dijous, 25 d’abril de 2013

Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Barcelona 1960


Una de les gran exposicions que sobre Barcelona s’han fet a la ciutat és, sense cap mena de dubtes, la que entre abril i agost de 1995 es va celebrar al CCCB: “Retrat de Barcelona”, que va ser comissariada per Albert Garcia Espuche i Teresa Navas. Una mostra i una anàlisi exhaustives de la imatge de la ciutat de Barcelona des de les primeres referències de mitjan segle XVI fins a l´actualitat.

Va ser una gran oportunitat de veure Barcelona, amb abundant material gràfic i videogràfic, des dels seus propis ulls: els ulls dels seus promotors (socials i polítics), és a dir, la Barcelona que es ven; però també la Barcelona que entre tots hem construït: en el deixar fer, en la complaença, hi ha molt de complicitat. Mentre Barcelona va ser tancada dins muralles (fins mitjan segle XIX) la imatge de Barcelona era la dels vells secrets amagats intramurs, de manera que, en paraules de Josep Ramoneda, la ciutat “és un rostre que insinua però res no concreta” (1). Però des del moment que Barcelona s’expandeix per l’Eixample, la pròpia burgesia que el construeix i l’habita (amb les reticències pròpies d’aquells burgesos barcelonins, sempre molt tancats en ells mateixos) fa un dibuix de la ciutat que vol. Després, el creixement i la immigració (polígons d'habitatges, barraques...) s’encarreguen de donar-li un rostre més "humà" que, a força d’amagar-lo, potenciarà altres rostres més publicitables.

Tots som artífexs i hereus alhora de la Barcelona de “ferias y congresos”, de la Barcelona "la botiga més gran del món" que avança a cop d’exposicions: la Universal de 1888, la Internacional de 1929, les fires de mostres, de turisme, d’automòbils... de la telefonia mòbil fins l’smart city actual, passant per la ciutat olímpica.

I tot això té un preu. Un preu que es veu perfectament dibuixat en el retrat que hem fet de Barcelona per vendre-la. Retrats diferents segons el poder que l’ha governat, és clar. Però no només: els agents són múltiples i generen imatges del tipus: la que més apreciem de nosaltres mateixos; la que nostra el millor perfil possible; la que vol ser autèntica, mostrant-nos tal com som; la que barreja, astutament, el millor i el pitjor. És a dir, la històrica, la internacional, la mediterrània, la multicultural.

El resultat final, però, és sempre artificiós. Tot és tan reduccionista que cap barceloní s’hi sent identificat i ens resulta estrany qui ve a fer negocis, qui s’empassa tota la ruta del modernisme, qui va amb barret mexicà com qui menja pa amb tomàquet amb sangria. De fet, som nosaltres qui ens sentim estrany enmig de tota aquesta gent que van amb pas decidit a fer el que cal fer, amb la guia a la mà i la samarreta del Barça.


Fira de Mostres (1962)


Però malgrat aquesta estranyesa, les complicitats buscades en el retrat de Barcelona ha acabat conformant part del nostra imaginari barceloní: som, malgrat l’esclat modernista, noucentistes; som la ciutat de “ferias y congresos” explotada pel Franquisme; som la ciutat acomplexada que viu eternament dels “millors jocs olímpics; som la ciutat que es ven a les botigues de souvenirs i a les terrasses dels bars.

Amb el seu recorregut històric, “Retrat de Barcelona” ens posava davant dels ulls, a través dels materials seleccionats, el mirall que ens permetia veure’ns amb els ulls del visitant però amb la sensibilitat de l’indígena.

De la mostra de l’any 1995 al CCCB he seleccionat dos vídeos de dues etapes ideològiques diferents del Franquisme: Barcelona y la sardana (1955), de Christian Anwander, i Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970), de José Luis Font, tots dos reportatges realitzats per a NoDo. Aquest darrer ens ve de la mà de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’Antropologia Religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, i autor del bloc El cor de les aparences, que ha rebut els documents de l’Àngela Martínez, encarregada d’audiovisuals del CCCB.

També de 1970 és la pel·lícula de NoDo, Barcelona, d'Eugenio Pena, un documental turístic que mostra una Barcelona moderna que no fuig dels tòpics  artístics i elitistes associats a l'alta burgesia o a la burgesia emergent, però en cap moment es veu la Barcelona real. 

