Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 29 de març del 2013

Un Divendres Sant de 1960 a l'Escullera

Imatge de l'Escullera (1933), lloc d'oci popular fins que
va ser seccionada pel pont Porta d'Europa (2000)
Josep Maria Sagarra (AFB)


Divendres Sant. Una processó baixa pel carrer Cervelló seguint la paret de l’antic hospital de la Santa Creu. Davant del Romea, lloc idoni per teatral, els penitents s’aturen i representen un dels passos de la Passió. A la Rambla, davant de Can Maristany, la gent passeja aliena a la mort de Jesús. Una noia surt del portal de casa seva al carrer Hospital, es posa la mantellina i amb el missal a la mà es dirigeix cap a l’església de Sant Agustí. Les venedores de matraques per “matar jueus” fan sonar la mercaderia a la portalada mentre la jove, dissimulant, se’n va cap al carrer de l’Arc de Sant Agustí on dos nois i una altra noia l’esperen amb un biscúter, disposats a celebrar un pícnic no transsubstanciat a l’Escullera.




A la Catedral, fidels i turistes es congreguen davant del pla de la Seu mentre el Sant Crist de Lepant surt pel pòrtic. Mantellines, rosaris, vestits de negre rigorós, penitents i militars assisteixen a la missa mentre a l’Escullera un pick-up fa sonar el Mustapha de Bob Azzam i un rock 'n' roll. La música i l’alcohol fan l’efecte místic de la salmòdia i les antífones. Les faldilles ballen i mostren el que el dol dels penitents amaga. Maria fuig i Magdalena consuma el sacrifici de la passió entre les roques mentre el capvespre insinua les primeres tenebres dibuixades en el seu rostre. A l’Escullera i a la Catedral ite missa est.


Francis Bernal, protagonista d'Un Viernes Santo (1960)


Magdalena, lluminosa imatge de dolorosa penitent, és retornada a casa mentre els darrers natzarens arrosseguen cadenes i la creu en processó nocturna. Un calfred recorre el seu pit amb el fred de la nit. Una saeta canta a l‘eccehomo que camina cap el Calvari.




Un Viernes Santo (1960) és un curtmetratge de 26’, rodada en pel·lícula de 35mm i en blanc i negre, amb direcció i guió de Joan-Gabriel Tharrats (Girona, 1928- Madrid, 2004). Format a París, Tharrats va exercir d’ajudant de direcció, de producció i de muntatge de moltes realitzacions espanyoles. Després d’estrenar-se amb Un Viernes Santo, un curt de ficció independent, va dirigir documentals com Niño 1900 (1973), Sport 1900 (1974), Cristino de Vera (1974) o Cinematógrafo 1900 (1978-80). Estudiós del cinema mut i especialista en l’obra de Segundo de Chomón, sobre aquest pioner del cinema gira el seu únic llargmetratge: Homenaje a Segundo de Chomón (1979). És autor també de llibres com Los 500 films de Segundo de Chomón (1988), Inolvidable Chomón (1990) o De Atenas a Sidney: el cine y la televisión en los Juegos de verano (2001).





Un Viernes Santo representà una renovació en el gènere. La trama argumental és senzilla: com hem vist, es presenten en paral·lel les celebracions religioses del Divendres Sant i un dia en la vida profana de dues parelles de joves; es posen en paral·lel els rituals, els gestos, la indumentària, la música, la passió, la tristesa, el dol... I tot ho diu, sense paraules, la càmera.

Tharrats, amb actitud crítica, aborda, política a banda, els dos tabús més importants de la dictadura, que pesaven tant sobre la joventut com en la resta de ciutadania: la religió i el sexe. En l'aspecte formal, cerca un nou llenguatge que es percep en el tractament de les imatges, la composició, la il·luminació i el muntatge. Un Viernes Santo no va ser només una obra de denúncia neorealista tardana, sinó un film de xoc, polèmic i controvertit (com ho van ser realitzadors de l'época com Enric Ripoll-Freixes, Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, José María Nunes, Pere Portabella o Llorenç Soler), que va ser qualificat d'avantguardista tant en sentit estètic i artístic, com de forma pejorativa, com es feia servir sovint el terme “modern” en aquest país en què durant segles s'ha lligat la modernitat com a concepte que ataca la tradició i els valors ancestrals.

33 comentaris :

  1. Cada vegada es difumina més dia de divendres sant, un dia que continua haven-t'hi gent de genolls encara que no en oració, però amb àvida devoció i ofrena. El tabú ha estat derrotat, per sort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Joan, però ahir vaig veure la processó de la Catedral de Barcelona amb penitents, descalssos, amb cadenes i portant una creu!

