divendres, 11 d’octubre de 2013

L'últim viatge a Icària (1987)

 L'avinguda Icària a principis del segle XX


Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri aprofitant uns terrenys que havien estat un carner de bèsties mortes. La intenció era donar descans als ossos escurats dels cementiris parroquials urbans, dels claustres i dels convents de Barcelona, necròpolis que que serien desamortitzades anys més tard (1787) per raons, sobretot, de salubritat pública i que avui identifiquem amb les places al costat de les esglésies de Ciutat Vella.

Aquest cementiri va ser enderrocat l’any 1813 per les tropes napoleòniques, que temien que des dels seus murs es pogués fer foc sobre la Ciutadella. Fins al 1816 no s’hi va construir el cementiri que avui coneixem com de l’Est, del Poblenou o cementiri Vell, per ser el més antic dels cementiris generals de Barcelona.

El 1818 es va començar a construir el camí que uniria el cementiri amb les muralles de la ciutat, tot i que són aturades les obres per manca de mitjans econòmics i no es reprendrà la construcció fins 1839. El cementiri i el camí es van fer en terrenys annexionats al municipi de Sant Martí de Provençal. Un lloc aïllat i solitari, del qual Carreras Candi comentava que “tal solitud regnava entorn del nou cementiri de la Ciutat, en l’arenal de la platja, que en 1822 se prengueren precaucions per preservar-lo dels llops”.


El barri d'Icària, sobre un plànol de 1933


El primer nom va ser passeig de Don Carles, pel fortí. Un primer tram amb un ample camí de quatre fileres d’arbres, passeig central i dues calçades laterals per als carruatges, que es convertia en un passeig de dues fileres arbrades en el tram final: “[...] un agradable paseo, en el que se goza de la vista del mar y de una campiña la más extensa, variada y amena”, en paraules de Pascual Madoz (Diccionario geográfico, 1846).

Immediatament, el vial va rebre el nom popular de passeig o camí del Cementiri, fins que l’any 1916 pren el nom oficial d’avinguda Icària en record de la Icària dels socialistes utòpics d’Étienne Cabet que suposadament van viure al Poblenou mitjan segle XIX. L’any 1949 s’imposa el nom de Capitán López Varela, un militar insurrecte de la guarnició de la caserna dels Docks situada en aquest mateix carrer, i mort durant la Guerra Civil. I no serà fins l’any 1978 que no recuperarà el nom d’avinguda Icària.


El pont de l'avinguda Icària, des de la Barceloneta
Foto: Martí Llorens, 1986


Amb les annexions dels municipis del Pla de Barcelona, l’any 1897, i el creixement industrial, la imatge idíl·lica descrita per Madoz es va anar transformant fins que el traçat del ferrocarril, les fàbriques, els dipòsits del gas de l’Arenal, els magatzems, els burots que controlaven l’entrada i el pagament d’impostos de mercaderies i ramats de bestiar (l’últim, actiu fins l’any 1962, a tocar del Bogatell, on poc després s’hi instal·là la coral La Moderna), els passos a nivell dels carrers del Gas i Don Carlos i l’Hospital d’Infecciosos van barrar la platja, que es convertiria en residència dels barris de barraques del Somorrostro i del Bogatell (a tocar de les barraques del Transcementiri, entre el cementiri i la platja), i en abocador de runa i escombraries. Al Somorrostro s’hi accedia pel carrer del Gas, que estava on ara hi ha les torres bessones del Port Olímpic.


