dimecres, 20 de novembre de 2013

150 anys del Romea: una història oblidada

Façana del Teatre Romea l'any 1903,
quan Adrià Gual hi va estrenar El místich

Ara fa 150 anys que el Teatre Romea alçava el teló per primer cop. Els mitjans ja s’han encarregat de fer els honors a l’esdeveniment. El que llegireu ara no és la crònica habitual de la dramatúrgia desplegada en el que va ser Centre Dramàtic de la Generalitat entre 1981 i 1998, sinó que vol treure a la llum alguns detalls oblidats de la seva història.

El 18 de novembre de 1863 s’inaugurava el Teatre Romea. Ho feia a l’edifici del carrer Hospital 45, que ocupava el solar on va haver la biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat el 1835. En aquell solar hi van funcionar dos teatres. El de Sant Agustí, de 1850 a 1887, que amb el nom d’Odeon va trencar l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu, durant tres segles l’únic teatre no líric de Barcelona (1), que va prendre el nom de Principal quan el Liceu va ser inaugurat el 1847. I en el mateix edifici, el de l'Hospital, que funciona a la sala del segon pis, on es feien balls, festes i representacions teatrals. L’any 1863, com dèiem, va passar a dir-se Teatre Romea quan es va traslladar al número 51 del mateix carrer Hospital, on és ara. El nom li va ser posat en homenatge a Julián Romea Yanguas, un popular actor romàntic murcià sense cap relació especial amb Barcelona. Explicava Lluís Permanyer a la xerrada que pel 150 aniversari va oferir el 4 de novembre des de l’escenari del mateix Romea que l’elecció del nom va anar acompanyada de polèmica perquè es postulaven altres noms, entre ells, en castellà, el de Teatro de Don Jaime el Conquistador.

El Teatre Odeon (dibuix d'època)

L’Odeon i el Romea van ser veïns durant uns quant anys, però així com aquest va esdevenir des del primer moment temple del teatre català, l’Odeon era conegut per les seves representacions truculentes, de sang i fetge, com agradaven a l’època, i va ser conegut com l’Escorxador. Una de les obres que van tenir gran èxit va ser La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet, estrenada el 8 de febrer de 1885.

L'argument de l’obra no era purament de ficció, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar des del carreró que anava de la plaça del Pedró a Riera Alta la paret de l’hort del convent de les Jerònimes que donava davant de casa seva per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons Amades (2), la va desenterrar i la monja, jove i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.

La qüestió és que el fet s’emmarca en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica i de les dècades anteriors (3). L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (4) i el 1909 tothom tenia en el record el cas del convent de les Jerònimes, que va ser cremat, profanat i les monges –aquelles a les quals Lerroux demanava treure l’hàbit per elevar-les a la categoria de mares– van ser desenterrades.

Tornant al Romea, aquell del qual en Josep Roca deia que “[...] a Romea s’hi reuneix la classe mitja y’l públich sensible y de bona fé que’s commou ab las emocións dramáticas y riu de gust ab las patotxadas cómicas” (5), val a dir que no només s’hi va fer teatre –aquesta vessant la deixarem per als especialistes–, sinó també balls de màscares i de carnaval, cinema i en dos moments puntuals va participar d’espectacles si no “truculents” com a l’Odeon, sí fora de l’esperit amable de l’escena catalana. Però anem a pams.

Entrades del 1r Ball Particular de Màscares Carnaval
1875 i del 2n Ball de Màscares de 1876
(Propietat de Jesús Hernández Blaya)

En tres ocasions el Romea va oferir cinema. La primera vegada va ser del 21 al 23 de desembre de 1897 (6). Era la dotzena vegada que s’oferia a Barcelona una projecció de fotografies animades després de les experiències del Salón Edison, el Teatre Principal, el Novedades, els fotògrafs Napoleón, el Cafè Colón, el Salón de Ventas, el Salón New London, el Palau de Belles Arts, el Teatre Líric, Eldorado i el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel. En aquesta ocasió es va contractar el “famoso invento heliocinógrafo de Baussuet (fotografías animadas), espectáculo de grande éxito en Londres y Nueva York. Además, la pieza L’apotecari de Malgrat y tres actos de Don Juan Tenorio.” (7)

