dilluns, 6 de maig de 2013

Hitler i els pallassos

Charlie Rivel a Viena, 1972


L'ocupació alemanya de Dinamarca sorprèn Charlie Rivel (Josep Andreu) i la seva família actuant a Copenhaguen. El règim de Hitler l'obliga a tornar a Berlín per complir amb els contractes que tenia signats amb teatres berlinesos durant els tres anys següents.

L'èxit és imparable i acaba convertint-se en una de les estrelles més aclamades del règim. L'any 1944, durant una de les seves actuacions a l'Scala de Berlín, un agent de la Gestapo, Krauss, el “convida” a preparar una actuació per la festa d'aniversari que s'està organitzant en honor del Führer. La situació esdevé més incòmoda i es complica quan Krauss revela l'admiració que sent pel pallasso i la intenció que té d'actuar al seu costat en el número circense. Charlie Rivel i el seu company d'escenari, Witzi, no ho veuen gens clar però la intimidació es fa evident i han d'acceptar la proposta a contracor (especialment Witzi, a qui la Gestapo va assassinar la dona, d’origen jueu, i no pot evitar mostrar el seu ressentiment i profund odi per Krauss i tot el que representa).

La deportació de Witzi i l'entrada en escena de Golo, el pallasso que el substitueix, donen un gir a la història: la vida de Hitler es veurà amenaçada, fet que pot canviar el curs de la guerra i la història.

Aquesta és la trama de la pel·lícula El pallasso i el Führer (2007), dirigida per Eduard Cortés i basada en l’obra de teatre UuuuH! (1). Una obra que ens vol fer reflexionar sobre les relacions entre l'art i la política d'aquest circ, sovint cruel, que és la vida. Una ficció que juga amb el paper de l’artista en la societat, davant les circumstàncies històriques que li toca viure; en aquest cas un pallasso en el context de la tragèdia més gran de la historia de la humanitat: la II Guerra Mundial i l'holocaust nazi. Però, hi ha cap referent històric en aquest argument?

Explica Eduard Cortés en una entrevista a Mentes inquietas: “El punt de partida és rigorosament històric. El 1944 Charlie Rivel (1896-1983) es trobava a Berlín. Al començar la guerra havia abandonat Alemanya i s'havia instal·lat a Dinamarca, però quan els nazis van ocupar aquest país el van obligar tornar per complir els seus contractes. Llavors ja era un pallasso reconegut i famós. El poble alemany l'adorava, i el seu èxit era absolutament espectacular. Omplia diàriament tres sessions a l'Scala de Varietés. El règim el mimava i el poder es feia amb ell. El mateix Goering va produir una pel·lícula perquè la protagonitzés la seva amant, i Charlie Rivel va ser contractat per coprotagonizar-la. Per tant, res del que surt a l'obra no és dins d'uns paràmetres històricament raonables” (5).

L’obra de teatre i la programació de la pel·lícula van ser motius perquè la família Andreu rebés atacs per la relació de Charlie amb el nazisme, i que es qüestionés que el famós pallasso tingués dret a tenir la Creu de Sant Jordi, que com recollia La Vanguardia del 12 d’octubre de 1983, se li concedia “en reconeixement de les seves excepcionals qualitats perquè, transformat en Charlie Rivel, ha fet néixer somriures a tot el món, mostrant la subtil poesia del seu ofici de pallasso”.

Ens trobem davant d’un d’aquells casos en què la gent confon ficció i realitat i fa pagar els protagonistes i els seus descendents per una fabulació que servia a interessos artístics? Era motiu suficient haver actuat a l’Alemanya nazi per encendre els ànims de la gent?

Potser no. Però cal atendre al que ens explica la família Andreu Rivel, perquè destapa més sorpreses que no pas pensàvem. El fundador de la famosa dinastia de pallassos, els Rivels, va ser Pere Andreu Pausàs (Sants, Barcelona, 1865-1957), que es va casar amb la funambulista francesa Marie-Louise Lasserre Seguino a finals del segle XIX. Van tenir sis fills: Nena, Josep (Charlie Rivel), Pol, René, Marcel (Celito Rivel) i Roger (Rogelio Rivel). Des dels anys vint fins a principis dels setanta, la família va tenir la seva residència oficial en una vil·la de Chennevières-sur-Marne, molt a prop del terme municipal de París.


