Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 1 de març del 2013

Paradisos artificials

Aldrin a la Lluna el 20 de juliol de 1969


El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita al voltant de la Terra el primer enginy de fabricació humana, l'Spútnik, que en rus vol dir "satèl·lit". Començava, en plena Guerra Freda, la cursa espacial, la competició que van establir els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.

Els nord-americans van rebre aquest llançament com una amenaça a la seva superioritat militar i dels sistemes de comunicacions i van accelerar el seu programa espacial. El 3 de novembre de 1957 la Unió Soviètica llançava un segon satèl·lit, l'Spútnik 2, amb el primer ésser viu a bord, la gossa Laika, que va morir entre cinc i set hores després del llançament. La causa no va ser revelada fins el 2002, i es creu que va ser, probablement, una combinació de l'estrès sofert i del sobreescalfament ocasionat, suposadament, per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau.


La gossa Laika durant els preparatius del llançament de l'Spútnik 2


El 6 de desembre, la Naval Research Laboratory (NRL) americana fracassava en l'intent de posar en òrbita el Vanguard TV3 mentre la televisió ho retransmetia i s'enfonsava l'orgull dels nord-americans. El 31 de gener de 1958, però, l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA), l'agència espacial anterior a la creació de la NASA, va llançar amb èxit l'Explorer 1, al qual van seguir, el 17 de març, el Vanguard 1, que és el satèl·lit artificial més antic encara en òrbita, ja que els Sputnik 1 i 2, i Explorer 1, van ser desorbitats.


Valentina Tereixkova


El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. Pel camí, la Unió Soviètica s'avançava un cop més als americans amb el primer viatge espacial amb humans quan el 12 d'abril de 1961 la nau Vostok 1 duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin a fer una òrbita al voltant de la Terra, i el 16 de juny de 1963, Valentina Tereixkova (6 de març de 1937), a bord de la Vostok 6, es convertia en la primera dona a l'espai. Però el cop d'efecte dels Estat Units arribaria quan el 20 de juliol de 1969 l'Apollo 11 va ser l'encarregat de dur Neil Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna.




L'Spútnik obria les portes a la dècada de 1960, i mentre a l'espai soviètics i americans jugaven a veure qui la tenia més gran, a la Terra una nova joventut ressorgia de les cendres de la Segona Guerra Mundial i de les seqüeles de Corea i Vietnam: Woodstock, Illa de Wight, París, Berkeley, Praga i Mèxic acollien revoltes algunes d'elles amb respostes sagnants per part dels estats. Beats, hippies, música, droga, revolució, platges de sorra blanca, platges sota les llambordes i paradisos artificials es presentaven com a alternatives a la societat de consum explorant altres "universos". La NASA se sumava a la festa, com anuncia el cartell. I la Unió Soviètica els responia amb els seus herois socialistes. Dues estètiques per a una dècada que es venia com a optimista mentre els dos grans enemics s'enfrontaven en el pati del veí.


Glòria al poble soviètic, pioners de l'espai!

17 comentaris :

  1. Com no s'havien de sumar! van crear escola, i una influència brutal al disseny. Com aquelles teles en forma de casc d'astronauta, vestits de l'espai i la meva luminària favorita:
    http://www.artemide.com/prodotti/scheda-prodotto.action?idProdotto=395495

    Realment optimista entre tanta guerra freda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què maca és aquesta estètica, kalamar! Saps que hi ha una botiga a prop de la plaça del Rei amb llums i altres estris d'aquesta època?

      Elimina
  2. Les úniques revistes que el meu pare conservava foren les del reportatge de l'arribada de l'Home a la Lluna de la Gaceta Ilustrada. Quan algú només conserva això és que l'espit emocional és molt fort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'estranya, Galderich. Era un abans i un després en allò que nosaltres enteníem per ciència. La ficció es feia realitat i s'obria un espai (mai millor dit) de possibilitats infinites.