El 13 de gener de 1927 s’hi va estrenar El místich, basada en l’obra de Santiago Rusiñol, i duta al cinema per Joan Andreu i Josep Maria Maristany. Un fracàs absolut, explica Joan Munsó (8), malgrat (o potser per aquesta raó) que la projecció va comptar amb una considerable posada en escena amb Esbart Dansaire i un nombrós cor que va interpretar la Salve a la Mare de Déu de Montserrat, i la pel·lícula va ser acompanya per música regional composta expressament per a El místich. La qüestió, però, és que la següent projecció, el 6 d’abril del mateix any, sí que va ser un èxit. S’estrenava Entre la vida y la muerte. Ara hi tornarem.

Les dues últimes vegades que el Romea va oferir cinema van a l’octubre de 1941. La primera el dia 2, amb “la emocionante película de época” El correo de la emperatriz, acompanyada d’Alto mando i els noticiaris de la Fox i Ufa; la segona el dia 7, Cancionera, basada en l’obra dels germans Álvarez Quintero, acompanyada de La dama fugitiva, noticiaris i dibuixos.

La Vanguardia, 6 d’abril de 1927

Entre la vida y la muerte va ser presentada a la premsa com la “Exhibición completa de la sensacional de partos y operaciones quirúrgicas [...]. Filmación en los hospitales Clínico, y en varias clínicas particulares de Barcelona”. S’anunciava la presència dels doctors Salvador Cardenal, Mateo Bonafonte, José Bassedas, César Torrens i Luis Torrents (La Vanguardia, 6 d’abril de 1927). Va ser projectada durant 17 dies al Romea, omplint el teatre cada dia “de un público ilustradísimo”, com subratllava La Vanguardia del 19 d’abril quan la pel·lícula va ser presentada en el Teatre Bosque. S’esmentava aquest públic il·lustrat perquè durant els anys 20 i 30 del segle passat van ser diverses les projeccions de documentals que giraven al voltant de l’exhibició d’operacions i parts. En el seu moment ja vam parlar de dues de les pel·lícules que Francesc Roca, el mag i empresari del Paral·lel, va exhibír a Barcelona: Los averiados (1933) Como venimos al mundo (1934).

Aquestes pel·lícules, sota l’empara de la medicina, la Creu Roja i la lluita contra les malalties venèries, circulaven entre el públic popular amb el mateix esperit morbós que es visitaven el museus anatòmics. El terreny que competia a la ciència es posava a l’abast dels profans de la mà de persones implicades en el món de l’espectacle amb l’afany d’obtenir un benefici econòmic, que en algun cas passava per la venda de productes farmacèutics. Era una sofisticació dels ardits dels xarlatans.

Ja hem parlat més d’un cop (vegeu Museu Roca: l’espectacle de la sífilis i el sexe) de com els museus anatòmics i les pel·lícules mèdiques, tot pretesament científic, atreien un públic desitjós de descobrir allò que s’ha de mantenir ocult: l’interior del cos humà però, sobretot, la nuesa. De res servia que es mostressin els efectes de freqüentar la prostitució ni els estralls de la sífilis i d’altres malalties de transmissió sexual, sinó que allò que es reflectia en la ment era el pecat i la transgressió. Subratllar que el públic era il·lustrat i intel·ligent era una forma d’allunyar la possible concupiscència de l’espectador.

I és aquí on entrem en un dels esdeveniments que va acollir el Romea fora del teatre i el cinema: un museu anatòmic. Esdeveniment que ha quedat esborrat de la memòria del teatre amb la mateixa eficàcia que ho ha estat l’existència, pel cap baix, dels més de vint museus anatòmics que han circulat per Barcelona entre 1866 i 1938. El que va començar sent un “entreteniment” burgès, més o menys publicitat en els mitjans escrits de l’època, va acabar convertit en una atracció amb un fort component sexual, que compartia espai amb els llocs de prostitució i les barraques de fira: el Paral·lel i els carrers adjacents. En aquest moment, deixa de parlar-se d’allò que es considera vulgar i queda esborrat de la memòria.