Els tres Rivels a la Ràdio TV Usterreich d'Alemanya


Ens explica la família Rivel que, a principis dels anys trenta, mentre eren a Alemanya en gires permanents, la família es va separar a causa dels enfrontaments personals i polítics de Charlie (a qui acusen d’autoritari i ambiciós, i de ser un home a qui el que més l'apassionava era tenir molta gent al seu voltant, que l’afalaguessin i que parlessin bé d'ell) amb el pare i la resta de la família. Charlie Rivel va decidir continuar actuant en solitari al costat de la seva esposa i els fills “sota la tutela del Tercer Reich, convertit, conscientment o inconscient, en el bufó d'Hitler”. Més tard, ja començada la II Guerra Mundial, els altres germans Rivel van col·laborar amb la Resistència, a París, mentre acusen Charlie de connivència amb el nazisme:

"És, a partir d’aquesta crítica situació, que comença una nova fase en el si de la família Andreu. Charlie decideix que el millor per a ell i la seva família és buscar la independència professional allunyant-se de qualsevol activitat compartida amb el pare i la resta de germans. Al capdavall, coneix molta gent del règim i sap que les oportunitats laborals no li faltaran."

Del seu tarannà autoritari i masclista en parla el seu nét Jacques, fill de Paulina Schumann (Barcelona, 1921), filla de Rivel, a la qual es referia com la “puttana”. Arran de la retrospectiva que el Circo Price li va dedicar a Paulina l’any 2011, Jacques va explicar algunes intimitats al diari Ara:

"[Charlie Rivel era] autoritari, però limitat i primari. Les noies per a ell no eren res. Era molt masclista i molt dolent en tots els sentits, pegava als seus fills, i fins i tot a mi, amb el cinturó, encara que va ser un professional d'una gran intel·ligència i talent. Els Rivel eren un família estúpida i destructiva, encara que els Schumman tampoc eren gaire intel·ligents." (2)

Aquesta és la versió de la família Andreu Rivel, que es manté encara avui. Quan la germanista Rosa Sala Rose va estar indagant sobre la vida de Rivel a través de la seva autobiografia, Pobre payaso (1973), no hi va trobar res de concloent, com es pot llegir a “Charlie Rivel y el globo de Milá” (3). Però en aquest mateix article –que val la pena llegir per l’anècdota que explica sobre l’acròbata Joan Milà–, un component de la família es reafirma en el paper que Charlie Rivel va desenvolupar a l’Alemanya nazi i mostra el seu rebuig absolut cap a la seva figura.

De tota manera, a manca de documents aclaridors tant les autobiografies com les disputes familiars s’han d’agafar amb pinces perquè ni unes ni altres acostumen a ser prou sinceres, a vegades per excés, a vegades per defecte.

Però l’any 2007, a Alemanya, i el 2009, a Espanya, es publica Cartas a Hitler, un interessant llibre que recull algunes de les milers de cartes que particulars, associacions i institucions van enviar a Hitler per raons diverses. Antologades per Henrik Eberle, provenen d'arxius soviètics i ofereixen de primera mà els sentiments d’alemanys de tota mena que sota un “Estimat Führer” aboquen felicitacions, peticions o irades protestes; el glorifiquen com a Messies o el titllen d’encarnació del Mal; fins i tot alguns jueus es queixen ingènuament de la marginació que pateixen.

Però anant al que ens interessa, en un dels documents publicats, un telegrama datat el 1943 (en una data en què ja no hi ha equívocs sobre el paper que l'Alemanya nazi juga a la guerra), Charlie Rivel li desitjava a Hitler “salut, força i energia” per aconseguir “la victòria definitiva” (den Endsieg). Amb aquesta prova, poca cosa hi podem afegir. El testimoni és demolidor, com podem comprovar en la còpia del telegrama que la família Rivel ens ha fet arribar.


El telegrama de 20 d'abril de 1943 que Charlie Rivel

envia a Hitler pel seu aniversari

Font: Família Rivel


Acabada la guerra, Rivel demana ajuda a Franco, que li concedeix el passaport i l’entrada a Espanya. Són concloents, aquestes dades? Cal continuar investigant. En tot cas, és evident que la figura d’aquest pallasso universal es desdibuixa i pren uns contorns diferents com a persona. Se li pot perdonar a l’artista? Podem posar Rivel al costat de Marinetti, Céline, Eliot, Wagner?

