divendres, 18 d’octubre de 2013

Ungüent, bàlsams i liniments: xarlatans i ciència popular



Ressenya: Charlatanes, d'Irina Podgorny

Cinema: Domingo de carnaval, d'Edgar Neville


Segurament, molts barcelonins encara recorden les parades ambulants que venien Ungüent de la Serp i Bálsamo el Tigre, que s’instal·laven davant del Teatre Romea, a tocar de les reixes del pati de la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, un lloc adient on vendre pocions màgiques fetes d’olis essencials, plantes medicinals i alcohols; unes pastes llardoses que s’apliquen com emplastres i que suposadament curen tota mena d’afeccions: dolors musculars, cops, maldecap, migranyes, tos, picades d’insecte, ferides... Remeis miraculosos que venien els xarlatans al carrer i a les places atraient a cop de veu la gent, que se’ls escoltava encantats, com ens ho descriu Juli Vallmitjana a Sota Montjuïc (1908) parlant del Portal de Sant Antoni a Barcelona. Ara encara es venen, comercialitzats industrialment, a les fires ambulants i festives, com la de Sant Ponç, i en alguns herbolaris.

Els més vells potser recorden encara el xarlatà que durant la postguerra muntava la seva paradeta ambulant a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina, per vendre un altre emplastre que es deia Serptuga. La gràcia del firaire era que per atraure la gent tenia una tortuga i una serp vius i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.

Han estat segurament els darrers testimonis d’aquells xarlatans que aprofitaven els mercats i les fires per anunciar i vendre els seus productes a l’encant, o per arrencar queixals, envoltats d’atraccions, mags i fenòmens. Ara només ens queda el cinema per recuperar aquell món. Potser The Medicine Man (1930), de  Scott Pembroke, és la pel·lícula que millor retrata aquells escenaris: ambientada als anys 20, la filla d'un botiguer s’enamora d’un metge itinerant, que arriba a un poblet amb la seva caravana conduïda per indis americans. El show per vendre un tònic meravellós que ho cura tot va acompanyat d’espectacles de varietats amb actors amb la cara pintada de negre, ballarines hawaianes i còmics, en un escenari decorat amb làmines d'anatomia.

En la filmografia espanyola podem trobar exemples a La calle sin sol (1948), de Rafael Gil, rodada a Barcelona i amb Manolo Morán fent de xarlatà; Angelitos del trapecio (1959), d’Agustín P. Delgado; i Edgar Neville amb Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945), on Neville fa un homenatge a dos pintors del Madrid popular: Goya i José Gutiérrez Solana. Prenent com a excusa argumental un crim en el barri de Lavapiés, en el Rastro i el Madrid de 1917, Neville pinta tipus i ambients d'aquells anys. Una xarlatana canta les virtuts de la seva medicina:

“Miren, ¿saben lo que voy a regalarles? Un artículo que sirve para este público que tiene que estar la mayoría del tiempo que en vez de pensar en otra cosa tiene que estar tocando la guitarra por los picores y las erupciones. ¿Quieren ver cómo se quita esto? Muy fácil. Escuchen, que escuchando se aprende y el saber no estorba. Aunque soy una charlatana en estos momentos, termino mi trabajo y soy una persona decente. Y si no supiera que esto era bueno para ustedes, me pondría a arrancar piedras con los dientes en un camino. Porque tengo amor a mi trabajo lo mismo que un hijo a una madre pueda tener. ¿Tiene usted niños con costras? ¿Con pupas? Público culto que me está escuchando…” (1)

Aquestes escenes costumistes exposen la persistència d'una pràctica que es manté des dels inicis de la modernitat. Però el xarlatà és una figura que malgrat les aparences no forma part del folklore popular, sinó que forma part d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Irina Podgorny explica (2) que en els diccionaris de la llengua toscana de finals del segle XVI el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant d'ungüents i altres remeis, que treia dents i publicitava els seus productes a la plaça, apel·lant a l'acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien créixer el pèl ni tornaven els morts a la vida; no proporcionaven la joventut eterna ni d’altres miracles que eren pregonats per atraure un públic ignorant però necessitat d’esperança en una mesura pel cap baix igual a la necessitat de guarir malalties reals, sense importar quantes vegades s'hagués denunciat que els venedors de secrets venien, en realitat, mentides.

