dimecres, 5 de juny de 2013

Barcelona en postguerra, 1939-1945


El 26 de gener de 2014 fa 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.

Barcelona era “alliberada”. Es indubtable que es va tractar d’una derrota, d’una ocupació, però la divisió que va acompanyar tota la guerra entre els insurrectes i la legalitat republicana no va ser només una qüestió de fronteres i fronts. La divisió era també dins la població, i ja fos per cansament, per por o per raons ideològiques, les tropes nacionals van ser rebudes i aclamades per una part dels ciutadans. Ja sabem de quin costat estan les oligarquies, però quan baixem a peu de carrer les raons que porten a la gent a decantar-se cap a un bàndol o un altre no sempre responen a la raó.

És important tenir clares les llums i les ombres de tota situació social i política perquè allò que ens ha de sorprendre no són les aparences. Una gran part de la població alemanya van posar Hitler al poder democràticament i li van donar suport durant tota la guerra mundial acceptant el que es coïa en els forns dels camps de concentració. Franco va governar prop de quaranta anys gràcies a tot tipus de suports.

Per commemorar aquella ocupació del 26 de gener al 30 de juny de 2014 el castell de Montjuïc acull l’exposició Barcelona en postguerra (1939-1945), amb l’objectiu de mostrar la Barcelona de la immediata postguerra, des de la caiguda de la ciutat fins al final de l’alcaldia de Miquel Mateu Pla, que coincideix amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Fins finals de 2013 i gener de 2014, quatre exposicions han mostrat diversos aspectes de la Barcelona oficial de la postguerra, la que es va construir des del nou poder establert, la de l’Administració, i de quina manera el canvi polític, social i cultural es va veure reflectit en les manifestacions ciutadanes i en el carrer. A partir de materials propis de l’Arxiu Municipal de Barcelona (fotografies, gràfics, documents, premsa de l’època, etc.), s'ha mostrat la vida a la ciutat durant aquells anys i la voluntat dels ocupants de destruir la Barcelona que representava la República.

Difícilment, però, es podrà mostrar la realitat més personal. La que va enfrontar amics, veïns i fins i tot parents en una lluita cruel que enfrontava els delators, aquells que la por o les creences els duia a acusar altres ciutadans, i els desafectes al règim, que veien indefensos com la injustícia se’n duia vides o marcava per sempre famílies senceres. Molts recordem encara com ens feien callar o abaixar la veu per por que algú ens sentís i ens delatés.

I quan mirem les fotos o observem els documents exposats hi ha alguna cosa més que el record que ens regira l’estómac. És la constatació que tot allò va ser donat per bo després de la mort de Franco. Aquell “atado y bien atado” que el dictador va expressar de cara al futur és més cert que no pas ens pensem. Tothom va sortir impune amb la Transició, i aquell mirar cap a un altre costat per no demanar responsabilitats polítiques i criminals ens porta als discursos que avui continuen vius entre la classe política; però, el que és més dolorós, entre la ciutadania, que com nens petits a qui mai se’ls ha explicat quina diferència hi ha entre el bé i el mal, accepten fins i tot el càstig en la pròpia pell.

Seria bo que ja que s’ha fet l’esforç de treure la pols als documents exhibits en aquestes quatre exposicions, és fes el mateix esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses, sinó tan real com la dictadura econòmica que estem vivim i la destrucció de l’estat del benestar i del futur. Com aquell futur que els bons republicans van somiar fins que el 26 de gener de 1939 ens van despertar a la realitat.

Barcelona era Franco 1939-1975

Especial NoDo (1975), Diputació de Barcelona
i Manuel Tarín-Iglesia (té defectes de so)

És possible una dominació que no compti amb la complicitat del dominat?  El documental, preparat amb motiu de la mort del dictador, mostra imatges d'algunes de les visites de Franco a la ciutat de Barcelona. Aquestes mostres d'adhesión inquebrantable i entusiasme popular són la prova, ens explica l'antropòleg Manuel Delgado, que el regim franquista no era sols una dictadura despòtica que va imposar-se per la força al llarg de 40 anys, sinó que va gaudir del recolzament d'una part qui sap si majoritària de la societat, també la catalana. Prova, un cop més, de com n'és d'impossible una tirania absoluta exercida sobre un poble sense el consens i la complicitat dels dominats. Aquesta era la diferència, segons Weber, entre poder i dominació. El poder és la capacitat de manar; la dominació, la capacitat de resultar obeït.


