dissabte, 16 de novembre de 2013

Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

Lola Bonella, la Monyos


Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom per sobre dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena. Malgrat tot, l'historiador Ricard Suñé afirmava que el seu nom autèntic era Dolors Vega Masana, i així ho va fer saber a Mireia Ros, autora d'una pel·lícula sobre la seva vida. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista.


Autòmat de la Monyos (1913)
(Museu d'Autòmats del Tibidabo)


Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

28 comentaris :

  1. No només als barris barcelonins, sinó que els pobles i poblets tenien els seus guillats particulars, admesos i fins i tot estimats, integrats en la població però també de vegades objecte de bromes cruels. Em ve al cap, així, d'entrada, la Teresa de l'Ovidi o la Ruixa Mantells que canta la Bonet.

    Molts no han passat a la història com la Monyos i viuen amb nosaltres i amb la nostra generació fins que morim, com la Lola de la Plaça del Sortidor, pel que fa al Poble-sec.

    Aquests deficients eren casos menors, els més problemàtics sovint s'amagaven a les cases i se'ls considerava una mena de càstig diví pels pecats familiars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Júlia. Ja comento aquests personatges locals. Jo volia assenyalar, però, només aquells que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants...

      Elimina
    2. A un poble que estimo, hi vivien dos homes i una dona , no sé com anomenar-los, originals, especials. Els dos homes duien un carretó. Un d'ells, el més jove, -molt jove- , quan et veia s'aturava i, com si recités, deia "Sóc en Batí-Batè, bagues de canic perquè la meva mare és una dona diària, diària, diària. I fugia, amb el carretó , carrer avall.

      El més gran era molt popular. Amb el carretó ple de llenya i, sovint, un càntir en una mà, s'aturava davant teu i deia..."n'hi havia quinze mil, eh...cap al Balneari, quinze mil gitanos, tots junts, tots junts...venien cap aquí...”.Se n'anava , parlant sol, ventant amb un braç Li deien en Bàpil.

      La persona més original era una dona molt elegant, seca. Agafava una palangana amb una mica d'aigua i es ficava bosc endins, cap a una clariana de roques granítiques basculants, que amagaven coves on s'hi van trobar restes del megalític. S'asseia i posava els peus dins l'aigua. S'hi passava hores.

      Les altres dues dones no les vam veure mai. Si passàvem per davant de casa d'una d'elles, sentíem els cops a la porta i els seus crits. L'altra, no la sentíem. La tenien tancada al capdamunt d'un molí.

      Elimina
    3. Assumpció, aquestes històries que m'expliques semblen de conte! Semblen personatges màgics! El context suposo que hi fa molt. A ciutat, aquestes persones "especials" acostumen a estar molt fora de lloc. En canvi, en un poble estan com integrats en l'entorn, com apareguts de les moltes històries orals que han circulat. Fascinant!

      Elimina
  2. El darrer paràgraf és ben revelador. La nostra societat ha aconseguit fins i tot idealitzar autèntics drames.

    ResponElimina
  3. Ostres la Monyos, pensava que era una llegenda!. També hi havia la vampiresa del Raval...

    ResponElimina
  4. No sé si e contingut de l'entrada va per aquí, però a mi m'ha fet pensar en "el Flowers". No es perdia cap concert, i sempre pujava a l'escenari; sovint el trobaves al carrer Tallers amunt i avall amb alguna bossa de discos (LPs of course); de professió desconeguda, però ell es presentava com a fotògraf; a Discos Castelló l'havies d'evitar perquè era un plasta insoportable... etc. etc. Desconec si aquesta figura existeix en alguna altra ciutat, als pobles de segur que no. Hi ha una cançó del Loquillo que en parla i tot. Serà viu encara?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li deia a la Júlia, a mi m'interessava parlar d'aquells personatges que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants... Però sí, personatges peculiars com els que esmentes en podríem citar uns quants.

