dissabte, 20 d’abril de 2013

Enquesta sobre la divisió territorial de Catalunya (1931)

Mapa comarcal: resultat de l'enquesta feta als ajuntaments (1931)
(Font: ICC RM 9028)


Què és el país? Poca cosa més que el tros que pots recórrer amb l’arada de sol a sol, assegurant-te que al vespre tornaràs a ser a casa a dormir. El mot pagès ve del llatí pagensis, “qui viu en el camp”; el mateix terme llatí d’on prové el francès pays, d’on passarà al català després de superar significats com “territori rural”, després “comarca”, d’on pren el sentit de “la nostra terra” com a àmbit social (“vila”, “comarca”; els italians fan servir paese per referir-se a “poble”), fins acabar significant un territori més vast que aplega no només els que planten alls i cebes sinó als que preguen a Déu en una mateixa llengua per demanar una bona collita.

Per al pagès o per al vilatà el món s’ha ordenat sempre ben aviat: el mercat, el metge i l’amo marquen les fronteres del seu món. El senyor i la seva versió kafkiana, l’administració, necessita eines de control més sensibles, més complexes, perquè ha de recaptar impostos i les fronteres s’acaben convertint en una entelèquia que amb l’ajut d’idees i banderes sobrepassen els interessos dels súbdits o converteixen aquestes idees en l’eix central d’aquests interessos.

L’any 1931 es va voler acabar amb el desori històric de la divisió territorial de Catalunya, que des del Decret de Nova Planta havia passat per mans pròpies i alienes desdibuixant un mapa que, posats a reclamar-lo com a sobirà, em pregunto quines són les fronteres que caldria reclamar i si Grècia, per posar l’exemple més llunyà, estaria disposada a cedir-nos els comtats conquerits pels mercenaris almogàvers.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va fer un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1). Però veient el mapa que il·lustra aquest apunt (amplieu-lo i gaudiu de la festa), em pregunto com s’ho van fer per cohesionar el desgavell identitari que en va resultar.

Quan baixem al detall, el sentiment de pertinença a una comunitat es complica, i les relacions personals (algunes llegendàries) i els tòpics etnogràfics superen les realitats geogràfiques i el sentit comú. El sociòleg i l’antropòleg gaudirien amb aquest joc, i la història potser explicaria (amb raons semblants a les que malmeten el veïnatge de Terrassa i Sabadell, però que els uneix com a vallesans) per què l’Hospitalet de Llobregat no se sent lligat a Barcelona i en canvi Tiana sí.

El que ve a continuació és un resum de la divisió territorial de Catalunya al llarg de la història. Els curiosos, els viciosos o els que tenen canalla que va a escola poden continuar llegint. La resta que s’entretinguin amb el mapa.


Atles català (1375), d'en Cresques (còpia del segle XIX)


Divisió històrica de (lo que se viene llamando) Catalunya

Catalunya, que com qualsevol país ha patit la mobilitat de les seves fronteres (totes elles sincrònicament històriques), ha dividit el seu territori segons el senyor o l’amo de torn.

D’allò que podríem entendre com a “Catalunya” durant l’època romana se’n va dir conventus iuridicus Tarraconensis, dividit en 42 civitates, divisions administratives semiautònomes, amb capital a Tarraco.

Els visigots van crear divisions eclesiàstiques amb més autoritat que l'administració civil i que a grans trets coincidia amb l'organització territorial romana. Com anècdota direm que Ataulf va instal·lar la capital del regne visigot a Barcelona, on hi vingué a viure amb aquella Gal·la Placídia –germana de l’emperador romà d’Occident, Honori, a la qual va segrestar durant el saqueig de Roma (410) –, i que va donar nom a la plaça de les atraccions Caspolino. La capitalitat només va durar uns mesos de l’any 415, fins que Ataülf va ser assassinat pels seus per ser massa tou amb els romans, i van anar a Toledo.

Amb la invasió àrab, el territori català es va dividir en deu valiats. Però a banda dels de Tortosa i Lleida, que van perdurar fins el segle XII, la resta no van subsistir més enllà del 801, any en què l’exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) va alliberar Barcelona i la va convertir en capital del Comtat de Barcelona, un més d’aquells comtats de la Marca Hispànica que feia de tap en els Pirineus per evitar que els immigrants envaïssin terra franca. La cosa va resultar prou bé perquè aquí no en vam tornar a saber res més fins que la Guàrdia Mora del general Franco va entrar per la Diagonal el 26 de gener de 1939.

A partir de la Marca Hispànica el territori es va anar configurant en diversos comtats (Empúries, Rosselló, Barcelona, Girona, Besalú, Cerdanya i Urgell), i el de Barcelona va acabar consolidant una supremacia que dura fins avui. D’aquells comtats neix la Catalunya que, amb límits variables segons conquestes, derrotes i casoris, assumim com a casa comuna de tots els que van decidir construir la torre i l’hortet en aquesta terra on els veguers exercien la delegació del poder comtal i reial. En la primera divisió coneguda, del 1304, s'esmenten divuit vegueries: Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, La Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa.