      Elimina
  3. Para mí, los 60 fueron una década preciosa; sobre todo en la segunda mitad, la de mi adolescencia vivida a caballo entre Nueva York y San Juan de Puerto Rico.
    Imposible no recordar el estreno de la película del festival de Woodstock, en un cine de Santurce, Puerto Rico. Las chicas en la sala quitándose blusas, camisetas y sujetadores, las que lo llevaban, y bailando en las butacas. Entre ellas, Colleen, una gringuita preciosa, mi novia de entonces, y Marisol, una guapísima trigueñita puertorriqueña con la que me pondría yo de novio, que se decía antaño, cuando Colleen y yo rompimos.
    Qué tiempos, caramba.
    También recuerdo que los independentistas puertorriqueños, por aquello del rechazo a los USA, no decían astronautas, sino cosmonautas, así, en plan rusificado.
    ¡Qué grato es visitar estas páginas tuyas, Enric!
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, igual de grato es leerte a ti con comentarios como este. A mí me llenan de vida historias como la tuya que permiten captar las emociones no solo desde otra voz sino desde otros lugares, como pasa con la literatura. Aquí te conviertes en personaje y amplificas lo que solo era un pequeño apunte casi a pie de página de este bloc.

      Elimina
  4. ja ja si que es veritat, la Nasa, en plan franquin, bon rotllo i els russos totalment futuristes enclats als anys 30. Molt bona observació

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris. De fet, dues maneres d'adoctrinar les masses.

      Elimina
  5. He recordat una frase de l'Enric Casasses: "els paradisos artificials solen conduir a inferns naturals".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt clarivident, el Casasses. Jo, però, no defujo tots els infern naturals, Lluís.

      Elimina
    2. Jo tampoc no els defujo: els que he transitat m'han permès aprendre coses, seria ben absurd negar-ho.
      I per cert, celebro amb tu que el Moreno-Ruiz aparegui ara pels nostres blogs...!

      Elimina
  6. Les nits dels dijous al canal discovery fan una sèrie sobre la NASA per a sucar-hi pa. El darrer capítol sobre el programa Géminis era una epopeia de l'optimisme, amb aquells xicotots tan audaços, per no dir inconscients. Perquè s'ha de tenir poc seny per a enfilar-se a un d'aquells coets Titan II; de fet eren míssils balístics als que havien canviat l'ogiva nuclear per una càpsula. El que no s'explica és com aquells astronautes anaven atiborrats d'anfetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Girbén; vistos ara, aquells coets semblen de nyigui-nyogui (no vull ni pensar com serien els soviètics!). I no deixa de ser divertit pensar que feien un "viatge" a l'espai "flipats".

      Elimina
  7. Cal que cataloguem les èpoques per dècades?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Josep, no cal. Només m'ho he fet venir ve. Els esdeveniments de què parlo són totes dels anys 60.

      Elimina
  8. Gairebé sí, com diu el Josep, hem de classificar ja les èpoques per dècades, tot va tan ràpid com els coets, i les dècades com els jets passen volant. Però això de provar entrar als paradisos artificials per acabar en els inferns naturals , no sé. Jo no he conegut ni els primers ni he visitat els segons fora de les incursions literàries, no m’interessen com experiència pròpia, només com experiència aliena.
    “También recuerdo que los independentistas puertorriqueños, por aquello del rechazo a los USA, no decían astronautas, sino cosmonautas, así, en plan rusificado.”
    En fi, aquesta també és una epopeia interminable on també s’acumulen esperances que mai arribaran a port ni a la Lluna de la cantonada. En el blog que t’he enllaçat en l’altre comentari, el Daniel Marin va fent la historia de la muntanya de projectes que no van passar de projectes i que romanen perduts en les prestatgeries d’arxius polsosos, gairebé igual que tots els paradisos artificials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només exercia de notari. Tampoc m'han interessat mai els paradisos artificials com a experiència pròpia perquè va contra la meva manera d'entendre el món i la realitat. Però sí que m'interessen els inferns naturals, els meus; els desitjos, les obsessions, les pulsions; tot allò que reprimim per la voluntat de ser humans.
      Em miro l'enllaç, Xavier.

      Elimina