Una crònica fotogràfica

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha presentat l'exposició Una crònica fotogràfica, una selecció de 116 fotografies del fons municipal de l'Arxiu, obra bàsicament del fotògraf Pérez de Rozas. Les imatges mostren diversos aspectes de la nova realitat un cop acabada la guerra, en una Barcelona que pel seu simbolisme era el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció d’una Espanya tallada sota el mateix patró: la “nació” catòlica i autàrquica que havia d’esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica i democràtica, reduint tota diferència cultural a la condició de folklore d’arrel purament hispànic i catalanista. És per aquesta raó que enmig de manifestacions polítiques feixistes i religioses s’hi intercalen festes populars on els gegants i les sardanes es barregen amb els braços alçats i el “Cara al sol”. I com ja hem dit abans, les manifestacions populars dibuixen un panorama de clarobscurs i paradoxes que, a voltes, dilueixen la imposició i la repressió, que apareixen guarnides amb tota la parafernàlia del simbolisme nacionalcatòlic, acompanyat de creus gamades i estendards feixistes de Hitler i Mussolini, els aliats de Franco.


La cultura oficial de la Barcelona franquista

L'exposició La cultura oficial de la Barcelona franquista explica, mitjançant una selecció de documents del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, alguns dels aspectes més importants de la política cultural que va posar en marxa el primer Ajuntament franquista de la ciutat, el principal objectiu de la qual era la depuració de tot rastre catalanista i republicà.

La Ponencia de Cultura, presidida per Tomàs Carreras Artau, va proscriure les manifestacions vinculades a la creació d'una identitat cultural nacional per centrar-se en la construcció d'una nova imatge de la ciutat, compatible amb la Unidad de España, primera i gran fita imperial del nou regim. Però tot plegat es va fer aprofitant el valor històric de Barcelona, com es pot veure en els tres àmbits en què s’organitza l’exposició.

El primer, L'organització cultural i la depuració històrica, il·lustra la importància concedida al patrimoni històric, que va ser posat sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere. Tot i que és visible una certa continuïtat amb la política patrimonial de la Generalitat republicana, calia subratllar la secular arrel espanyola de tot el relacionat amb la cultura.

El segon àmbit, La projecció nacional i internacional de la ciutat, ens mostra les iniciatives propiciades des de l'Ajuntament per convertir Barcelona en un referent significatiu dins de l'Estat: si alguna cosa van tenir els primers alcaldes, amb Miquel Mateu al cap, va ser projecció internacional: el protagonisme de la ciutat i del seu alcalde són dues coses que van aparellades i que il·lustren la voluntat de servei a l’Estat.

Finalment, en el tercer àmbit, La represa de la vida cultural oficial, ens mostra els contrastos entre el luxe dels vencedors i la misèria que durant la postguerra van arrossegar les classes desafavorides. Un contrast que es fa evident en la manera com es recupera la vida social (la Diagonal es convertirà ràpidament en el refugi aristocràtic de l’oci barceloní –vegeu l’apunt 1943 De la Diagonal al Paral·lel (1943)– i en frontera natural de la ciutat) i es fa ben evident la connivència entre el poder polític i l'econòmic.


La ciutat després de la desfeta

L'exposició La ciutat després de la desfeta ens apropa, mitjançant la documentació conservada en els fons de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, al mandat de Miquel Mateu, amic personal de Franco, membre del seu Estat Major i nomenat alcalde el dia següent a l’ocupació de Barcelona. Durant la seva alcaldia va seguir les consignes del règim posant en marxa les tasques de depuració de funcionaris i el desmantellament de les estructures de govern republicanes. El servei a la “nueva España” queda reflectida en les tres part en què es divideix l’exposició.

