que als Estats Units la pel·lícula va ser qualificada com a pseudoporno (1). Jordi Artigas ens explica de forma extensa i detallada l’exhibició i la recepció d’Helga als nostres cinemes a l’article “El fenomen Helga, publicat per Núvol (2).


Tornant a Como venimos al mundo, no tenim documentat ni la producció ni la direcció de la pel·lícula. Només disposem del cartell de la projecció a Barcelona i un altre en el Teatre Olympia de la Bisbal (del Penedès, de l’Empordà?). No tenim cap notícia ni cap referència d’àmbit espanyol. Hem de recórrer a Silvia N. Roitenburd, que a “Entre Córdoba y la Nación: Una identidad excluyente para el control de las transgresiones” ens diu:

“Una pésima película parece haber sido ‘Cómo [sic] venimos al mundo’, acerca de cuyo contenido pocos datos se ofrecen. Uno basta para incluirla en la categoría de ‘producción tendenciosa y pornogràfica que muestra la decadencia de las costumbres y su enervamiento: presenta escenas en un hospital”. (3)

Roitenburd extreu les referències del seu estudi de la premsa de la ciutat argentina de Córboba, concretament del diari catòlic Los Principios. Como venimos al mundo va ser estrenada a Buenos Aires a finals dels anys 40 en un cinema del desaparegut Parque Retiro. Si trobar un testimoni espanyol viu d’aquella estrena és gairebé impossible, trobar-ne un d’argentí era probable. A través del poeta Rubén Derlis ens hem pogut posar en contacte amb el seu amic i també escriptor Otto Carlos Miller, que en una article en què parlava de la història del Parque Japonés, després anomenat Parque Retiro (1939-1961), de Buenos Aires, descriu les atraccions, els circs i les barraques de fira amb fenòmens i personatges extravagants que poblaven aquell parc; parla de la vida nocturna, de conductes sexuals, de teatres, cinemes i espectacles diversos que poblaven aquella zona. I esmenta que va veure Como venimos al mundo. Gràcies a ell tenim l’argument de la pel·lícula, i ens ho explica amb ironia:

Como venimos al mundo se trataba de una película ingenuamente educativa donde se explicaba narrativamente la naturaleza del amor y la familia.
Comenzaba con el inicio del vínculo de una pareja adulta, dándose la mano al presentarse. Posteriormente se los veía paseando por una ciudad hasta que –siempre de acuerdo con la explicación del narrador– decidían ‘comprometerse’. Entonces el hombre obsequiaba a la mujer, colocándole un anillo, mientras él repetía la operación en su dedo. A los pocos minutos la pareja de comprometidos salía de un Registro Civil e inmediatamente de una iglesia. A esta altura, el film llevaba unos quince minutos y la impaciencia del público se manifestaba en comentarios y bostezos. Pero la expectativa lograba una pausa ante la promesa del film. Apenas salían de la iglesia se dirigían a un hotel. Entraban con cara de felices mientras el relator seguía: ‘y ahora ya están casados y podrán disfrutar del placer que da el amor…’ La pareja entraba en un cuarto y de inmediato se enfocaba la puerta que mostraba un cartel con la inscripción: ‘No molestar, recién casados’. Algunas personas del público, por supuesto únicamente masculino, comenzaban a proferir exclamaciones ansiosas de erotismo desenfrenado. De golpe la puerta de la habitación se abría apareciendo la misma mujer, recién casada pero sonriente y exhibiendo un avanzado embarazo de varios meses, del brazo de su marido irradiante de felicidad. Segundos después, la mujer embarazada aparecía alternativamente fregando un piso o levantando un bulto pesado.
La misma voz en off que relataba la película desde su comienzo, con un vals oficiante de música de fondo, hablaba a la mujer embarazada con autoritario reproche advirtiendo sobre el peligro que implica hacer tareas pesadas. La embarazada dejaba las tareas y mirando a cámara escuchaba la voz: ‘Cuando esté por ser madre no lave pisos ni haga tareas pesadas...’ Luego repetía los mismos consejos pero respecto de las comidas. La imagen mostraba unos grotescos platos con lechón condimentado a la vista de la embarazada. ‘No coma comidas pesadas... La futura madre debe comer bien y siempre comidas sanas...’
Minutos después llegaba la escena más audaz, que consistía en unos confusos planos visuales de una mujer gimiendo de dolor al parir y la clásica imagen de un recién nacido llorando sostenido por las manos de una partera. Y allí terminaba la película ‘pornográfica’. Hay quienes aseguran que ciertos días, previa circulación del rumor entre los iniciados del Parque Retiro, se exhibían ‘cortos’ con desnudos femeninos totales y hasta una escena erótica en pareja, de pocos minutos de duración.” (4)

Com podem veure, l’argument no difereix gaire d’Helga, i eren més les expectatives del públic que la realitat. La qualificació moral, com hem vist en la citació de Roitenburd, no és tant per les imatges com pel fet de mostrar processos que pertanyem a la intimitat personal o professional (mèdica). En aquest sentit la titllaven de pornogràfica.