Edifici d'habitatges a l'avinguda Icària,
davant de la boca de metro de Ribera


A la banda de mar hi havia la coral esmentada; a principis del segle XX, un centre artístic, i alguns habitatges que inicialment eren residència de treballadors de les fàbriques allà instal·lades. També hi havia alguns bars de cuina casolana i econòmica, com Los Maños, La Carolina, o cal Juanito, que va subsistir fins l’any 1989, quan van acabar els enderrocs, molt a prop de l’estació de metro de la Ribera de la línia 4, que és l’actual Ciutadella-Vila Olímpica. A la terrassa de cal Juanito vam acomiadar amb un esmorzar de forquilla les últimes hores d’aquell conjunt fabril i humà que conformava el barri d’Icària. El testimoni de Josep Avilés, que va viure de jove al carrer Sant Pol, recupera aquest perfil humà del barri recordant els comerços que donaven vida a l’indret més enllà de l’ambient fabril que es percebia des de fora:

“Recordo perfectament el barri. El bar La Carolina, que estava just a la cantonada de l’avinguda Icària amb carrer Ciervo, i tenia dues portes d'entrada una per cada carrer. També recordo a l'altra cantonada entre aquests dos carrers la fàbrica d'olis Basseda, just al costat d'un quiosc de premsa abandonat. Ja dins dels carrer Vallgorguina, molt a prop del carrer Ciervo, hi havia un bar del qual no més recordo el nom del propietari, que crec que es deia Julián, i un parell de botigues més al mateix carrer Vallgorguina. Una de queviures i un altre de productes de neteja (d'una veïna amb qui encara tinc contacte perquè viu a l’escala on actualment viu la meva mare).

També recordo al meu carrer, el carrer Sant Pol cantonada amb Ciervo, una empresa detergents; una altra d'envasar sucs, on abans va haver-hi una fusteria que es va calar foc una nit; una lleteria, la propietària de la qual era molt gran i tenia dificultats d'oïda; una mena de magatzem, on de tant en tant assajava un grup musical que miràvem des de les finestres; un garatge, on el meu pare aparcava el cotxe i que tenia el cap d'un cavall dalt de la porta; i tocant la paret de Sant Pol amb Pirineus, un col·lector d’aigües: des del balcó de casa meva veia com passava l'aigua per dins. Va ser construït per evitar les inundacions que patien l'avinguda Icària i els carrers on jo vivia.”

Bar Juanito, avigunda Icària, 1989


L’any 1987 van començar les obres de la Vila Olímpica, que transformarien el carrer en l’avinguda que coneixem ara i que del vell camí del Cementiri només conserva tres o quatre magatzems a la banda de muntanya, a tocar d’on hi reposen els morts. Amb els enderrocs i la reurbanització van desaparèixer catorze carrers: Gasòmetre, Don Carlos, Torrevieja, Drumen (nom d’una propietària de terrenys), Pirineus, Hortolans, Gas, Vallgorguina, Sant Pol i Ciervo (nom també d’un propietari), la plaça del Doctor Pont Freixas, i els passatges Gasòmetre, Sicília, Pirineus, Vieta i de l’Adoberia, més dues carreteres: la del Bisbe, que feia referència al bisbe Climent i que seguia un vell camí rural del segle XVIII, i la de l’Estació, que portava a l’estació de tren del Bogatell passant sobre les vies del tren i seguint la claveguera a cel obert en què s’havia convertit l’antiga riera d’en Malla. A les ruïnes del pont de la carretera del Bogatell, en el tram sobre la platja, als anys 80 envaïda de contenidors i gent que hi passejava el gos i l’ànima assedegada de plaers, hi vivia l’Antonio, un home que es passejava mig nu i que feia escultures amb les deixalles que s’abocaven a la platja, com anunciava un cartell fet a mà per l’artista: “Obra de arte”.


El Bogatell vist des de la platja
Foto: Martí Llorens, 1985


En una de les parets del camí lateral del Bogatell, que passava sota les vies del tren per un pas de poc més d’un metre d’alçada, s’hi conservaven diverses pintades de quan la Guerra Civil, fetes per soldats de les Brigades Internacionals. Una d’elles un filior rus; un “delator” que evidenciava clarament que aquell mur va ser l’últim lloc que va visitar el traïdor que hi va deixar la vida executat. Temps convulsos. I més a les clavegueres de tota guerra.