Corrien els mesos de juliol i agost de 1876 quan el Romea va acollir una col·lecció de figures de cera que barrejava les escenes habituals bíbliques i històriques. No oblidem que els museus de cera feien la funció que amb l’arribada del cinema van fer els noticiaris cinematogràfics:

“Gran Museo de Figuras de Cera, presentado por primera vez en esta capital, calle del Hospital. Teatro Romea. Exposición diaria desde el anochecer á las 11. Los días festivos además por la mañana de 10 á 1. Notabilísimos cuadros bíblicos y mitológicos, personajes célebres y grandes hechos históricos nunca vistos. Entrada 2 rs.” (La Imprenta, 16 de juliol de 1876)

Alguns d’aquests quadres històrics, que podien anar canviant segons l’actualitat, eren “Don Amadeo de Saboya visitando el cadàver de don Juan Prim. Enterramiento de la Moncloa. Fraguas de Vulcano. Rapto de Proserpina. Episodio de la guerra”; i tancava la presentació del contingut de la col·lecció amb un “Gabinete reservado, y otras muchas”, que ocultava la presència de figures anatòmiques i instruments de tortura que no podien ser exhibides sense previ avís per no ferir sensibilitats, però que alhora era la manera d’atraure la curiositat i despertar la morbositat del públic.

Al·legoria de les infeccions venèries,
segons un cartell de la pel·lícula
Los averiados, distribuïda
per Francesc Roca

No sabem amb exactitud què ocultava el reservat del museu de cera, però pels catàlegs d’altres museus anatòmics que van ser a la ciutat en aquells anys del segle XIX, ens en podem fer una idea. N’oferim algunes mostres. Posem-nos en situació. Mireu a la fotografia que encapçala l’apunt l’aspecte que tenia l’edifici del Romea l’any 1903, quan Adrià Gual hi va programar El místich. Estem en el saló reservat aïllats de la resta del museu. L’estança està il·luminada amb llum de gas. Som a l’any 1876.


SALÓN RESERVADO

Un miembro viril, quitado el pellejo, enseña la ramificación de las venículas sanguineas y de los nervios.
Una deformidad. Este hombre no tiene ni uretra ni vejiga; está obligado á llevar siempre una vejiga de tocino, en la cual entra la orina. Todas las cuatro semanas este hombre tiene un derramamineto de esperma que le causa grandes dolores.
Un hermafrodita hembra. Esta mujer se puede casar, pero no tendrá hijos.
Un miembro viril infectado, secado.
Amputación del miembro después de la enfermedad larga y de bubones de los dos lados, enseguida que la parte genital estará atacada de la gangrena.
Exploración con el espejo de la matriz (speculum). Se examina las partes genitales interiores femeninas con el espejo de la matriz, para saber si son atacadas de la sífilis, porque no hay absuluta necesidad que haya síntomas exteriores; así verá V. aquí una llaga al orificio de la matriz.
Procidencia del rectum con una blenorragia á consecuencia de pederastia [vol dir “sodomia”].
Una parte genital hembra al estado de virginidad.
Una parte genital hembra de una virgen de 80 años, sin pelos.
Cintura de castidad. Este aparato, que se puede casi poner en la categoría de los instrumentos de tortura, viene de la época de las cruzadas (fin del siglo undécimo). Los caballeros que se marchaban para Palestina, con inyención de librar [sic] la tumba de Cristo y de audar á los cristianos, ponian á sus esposas la cintura de castidad, y se guardaban la llave; estaban así seguros de encontrarlas puras á la vuelta.