A aquests tres documentals hi afegim M’agrada Barcelona (2003), vídeo de promoció turística de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, dirigit per Xavier Manich, i interpretat per Martina Klein. La idea és comprar els dos primers amb el tercer i, si n’hi ha, veure’n les diferències.

Entremig, ens estalviem tota la publicitat olímpica perquè acceptem que l’eufòria demanava, aleshores, cridar als quatre vents com n’érem de bons i quantes coses teníem a oferir al món.

Suposo que els mals de Barcelona no són diferents dels mals de les grans ciutats de la resta del món. La nostra mirada a l’exterior no serveix perquè faríem servir els mateixos tòpics que circulen per a Barcelona: fora de casa tots som turistes.


Barcelona y la sardana (1955)

Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970)

Barcelona (1970)


M'agrada Barcelona (2003)

*

(1) Ramoneda, Josep. “Pròleg”, dins Arcadi Espada, Sergio Vila-San-Juan, Carles Prats, Jaume Fabre, Francesc Fontbona, Teresa Navas, Josep M. Huertas, José Corredor-Matheos, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, André Corboz, i Jordi Balló. Retrat de Barcelona. Barcelona CCCB – Ajuntament de Barcelona, 1995 [catàleg de l’exposició].


catàleg de l'exposició

18 comentaris :

  1. Bueno, acabo de ver "Después de tantos años" y presiento que esta noche me rondará otra vez.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja, ja...! ¡Qué miedo, Juan!

      Vi "El desencanto" hace muchos años pero todavía no he visto "Después de tantos años", cosa que lamento pero le pondré remedio en breve ahora que me siento empujado a ello gracias a esta conexión emocional tan inesperada.

      Recuerdo "El desencanto" como una película de terror psicológico. Aunque la literatura y la experiencia enseñan, no es fácil imaginarse cómo debe ser vivir en una familia así, que se desmorona lentamente como una figura de barro y donde el secuestro emocional (seguro que Edipo vivió encadena en esa casa durante un tiempo) es la sabia que alimenta y corroe sus raíces.

      Estaré atento a tu bloc por si pides auxilio.

      Elimina
    2. No te preocupes. Habrá segunda parte. "Después de tantos años" es más demoledora y está peor hecha. Como es normal, Felicidad Blanc no está presente en la película y eso le quita encanto. Aunque, bueno, reconozco que esa es una opinión en extremo subjetiva, porque si uno se enamora de un fantasma, pues no va a hablar mal de él, ¿no?

      Elimina
    3. Juan, ¿cómo vamos a hablar mal de los fantasmas que vamos a llevar a cuestas el resto de nuestra vida? Suerte que la imaginaciónes libre... todavía!

      Elimina
  2. No sé si per voluntat o per descuit, en el teu llistat d'efemèrides firals hi manca el Ferum, perdó: el Fòrum;
    tot un epítom del destí d'aquesta evolució.
    I quina sort que les façanes envidriades d'espills amaguin tan bé el buit interior de les torres! Escenografia més que ciutat, espectacle més que diàleg... No en va un dels sentits de "fòrum", el teatral, és el d'aquella part de l'escenari oposada a la boca; aquella pared negra del fons, fosca com la gola del llop, davant la qual ressalta la realitat virtual dels distints ciclorames. I com ciclorames es succeeixen al Fòrum, cada temporada primaveral, els camps de concentració de la Feria de Abril i del PrimaveraSound. Més tard, a la tardor, serà l'hora del circ, del Circ du Soleil. Tanta Alegria no admet discussió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Desolador, Girbén!

      No he mencionat el Fòrum per no estendre'm, però amb el teu retrat queda la imatge per a l'eternitat.

      Elimina
  3. Abans btv passava moltes filmacions del fons de l'ajuntament i la diputació de Barcelona. Filmacions de festes majors, inauguracions, obres. Moltes eren del temps del Porcioles. no tenien perdua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val la pena revisitar aquestes imatges, Aris, per recordar-nos d'on venim i el grau de complicitat que hi tenim.

