dissabte, 9 de novembre de 2013

El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, el Taxidermista
© Toni Catany, 1976


Dijous 7 de novembre es va inaugurar a la Galeria de la Fundació Setba, en el número 10 de la plaça Reial, l’exposició El Taxidermista, que estarà oberta fins el 31 de gener de 2014, una mostra que s'emmarca dins del projecte “La memòria de la Plaça”, amb el qual es vol recuperar la memòria d’aquest indret a través dels seus habitants i dels establiments que en conformaven el paisatge en el passat i dels que ho fan actualment.

El Taxidermista és la recreació de l’emblemàtic Museo Pedagógico de Ciencias Naturales que Lluís Soler i Pujol va obrir l’any 1889. Una botiga-museu dedicada a la dissecació d’animals i al col·leccionisme de peces zoològiques i geològiques, que va ser una de les subministradores d’aquest material per a col·leccionistes particulars, institucions pedagògiques i museus.

 Gabinet d'Història Natural del Col·legi Jesús i Maria (ca. 1910), 
amb peces de Lluís Soler i Pujol

La galeria es transforma en la botiga de Soler i Pujol amb diorames i peces originals, material de documentació i fotografies de Toni Catany, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Colita i Pepe Encinas, juntament amb obres d’artistes contemporanis que recreen en la seva producció un cert esperit de taxidermista: Nasevo, Miquel Macaya, Carles Piera, Guim Tió i Eduard Palaus.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, que popularment el coneixíem com a Museu de les Bèsties, quan hi anàvem a badar o a comprar minerals o fòssils, va tancar el 1991. Va ser juntament amb el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i el Museu Darder de Banyoles abans de la reforma i la eliminació del boiximà i les peces anatòmiques humanes, les darreres referències d’un món que pertanyia al segle XIX. També hauríem de recordar el Museu Areny o Casa Ferrer, instal·lat en el número 10 de la mateixa plaça Reial, potser enfosquit per la grandiositat del seu veí. El metge i taxidermista Pau Areny de Plandolit va obrir un comerç semblant durant els anys 10 al carrer Escudillers 66, i Felip Ferrer i Vert en va obrir un altre el 1928 al carrer Muntaner 15. El primer es va acabar traslladant a la plaça Reial, i més tard Ferrer es va quedar amb el negoci d’Areny.

Aquests establiments decimonònics tenien sentit quan l’única possibilitat didàctica i de posar la ciència a l’abast acadèmic i de la curiositat del públic burgès passava per les botigues i les col·leccions de ciències naturals i pel museus de cera i anatòmics. El progrés i els avenços científics i tecnològics els van anar relegant com a relíquies del passat fins que la impossibilitat de subsistir com a negoci els ha fet desaparèixer, i els hem acabat enyorant com a paisatge del nostre passat. Potser és una història que no té solució: cal destruir per desitjar el que es tenia.

Lluís Soler i Pujol (1871-1923) va néixer a Santpedor però es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Naturals. Va ser deixeble de Francesc Darder, veterinari de formació i aficionat a la història natural i a la taxidèrmia, que va arribar a formar una gran col·lecció particular de ciències naturals i d’anatomia comparada i humana. Aquesta col·lecció és la que va conformar el Museu Darder, però abans de portar-la a Banyoles va estar oberta al públic a Barcelona. Primer en el carrer Jaume I 11 (1887), amb el nom de Casa Darder. Més tard, el mateix any 1887, va obrir el Gabinete de Historia Natural en el carrer Mendizábal 19, lloc on va estar fins l’Exposició Universal de 1888, en què es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Més tard, l’any 1889, es va traslladar com a Museo Darder a la Via Diagonal 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, aleshores encara Vila de Gràcia.

Casa Luis Soler Pujol, el primer local del Taxidermista,
en el carrer Raurich 16-18

Soler i Pujol es va establir pel seu compte el 1889. Fins el 1908 l’establiment que aleshores s’anomenava Casa Luis Soler Pujol estava situada a la cantonada dels carrers Raurich 16 i 18 i Heures 8 i 10, i per necessitat d’ampliar el negoci el 1909 s’instal·la al número 9 de Raurich, a tocar del carrer Ferran. La producció de material de ciències naturals de tota mena per abastar els col·legis regentats per religiosos i els instituts de segona ensenyança creats a partir de la Llei Moyano van multiplicar l’èxit del negoci. Originalment, el goril·la portava sota el braç dret un indígena africà, que posteriorment va ser eliminat per considerar-se poc adequat.