      Elimina
  2. Havia vist aquest excel·lent curtmetratge, crec recordar que a BTV, anys enrere i em va sorprendre pel tractament valent que feia dels dos temes barrejant-los, força agosarat tenint en compte l'any en que fou rodat. Per cert, de la senyoreta Francis Bernal, em sabem quelcom més?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, de la Bernal no en sé absolutament res. Desapareguda del mapa. Cap referència enlloc.

      Elimina
  3. Un curt molt agosarat per l'època, que plasma molt bé l'ambient gris d'un país atrapat entre la dictadura, el pensament únic i la representació folclòrica, contraposant-hi una tímida renovació de costums (per a aquells temps, una opció absolutament pecaminosa).

    Els plans alterns ens remeten a la dicotomia eros/tànatos, formant però, una unitat de conjunt molt ben aconseguida: les pedres mortes de la catedral i la vivesa de les oles estavellant-se contra l'escollera, els peus nus dels penitents i els de la noia que balla, la saeta i el rock, el públic assistent a la passió de Crist i el públic que contempla l'escena sensual dels quatre nois (que si no vaig malfixada, mengen entrepans de pernil en divendres sant!)

    Un document fantàstic i que no coneixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris, tota l'estona juga amb contraposicions de tot tipus. Formalment està molt bé, malgrat les deficiències tècniques.

      I argumentalment és força ambigu. La càrrega de culpa del final és terrorífica.

      L'entrepa és de pernil. Fixa't en la cara que posa la noia que no gosa menjar-se'l.

      Elimina
  4. Si és pernil....greu pecat (mortal segurament) contra l'obligada abstinència a guardar un Divendres Sant !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre el pernil, l'alcohol, la música i el sexe té l'entrada a l'infern assegurada. Però al final es redimeix.

      Elimina
  5. Òndia, crec haver-lo vist també en alguna ocasió, gràcies per recuperar-lo.

    ResponElimina
  6. Ivan Tubau, tot un personatge polifacètic i polèmic però hem d'admetre que era a tot arreu.

    ResponElimina
  7. L'únic inversemblant és que et deixessin posar música en divendres sant a l'escullera el 1960

    ResponElimina
    Respostes
    1. La música, Júlia, està afegida després. L'any 1960 no podien encara sincronitzar imatges i so.

      I l'Ivan Tubau no sé com s'ho feia però és veritat, estava arreu.

      Elimina
  8. Excel·lent document d'una època. Excel·lent metàfora. Gràcies, Enric, per fer-ho conèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Però hi ha coses que no canvien. Ahir, a la processó de la Catedral la processó de la Catedral de Barcelona hi havia penitents, descalssos, amb cadenes i portant una creu!

      Elimina
    2. *descalços

      Elimina
  9. I jo, i les meves companyes, que estavem entusiasmades de portar el "pendón" i les borles... I ara tan descreguda, encara que això de què al Papa li agradi Piazzola m'obra una escletxa a l'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. María-Cruz, teníem poc on triar i qualsevol activitat era millor que res. A banda, estàvem imbuïts d'una moral que tampoc podíem comparar amb res.

      Donat el poder que té, a veure si Piazzola el beneeix i fa canvis de veritat!

      Elimina
  10. Sí,però ho deia pel fet que era possible que si posaves música en un lloc així en divendres sant venia un urbano i et feia callar, en aquella època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això sí. Potser no es passejaven per l'Escullera.

      Elimina
  11. No por mucho Piazzolar...

    ResponElimina
  12. Per fi avui l'he acabat de veure, m'ha semblat excel·l3nt, tot un repte de l'època, devia estar guardat a cal y canto.
    Quins records, les esculleres. El final és molt redemptor, està perdonada, Déu és misericordiós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, a mi el final és el que més m'agrada. Creus que és greu? :)

      Havies anat a pescar crancs a l'Escullera?

      Elimina
  13. Senzillament fantàstic !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Javier, fantàstic i no és ciència-ficció!

      Elimina
  14. te que veure aquest Tharrats amb l'escultor?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, són germans.

      Elimina
    2. jo coneixo als nets, un es dibuixant i l'altre escriptor i pianista

      Elimina
  15. I que no em trec del damunt la sensació d'haver avançat ben poc! Tot plegat ens hauria de semblar infinitament més llunyà i, malauradament, la grisor i les processons se'ns tornen a menjar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, massa anys d'obscurantisme; molta ronya de segles.

      Elimina
  16. Curiós curtmetratge però que podria haver passat avui en altres temes, no necessàriament religiosos.

    El món es divideix entre els qui segueixen una manera de fer majoritària i uns quants que intenten fer la viu-viu al marge de la majoria...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Galderich. Potser afegiria que tota forma de ruptura sorgeix de la insatisfacció que comporta viure en una societat que accepta de forma acrítica l'ortodòxia.

      Elimina
  17. Molt bon reportatge d'aquella epoca.

    ResponElimina