Arrencaqueixals ambulant

Però la mentida també forma part de l’espectacle, de la posada en escena. Els espectacles dels xarlatans tenen moltes semblances amb el teatre popular: els xarlatans i els actors portaven el mateix tipus de vida errant i el seu èxit es vinculava a la capacitat de parlar en públic, a l’escenificació, al gest, a l’astúcia i als jocs de paraules, i sobretot a fer versemblant una bona història.

Tampoc tenen una base científica els refranys i en canvi han gaudit d’un prestigi que arriba als nostres dies encara que sigui de forma fossilitzada en el llenguatge. I això és així perquè darrere d’allò que és pintoresc i popular s’hi amaga un fenomen perfectament imbricat amb la realitat des de fa segles. Els xarlatans, a vegades per atzar i a vegades per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van saber sobreviure en el temps i adaptar-se a les geografies humanes més diverses.

Els xarlatans, unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’un suposat origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. Molts productes de farmàcia tenen un origen popular: bàlsams i ungüents com el liniment Sloan (que funcionava com el Reflex d'ara), els Parches Sor Virginia, Melisana, Agua del Carmen, les pastilles Juanola o el Vicks VapoRub tenen orígens semblants als de la Serp o el del Tigre, però amb un èxit comercial diferent. La farmàcia ha format part de l’espectacle com molts invents del segle XIX: l’electricitat, la fotografia, el cinema, els raigs X, les projeccions lluminoses o el gas hilarant, i han acompanyat exhibicions de tota mena de museus, figures de cera i anatòmiques, autòmats, fantasmagories, espiritisme o magnetisme animal, que es barregen a la plaça, al mercat i a la fira amb acròbates africans, indis del far west, faquirs “hindús” i mags “orientals”. I, en fer-ho, posaven la “ciència” al costat de la pietat cristiana, que col·locava l'esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona amb el Museu Anatòmic Roca: en una època, les dues primeres dècades del segle XX, en que les malalties de transmissió sexual segaven vides a milers, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia.


Amb el pas del temps, però, l’espectacle és foragitat de l’espai públic i es tanca en un museu, en un teatre o en un hospital. I allò que l’evolució i el canvi de costums van rebutjar, va acabar oblidat.

No és fàcil rastrejar les notícies sobre xarlatans i exhibidors de rareses: la seva “vulgaritat” els va apartar de diaris i revistes i dels entorns il·lustrats. No hi ha tampoc al país gaires especialistes que s’hagin ocupat del tema, ni en llengua catalana ni castellana. Sí que cal esmentar, però, des de la història de la ciència investigadors com Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina), en el cas de l’estudi de la ciència en espais públics; José Pardo (CSIC), amb treballs sobre la interferència de profans en les exhibicions científiques; Albert Domènech (historiador), especialista en història de la sexualitat i de la il·lustració eròtica i pornogràfica del XIX a Catalunya i Espanya; Alba del Pozo (filòloga), amb una tesi sobre gènere i malaltia a la literatura espanyola del XIX-XX; i l’autor d’aquest apunt, Enric H. March (filòleg), al voltant dels museus de cera i anatòmics del XIX-XX, la seva aparició i desaparició, en especial el cas del Museu Roca (3).


En aquest context, és bo de senyalar la publicació de Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, d’Irina Podgorny, que ha editat l’editorial argentina Eterna Cadencia (Buenos Aires, 2012). El llibre és una antologia de relíquies literàries, observacions de naturalistes, relats de viatgers, ardits de col·leccionistes i comerciants; un recull de relats i notícies de la premsa periòdica argentina del segle XIX.

L’obra es llegeix gairebé com un llibre de relats que, per ser sud-americà, algú no iniciat podria pensar que es tracta d’històries de realisme màgic pel seu caràcter excèntric. Precisament, García Márquez, a Cien años de soledad, parla del retorn en dates concretes del calendari dels gitanos amb els últims invents de la ciència. Entre ells n’hi ha un que sap tornar de la mort i que visita llocs desconeguts i llunyans. García Márquez defineix el xarlatà clàssic, el personatge itinerant que fa viatges estacionals i que apel·la a un coneixement suposadament adquirit en llocs llunyans, i que comercia i fa circular objectes i sabers obtinguts en altres contextos. A Macondo, un poble on els seus habitants desconeixen els camins per sortir o arribar-hi, són els gitanos els qui porten les novetats de la ciència i de la tècnica, i fan servir els imans i les lupes com a atraccions per atraure l’atenció de la gent. I vist així, és curiós adonar-se que la “màgia” dels gitanos beu d’una tradició totalment europea, que als europeus no ens arriba com a tal perquè hem trencat la tradició que ens lliga als xarlatans: uns “farsants” que no poden competir amb la “veritat” de la ciència quan, en veritat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement de què hem parlat abans quan esmentàvem la farmacologia. Curiosament, hem convertit en llegendaris o en personatges de conte uns individus a quals neguem l’estatus social (com als mateixos gitanos o als venedors ambulants).

