dimecres, 3 d’abril de 2013

Kinkón i Frank Stein


[Apunt dedicat a la memòria de totes les belles i els monstres de les pel·lícules de Jesús Franco (1930-2013)]

El polifacètic artista Iván Zulueta (director de cinema, guionista, músic, dissenyador, cartellista), autor de la pel·lícula de culte Arrebato (1979), va realitzar l'any 1971 Kinkón, una adaptació en Super-8mm del King Kong de l'any 1933, aconseguint una obra totalment diferent de la que van pensar els seus directors Merian Cooper i Ernest Schoedsack quan la van portar a la pantalla. El primer que va fer amb la versió original va ser treure una important quantitat de fotogrames, fins reduir-la dels 100 minuts originals a uns escassos 6 minuts i 50 segons. Després va accelerar la velocitat de diverses d'aquestes seqüències, per després alentir els moments de més tensió.




A diferència de les anteriors realitzacions (totes filmades en Super-8mm), en el cas de Frank Stein (1972) Zulueta va fer servir pel·lícula de 35mm, concretament, uns metres que havien sobrat de treballs publicitaris anteriors. Li va demostrar a José Luis Borau com de barata podia sortir i va aconseguir que li produís. Amb l'ajut de Juan José Mendy, es proposa explorar en aquesta ocasió alguns recursos nous, congelant la imatge i assajant fugaços ralentís per compondre una lectura molt particular del Frankenstein (James Whale, 1931), filmant directament sobre una emissió televisiva. El mateix director es va encarregar del muntatge en la moviola, i va deixar reduït l'original de Whale a només tres atapeïts i vertiginosos minuts, en què l'entranyable monstre evoluciona a una velocitat inusual.

Frank Stein (1972), d'Iván Zulueta

Tenim l'oportunitat de veure aquest Frank Stein de Zulueta en pantalla gran en el Xcèntric (2012-2013) del CCCB, el dia 7 d'abril, acompanyada d'altres curts experimental. Un programa d’insòlites pel·lícules de gènere (una de ciència-ficció, una de terror, un western i una policíaca); una proposta formal que segur que no ens deixarà indiferents.

La folie du Docteur Tube, Abel Gance, 1915, 10 min; Frank Stein, Iván Zulueta, 1972, 16mm, 3 min; Wild Gunman, Craig Baldwin, 1978, 16mm, 20 min; Histoire de détective, Charles Dekeukeleire, 1929, 35mm, sense so, 50 min.

16 comentaris :

  1. No es podia esperar menys d'un geni com Zulueta. Quina manera d'accelerar les imatges i de ralentitzar-les quan convé als seus propòsits!

    Unes reelaboracions que, certament, expliquen històries diferents de les originals, ja de per sí magnífiques (com es deté, a "Frank Stein", en els fotogrames on es veu el "monstre" amb la nena!).

    Espero poder anar al CCCB el dia 7.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, tant l'una com l'altra semblen haver esdevingut pel·lícules expressionistes, oi? L'escena del monstre i la nena és per a mi la gran escena de "Frankenstein". I en el cas de "Kinkón" les imatges de la noia són esplèndides.

      Elimina
  2. Hola Enric, Quan temps sense passar per aquí! Però he tornat (aviat també ho faré al meu bloc) i content de tornar comentant una notícia sobre Iván Zulueta, un dels meus directors de cinema preferits, per Arrebato, per aquests curts i d'altres com A malgam a, Leo es pardo..., per les polaroids, pels dibuixos pop psicodèlics, per com era ell d'underground, caminant pel costat més salvatge de la vida... En fi, gràcies per la recomanació, ara que torno a viure a Barcelona potser m'hi passo pel gust de veure'ls en pantalla gran, perquè en dvd els vaig poder aconseguir fa uns anys, quan a La casa encendida de Madrid van exposar les polaroids, l'expo es va dir Mientrastanto, també es va poder veure al CCCB crec recordar, i van editar un catàleg molt bonic que duia d'acompanyament una selecció dels seus curts i el documental Iván Z, molt recomanable pels seguidors de Zulueta, és una entrevista llarga poc abans de morir, tot el dia amb un vernús desfilat i tractant-se amb metadona... impresionant la seva casa familiar, Aloha, a Donosti, per cert, a on va rodar i fer molts dels seus curts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Toronto, quant de temps desaparegut. Em preguntava on eres. És cert que Zulueta és tot un cas d'artista extrem, i és interessant veure ara el seu material perquè ens dóna una imatge més serena de la seva feina. Per desgràcia em vaig perdre tots els esdeveniments que esmentes.