L’avinguda Icària, un erm els caps de setmana, l’hem coneguda com un lloc freqüentat per treballadors, pel trànsit de mercaderies rodat i ferroviari, i pel moviment funerari cap el cementiri o de l’Hospital d’Infecciosos, l’antic llatzaret situat on avui hi ha l’Hospital del Mar. Un lloc cada cop més degradat que guardava la fisonomia del Sant Martí de Provençals industrial, aquella Manchester catalana que es resistia a abandonar el món dels vius.

I ara que ens hem situat amb el record en aquell escenari desaparegut (resta la xemeneia de Can Folch, fàbrica de farines, gel i destil·leria, a Icària amb Ramon Trias Fargas) farem el darrer viatge, en cotxe, sortint des de la porta del cementiri i deixant enrere l’avinguda d’una Icària que només va ser un somni. Ho farem dins d’un turisme, com fugint després d’un atracament. Veurem per darrer cop els magatzems i les fàbriques hores abans de ser enderrocats, l’entrada del Bogatell, els vells carrers, la carretera del Bisbe, l’estació de metro i desapareixerem sota el pont de la Barceloneta per sempre més.




[+]

Viaje a Icària. Barcelona 1987-1992. Transformación urbanística. Archivo fotográfico Martí Llorens

“Barri d’Icària”, Projecte Icària, de Marta Dominguez Sensada

VV.AA. Nou viatge a Icària. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou, 1990.


La xemaneia de Can Folch
Foto: Marta Domínguez Sensada, 2012

36 comentaris :

  1. Un magnífic estudi, com ens tens acostumats: molt ben documentat, i molt ben explicat. La majoria de vegades no t'hi faig cap comentari, perquè no hi tinc res de nou a aportar, com tampoc ara; però sempre llegeixo amb interès els teus posts. Sàpigues que m'agraden molt. Gràcies i no paris: "perseveri, jove"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'ho agraeixo, KRT. Sempre dic que sou vosaltres que doneu sentit a la meva feina.

      Elimina
  2. icarians per sempre.. ara l'avinguda sempre put, no han resolt bé el clavegueram.
    Magnífic com sempre, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, kalamar. Fa temps que em pregunto el perquè dels mals acabats de les obres de la ciutat. És només incompetència?

      Elimina
  3. Tinc pendent d'escriure alguna cosa sobre els cabetians, un episodi de la història que em té fascinat des de fa anys. I per aquí tinc la novel·la del Benguerel "Icària, Icària", un bon document i una novel·la potser no tan bona... En tot cas el teu article m'ha fet reviure les ganes de tirar endavant algun text sobre els seguidors de Cabet i aquell increïble viatge a Nova Orléans...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Lluís, la dels cabetians és tota una història a rescatar perquè com tantes altres coses a Barcelona, ha quedat reduït a una anècdota.

      Elimina
  4. Ep, Lluís, jo també en tinc una de començada on s'hi fa referència, tota aquella època tan oblidada avui és fascinant, com ho són els seus homes, tot i que l'experiència cabetiana va acabar malament i pel que fa a nosaltres, amb el suïcidi del pobre metge Rovira, que havia anat a fer aquell nou món fraternal i va acabar molt decebut del lideratge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, Júlia, Lluís, esperem que tireu endavant els vostres projectes.

      Elimina
  5. Magnífic apunt. Fascinant i tristament premonitòria la història del moviment cabetià.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, aquesta peculiar relació que s'acaba establint entre la història i els lloc també deu entrar en allò que hem comentat algun cop sobre les coincidències. És només casualitat que cabetians i icarians (de l'avinguda Icària) acabin compartint destí?

      Elimina
  6. Felicitats per l'article. Això del barri d'Icària és tota una metàfora de les utopies, en el fons! I és que tots els paradisos són paradisos perduts, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Daniel! Potser és que la realitat es construeix només amb metàfores.