      Elimina
    2. En Flowers encara viu i em consta continua venent discos de segona mà i calendaris que confecciona amb les seves fotografies als incauts que encara no el coneixen. Té pàgina de fans a Facebook i fins i tot li han dedicat un documental: https://www.facebook.com/pages/Flowers-Pop-Art/301456429903644?fref=ts

      Elimina
    3. Xavier, potser sí que acabà convertit en una icona barcelonina. A veure què acaba dient el pas del temps.

      Elimina
  5. Ara recordo aquell senyor que es passejava tots els diumenges pel Mercat de Sant Antoni, amb un radiocassete amb música de Manolo Escobar i passodobles. Des de que hi ha l'emplaçament nou del Mercat ja no l'he vist més

    ResponElimina
  6. Es van fer famosos, van gaudir de popularitat, però molts com bé dius han desaparegut de l'imaginari. Avui com cada vegada son mes els tronats que veiem dia a dia no crec que cap d'ells passi a l'historia d'aquesta nostra ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una gran veritat, Javier. Ara n'hi ha tants de tronats que passen com a normals i ningú els recordarà.

      Elimina
  7. Preciosa entrada sobre unos seres inocentes. La locura de la perversidad es otra; es la de los perversos y muy numerosos locos con mando en plaza, con ordeno y mando.
    Y me encanta la voz catalana "bogeria".
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nada tan terrible como un demente con poder, José Luis. La historia está llena y hay cola de elementos opositando a una plaza con sueldo público.

      "Bogeria": todas letras sonoras como un gemido.

      Elimina
  8. De vegades de la bogeria, amb la marginalitat que comporta, han sortit personatges inoblidables i també grans artistes que, des de la seva anormalitat (odio la paraula), han donat obres d'art d'una puresa, foça i veritat inigualables. Visita aquest blog: http://elhombrejazmin.com/

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bogeria és una característica dels habitants de la frontera, oi Toronto? Com dic a la punt, els artistes en són els reis. En coneixen el secret, com els bufons.

      Elimina
  9. També recordo el sheriff de la Rambla i el fakir. Sobre el Sheriff, en Josep Maria Carandell explicava que era un peó de la construcció que es disfressava de cow boy i que anava, rambña amunt i rambla avall, vestit com a tal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els recordo, Roser, però he volgut parlar només dels que han transcendit l'imaginari popular i han acabat convertits en figures de cera, autòmats, gegants...

      Segur que me'n deixo algun.

      Elimina
  10. Ara també hi ha un Sheriff de la Rambla, no sé si deu ser el mateix que menciona la Srabsenta, però és un home molt peculiar que va sempre disfressat de cow boy i es passeja per Ciutat Vella.

    L'apunt, magnífic, com sempre. I estic absolutament d'acord amb el que diu J.L. Moreno Ruiz sobre la bogeria de la perversitat (o la perversitat de segons quines bogeries no diagnosticades com a tals). Immillorable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sícoris. Continuem submergint-nos en l'alteritat-

      Elimina
  11. El Flowers...Oi tant que encara corre pel món, sobretot per Gràcia, totalment fidel al seu estil mod i venent velles fotos i vinils...
    Déu-n'hi-do l'assortit de rars i perplexes que trobem a tots els barris...Sempre penso com dec ser vist pels meus veïns: Potser com aquell home que camina de pressa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho vulguis saber, Girbén. T'arrisques a descobrir que potser no camines sol.

      Elimina
  12. La meva tendència irreprimible a treballar amb allò que s'anomena la "marginalitat" m'ha dut a conèixer aquests personatges en directe. Jo els tracto quan són petits, però sé que alguns prometen. Drama i llum, ombra i fulgor. Et podria explicar moltes coses d'aquestes persones quan són menudes. I d'altra banda penso: què seria de nosaltres sense ells?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, Lluís: "Drama i llum, ombra i fulgor". Descobrir en els seus ulls la mirada dels seus pares! O potser allò que d'atàvic germina dins nostre.

      Elimina