Durant tota l’Edat Mitjana fins el Decret de Nova Planta que ens converteix en terra d’altres, Catalunya és un territori la divisió del qual escapa a l’objectiu d’aquest apunt. A cavall d’aquells peixos que lluïen les barres catalanes a les escates, els dominis es van estendre fins la riba oriental de la Mediterrània.

Sota la fèrula borbònica la cosa es complica. Sabem que el Principat va passar a ser una província dividida en dotze corregiments i un districte: Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Tarragona, Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès, més el districte de la Vall d'Aran. La nova divisió es va adaptar a les vegueries suprimint-ne les d'Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon i Montblanc. Les vegueries i sotsvegueries suprimides es van convertir en alcaldies majors. Els corregiments cercaven un equilibri demogràfic més adaptat a la geografia i a la governació militar. La vegueria de Barcelona va quedar fraccionada pel corregiment de Mataró, amb alcaldia major a Granollers, i part del Penedès va passar al corregiment de Tarragona.

El 1810, arran dels decrets de Napoleó Bonaparte que preparaven l'annexió a França de territoris espanyols, el governador general de Catalunya, el mariscal Augereau, modificava els corregiments deixant-ne quatre, prefigurant les quatre províncies que no tardarien a arribar:

Corregiment de Barcelona, amb sots-corregidors a Manresa i Vic.
Corregiment de Girona, amb sots-corregidors a Figueres i Olot.
Corregiment de Reus, que no va arribar a estructurar-se.
Corregiment de la Seu d'Urgell, que no va arribar a estructurar-se.

El 17 d'abril del 1810 Josep I Bonaparte, com a resposta a les pretensions annexionistes, modificava el mapa i establia quatre prefectures: Llobregat (Barcelona), Ter (Girona), Cinca i Segre (Lleida) i Ebre (Tarragona). En aquesta divisió s'incorporava la Franja de Ponent i, pel sud, bona part dels Ports i del Baix Maestrat, però no va arribar a ser efectiva.

El 1812 Catalunya s'integra en el Primer Imperi Francès de Napoleó Bonaparte i els corregiments passen a ser departaments francesos:

Departament de les Boques de l'Ebre, amb seu a Lleida.
Departament de Montserrat, amb seu a Barcelona
Departament del Segre, amb seu a Puigcerdà. Incorpora Andorra i perd la Vall d'Aran.
Departament del Ter, amb seu a Girona

A més del departament dels Pirineus Orientals creat el 1790.

Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaven en un primera proposta la província de Catalunya. El 1813, en una nova proposta, es dividia en tres províncies: dues litorals amb capitals a Barcelona i Tarragona, separades pel riu Llobregat, i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.

Amb el retorn de Ferran VII el 1814, es va tornar a l'organització administrativa de l'Antic Règim (una província dividida en corregiments). Durant el Trienni Liberal, provocat pel motí de Rafael del Riego, va ser aprovada, el 1822, una nova divisió provincial anul·lada de nou el 1823. Consistia en les províncies de Catalunya (capital a Barcelona), Girona, Lleida i Tarragona.

Finalment, per Decret del 30 de novembre de 1833, s'aprovaven les quatre províncies actuals a proposta del ministre Javier de Burgos i per encàrrec de la regent Maria Cristina.

La falta d'un cens fiable i la pretensió d'adaptar l'organització episcopal a la civil va provocar algunes distorsions com la partició de la Cerdanya i del Penedès, o la inclusió de l'Alt Maresme a Barcelona.

Aquest va ser el panorama fins que l’any 1931 es va crear la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya a iniciativa del conseller de Cultura, Ventura Gassol, i més tard depenent de la Conselleria de Governació. Estava integrada per Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galés, Josep Iglésies, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló, Felip Solé i Olivé i Pau Vila. La Presidència de la Ponència era assumida pel Conseller, la Vicepresidència, per Pau Vila, i la Secretaria, per Josep Iglésies.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va adreçar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1).


Mapa comarcal de Catalunya (1936)


L’any 1987 es va reinstaurar el mapa comarcal aprovat el 27 d'agost de 1936, deixant oberta la possibilitat de modificacions a petició dels municipis, de tal manera que el 1988 es van reconèixer tres noves comarques: el Pla d'Urgell, el Pla de l'Estany i l'Alta Ribagorça. El 2001, l'informe Roca, que no s’ha fet efectiu, proposava la creació de sis noves comarques: l'Alta Segarra (Calaf), el Baix Llobregat Nord (Martorell), el Moianès (Moià), el Segre Mitjà (Ponts), la Selva Marítima (Blanes) i la Vall de Camprodon (Camprodon). D'aquestes sis, el 2015 ha estat aprovada la del Moianès (amb municipis del Bages, Osona i el Vallès Oriental), i s'ha afegit al mapa la del Lluçanès (amb municipis del Berguedà, Osona i Bages), que serà la que fa el número 43. A la cua d'aquesta "secessió" comarcal s'hi ha apuntat també el Baix Montseny, que aplegaria municipis del Vallès Oriental i la Selva.