La pròpia família afirma que cap dels llibres biogràfics o articles periodístics apareguts fins al moment reflecteixen, de forma exacta i coherent, les aventures i desventures dels membres del clan. Potser és Alemanya el país on més s'ha escrit en profunditat sobre la família. De fet, l'èxit que van tenir en aquest país tota la família Rivel, inclòs Charlie, va ser molt important. Les hemeroteques dels principals diaris i arxius de la TV són la millor mostra. També René, Marcel i Roger opinaven que “un dels millors públics del món és l'alemany per saber diferenciar, de forma molt clara, el divertiment simple de l'autèntic art, a més de valorar el món artístic en la seva justa mesura, especialment, el gran espectacle del circ”.

Aquesta passió pel món del circ, i concretament pels pallassos, no era, doncs, estranya a Alemanya abans de l’arribada de Hitler al poder. Aquella Alemanya capaç de diferenciar entre entreteniment i art, la flamant i fabulosa Alemanya de la República de Weimar capaç d’elevar el cabaret a la categoria d’art i el cinema a la màxima expressió narrativa, estilística i visual, no era l’Alemanya nazi que rere la màscara del pallasso amaga una singular tragèdia que tot just comença a esclatar quan l’any 1935 la família Rivel ja es planteja de fer les maletes i trencar els contractes que els lliguen al país, cosa que quan comenci la guerra, l’1 de setembre de 1939, serà efectiva.

Com n’és de tràgica aquesta carpa circense en la macabra pista del nazisme (és curiós, però els pallassos m’han semblat sempre personatges tristos; i aquí, la pintura sembla amagar un destí no volgut però que corrobora les meves impressions); si n’és de tràgica, deia, que proposo fer un salt de només un mes abans que les tropes alemanyes envaeixin Polònia per anar a buscar una altra història de pallassos.


Alex i Rico


A l’agost de 1939 els pallassos Alex i Rico Briatore són a Berlín. Deixarem en quarantena quina bena tenia la gent als ulls que no els permetia veure el que passava al seu voltant, o quina justificació feien servir per fer veure que allò no anava amb ells. No sé, potser és que la sensibilitat ha canviat tant que hi ha coses que no es poden plantejar o comparar des del present.

Enrico Briatore Guisa (Birmingham, 1880–València, 1965) i el seu oncle Alexandro Briatore d'Angolys (Caucas, 1870–Barcelona, 1960) pertanyien a una extensa i antiga família del món del circ (4). La família Briatore va coincidir al Circo Ecuestre de la plaça de Catalunya de Barcelona, que va funcionar entre els anys 1879-1895, fundat per Gil Vicente Alegría, amb d’altres famílies com els Jarque, Ott, Aragón, Mullens i els mateixos Alegría. Les filles del patriarca Alegría, María i Emilia, es van casar respectivament amb Enrico “Rico” i Alexandro “Alex”.

Igual que amb Charlie Rivel, els Briatore-Alegría lligaven Barcelona i Catalunya amb el Tercer Reich. El “cronista” de la família, M. B. Poveda, ens explica que en aquell mes d’agost de 1939 Rico i Alex, que porten anys de gira per l’Alemanya nazi amb el Circ Busch, són convidats a actuar a la seu del Ministeri de Propaganda nazi davant de Goebbels, Goering i Hitler. Citant els pallassos, Poveda ens diu que els botxins nazis “se rieron una barbaridad, incluso nos invitaron a toda la familia a cenar en su misma mesa”.


Cartell de l'actuació de Rico i Alex a Berlín l'any 1939
Font: M. B. Poveda


Pocs dies després actuaven a Varsòvia quan va començar la guerra, i van haver de sortir d'amagat deixant enrere més de dues tones d'equipatge. Van tornar a Alemanya de nit amb tren i finalment van creuar a peu la frontera amb França després de subornar la policia fronterera, que no volien deixar passar Rico amb passaport britànic.

Ja fora d’Alemanya, la vida dels Briatore torna a la normalitat mentre al Tercer Reich les càmeres de gas i els forns escalfen el cru hivern. Gires per Portugal, per Espanya i actuacions a l’Olímpia de Barcelona. Dos països més tranquils, pacificats per Salazar i Franco. Per alguns la vida no s’atura. Quan el 1945 acabi la guerra, Alex Briatore, amb 75 anys, es retirarà de les pistes (Rico ho farà el 1949 a València) i viurà els seus darrers any a la Ronda de Sant Pau.