Però també és cert, com hem esmentat abans, que les expectatives estaven motivades pels empresaris i exhibidors de les pel·lícules. Per veure fins a quin punt la intenció no era científica sinó purament comercial, recorrem al periodista cubà Eduardo Labrada, que comenta, de manera molt divertida, que la pel·lícula Cómo se nace, cómo se muere, estrenada el 1937 amb Fulgencio Batista ja en el poder, va ser anunciada amb un títol diferent: La mujer desnuda en la calle.

“A principios de octubre de 1937, la empresa propietaria del teatro Guerrero, comenzó a anunciar la exhibición, para el 26 del propio mes, de una película titulada La mujer desnuda en la calle. Decían los carteles profusamente distribuidos e intencionados por los periódicos de la ciudad: ‘Vea y admire el más fabuloso espectáculo de todos los tiempos. Maravillosas mujeres duchas en el arte de amar protagonizando la película que causo conmoción en Hollywood. Muñecas de carne y hueso actuando para usted. Pasión, romance, atrevidas escenas donde el arte se conjuga con la realidad’. […]

La pel·lícula, de caràcter científic i divulgatiu com hem dit abans, evidentment no va respondre a les expectatives creades per la manipulació propagandística, que també es va produir a Barcelona.

“Bueno, pues el 26, lleno completo. A las 2.30 de la tarde no cabía un alfiler en la sala cinematográfica, y ni decir de los cientos de personas que se quedaron en la calle inundando prácticamente toda la Plaza de La Merced por no poder entrar en la primera tanda. Se mandó a buscar a una pareja del Tercio Táctico para que a plan de machete organizara la fila de entrada. A las 3 en punto comenzó la función, pero he aquí que quince minutos después el público que estaba en el interior de la sala pretendió darle candela al cine y linchar al proyeccionista y a un chino que tenia allí un kiosco para la venta de pudines. La policía entró y desalojo a palos el lugar arremetiendo para dispersar el tumulto con la ayuda del Ejército custodiando por muchas horas más el edificio.” (5)

Val la pena llegir la resta de l’article d’Eduardo Labrada. Ens quedem, però, amb les ganes de saber quina va ser la recepció i la reacció del públic barceloní. No hem tingut la sort que sí vam tenir amb Los averiados. Segueix, doncs, el misteri que envolta bona part dels espectacles pseudocientífics de Francesc Roca: el Museu Anatòmic i els documentals, tant els que va distribuir ell com d’altres que van circular per Barcelona durant els anys 30. No tenim material gràfic ni referències tècniques, ni sabem què se n’ha fet de les pel·lícules. Però continuarem excavant amb la perseverança de l’arqueòleg i un dia trobarem Troia.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Francesc Roca i el cinema: "Como venimos al mundo" (1934)" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*
Notes:

(1) Dalmau Parés, Rafael. Los pecados del cine. Barcelona: Robinbook, 2009, p. 50.

(2) Artigas, Jordi. “El fenomen Helga” [bloc], Núvol, 11 de juny de 2012 <http://www.nuvol.com/noticies/el-fenomen-helga>.

(3) Roitenburd, Silvia N. “Entre Córdoba y la Nación: Una identidad excluyente para el control de las transgresiones”, dins Ossana, Edgardo; Pinkasz, Daniel; Roitenburd, Silvia N.; Puiggrós, Adriana (dir.). Historia de la educación en la Argentina La educación en las provincias: 1945-1985, Buenos Aires: Galerna, 1997, vol. VII, p. 94-95, nota 28.

(4) El contacte amb Otto Carlos Miller ha estat per correu i les dades de la pel·lícula han sortit de la conversa particular i de l’article “El Parque Retiro o nuevo Parque Japonés”, publicat a Buenos-Ayres, de Rubén Darlis, el 22 de febrer de 2012.

(5) Labrada, Eduardo. “La mujer desnuda en la calle”, Panorama, octubre de 2010.

16 comentaris :

  1. Ostras, cuando he empezado a leer me ha venido a la mente Helga y como no, luego haces referencia a ella.
    Yo recuerdo las largas colas que había en el cine de Bilbao donde fuí a verla y qué aburrida me pareció. Creo que los padres hacían como que no se enteraban de que la íbamos a ver (de estrangis) para así evitar explicarnos algo que ni ellos sabían muy bien cómo era y de hecho, muchos fueron para ver si se enteraban de una vez.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carmenchu, fueron días de gran agitación. Recuerdo perfectamente tanto dentro como fuera del entorno familiar los comentarios de la gente. En casa, que éramos muy raros, nunca se habló del tema, todo se daba por sabido. Y en la escuela, por supuesto, todo lo relacionado con el sexo era pecado: estaban muy preocupados por si perdíamos la vista o se nos secaba la columna vertebral.