      Elimina
  3. M'oblidava dirt-te que de Jess Franco no he estat mai seguidor, no conec les seves pel·lícules, però sí em va agradar molt fent d'actor a "El extraño viaje" de Fernando Fernán Gómez, espernpent pur!!! I amb aquella frase lapidaria: "Deja la lujuria un mes y ella te dejará tres"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jess Franco és tot un personatge. No és que en fos seguidor, és que no em quedava més remei. Quan d'adolescent anava als cinemes de barri era rara la setmana que no et trobessis una de les seves pel·lícules. L'estètica i el contingut han marcat més d'una generació. Hi ha pel·lícules que són gairebé surrealistes.

      Elimina
  4. Hola de nou Enric,
    Per temes de feina he donat amb una editorial que desconeixia, es diu Albertí Edicions, i si no la coneixies ja, crec que t'interessarà molt, sobre tot la col·lecció Orígens. El darrer llançament és un llibre sobre els teatres de Barcelona.
    http://www.albertieditor.cat/colecciones.php?id_familia=109#

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toronto. La presentació va ser dimarts passat i no hi vaig poder anar. A veure si el compro perquè hi deu haver informació interessant.

      Elimina
  5. m'ha agradat especialment la de Frank Stein, en part perquè agraïxo esta congelació que expliques d'algunes imatges (com quan ell obri els ulls) que potser trobo a faltar a la de kinkón, on tot corre massa de pressa... i no sé fins a quin punt per l'acompanyament de la música, que també em sembla molt ben trobada. potser si kinkón també tingués música -o soroll- que pogués alentir-se en algun moment (encara que les imatges siguen ràpides), me compensarien "l'estrès" visual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A "Frank Stein" Zulueta juga congelant la imatge i amb la música a crear l'atmosfera de les pel·lícules expressionista: subratlla les mirades, els gestos... Però, sobretot, s'atura en dues de les escenes cabdals de la pel·lícula: quan el monstre pren vida i i l'escena al llac amb la nena, per a mi una de les millors de tot el cinema que he vist (la post veure a velocitat normal a l'apartat "De pel·lícula" del bloc, juntament amb d'altres que m'agraden i que vaig penjan de mica en mica: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/p/de-pellicula.html).

      En canvi, a "Kinkón" es recrea en la tècnica del cinema mut. Va escurçar molt la cinta i se centra només en les escenes que ell creu més importants: el poblat indígena, la lluita per la noia i el segrest que el du a la mort. Jo diria que la velocitat és menor aquí que a "Frank Stein" (aquí és necessari perquè no ha retallat tant la cinta). Potser sí que una mica de música, de piano, per exemple, li hauria donat un aire més acabat.

      Bona nit, iruna.

      Elimina
  6. molt interessant. El king kong es un classic de la meva infància

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igual que jo, Aris. Aquest curt del Zulueta li dóna una perspectiva diferent i interessant.

      Elimina
  7. No sé quantes vegades dec haver vist l'Arrebato. Jo diria que el primer cop fou al desaparegut cinema Céntrico del barri xino. Després he procurat no perdre'm cap vegada que ha reaparegut. És -entre altres coses- una declaració d'amor foll al cinema i a les imatges en moviment. Ens recorda que el cinema el van inventar per a explicar històries de fantasia, meravellós i terror. El seu altre llargmetratge, Un dos tres, al escondite inglés és una genialitat desgraciadament oblidada.
    http://youtu.be/JJyybY5l868

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, és que al final acaba passant senpre el mateix. N'hi ha prou que un a artista li pengin l'etiqueta d'autor de culte perquè passi a ser un desconegut. Sempre acaben triomfant de veritat els valor comercials. Però bé, aquí està, per sort.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Sens dubte, bloguillibres. Un artista imprescindible per entendre l'evolució de la cultura i un individu que no deixa indiferent.

      Elimina