Figures de cera amb la gestació i l'estracció de la placenta,
procedents de la col·lecció Roca (Propietat de Leo Coolen)

Durant més d’un segle els museus de cera, les col·leccions anatòmiques, els aparells de tortura (amb demostracions de decapitacions com les que oferia el Museu Roca al Paral·lel) i les execucions, mentre van ser públiques, eren un èxit de públic. Però va passar l’estiu de 1876 i el Romea va recuperar la normalitat amb les gatades de Serafí Pitarra mentre els melodrames de sang i fetge els programava l’Odeon (encara faltaven uns anys perquè la “vulgaritat” s’instal·lés al Paral·lel) i el patí de Corders de la presó de Reina Amàlia, amb Nicomedes Méndez, el botxí de la ciutat, i “l’estira cordetes”, el seu ajudant, fent de protagonistes.

Caps de l'espectacle d'execució amb guillotina
del Museu Roca (ca. 1900)

Mentrestant, el museu de figures de cera del Romea viatjava cap a la Rambla de Santa Mònica, al costat del Teatre Principal, on s’hi va estar un any sobretot gràcies a la presència de la caserna d’Artilleria del Portal de Santa Madrona. Els soldats eren els grans portadors i transmissors, juntament amb les prostitutes, de la sífilis. El públic ideal.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "150 anys del Romea: una història oblidada" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*

Notes:

(1) Explica Amades que el primer teatre de Barcelona va ser al corralet de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Vegeu l’apunt a Bereshit.

(2) Joan Amades. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol I, p. 368-369.

(3) Vegeu un explicació dels fets a “Nunsploitation y grand guignol en la Ciudad Condal”, El blog ausente, 1 de febrer de 2010. <http://absencito.blogspot.com.es/2010/02/nunsploitation-y-grand-guignol-en-la.html>.

(4) L’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin.

(5) P. de O. [Josep Roca i Rocas], “Crónica. Barcelona de nit”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 1305, 8 de gener de 1904, p. 2-5.

(6) Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 171-172.

(7) El Diluvio, 21 de desembre de 1897 [edició del matí].

(8) Joan Munsó Cabús. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 253.

19 comentaris :

  1. Molt bó, com sempre.
    Intentaré asistir el martes a la calle Blai, se me solapa unas clases de repaso de Refuerzo escolar que doy a los crios de forma voluntaria (proyecto REIS), pero creo podrán encontrar una persona que me pueda sustituir.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. I encantat d'haver-te conegut.

      Elimina
  2. La història del Romea, com la de tantes coses, edificis, persones, té una versió oficial i una d'amagada, a més d'haver oblidat tants bons actors per magnificar els qui van guillar aviat, com l'Enric Borràs i la Xirgu, així és la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Júlia, que deu ser imposible tenir constància de tot el que ha pasat en un lloc amb tants anys d'història, però també és cert que s'amaguen coses perquè no interessen. En el cas d'autors i actpors, és pura ignorància; o interessos.

      Elimina
  3. Està bé donar aquesta visió polièdrica del Teatre Romea més enllà de les gatades d'en Pitarra que és el que va vertebrar el teatre català. A més d'aquest museu anatòmic caldria recuperar també, tal com molt bé insinues, tots els balls de carnaval que s'hi celebraven. Devien treure totes les cadires, com també es feia al Liceu, per a convertir el teatre en sala de ball. Les invitacions per anar-hi de l'Eusebi Planas i companyia són d'una excel·lència estètica molt recmarcable tenint en compte la publicitat tipogràfica que es portava en aquell moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Galderich. He afegit la menció als balls de Carnaval i unes invitacions.

      Elimina
  4. La història oculta del Romea. Fixa't tu si se n'ha parlat arran del 150è aniversari, i encara així, una gran part del que expliques és la primera vegada que ho llegeixo.

    Fantàstica, aquesta barreja de llegenda de Bécquer, gatada de Pitarra, beceroles del cinema i el morbo -que sempre s'agraeix- del Museu Roca i el salón reservado de les figures de cera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, no ho ha esmentat ningú perquè ningú ho sap. Jo m'hi vaig topar buscant informació de museus anatòmics, no buscant informació del Romea. L'atmosfera tenebrosa l'he construït expressament. Però era la que era.