El 30 d’abril de 1945 Hitler se suïcidarà. Deixava el seu circ particular banyat de sang. Titllar-lo de pallasso seria un greuge als còmics que com Charles Chaplin van saber veure ben aviat quina mena de personatge volia dominar el món quan va retratar Hitler a El gran dictador (1940). Segur que el Führer no "va riure una barbaritat" com ho va fer davant Rico i Alex, ni va convidar a sopar Charlot després de veure la pel·lícula.

Coses de la vida, diuen que Charlie Rivel va guanyar un concurs d’imitadors de Charlot on participava el mateix Chaplin, que es va acostar a Rivel i li va preguntar: “És vostè qui m’imita a mi, o jo qui l’imito a vostè?” Quina ironia!

*

Notes:

Les citacions de la família Rivel han estat extretes de converses privades i de la pàgina web "Historia resumida de la familia Andreu Rivel,  que els Rivel van mantenir activa fins a finals de 2013.

(1) El pallasso i el Führer (2007) està basada en el text teatral Uuuuh! (2006), de Gerard Vázquez, un projecte del T6 del TNC (Teatre Nacional de Catalunya). L'adaptació audiovisual ha estat coescrita per Gerard Vázquez, Eduard Cortés i Joan Font, director escènic de l'obra teatral.

(2) “Charlie Rivel, un gran pallasso però un pobre home”, Ara, 8 d’octubre de 2011. <http://www.ara.cat/cultura/Charlie_Rivel-circ-biografia-Paulina_0_568743236.html>. De gener a maig del mateix any, Arts Santa Mònica va oferir l’exposició Paulina Schumann. Un segle de circ, que va anar acompanyada del llibre Un segle de circ, Barcelona: Angle Editorial, 2011.

(3) “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose <http://rosasalarose.blogspot.com.es/2009/07/charlie-rivel-y-el-globo-de-mila.html>.

(4) “Rico y Alex”, Circo, familias Alegría Briatore Jarque [blog]. <http://circoecuestrealegria.blogspot.com.es/2011/07/rico-y-alex.html>.

(5) "El payaso y el Fuhrer, una película televisiva que triunfa en los festivales", Mentes inquietas, 20 de novembre de 2007.




[+]

Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel. Pàgina web del Museu de Cubelles.

Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel. Blog del Museu de Cubelles.

Charlie Rivel a Circo Méliès: llibres i pel·lícules.

22 comentaris :

  1. qui serà ara el pallaso de la Merkel? o pallassos

    ResponElimina
    Respostes
    1. El circ és gran, Joan: n'hi ha per triar i remenar!

      Elimina
  2. Gran entrada, Enric. Els conflictes familiars són l’orígen no només de la literatura sinó també de la història. Especialment fascinant resulta la bipolaritat entre el pallasso com aparença professional i el pallasso a la seva esfera íntima, clar que aquesta bipolaritat ja s’ha tornat un tòpic. També dóna molt joc la comparació entre els dos pallassos Charlie Rivel i Charles Chaplin, que amb aquests noms podrien formar duet humorístic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Missatger. I al final, la màscara sempre amaga alguna cosa. Bé, de fet, amaga tant com mostra. Una altra dualitat.

      Elimina
  3. Sí, gran entrada. Una vez más.
    No conozco la película ni la obra ni el texto teatrales. Tendré que acabar con esta laguna cuanto antes.
    Gracias por la información.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya ves, José Luis, que alguna de estas lagunas son abisales. La mitificación conlleva siempre ocultación; ¡bien lo sabemos!

      Elimina
  4. Quin món! Sense entrar en el tractament històric impecable d'aquest cas a mig estudiar, és evident que qui es compromet de veritat, i Chaplin ho fa, no dóna peu a cap dubte ni marge d'estudi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Eulàlia, tot i que després, si gratem sobre Chaplin també hi trobarem altres tipus d'ombres. Però això és una altra història.