Interior de la botiga de Raurich 16-18.
Luis Soler Pujol. Manual de taxidermia
arcelona, 1908

Durant la Gran Guerra (1914-1918), Lluís Soler va comprar a un anglès un immens goril·la que va instal·lar dissecat a la botiga, i era tanta la gent que s’acumulava davant dels aparadors, obstaculitzant el trànsit, que l’Ajuntament va haver de cridar l’atenció de Soler i li va prohibir l’exhibició cara al carrer.


L'estiu de 1919 el taxidermista es trasllada al número 10 de la plaça Reial, en el mateix edifici on va néixer Francesc Pujols, i el 1926 ho fa en el número 8, en el local on va haver el Gran Café Español (1859) de les tertúlies d’Àngel Guimerà i on avui, des de 1999, hi ha un restaurant, que del vell museu encara en conserva el rètol de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales.

Lluís Soler i Pujol, va morir a Barcelona el 28 de març de 1923. La seva vídua, Maria del Carme Boix va continuar amb el negoci amb el nom comercial de “Vda. de Luis Soler Pujol”, i mantenint el rètol de “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” i la ubicació a la plaça Reial, ara en el número 8.

El goril·la del Museo Pedagógico, portant del braç
l'indígena africa que més tard va ser retirant
per no ferir sensibilitats

Quan mor el 1948, ja feia temps que portava el negoci Josep Palaus, marit de la seva filla Anna, i va estar al capdavant de la botiga fins 1979, any de la seva mort. Durant aquells anys el Museu Pedagògic va viure l’etapa més mediàtica de la seva existència, sobretot per l’encàrrec de dues-centes mil formigues que Dalí hi va fer poc després d’acabada la guerra, i que no es va poder servir. O per la perfomance que recull una fotografia que Destino va publicar el maig de 1960: aquest any, el pintor va fer dissecar un tigre, un lleó i un rinoceront que, una vegada acabat, va sortir de la botiga sobre rodes i amb Dalí al damunt. L’animal es pot veure a l’exposició, cedit pel Museo de Ciencias Naturales El Carmen (Onda, Castelló), que el va adquirir a la vídua Soler junt amb un centenar més d’animals. I va ser també aquí on Mario Cabré va fer dissecar una orella (no el cap com s'acostuma a dir) del toro que li va brindar a Ava Gardner en una corrida mentre l’actriu va ser a Catalunya rodant Pandora y el holandés errante.

Aparador del meseu. Ramón Dima, 1948 (Destino)

Mort Josep Palaus, l’Anna Soler, la seva dona, es va encarregar de la botiga fins 1986, any també de la seva mort. El negoci es va anar esllanguint, perquè la taxidèrmia ja no interessava ningú. Els fills, Carme, Frederic i Ignasi, van ser al capdavant fins als últims temps. De res va servir buscar nova clientela obrint sucursals al carrer París –entre Casanova i Villarroel– i al Poble Espanyol de Montjuïc. Quan el local tanca, el 1991, Carme Palaus n’és l’única propietària. En un últim intent de mantenir viu el negoci, ella i el seu marit Ignasi obren una botiga a la plaça de les Palmeres a Sant Andreu de Palomar: Carme Palaus. Ciències Naturals. Una botiga plena de caixes de vidre amb papallones dissecades, escarabats, una taràntula, cargols, estrelles de mar... En un moble centenari, relíquia de la plaça Reial, hi ha un cap de peix espasa, al costat, una guineu dissecada, i a sota, un cadell de gos. És l’any 2005 i ja han decidit abaixar la persiana. La Carme Palaus va morir a finals de 2008 i el seu marit Ignasi el 2010.

L’any que ve es compliran 125 anys que Lluís Soler es va llençar a l’aventura, i dels seus treballs i els dels hereus només se’n pot seguir la pista en el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia gràcies a les col·leccions que Soler va nodrir i que van acabar cedides a aquests museus: la Folch i la Cervelló i Bachs, de minerals; la Bot, de malacologia; o la Pons Oliveras i la Lluís Domènech, d'ocells.