*

(1) Podeu consultar l’estudi de Jesús Burgueño, “Projecte de Llei presentat per la Ponència de la Divisió Territorial al Govern de la Generalitat de Catalunya (1934)” [en línia], dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, 2009, p. 327/335 < http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000108/00000051.pdf>

12 comentaris :

  1. Si se'n pot sucar de pa al resultat de l'enquesta!
    Una premissa evident era, i és, el dels veïnatges antagònics: Perquè Bot, tot la pitjor carretera coneguda, es decideix per Tortosa i no per Gandesa quan la té a tocar? Encara avui, no convenceràs als de Castellterçol de pertànyer al Moianès... Mai de la vida!

    I per què no apareix a l'informe Roca la voluntat clara del Lluçanès d'esdevenir comarca?
    I així seguiríem... I la "Quina província" a la que aspiren les Terres de l'Ebre? I l'independentisme de la Vila de Gràcia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Girbén? És un autèntic campi qui pugui. Em pensava que l'apunt tindria més èxit precisament per això. Però veig que bo.

      Cert, el Lluçanès no surt. Que estrany!

      Elimina
  2. de fet, encara que l'intenció de la consulta era bona, el que mana son les divisions jurídiques...per exemple, Sant Feliu de LLobregat es cap de jurisdicció del baix llobregat...així, Molins de Rei depend de Sant Feliu i moltes més poblacions, actualment potser amb més població i pes econòmic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, però el divertit és veure què opinava (i opina) la gent. N'hi ha que farien comarca només la seva localitat!

      Elimina
  3. La divisió comarcal ja fa anys que és obsoleta, avui s'hauria de replantejar tot plegat però com que se n'ha fet 'bandera' costarà molt d'anar a temes pràctics i vertebrar el país d'una manera més adient al present. Aleshores es tenien en compte els mercats i avui tothom va a comprar al Corte Inglés més proper. La lògica prioritzaria les comunicacions, a més la gent sovint per rivalitats absurdes no vol ser d'on són els del costat i coses així. Em temo que no ens en sortirem de forma raonada, la veritat, al menys de moment.

    ResponElimina
  4. Tens raó, Júlia. De tota manera, seria divertit tornar a fer la pregunta i comparar els dos mapes.

    ResponElimina
  5. Excel·lent apunt, com sempre. A més de la història de l'administració -que està molt ben resumida perquè és un galimaties- hi afegeixes el tema de l'enquesta i les dificultats per treure'n uns resultats exactes a la realitat.

    Caldria tornar-la a fer com diu la Júlia però plantejant temes com l'Hospital de referència, El Corte Inglés -aquí hi cabria el tema comercial molt més ampli- on va a comprar la gent... La Independència pot ser un bon moment per reorganitzar sense traves administratives i constitucionals una nova organització territorial interna al servei dels ciutadas. Hi haurem d'estar a sobre perquè no m'enfio ni dels polítics d'aquí ni dels d'allà...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobretot, Galderich, a mi em va semblar divertit el resultat de l'enquesta perquè tendeix a una atomització que desdiu tot intent d'estructurar el territori. Una cosa és l'administració i una altra molt diferent la mobilitat i el comerç ciutadà. I et diria, fins i tot, que també influeix molt el bon o el mal veïnatge.

      Ja veurem a mans de qui queda tot plegat si hi ha independència. Molt hauria de canviar l'administració i, sobretot, l'actitud de la gent, la implicació.

      Elimina
  6. Respostes
    1. Sí, oi? I l'enquesta de 1931 i el resultat sobre el primer plànol és per sucar-hi pa, Javier!

      Elimina
  7. Excel·lent article. Penso que hem evolucionat en moltes coses (tecnologia, comunicacions...) pero en altres seguim igual. El nivell de consciència de la població es el mateix ara que fa cent anys i probablement que fa mil anys. Estem dominats per enveges, odis, rencors, culpes, pecats, vergonyes... Fins que no augmenti el nivel general de consciència seguirem donant voltes i voltes en el cercle de la història, sense avançar gens ni mica. Aixo si, cada vegada mes rapid gracies a les tecnologies. Gracies per compartir el teu coneixement. Santi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Santi! Segurament és així. Si alguna cosa no ha canviat és la prevenció pel veí i els sentiments negatius que la manca de confiança genera.

      Elimina