      Elimina
  5. Felicitats per l'article Enric!
    Està clar que de portes endins moltes celebrities treuen el monstre i això els fa més humans... perquè ni Rousseau es creia allò de que som bons per naturalesa. Chaplin també diuen que era autoritari i un pèl intractable a casa, en fi. Però relacionar-se amb Hitler, el cas de Rivel, em supera. És com el famós cas de Leni Reinfestahl (crec que acaba de sortir en castellà l'autobiografia i que no es mulla massa però tampoc se n'amaga de la simpatia que tenia per Hitler), ho sento però jo no puc separar l'art i la vida. Sí que de vegades faig la vista grossa, però en aquests casos m'és impossible.
    El pallasso i el Fürer (la pel·lícula o telefilm, l'obra de teatre no la vaig veure) em va semblar molt fluixa, la història molt bona, però la direcció, la realització i sobre tot la producció són molt pobres i poc imaginatives, una llàstima perquè Ferran Rañé trobo que ho feia molt bé i per a mi Jordi Martínez és un dels millors cara blanca que he vist mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, l'artista sovint se sentit por sobre del bé i del mal, oi? Això fa que sigui fàcil caure en errors monumentals. I tens raó, Chaplin també és farcit d'ombres perquè és humà. El problema ve quan construïm déus.

      Elimina
  6. Magnífica i exhaustiva exposició. Demostració que les vides tenen moltes cares, i els interiors de les persones també. Que la història es pot girar com es vulgui, i que l'ambició és infinita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Olga. I a vegades som nosaltres mateixos qui, per interès, girem i regirem segons ens convé.

      Elimina
  7. No he entès mai la sacralització que a casa nostra hem fet de Charlie Rivel, he de dir que no m'agrada gaire el circ, a més a més. Una mica tot això ja era sabut així com el seu tarannà despòtic, per això, que n'hagin fet una mena d'emblema infantil em fa força ràbia, pedagògicament parlant. Que en determinats contextos la gent hagi hagut de fer mans i mànigues per sobreviure ho comprenc força però en aquest cas hi ha moltes més misèries. Sobre Chaplin, una altra sacralització, tampoc no és sant de les meves devocions, hi hauria moltes coses a comentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema gros, Júlia, és aquest: del personatge se'n fa un símbol que pot acabar tacant allò que vol representar. Com deia abans, l'artista sovint se sent por sobre del bé i del mal, i convertir-lo en model vital sempre és perillós.

      I sobre Charlot, doncs sí; moltes ombres. Sort que no l'hem fet català universal!

      Elimina
  8. Ja sé que és un tòpic, però a la figura del pallasso sempre li he vist quelcom de tragicòmic i, inclús, d'inquietant (dos exemples són "It" de Stephen King i els quadres de l'assassí en sèrie John Wayne Gacy). Normalment, el maquillatge blanc i les faccions distorsionades acostumen a espantar (més que no pas a fer riure) a la canalla. Però és innegable que al darrere de la màscara i del patetisme hi acostuma a haver art, tot i que el circ (amb alguna excepció com Le cirque du soleil)encara es considera una cosa menor.

    Pel que fa a l'artista i la seva relació amb el poder, és una qüestió complicada i difícil de destriar, i el Rivel, amb les seves llums i ombres, n'és un exemple paradigmàtic: Les seves performances, a mi em semblen molt bones (ara, perquè de petita em feia por), però no puc evitar que el seu coqueteig amb l'Alemanya hitleriana i amb el règim franquista em tirin bastant enrere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, serà un tòpic, però és d'aquells que funciona: mascares, ocultació, el doble... A mi no m'han agradat mai els pallassos, i del circ el que m'agrada és el que té d'alteritat, de món al marge de la societat i les normes, la itinerància... I tot plegat concentrat després en una pista on tot és onirisme, on res és real. Màgia.

      Elimina
  9. Bufa, quina notícia. Això no devia sortir en aquella sèrie de la tele dels catalans universals. M'he quedat de quadros.
    Encara tinc més coulrofòbia !(http://kalamarlee.blogspot.com.es/2011/04/coulrofobia.html)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, kalamar, aquestes coses s'amaguen o s'ignoren. Segur que si busquem trobarem algun català universal implicat amb el govern de Burgos.

      No coneixia el terme "coulrofòbia".

      Elimina
  10. no en tenia ni idea de tot això del Charlie Rivel. Magnífica entrada. Ara, potser aquest no es el cas, però a les dictadures o passes pel forat o te'n vas tant lluny com puguis, no hi ha terme mig, bé, si, oposar-te i convertir-te en martir. Suposo que jo optaria per fugir...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, sempre existirà la dicotomia triar o rendir-se. La gent del carrer ho té difícil, però els artistes o els intel·lectuals trien, i a vegades els pot més la glòria que la raó.

      Elimina
  11. Això es mes que una entrada de bloc, gran treball !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Javier. He mirat de deixar el tema a punt perquè s'hi posi un especialista (que hi és): la resta sobrepassa el meu temps i la meva capacitat.

      Elimina