      Elimina
  2. Jo no hi vaig anar però una noia que treballava amb mi i que es va marejar i tot ens la va explicar de pe a pa...

    Una vegada un capellà d'aleshores ens va recomanar un llibre d'educació sexual, Quan l'amor neix, i algun altre, jo me'ls vaig comprar i un dia vaig veure que el meu pare se'ls mirava d'amagat, he, he. Qué tiempos aquellos. Enric, quan tinguis tots els materials ens hauràs de fer una xerrada llarga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, a nosaltres no ens van parlar mai de sexe; mai. I com que a casa no érem de capellans, ni d'agrupaments escoltes ni esplais, no vaig viure cap entorn propici a aquest apropament. Com li deia a la Pombolita, a casa tot es donava per sabut.

      Doncs m'agradaria poder fer aquesta xerrada quan tot estigui més embastat. Ja en parlarem.

      Elimina
  3. recordo la meva mare dient que Helga era pornogràfic i que hi havia gent que anava al cinema amb dobles intencions. Quins temps!

    Per cert que el bogardisme d'ha tornat a situar en primera línia de foc...

    àngel

    ResponElimina
    Respostes
    1. És realment curiós, Àngel, que elàstic és el concepte de pornogràfic. Cert, quins temps ens va tocar viure!

      Elimina
  4. Jo era molt petita quan es va estrenar "Helga", però he llegit algun cop el rebombori que va suposar i la decepció posterior dels que l'anaven a veure.

    L'estratègia és sempre la mateixa, tant se val si el producte és dels anys 30, dels 60 o actual: es genera la màxima expectativa amb l'afany de fer negoci, i després, tothom assegura que no n'hi havia per tant.

    De tota manera, està molt bé que continuïs investigant sobre la producció semioculta del Francesc Roca perquè tot això forma part de la nostra història recent.
    Tant de bo trobis més material i el segueixis compartint amb els teus lectors!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ens salva ningú de la manipulació, Sícoris!

      I el cas Roca és un més d'aquests móns que s'ha fet tot el possible per fer-los desaparèixer. Entre el noucentisme i la guerra hi ha un forat cultural que no té fons.

      Elimina
  5. No sé quan va arribar Helga a Sabadell, però crec que devia ser al voltant de 1970 o 1971. Ho feien a un cinema (Studio 7) al costat de casa i que m'agafava de camí a l'escola. Jugava a handbol i el nostre entrenador era un capellà. Devia 13 o 14 anys. I va ser aquest entrenador el que ens va portar a tot l'equip a veure la pel·lícula, tota una experiència per nosaltres que en aquell tema estàvem a les beceroles.
    Per cert Júlia, els meus pares també em van comprar el llibre "Quan l'amor neix" degut a les meves insistents preguntes sense respostes del tot convincents. Crec que també va ser una recomanació d'algun capellà. No fa massa temps encara el vaig veure per casa de la meva mare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ricard, és ben curiós el paper que jugaven els capellans en alguns entorns. Com li deia a Júlia, jo no vaig viure mai aquest entorn pedagògic de l'Església, només la repressió escolar (escola pública).

      Això sí, tots hem fet mans i mànigues per instruir-nos...

      Elimina
  6. Increible, crec que es l'antecendent d'un cinema de documental i provocador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, però provocador des de fora perqueè el misatge era un però s'incitava la gent (els homes) amb un fals contingut. A Cuba van estar a punt de calar foc al cinema!

      Elimina
  7. Ostres, molt fort això de "Sesión solo para hombres" com els anuncis de Soberano.
    Això si: un post molt interessant. Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha...! Sí, Miquel, això indica quina era la intenció dels anunciants: provocar la imaginció masculina. Si et mires la sèrie sencera de l'eteiqueta "Museu Roca", al·lucinaràs.

      Elimina
  8. Una altra vegada cal felicitar-te per la teva impagable tasca d'arqueòleg dels diaris. Un apunt impecable i que com diu la Júlia hauria de culminar en una bona xerrada o publicació. No te n'oblidis de les estrenes de pel·lícules nudistes de l'època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, si et refereixes a pel·lícules nudistes dels anys 30, se m'escapa de les mans. D'aquest tema en deus tenir més coneixements tu que jo. De moment m'estic centrant només en l'entorn d'en Francesc Roca. De tota manera, si tens informació, millor bibliografia, de pel·lícules comercials (el porno no el toco :) d'aquesta temàtica a Barcelona, durant la República, t'ho agrairé.

      Elimina