      I segurament tens raó: tots els paradisos són paradisos perduts. Per això ens vam inventar la literatura, oi?

      Elimina
  7. El testimoni de Josep Avilés jo ho havia llegit en algun lloc i ara no dir-te on ...
    Totes les cases que estaven situades a l'Avinguda Icària semblaven com si fossin d'un altre barri estrany, lluny hi ha la vegada a prop del cementiri. Si, com una boira i no obstant això ho recordo tot perfectament, la foto que tens posada de Can Juanito crec que correspon als treballadors de “La Ebro” quan encara es treballava. Gairebé davant d'on estava La Coral, hi havia una petita empresa que es dedicava a reparar i conservar les coses dels traginers. Nosaltres anàvem allà per comprar una mica de greix per la pilota de cuir -crec que era l'única de tot Poble Nou-
    Si tens informació m'agradaria que un dia, si pot ser, parlessis de les empreses que convivien dins de la zona que arribaven fins al pas a nivell del 36. Coneixia algunes: Indústries Bertran, el Gel ... T'ho demano amb el mateix "carinyo" que vas construint el bloc. Fantàstic!

    Molt agraït

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, el testimoni de Josep Avilés l'havies llegit a Facebook, que és on ell me'l va passar.

      Tinc molta informació sobre les empreses de la zona. Si algun dia m'ho faig venir bé, en parlaré. Al llibre "Nou viatge a Icària" hi pots trobar força informació.

      Elimina
  8. L'imatge que tinc a la meva memòria es la de un lloc bastant desolat com si ni tan sols formés part de la ciutat.
    Excel·lent entrada, com sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, és curiós que el recordis com un lloc desolat. De fet és la imatge que té la majoria de gent que no hi va viure. La raó és que allà s'hi havia d'anar expressament, no era un lloc de pas. Però t'asseguro que els dies de cada dia hi havia molt moviment.

      Elimina
  9. Bon article. Com sempre.
    Parlant del cementiri que hi ha al final de l'Avinguda Icaria, una petita aportació: en una de les làpides s’hi pot llegir aquet epitafi:
    “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel! Els epitafis de cementiri es podrien considerar, gairebé, un gènere literari. Paga la pena passejar-s'hi per aquest textos breus i per moltes altres raons.

      Elimina
  10. Jo nomes lhe coneguda olimpica. Abans no hi havia anat mai per aquest indret. Sempre he trobat fascinant el cementiri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, ara has pogut recuperar una part de la memòria del barri. La veritat és que molta gent no hi anava perquè es pensava que era un lloc sense vida i marginat. Ja veus que no.

      Elimina
  11. Mi hijo se llama ICARO...Tiene 31 años...
    Se lo puse ne honor a la comuna icariana de Cabet.
    Tuve problemas al registrarlo en aquel tiempo...pero se ve lo expliqué tan bien que sin dudarlo, el hombre y la mujer a la que fue a pedir consejo, lo aceptaron diciendo que era el primer nombre que ponían de Icaro en Barcelona.
    SALUT A CABET ¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bo, Miquel! Una decisió realment valenta que, a més, enllaça amb aquells temps que els noms es posaven amb relació a fets concrets.

      Elimina
  12. Cuando me preguntaban (en aquella época) el porqué del nombre, yo, para no dar explicaciones, decía que mi abuelo era griego ¡¡¡¡
    jajajajajajaj. Mi mujer se sonrojaba...Hoy después de 31 años, me dice que es el nombre y la historia mas bonita (utópica por dos veces. ojo) que ha escuchado nunca.
    Por supuesto mi hijo está encantado con su nombre y el porqué del mismo.
    Cabet fue un precursor...pero no quiero dejar de lado a Narcís Monturiol y su traducción de Viaje a la Icaria.
    Nuestro inventor fue el gran precursor peninsular de aquellas ideas de fraternidad.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y como todas las utopías, Miquel, se fue al carajo. Parece como si solo fuera posible vivir en el conflicto.