      Elimina
  5. M'has de perdonar perquè amb el fons negre del teu bloc no aconsegueixo llegir bé, per suposat la culpa és meva, no teva. I bona prova és que tot i això segueixo amb total interès tots els teus interessants escrits sobre la nostra ciutat
    Sobre la història del Romea jo tenia una altra versió molt diferent d'aquesta. I entre KRT
    (Amb vetusta gonella) http://ramoncarrete.blogspot.com.es/
    i tu m’ heu ensenyat la veritable història d'aquest teatre. Gràcies per això.
    Ara aprofundint sobre això llegeixo que en el tema del cinema al Romea va ser
    un dels primers a oferir sessions de cinema: el 21 desembre 1897 va exhibir projeccions de la "Heliocinógrafo" de Bousset. El cinema, però, es va fer només de manera esporàdica: el 13 de gener de 1927 es va projectar "El místic", sobre l'obra de Rusiñol, i el 6 d'abril del mateix any, "Entre la vida i la mort". El 1941 també va exhibir dues pel•lícules, que han estat les últimes a fer-se. Realment va ser així?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, em sap greu aquesta dificultat amb el fons negre. En principi està activada l'opció de lectura amb vistes dinàmiques (columna de l'esquerre: magazine i àlbum; però no sé per què no funcionen).

      I sobre el que em preguntes del cinema al Romea, sí, no el que subratlles va ser realment així.

      Elimina
  6. Interessantíssim, com de costum, el teu article. Quantes coses hi aprenc, aquí! El Josep és massa generós quan ens posa al mateix nivell: jo tan sols li vaig proporcionar dades de la història "oficial" del teatre, mentre que tu aportes detalls molt poc coneguts (per a mi, gens coneguts) i els documentes perfectament. El teu blog és dels que llegeixo amb més interès (volia escriure "devoció", però no m'escau el mot: de devot, en sóc ben poc). Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ramon. De fet, el que explico del Romea només ho tinc documentat jo. I com ja hauràs pogut comprovar, sempre poso les referències bibliogràfiques dels meus articles. És norma de la casa.

      Elimina
  7. !Quin blog mes interessant! acabo de descobrir ,em faig seguidora, per intentar no perdrem, tot el que publiquis.Moltes gràcies per compartir tants coneixements, (disculpa les meves errades ortogràfiques) escric desde el cor sense saber-ne.Salut
    Montse

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Montserrat. Benvinguda! Com sempre dic, els meus articles tenen sentit perquè els llegiu. M'alegro molt que t'agradin.

      Elimina
  8. No sé què em fa més por, si el fantasma de la Xirgu o les figures de cera i el museu anatòmic d'en Roca! M'ha agradat molt conèixer la memòria perduda del Romea amb el teu apunt. Si vaig a veure "La nit just abans dels boscos" de Koltès, que l'estan representant ara i m'han recomanat molt que no me la perdi, no podré evitar buscar senyals de la teva crònica per on passem, perquè tinc entès que es representa a peu dret circulant pels racons perduts de l'edifici!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, si realment aconsegueixo que et suggestionis quan vagis al Romea, l'article haurà pagat la pena.

      Elimina
  9. Entre el que hem oblidat i el que ens han robat, deu ni do. Tant mirar capa a altres bandes, tant pensar que allò que era nostre no valia res i Barcelona està plena d'història i de histories. Hem de pensar que el que fa gran i internacional una ciutat es allò que produeix i Barcelona te motius per estar entre les grans, a veure si d'una vegada ens trèiem el complexos.

    ResponElimina
  10. Sí, Javier, som un desastre de ciutat. Mai s'ha fet suficient per preservar la seva història i després tot són laments. Fixa't el que està passant amb les botigues centenàries que estan desapareixent.

    ResponElimina