      Elimina
  4. Mirant el publi-reportatge amb la Martina Klein... no he pogut evitar pensar cóm hauria estat en mans d'Empar Moliner i els guionistes d'aquell programa que es deia "Herois quotidians". A la Klein l'hauria atropellada un ciclista del bicing, dins l'escultura de Chillida trobaria un guiri begut pixant, o tot sortint del vagó de metró un xori li estiraria el bolso... De tota manera, aquest publi-reportatge tan lluny de la realitat, d'aquí vint o treinta, o més anys, més lluny encara de realitats que ni imaginem, segur que fins i tot tindrà encant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, quan he començat a llegir he fet un esglai pensant que estaves amb la Martina!

      Tens raó, amb el temps els documents acaben prenent un aire literari, de malson narrat que té l'encant de la mirada que l'art és capaç d'impregnar sobre la realitat.

      Elimina
  5. Qualsevol eslògan, per el simple fet de ser-lo, es reduccioniste i resulta bastant complicat implicar-se amb ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Javier. Però vaig més enllà: tots aquests materials són ideològics i estan fets no només amb la idea de vendre una determinada ciutat sinó d'implicar-nos en el missatge.

      Elimina
  6. De diferències, jo no en veig gaires, tret de les lògiques del pas del temps que fan que es posi l'accent en la tradició o el cosmopolitisme, així com en les particularitats estètiques de cada època. En conjunt, totes tres donen una visió idíl·lica de la ciutat perquè no són altra cosa que publicitat. Però al mateix temps, són també documents impagables que ens diuen molt més del que sembla en un principi.

    Com a exercici, trobo que seria divertit fer una rèplica de cadascuna d'elles (intentant de reproduir-ne l'estètica), però justament amb l'objectiu de mostrar-ne la cara oculta, aquella que no es publicita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Sícoris, el resultat d'aquest exercici seria el punt de vista que cadascú té de la ciutat. Un resultat que seria divers, com diversa és la ciutat, i ens allunyaríem dels estereotips. Excepte, és clar, els estereotips que tenen assumits els individus que viuen la ciutat com una cosa predeterminada.

      Elimina
  7. Malauradament el destí de les ciutats quan es promocionen es convertir-se en parcs temàtics, i a Itàlia o a París en saben molt, encara som uns mals aprenents, per aquests verals. Que les atraccions de fira tinguin més o menys qualitat és, fins i tot, secundari. Vaig ser molt antiolímpica, però érem quatre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Júlia. París i Itàlia, a banda que facin propaganda turística, es venen soles: aquesta és la gràcia. París és terrotori literari; Itàlia és l'aparador de les arts. I tant l'una com l'altra, amb un decorat humà de rerefons que les fa també reconeixibles. A Barcelona és el que no hem sabut fer.

      Elimina
  8. Tinc la impressió que degut al poc valor o interès que es té, en general, per les coses genuïnes, per estar excessivament enlluernats en tendències foranes i impossicions polítiques, o per estar insuficientment atrets per reconeixements mes precisos, aquesta ciutat s'ofereix a baix preu, oblidant la dignitat que podria tenir. Massa malmesa, potser, massa cansada, segur, massa llarga la seva història de sotmetiment i d'esclavitud, visible en la destrucció sistemàtica de molts dels seus edificis substituïts per altres totalment aliens a la seva sensibilitat i fesomia, que li trencava, de manera absolutament premeditada, la seva fina harmonia. Darrerament BCN s'integra, sense fisures ni problemes, en el consumisme mes desenfrenat, perdent, esborrant-se-li cada cop mes, els trets de personalitat o identitat pròpia que hauria de tenir. Però té èxit, encara que hauria de vigilar de no acabar morint d'aquest èxit precisament, perquè això és, possiblement, l'única cosa que li queda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Carme. Les ciutats es venen soles en el moment en què són els propis ciutadans que la fan seva. Si canviem botigues centenàries per botigues de suvenirs, en quatre dies se'ns caurà a trossos. Hi ha coses que s'estan fent bé: l'aposta per una ciutat com a centre tecnològic i d'investigació és un encert que funciona. Convertir el port de Barcelona en rècord Guinnes de passatgers de creuers és un absurd.

      Sort en té Barcelona de tenir barris que mantenen part de l'esperit ciutadà, que si no...

      Elimina