      Res, noi. Continuarem, cadascú des d'on puguil, explicant que un altre món és possible... i morirem intentant-ho!

      Elimina
  13. ah! la utopia...la Icaria dins de nosaltres mateixos...sempre hauriem de reservar-li, no un raconet, sino un lloc d'honor als nostres cors... Concretant amb el lloc que comenteu, jo hi vaig passar moltes vegades quan era petita, la meva mare hi tenia cosins al PobleNou, a la Plaça Prim i des de la Barceloneta hi anavem, algun cop amb el 36, quasi sempre caminant .... Recordo el pas a nivell, un bar que es deia "Los Pajaritos", el Bogatell i una adoberia, rivalitzant en mala olor; la Foret de productes químics, la Ebro..... era un lloc com lluny de tot arreu, però concorregut.
    Forma part de uns records d'infantesa i amb una llum molt especial. Gràcies per fer-me recordar aquell temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àgata, és un plaer poder transmetre emocions. Testimonis com el teu són especialment importants perquè ajuden, com tu dius, a adonar-nos que l'avinguda Icària, tot i que apartada de gairebé tot arreu, era un lloc viu i no solitari, com el recorden alguns.

      I és cert. No hem de deixar de creure en les utopies perquè fer-ho seria deixar-se vèncer, deixar d'avançar, deixar de viure.

      Elimina
  14. Hola,

    Avui tafanejant per la xarxa a la recerca d’informació del MEU Poblenou he descobert aquest bloc i m’agradaria dir unes coses:

    ENHORABONA !!! interessant, distret, documentat... tens un nou seguidor.

    La gran i agradable SORPRESA a estat veure el vídeo de l’Avinguda d’Icària del que sóc l’autor. El vaig enregistrar amb una “betamovie” mentre un amic conduïa un dos cavalls amunt i avall. Tinc més material pendent d’editar (l’estació de Renfe de Poblenou, la de mercaderies del Bogatell, les casses de darrera el cementiri...).

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep Maria, m'alegro molt que t'hagi el blog. Ara m'he adonat que tot i que a la referència del vídeo sí que posa que n'ets l'autor, no ho vaig posar a l'apunt. Ara ja està solucionat.

      És fantàstic que tinguis aquest material que esmentes. Això no es pot perdre. M'agradaria que si decideixes editar-lo en parlem i miraríem de buscar la manera de fer-lo públic, si a tu et sembla bé.

      I per últim, haurem de mirar si aquesta coincidència en els cognoms va més enllà o no.

      Salut!

      Elimina
  15. Chapeau! Et felicito per tota aquesta informació, personalment i com a autor del bloc http://elultimoviajeaicaria.blogspot.com.es , un bloc però que utilitza el terme "Icària" de forma més "bengueraliana", com a genèric, referint-me al Poblenou. Quantes vegades de petit he passat per l'Avinguda Icària venint de Rodalies, caminant o en tramvia durant el dia, o fins i tot a les nits sol o amb amics anant a la Moderna, on el meu germà gran era soci. Salut i que visqui "aquell Poblenou" en la memòria social del barri!!
    Xavi Bou

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavi!

      Conec els teus blogs, que són molt bons i aprofito per recomenar-los a qui no els conegui.

      Elimina
  16. De gallina la pell, veient aquest treball. Gràcies Enric. (El tinc imprés)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngel, venint d'un antic veí del barri que va córrer i jugar pels seus carrers, és un honor que el meu relat t'hagi emocionat. Te n'estic molt agraït.

      Elimina
  17. Un post fabulós, amb la traca final del vídeo aquest. Un exemple de com ha de ser el post d'un bloc. Felicitats.
    Germán L.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Germán. La intenció sempre és donar informació i, alhora, apropar-se a les emocions de la gent.

      Elimina