Però que els textos seleccionats per Podgorny pertanyin a l’àmbit argentí no ens els fa gens llunyans ni estranys a la nostra cultura perquè els venedors de remeis, els fenòmens de la naturalesa, les fires i els museus de cera i anatòmics que descriu han passat per Europa i alguns per Barcelona. La majoria de relats són traslladables a aquest costat de l’Atlàntic. Però malgrat això, és necessari recuperar aquest món des d’aquí perquè potser hi sabrem reconèixer els venedors de fum que ens assetgen des del món de la política, de la televisió o de la publicitat.

¡Señores, pasen y vean en este libro al gran Doctor Meraulyock extrayendo una muela mientras, para distraer al paciente o tapar sus gritos, dispara con su pistola, el broche de la capa de Yocasta con que se sacó Edipo los ojos, una fotografía del alma humana tomada al microscopio! Descendientes de la bruja de Michelet, de los chamanes homeópatas de América, pioneros del médico trucho contemporáneo y de la sociedad del espectáculo, los charlatanes que han arrastrado sus gabinetes y museos por nuestras tierras son y no son culpables. Por eso aquí no hay una denuncia, mucho menos una sentencia: se registra cuánto hay en el charlatán viajero del saber laico y del empirismo triunfantes (claro que fundados a menudo en un tendal de cobayos humanos estafados, exhibidos o finados). Y se invita a sospechar cuánto de charlatana tiene la ciencia de un José Ingenieros o un José María Ramos Mejía: ¿acaso la revista dirigida por el primero, Archivos de Psiquiatría y Criminología, no contiene un artículo titulado ¿Cómo blanquear a un negro? y otro ¿Infanticidio entre los pájaros? Y al contrario, ¿no son los maestros charlatanes expertos en el uso de lo que los serios psicoanalistas contemporáneos llaman transferencia? (4)

*

Notes:

(1) Circo Méliès, Verbena (1941), en línia a i Domingo de Carnaval (1945), en línia a <http://www.circomelies.com/2011/10/charlatanes-del-17.html>.

(2) Irina Podgorny, “Origen y apogeu del charlatán”, Revista de cultura, Clarín, 18 d’abril de 2013.

(3) Zarzoso Orellana, Alfons. “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, conferència pronunciada a l’Institut d’Estudis Catalans el 22 de gener de 2013 dins el cicle Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics. Vídeo disponible en línia a la Videoteca de l’IEC. <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=350>.

Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

Domènech, Albert. “L’estètica eròtica del cos femení a finals del segle XIX a través dels dibuixos i litografies eròtics i pornogràfics d’Eusebi Planas (1835-1897) i el seu entorn”, dins Actes del Congrés El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials. Barcelona, Institució Milà i Fontanals, CSIC, 2009 (en prensa).

Domènech, Albert. Apuntes para la historia de la ilustración erótica y pornográfica en la España del siglo xix como contexto de los antecedentes de la historieta [en línia], en Tebeosfera 2ª época 9, Barcelona: Tebeosfera, 2011. <http://www.tebeosfera.com/documentos/textos/apuntes_para_la_historia_de_la_ilustracion_erotica_y_pornografica_en_la_espana_del_siglo_xix.html>.

Alba del Pozo, autora de la tesi Género y enfermedad en la literatura española del fin de siglo XIX-XX. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

March, Enric H. Articles sobre museus de cera i anatòmics: atraccions de fira a la Barcelona del XIX-XX, el cas de Francesc Roca, a Bereshit [blog]. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/Museu%20Roca>.

També és molt interessant el segon capítol, “La Barcelona del canvi de segle”, de la tesi doctoral:

Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.

(4) Text de la contraportada de Charlatanes, d'Irina Podgorny.


