La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 4 de novembre de 2013

Dones barbudes: de la cort a la fira

Dona barbuda de la col·lecció Roca
Leo Coolen (Anvers)


Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ com el de la pel·lícula Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actors de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.




Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado

Clementine Delait, mujer barbuda


En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats (2). El pèl és tant símbol sexual com de poder, raó per la qual la seva supressió intenta subratllar una diferència de gènere que des d'aquest punt de vista no és biològic (no ho era a la prehistòria) sinó social i debilitador de la imatge femenina tant en quant es canvien uns atributs per uns altres. No hi ha en aquesta exposició dels fets la defensa o l'atac a una estètica o a una altra, sinó un intent de deixar clar què s'amaga darrera dels costums humans que volen identificar (com passa amb la vestimenta) unes determinades característiques externes (mutables al llarg del temps) amb atributs de gènere.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (3), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (4) o a la pàgina web The Human Marbels (5).


Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama
(Ressenya a  En la lista negra)


A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.


Galeria de barbudes


 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)

Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590)
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)

Santa Starosta. Església de Loreta (Praga)


*

Notes i bibliografia:

Vegeu també Galé Moyano, María José. Mujeres barbudas. Cuerpos singulares. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2017.

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Per a exemples de santes barbudes vegeu els articles de Leopold Estapé "Santos intersexuales" (15 de setembre de 2010) i "Wilgefortis o la intersexualidad en el santoral cristiano" (6 de febrer de 2017), tots dos en el blog L'armari obert.

(3) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(4) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(5) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

18 comentaris :

  1. Recordo el Museu de Banyoles com el museu de les meravelles. Tot era, inclòs el negre de Banyoles, surrealista, ple d'animals estranys amb malforamcions, pells humanes -de blancs- penjades a les parets...

    Ara l'han remodelat i em fa por tornar-hi perquè no sé si un discurs del s. XXI s'adiu a un museu del s. XIX.

    Per una altra part recordo la imatge real d'una nena d'uns set anys a la sala d'espera de la Vall d'Hebron amb el cos tot cobert de pèl. La cara de tristor de la nena delatava l'horror de la diferència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no hi tornis, Galderich, perquè ja no té res a veure amb aquella cambra de meravelles.

      És evident que la diferència és sempre en la nostra mirada, mai en l'individu observat.

      Elimina
  2. Me he quedado ensimismado leyendo la entrada.
    me gusta que esté tan documentado.
    Un 10.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, i a mi m'agrada crear laberints amb l'escriptura enviant a les fonts.

      Elimina
  3. Un món fantàstic entre la medicina i el circ, entre l'antropologia i la contemplació morbosa de la diferència.
    Ja friso per llegir l'assaig de la Pilar Pedraza. Sobre la novel·la basada en el gegant i el metge, em queda clar que, malgrat l'interès del tema, és bastant prescindible.

    No cal que et digui com he gaudit amb aquest apunt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que t'agradaria, Sícoris.

      Sobre Pedro González de Velasco caldrà esperar una mica. Una amiga, Alba del Pozo, n'està escrivint un article per a una revista especialitzada.

      Elimina
  4. Fa alguns anys vaig veure un reportatge sobre uns nens i nenes mexicans peluts i barbuts. Darrerament hi ha moltes males novel·les basades en fets històrics interessants o estranys, què hi farem. Crec que en el fons potser era més pietosa aquella estranya societat que l'actual, on no es tolera cap imperfecció ni mancança física. Recordo un personatge d'una novel·la de Bàrbara Kingsolver que explica el contrast entre la seva vida a l'Àfrica, en tornar a Europa on tothom té braços, cames, i on no se senten pudors evidents -catalogades com a pudors a occident, és clar-. Encara més, molta d'aquesta gent estranya va fer una vida familiar tan convencional com els 'normalets' i encara va viure el tema com un mitjà de subsistència, només cal recordar que els qui demanaven caritat es nafraven i mutilaven per fer més pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una manca tan gran d'imaginació, o d'ànima d'escriptor, que inspirar-se en fets reals estranys i oblidats permet a aquests nous literats aprofitar-se de la curiositat de la gent.

      És cert que aquesta gent va viure la diferència amb normalitat dins del que la societat podia permetre. Ara els espectacles de fira d'aquella època ens semblen inacceptables i aleshores eren una sortida. I d'altra banda, com tu dius, l'aspecte físic era un mitja de subsistència. Sense anar més lluny, a la postguerra era fàcil veure mutilats arreu demanant caritat. Jo encara n'havia vist, i recordo que al metro i al tramvia hi havia bitllets de tarifa reduïda per als mutilats de guerra.

      Elimina
  5. Con la mexicana Julia Pastrana de fondo, hay una gran novela titulada "La hija de Kafka", de Mónica Sánchez, periodista y escritora española que no se parece en nada, pero en nada de nada, a las gachupinas y últimas ganadoras del Planeta. Editó la novela la ya extinta, o eso creo, editorial El Andén.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscaré el libro, José Luis, aunque de las librerías ya ha desaparecido. Da asco ver cómo las editoriales destruyen su propia producción en beneficio de las novedades. O lo poco que duran las películas en cartelera... Placer prostibulario, a tanto la hora.

      Elimina
  6. Pilar Pedraza també va novel·lar la vida de Krao, la nena peluda de Birmània que va viure al tombant de segle XIX-XX, a "Lucifer circus", editada per Valdemar l'any passat. Però personalment prefereixero el seu assaig "Venus barbuda".
    Un apunt fascinant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toronto. Prenc nota de la novel·la.

      La "Venus barbuda" té el gran mèrit d'obrir-nos els ulls a un món que ens ha arribat absolutament manipulat.

      Elimina
  7. Aquest tema lliga amb la figura de l'"enfant sauvage" (Victor de l'Aveyron, Kaspar Hauser, etc. etc. i alguns ben actuals, com la Chita russa).
    La curiositat de l'ésser humà per ell mateix no té límits. Potser l'ombra és molt més allargada que la recerca pel coneixement diví.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens raó, Luigi, lliga perfectament amb "l'enfant sauvage" i, en general, amb la invenció del salvatge i els espectacles de zoos humans. L'exhibició de rareses humanes, les baules perdudes, formen part de la cerca del paradís.

      Elimina
  8. La veritat es que en fa esgarrifar lo cruel que pot arribar a ser el esser humà.
    Una entrada perfectament documentada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Javier. Si tens ocasió de comprar el llibre (el tenen a la Laie, La Central i a la Casa del Llibre), fes-ho perquè t'agradarà molt.

      Elimina
  9. Estas historias son fascinantes y terroríficas a partes iguales.
    Recuerdo que vi "Freaks" hace ya bastantes años y me impactó (y gustó) mucho. Tenemos por casa el DVD pero no nos hemos animado a volver a verla de momento, te tiene que pillar con ganas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, Marga. Són historias que parecen sacadas de la literatura, pero son una realidad no muy lejana. Para los que trabajamos en el terreno de la literatura, de la historia o del arte todo lo fronterizo nos resulta muy atrayente porque en la frontera es donde germina la locura y la genialidad, y está habitada por personajes que en cierta forma hemos creado nosotros; son el fruto de nuestra curiosidad y de la forma de entender la normalidad. Y todo lo que es objeto de curiosidad se convierte en espectáculo.

      Elimina