divendres, 20 de setembre de 2013

La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman, descendent d'alguns
dels protagonistes d'aquesta història
© Yad Vashem


Shtetl era el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Shoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. Aquest territori europeu comprenia una zona repartida entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i es concentrava sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem, l'any 70 de l'era comuna, i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània; d'altres es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim d'on deriva el terme asquenazita amb què s’anomena els jueus procedents del centre i est d’Europa, i avui repartits per diversos països del món. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa) i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, el jiddisch (alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació es la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Shoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode, sobretot cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenazites (vegeu Chagall, Yósik i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.


Rare Color Footage Depicting Jewish Life
in the Shtetl Before the Holocaust
Copyright © 2013 Yad Vashem


L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie i constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys per visitar la seva família. El 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Veiem com somriuen a la càmera, però tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.


Croquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,
fet per Herman Lenger
© Yad Vashem

22 comentaris :

  1. Gracias por la explicación. Había oído la palabra. mas no la tenía referenciada.
    Salut

    ResponElimina
  2. Esgarrifa pensar que pocs records queden de tantes massacres i disbarats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia. La majoria d'espais físics han desaparegut.

      Elimina
  3. Emocionante.
    Si yo fuese creyente diría que este trabajo tuyo tiene el valor de una Shemoneh Esrech.
    Shalom!
    Amb una abraçada,
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. De hecho, José Luis, cada vez que recordamos o dejamos un pequeño testimonio escrito es la manera como los que no somos creyentes bendecimos la memoria de los desaparecidos. Vale para los shtetl o para la Guerra Civil.

      Elimina
  4. Molt bo. Hi ha també el llibre d'Eva Hoffman Shtetl, que ho explica tot relatant la vida d'un poblet, Bransk. De fet, Bransk no pertanyia a Galítsia, ja que durant les reparticions de Polònia primer va formar part de Prússia i després de l'Imperi rus. I també se'n pot trobar força informació a internet. El 1996, Marian Marzynski en va fer un documental.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la recomanació, Xavier. Buscaré el llibre de la Hoffman.

      Un llibre molt interessant, anterior a l'Holocaust, és de Albert Londres, El judío errante ha llegado (1929). Esfereïdor!

      Elimina
  5. Realment esgarrifa el fet de pensar el que va passar i veure aquesta pel·licula. Però no podem oblidar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Javier. No podem oblidar. El que més m'esgarrifa és pensar que no queda res d'aquell món. Aviat ni tan sols supervivents que ho recordin.

      Elimina
  6. Costa molt trobar les paraules per al relat, i que expressin els fets i les coses. Ahir, en un acte organitzat per l'associació "No jubilem la memòria" a la Bisbal de Falset vaig recollir aquesta cita del Màrius Torres:
    "Vulguem la pau amb tot el cor
    però, per això mateix, no hem de voler l'oblit"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lluís; així és. En tots els actes de barbàrie hi ha imatges que no permeten el relat. Deu ser semblant a una experiència religiosa enfrontar-se a l'horror i no trobar paraules.

      Elimina
  7. Sensacional entrada, Enric, i documental amb una gran càrrega emotiva.
    Espero que serveixi per a nosaltres, les generacions dels present, però crec que també constitueix un homenatge cap aquelles persones, tant els que van sobreviure com els que van ser assassinats pels bàrbars.
    Magnífic, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Missatger! La veritat és que les imatges, amb els noms sobre la pantalla, funcionen soles. Esperem que ens serveixin a tots.

      Elimina
  8. una mostra mess de que l individu no es res front a la maquinaria de l estat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí ho tens, Aris. És com una piconadora que no deixa res.

      Elimina
  9. Poder posar cara i nom a les víctimes anònimes ens enfronta encara més amb l'horror i la manca de raó. Tenir l'oportunitat d'humanitzar la fredor de les xifres i dels grans esdeveniments ens dóna una dimensió molt més propera del que van significar la diàspora i l'extermini.

    Diria que es tracta de l'anècdota convertida en categoria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Sícoris. Un nom ho canvia tot; i com tu dius, l'anècdota es converteix en categoria.

      Elimina
  10. La vida per sobre de la mort. La vida com a record i contra l'oblid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, així ha de ser; però no puc deixar de sentir una tristesa profunda davant d'aquests instants de vida, Galderich!

      Elimina
  11. Gràcies Enric, una entrada impressionant. Aquests són els tipus de documents que caldria que veiessin als instituts, donar nom i cognoms a les víctimes les fa reals molt més que les imatges de centenars de persones dirigint-se als camps de la mort

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna, seria una bona idea fer treballar els alumnes amb el material extret de les seves pròpies famílies perquè s'adonin que hi ha un passat comú que ens iguala; que la vida i la mort, alegria i el patiment, es reparteixen per igual arreu.

      Elimina