[+]

Ressenya a Encuentros de lectura, Santos Domínguez

[Bola extra]

31 comentaris :

  1. Alguns d'aquests ungüents es poden comprar encara, si es volen trobar tots cal anar a la Fira de Sant Ponç. De xarlatans en vaig veure al Paral·lel, a les Dranssanes, aleshores 'Atarassanes' fins que vaig ser adolescent, em sobta i preocupa el poc record que en queda, fa poc vaig veure una peli dels quaranta on en surten alguns, La calle sin sol, tot i que el producte estrella de postguerra, pel que fa a aquest tipus de venda, eren les fulles d'afaitar. Uns veïns de l'escala, de Celrà, a Girona, tenien encara unes patents d'ungüents per fer créixer el cabell que havien venut de forma ambulant durant anys, ves a saber, potser era efectiu i tot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, ja dic que alguns d'aquests remeis encara es poden comprar a Sant Ponç i d'altres fires. Es perd la memòria molt ràpidament. Com que ara tot és tan efímer la gent haurà perdut la capacitat de recordar.

      Elimina
  2. Sobre aquest tema és interessant el llibre d'Aureli Capmany anomenat "Els baladrers".

    Quan jo era petit i cridava una mica la meva àvia em deia "no siguis baladrer". Fins que no vaig veure aquest llibre no sabia de què anava aquesta paraula.

    I a casa encara utilitzem la paraula: sacamuelas, tal qual, en pla castellanisme per anomenar algú que parla i parla amb la intenció d'aconseguir col·locar-te alguna cosa, ja sigui producte, idea...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un tema molt interessant el de la persistència de lèxic i expressions. Miraré de trobar el llibre del Capmany, Galderich.

      Elimina
  3. Peer cert, hi ha una auca dels baladrers moderns, crec que un dels autors és Guillem Escriche, faig propaganda pel fer que és fill d'un amic.

    ResponElimina
  4. http://www.inetllibre.com/cat_ficha_libro.html?Id=52436

    ResponElimina
  5. Gosaria dir que, al menys en la meva infantesa, xarlatan i baladrer tenien matisos diferents o potser és que els baladrers d'aleshores tots eren castellans, em sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A cada baladrer només ho fèiem servir quan algú cridava molt i era vulgar.

      Elimina
  6. Con Júlia...no ha mucho vi unguento de serpiente..
    a ver si tengo fotos...te las mando
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Miquel, a la fira de Sant Pons se'n pot trobar.

      Elimina
  7. La meva primera sogra (mare d'una ex-alumna del Calassanç) creia cegament en les virtuds dels dos ungüents, i recordo que els vaig anar a comprar a la Plaça Reial (?) per a complaure-la quan encara sentia la ncessitat de complaure una sogra.
    La mateixa senyora em va recomenar després un crecepelo, i actualment estic calb.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, segurament vas anar a l'herbolari que hi ha al porxos. Em sembla que es diu Farran.

      "Complaure la sogra"... Què bo!

      Elimina
  8. M'han vingut al cap escenes de "Domingo de carnaval" (que aprofitaré per tornar a veure; gràcies!) i de Manolo Morán fent de xarlatà a "La calle sin sol". Tot un món que, com dius, també es reflecteix al Macondo de García Márquez i a les exhibicions públiques de rareses que tan bé descrius quan parles del Museu Roca.
    Al llibre d'Irina Podgorny ja fa temps que li tinc posat l'ull, però encara no me l'he pogut comprar. De fet el tinc enllaçat al meu blog com a recomanació.

    Per cert, els xarlatans actuals ja no són a les places venent els seus remeis. Ara es troben tots aplegats a les emissions nocturnes de les televisions intentant vendre les mateixes motos des d'un suport diferent. A mi em van molt bé: com a antídots per a l'insomni no tenen preu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, no m'havia fixat que el tenies al blog. Això s'avisa! :) Jo el vaig veure per casualitat l'altre dia.

      Ja tornaré amb "La calle sin sol" aquesta setmana.

      Elimina
  9. Sembla una cosa tant llunyana i no obstant fa tant poc temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan recuperes el record és del que més se sorpèn la gent, que és una cosa recent. La postguerra va ser fa quatre dies, oi Javier?

      Elimina
  10. excelent entrada. La història de Danone, també mereix atenció, fabricat al Raval, es venia per totes les farmàcies de Barcelona com una medicina.
    El que no estic gaire d'acord es que encara quedin Barcelonins que es recordin d'això dels Xarlatans, perquè estem parlant dels anys vint...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Aris. I el Vichy també es venia a les farmàcies. I la primera Coca-Cola!