La primera, La nova organització municipal, mostra la composició de la corporació municipal, l’organització administrativa i la política seguida sobre la plantilla municipal.

La segona, La reconstrucció de la ciutat, documenta les tasques de reconstrucció de la ciutat, devastada després de la guerra, i la continuació dels projectes urbanístics planificats per l'administració republicana. Alhora, visualitza els mecanismes amb els quals el nou règim s'apropia de l'espai públic de la ciutat.

Finalment, La gestió de la vida quotidiana explica les condicions de vida dels habitants de la ciutat en els aspectes més bàsics, com el proveïment, la sanitat, la beneficència, els transports, l'ensenyament, i posa de manifest el contrast existent entre vencedors i vençuts.


Viure a les Corts en el primer franquisme

Per veure com es va assimilar a nivell popular i com incidia en el dia a dia dels ciutadans el discurs franquista de la nova Barcelona cal baixar a peu de carrer. En aquest cas, s’ha posat la lupa a les Corts per mostrar les transformacions bàsiques que va experimentar aquest barri. L’exposició Viure a les Corts en el primer franquisme, que es pot veure a l’Arxiu Municipal dels Districte de les Corts, reviu els anys de la postguerra des d'una òptica més popular i ciutadana.


L'exposició ha contribuït a desenterrar molta documentació, conservada als arxius de la ciutat, que fins ara encara no s'havia fet pública, com és el cas dels expedients de la repressió contra els funcionaris de l'Ajuntament republicà, processos molt dolorosos, en què s'havia arribat a condemnar funcionaris perquè havien col·laborat amb activitats que difonien la cultura catalana.

En els diversos plafons s'explica com la particular configuració del barri permetia la concentració de la majoria d'edificis militars de la ciutat, la quotidianitat de la vida dels veïns i es recorda que la presó de les dones de les Corts va ser l'espai de reclusió femenina més important de Catalunya durant el primer franquisme.

*

Celebració del Día de los Caídos en el Tívoli
(14 de març de 1943)
Pérez de Rozas - AFB

Adoració del Crist de Lepanto (abril 1944)
Pérez de Rozas - AFB

Celebració en el Col·legi Alemany (abril 1939)
Pérez de Rozas - AFB

Comunió de 20.000 homes (juny 1944)
Pérez de Rozas - AFB

Confecció d'abrics de la Sección Femenina
(novembre 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Desfilada presidida per Franco (gener 1942)
Pérez de Rozas - AFB

Desfilada d'una unitat ciclista de l'exèrcit
Pérez de Rozas - AFB

Jurament de la Sección Femenina de la Falange
(octubre 1943)
Pérez de Rozas - AFB

El general Franco visita Barcelona
(27 de gener de 1942)
Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Confirmació a la plaça Sant Jaume
(16 de juny de 1939)
Autor desconegut - AFB

Festa de la Mercè a la presó Model
(setembre 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Festes de la Victòria en el Poble Espanyol
(21 de maig de 1939)
Pérez de Rozas - AFB

Heinrich Himmler en el Poble Espanyol
(23 d'octubre de 1940)
Pérez de Rozas - AFB

Setmana Santa
(6 d'abril de 1939)
Autor desconegut - AFB

Sortida de voluntaris de la División Azul
(5 de juliol de 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Visita del comte Ciano al Palau de la Generalitat
(11 de juliol de 1939)
Autor desconegut - AFB

25 comentaris :

  1. Magnífic apunt.

    Sí, les fotos fan registrar l’estómac. Ràbia, molta ràbia que encara ens trobem dins aquest “atado y bien atado”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Hi va col·laborar tanta gent a deixar-ho ben lligat que ara no hi ha qui desfaci el nus.

