dilluns, 28 d’octubre de 2013

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March

El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, ara fa 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X. Fins aquest 2013, la sala del cinema a restat tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema han guardat silenci, intactes, fins que l’espai ha estat reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià.

Joan Kleber amb el projector, l'any 1960

D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.


Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)


El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor de les neules del Pampers i del zotal dels lavabos. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors rere la cortina de vellut.

Els lavabos de l'Avinguda de la Llum
© Carmen Secanella

[+]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula]
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula]
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip]

La platea del cinema fins el 2012
Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions

[+++]

Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Roda el món i torna el BON


"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.
Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España

14 comentaris :

  1. Ostres, què bo, l'acomodador el coneixa! Amb un altre aspecte perquè ja era més gran.

    ResponElimina
  2. Barcelona està perdent la seva identitat i cada cop més s'assembla a qualsevol altra ciutat. Són els efectes de la globalització, que tot ho unifica estèticament. Sort n'hi ha dels que aneu fent arqueologia urbana per tal de preservar la imatge del que havia estat (i tampoc no fa gaire).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, a mi m'agrada, sobretot, recuperar el paisatge humà. Em sap greu que desapareguin el paisatge urbà, però el que més em captiva són els hàbits i el comportament de la gent. El que tenia de fantàstic l'Avinguda de la Llum era aquell reflex del pas del temps, que queda dibuixat en els elements del paisatge però són alhora el relat d'unes vivències. De fet, els llocs decadents resulten interessants perquè són com una biografia.

      Elimina
  3. Hi havia entrat alguna vegada. Però la sala de billars...me la coneixia de dalt a baix. Era una apassionat dels "millons", les maquinetes de boles (que avui en diuen pinballs)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo m'ho passava bé amb tot, Alfons: els billars, els futbolins i les màquines de "millón" (també en dèiem flippers). Però sí que és cert que les màquines tenien un atractiu especial, sobretot quan van aparèixer les americanes, perquè jo encara recordo aquelles tan primitives que valien a pesseta la partida.

      Elimina
  4. Afirmaria que algun dia en comptes d'anar a classe vaig anar a algun passi matinal. Les pel·lícules que passaven eren "infumables", però entrar a l'avinguda i desprès al cinema, era com entrar dins les tenebres de la ciutat. Et quedava un regust de pas del temps, d'atmosfera "negra" i tot això ho comparties en companyia d'un munt de solitaris més. Una Barcelona molt real i humana que no té res a veure amb la Barcelona de postal d'avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb això coincidim, Jordi. Amb el temps va agafar aire de postguerra. Jo també vaig fer unes quantes campanes per anar al cinema; i a aquelles hores, en que tothom treballava o estava a escola, tots els que ens amagàvem pels racons érem uns solitaris, uns fugitius.

      Elimina
  5. La il·lustració d'en Julio Vivas de l'exposició del Banc Exterior d'Espanya em té el cor robat des que la vaig veure l'altre dia al seu catáleg. De fet, pel que he vist era una exposició magnífica i me la vaig perdre. Clar, fa tants anys!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Roser. És excel·lent! Jo sí que vaig veure l'exposició, però ho tenia totalment oblidat. Quan em vas dir que sí que hi havia catàleg vaig recordar que em semblava haver-lo vist i... bingo! El tenia a casa perdut enmig d'altres coses oblidades i curioses.

      Elimina
  6. Que bueno ¡.
    La Avenida de la Luz era un lugar exótico y lleno de intrigas, de los pocos que permanecían abiertos hasta tarde y tenía una pátina de lugar extraño .
    Siempre me gustó.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Miquel. Semblava un lloc fora del temps, amb vida pròpia i amb una fauna peculiar.

      Elimina
  7. ACLARIMENT!! El acomodado de la fotografía es Mariano Fernández Pellicer, no es el nom del que ia, A cada cual lo seu

    ResponElimina