      Elimina
  11. La meva germana Julia, parla a vegades de la parada de la pomada de serp a la pl. Sant Cugat, fins i tot s'hen recorda del mico. Confeso que em dona una mica d'enveja.....m'hauria agradat recordar a aquest personatge, pero els quasi cuatre anys que ens portem, han sigut suficients per oblidarlo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Montse. Quatre anys són pocs, quan es tracta de la frontera entre la postguerra i la nostra modernitat hi ha coses que desapareixen d'un dia per l'altre.
      És curiós que l'atracció que representava per als nens aleshores ho visquis tu mentalment i et sàpiga greu no haver-ho vist.

      Elimina
  12. Ha sortit dos vegades, estic sense internet i ho faig desde el mobil, está complicadet..

    ResponElimina
  13. Ara ens enreden igual, però amb menys gràcia, a través dels anuncis de la tele, he, he.

    ResponElimina
  14. Lluís, en això de la calba també sé de dermatòlegs convencionals que han arruïnat alguns clients, ep. Fa poc el nebot d'una persona que conec que s'estava quedant sense pèl aviat va anar a l'especialista i aquest era ben calb i li va dir 'creu que si hi hagués alguna cosa jo estari així?'

    ResponElimina
  15. Recordo molt bé la parada (una tauleta sota un parasol de platja) de l'ungüent de serp al carrer Hospital... si no fa pas tant que hi era!
    El llibre argentí té molt bona pinta. Ara, per regalar... potser millor que no, o sí! A banda de l'engany i l'estafa, s'ha de reconèixer que l'oratoria d'un bon baladrer... és tot un art!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, depèn a qui li regalis el gaudirà molt.
      La paradeta que dius hi va ser el 2008 segur.

      L'oratòria i la retòrica són grans armes en boca de qualsevol, baladrer, venedor, polític o publicista.

      Elimina
  16. Si, de xarlatans encare en hi han però hare no recepten pomades ni cataplasmes. Be vaig a centrarme en els xarlatans antivi. Van ser els primers quimics i fisics de la nostre historia. Ells, nomès amb una petita explicaciò i una visiò general de la persona convecien de que tenien el remei necesari. Sempre eren barrejes de herves, possions i pomades que previament havien fabricat. Si be no era segur que el remei fos efecaç si era segur que allò no et perjudicava, com a molt un mal de panxa. El tracte que tenien amb la gent era molt bo, gratificaven i donaven esperances i això feia que la persona que entrava malalta sortia consolada ja que tenia l'esperança de que el remei que portava era al adient. Dons malals del ànima sempre en hi han i en poca cosa en hi prou. La avançada medicima d'avuí cura igual sigui la enfermetat que sigui, sinó llegiu en els prospectes els apartats de efectes secundaris son identics per un refredat que per una enfermetat greu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, anònim (per cert, com ets dius?). A l'article ja explico que estaven als inicis de la industria farmacèutica. Uns perquè fabricaven els seus productes i d'altres perquè ajudaven a fer-los circular.
      I tens raó amb l'efecte placebo que molts d'aquests remeis produïen. Potser no guarien, però ajudaven a sentir-se millor perquè el malalt hi tenia fe.

      Elimina
  17. Al carrer Tallers hi ha una farmàcia que encara ven l'unguent de la serp, que va bé per l'artrosi. La meva mare encara fa cinc anys se'l posava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Eulàlia, encara es fabrica i es ven, però sense l'encant (mai millor dit) dels xarlatans o baladrers.

      Elimina
  18. Un article excel·lent i, com de costum, molt ben documentat. Jo, al poble, no recordo venedors ambulants de productes d'aquests. Sí, però, a les farmàcies, com bé dius: el Linimento Sloan, el Vicks Vaporub (me'n posaven a mi!), les pastilles Juanola i l'aigua del Carme no cal dir-ho... També hi havia hagut el "sucre del doctor Sastre i Marquès" (que em feia gràcia per la tripleta d'oficis contradictoris: doctor-sastre-marquès) i l'oli de fetge de bacallà (i el de ricí, molt pitjor), l'aigua de Litines... Eren productes ja comercialitzats, però sens dubte d'origen popular. En canvi, la meva tia Marcel·lina tenia a casa seva pells de serp assecades de les quals en feia alguna potinga (recordo que em feien molt fàstic quan hi anava), i jo mateix li anava a collir camamilla i timó per fer-ne infusions. No conec la pel·li 'Domingo de Carnaval' (ara me la miraré) ni 'La calle sin sol', m'agradarà de veure-les. Gràcies pel post, sempre tan il·lustrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ramon. La història de la teva tia Macel·lina és fantàstica!

      Pots veure més material en el nou apunt, amb un grafment de "La calle sin sol".

      Elimina