      Elimina
  2. Bueno, al fin y al cabo, vosotros parecéis en camino de sacudiros de una vez por todas el lastre del franquismo, lo que es decir la bota de los ocupantes, por mucho que haya dejado de ser, para no pocos catalanes, bota para convertirse en borceguí de diseny, o algo así.
    En España/Eppañia/Egpañia la cosa va para largo...
    Como siempre, querido y admirado Enric, un trabajo irreprochable.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, José Luis.

      Estaría bien que puestos a hacer el esfuerzo de sacudirse yugos aprovecháramos para sacarnos de encima los que se llenan la boca de consignas catalanistas mientras se llenan los bolsillos con dinero público.

      Elimina
  3. Crec que sempre es deixa de banda un tema incòmode, la convivència ja s'havia esberlat abans de la guerra civil en molts àmbits, molts no-franquistes no volien,precisament, la República, em temo que si no s'entra a fons en determinats temes no s'entén aquesta 'acceptació sociològica' d'una molt relativa 'pau armada' al preu que fos. Ser antifranquista no ha volgut dir, en molts casos, ser demòcrata.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Júlia. La cosa ve de lluny. I jo, quan parlo de república parlo de principis republicans; no defenso cap república en concret. Però de la nostra sí que en defenso aquella il·lusió que hi va posar la bona gent.

      Elimina
  4. Les fotos de les esvàstiques a Barcelona fan mal.
    Sobre el que expliques de la certa col·laboració que els dominadors troben entre els dominats, cal no oblidar que els primers compten amb el recurs de la por. En el cas català, tampoc es pot oblidar l'exili de 500.000 persones, moltes de les quals sí que haurien representat una possible contestació al règim, cosa que haurien pagat amb les seves vides, clar. Tot això no vol dir que, com bé dius, l'oligarquia catalana va acabar abraçant el règim franquista sense cap recança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, David, és cert. Amb l'exili i la neteja que es va fer després de la guerra, i el cansament, el panorama intern no donava per a gaire resistència.

      Elimina
  5. La darrera frase no s'entén, volia dir: "Tot això no nega que, com bé dius, l'oligarquia catalana acabés abraçant el règim franquista sense cap recança".

    ResponElimina
  6. A mí lo que me produce repelús es que todo se puede resumir en el título de la novela de Miguel Delibes "La sombra del ciprés es alargada" (excelente novela, por otro lado, para resumir ese pesimismo y esa asfixia existencial que se apoderó de todo el país tras el fin de la guerra civil). Algunos comentarios, reacciones...nos dicen que los herederos de los señores de estas fotos no se han ido muy lejos.
    Pero, como dicen algunos comentarios a esta entrada, aún hay muchos aspectos de la convivencia pre, durante y postguerra civil en los que no se ha profundizado lo bastante y que nos ayudarían a entenderlo todo un poco más y a llevar este asunto con más calma. Analizar nuestra guerra civil y la sociedad que nos quedó después nos resulta incómodo porque esa guerra, una de las más crueles, moral y militarmente, nos toca aún por varios lados.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Así es, Insonrible. Esto es lo que pasa cuando no se hacen las cosas bien hechas. No es admisible que no se exijan responsabilidades y que no se explique el proceso històrico que nos ha llevado hasta donde estamos. Se han banalizado hechos, de ahí que se reproduzcan los mismos pecados de siempre.

      Elimina
  7. si, hi ha molta injusticia a la postguerra i a la transició. Part de la culpa de que molts ciutadans donessin suport a Franco el té la persecució religiosa que es va desencadena durant la guerra. Molta gent catòlica va ser assasinada o va patir tortures. Això va fer que gent que potser hauria lluitat contra franco es passes a l'altre bandol.
    En quan a la transició, es veritat, es va perdonar tot, però es que pensem que ETA assassinava cada setmana i els militars volien tornar a la dictadura. Ara crec que seria impensable un cop d'estat i inclus ens atrevim a demanar l'independència.
    Aniré a veure les exposicions, m'encanten les fotos del Perez de Rozas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Aris, que les persecucions religioses va decantar molts creients cap el bàndol rebel. Però tampoc podem oblidar que l'Església ha estat una de les gran repressores d'aquest país. I continua tenint un poder que no hauria de tenir. No ho justifico, però se'ls hauria de demanar responsabilitats com a tothom.

      Potser sí que sembla impensable un cop d'estat, malgrat que sempre hi ha algun militar que se li'n va la força per la boca. Però els poders econòmics són tan grans que ja no calen els exèrcits.

      Elimina
  8. La diferència que fas entre poder i dominació em sembla bàsica per entendre moltes de les coses que van passar i que, malauradament, encara cuegen. No només el suport de les oligarquies van donar ales al franquisme polític i sociològic, sinó també l'aquiescència (per por o per convenciment) de tota la resta.

    Tinc la sensació que, de vegades, aquesta mena d'exposicions es contemplen com si el que s'hi reflecteix no anés amb nosaltres i fos un fragment de la història tancat i barrat, sense conseqüències que afecten el nostre present. Estic molt d'acord amb aquesta idea de "l'esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem totalment d'acord, Sícoris. Falta molta pedagogia.

      Elimina
  9. Fa regirar l'estomac, però es una cosa que no podem enterrar, be al contrari ha de ser a la llum, que la gent sàpiga la veritat i les connivències que es van produir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Javier. Potser caldria dur les escoles a les exposicions. I els pares també n'haurien de parlar a casa, com es feia abans, que els avis eren els transmissors de la història.

      Elimina
  10. Espero poder anar a l'exposició esmentada Molt interessant aquesta divulgació, Enric. Certament, les conseqüències encara les vivim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Àgata, les conseqüències són encara visibles, tant en els fets com en el comportament de la gent. Compte, que no és una exposició, sinó quatre i en llocs diferents!

      Elimina
  11. Y yo que estaba en el 3º año de la Escuela del Trabajo de la calle Urgel y un dia vinieron "ellos"y nos dijeron " el que no se afilie al Frente de Juventudes no puede frecuentar las clases" .Alla voy yo de camisa azul y postinera de pantalon corto muerto de verguenza,era muy delgado como todos los jovenes por falta de "nutrientes",y tener que participar en todos los desfiles y afines,ademas de aprender todos los himnos el padrenuestro y los 7 pecados capitales ,tiempos nubarrosos que solo nos quedaba los domingos de tarde ir al cinema .engullir el "NO-DO" y cantar el "Cara al sol con la camisa nueva,,,,Haste que undia fui llamado a filas quinta del 45, Y todo eso y mas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trista situació la que vau viure, Jaume. Nosaltres que vam viure la part menys dura ens lamentem, però vosaltres que ho vau viure a sang i foc... I més tu, que vas haver de marxar. L'exili és sempre dolorós.

      Una abraçada molt forta, a tu i la Joana!

      Elimina
  12. La por de represàlies em penso que dura fins als nostres dies: deu haver quedat als ambients familiars recòndits. Els nostres avis i sogre van ser represaliats i els documents a investigar han desaparegut.
    L'Ajuntament, als 90, em va dedicar un monòlit de nou tones, amb un poema meu travat, davant del mar. Era del 39, situat a la Plaça de la Font (Ajuntament), portava el signe de la Victoria i presidia les misses de campanya, amb els falangistes formats, de manera que les fotografies de l'època encara produeixen temor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Olga. A moltes cases ha quedat aquesta mena de temor, que en dies com els que ens toca viure ara sembla que torna a rebrotar. Hi ha molt mal enquistat!

      Ostres! Em dius que el monòlit que et van dedicar era aprofitat del 39?

      Elimina
  13. Benvolgut, ara acabo de posar un post que respon la teva pregunta, i m'ha agradat recuperar-ho tot junt. Convindràs que la missa aquella feia por...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara hi vaig, Olga.

      Feia por. De fet, com que a casa no vaig rebre educació religiosa més enllà de les històries de patriarques de l'Antic Testament que m'explicava l'àvia, l'únic imaginari que tinc d'aquells temps és el de la foscor i la por de l'Infern amb que ens amenaçavena l'escola.

      Elimina