Tot un món desaparegut. En el millor dels casos, tancat en vitrines però mig apartat dels circuits museístics habituals, que veuen en aquestes relíquies del passat una manera poc didàctica d’ensenyar ciència. El valor, però, està en la pròpia col·lecció com a testimoni de la història de la ciència, i com a tal s’hauria de preservar.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales no estava sol en aquella Barcelona del XIX. Ja hem vist que Fransec Darder va tenir en tres locals diferents el Gabinete de Ciencias Naturales, i que el Museu Areny i la Casa Ferrer també es dedicaven a la taxidèrmia i a la venda de material geològic i zoològic. Entre 1626 i 1857 el Gabinet d’Història Natural de la família Salvador, una col·lecció de curiositats naturals que aquesta família d’apotecaris va iniciar al segle XVII i van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus). El Gabinet, que tenia el seu origen en les cambres de meravelles, compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, està actualment tancat al públic en el Institut Botànic de Barcelona. Però en el marc dels actes del Tricentenari BCN, l’Institut Botànic organitzarà l’exposició Salvadoriana. La col·lecció Salvador d’història natural del segle XVIII, que es podrà veure d’abril a desembre de 2014.

A pocs metres del primer local de Lluís Soler, al carrer Quintana amb Ferran, des de l’any 1867 hi havia la botiga Historia Natural, que es dedicava a la venda i exposició de material de ciències naturals: flora, fauna, anatomia comparada, esquelets, frenologia i models d'anatomia en cera.

Però el més curiós és que al carrer Raurich, allà on va haver la Casa Luis Soler Pujol, l’any 1866 s’hi va instal·lar un dels primers museus anatòmics de què es té notícia. La premsa ho anunciava així:

“Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.”

[...] Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”

Era un món estrany. Tant que l’hem esborrat de la memòria perquè, en el fons, ens feia sentir incòmodes. De tant en tant, però, mirem enrere, i recuperant el passat potser entenem millor els nostres actes. En tot cas, El Taxidermista és una exposició amable i imprescindible per a qui vulgui recuperar un passat proper i per a qui l’ignori, lluny de la morbositat que despertava a finals del segle XIX la ciència com a espectacle popular. Només cal escoltar (llegir) les paraules de Núria Viladevall Palaus, besnéta de Lluís Soler, que al costat d’Eduard Palaus, també besnét, ens parlaran, dijous 28 de novembre, d’Olors i records:

“Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat... Es veu bé des del carrer?, ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi, que normalment el trobàvem a l’espai on havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una. Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes... i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra...

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar... Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el besavi Lluís Soler, la besàvia Carme Boix, l’àvia Anna Soler, l’avi Josep Palaus, els tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, la mare Carme Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.”
Anunci de la contraportada de la revista Iberia (1947),
amb un tzantza o cap reduït de la tribu amzònica shuar,
coneguts també com a jíbaros. Durant els anys 40 i 50
va ser un dels productes més solicitats del museu

*

Bibliografia:

Llopis, Arturo. “Taxidermistas bajo los porches. Un negocio que quita la cabeza”, Destino, núm. 578, setembre de 1948, p. 3-5.

March, Enric H. Arxiu particular.

Pardo Tomás, José. “Escrito en la rebotica. Coleccionismo naturalista y prácticas de escritura en el gabinete de curiosidades de la familia Salvador. Barcelona, 1626-1857”, Cultura Escrita & Sociedad, 10 (2010), p. 17-52.

Pérez Moreno, Salvador. “Soler y Palaus: 111 años de Taxidermia” [blog]. Taxidermidades, 18 de gener de 2013.

Permanyer, Lluís. “Adiós al taxidermista”, La Vanguardia, Revista, 23 d’octubre de 1991, p. 4.

Permanyer, Lluís. “La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágico y sugestivo, va a cumplir un siglo”, La Vanguardia, 3 de juliol de 1988, p. 37.

Sempronio. “El establecimiento del taxidermista proporciona ideas al calenturiento cerebro daliniano”, Destino, núm. 1188, 14 de maig de 1960.

Setba. El Taxidermista. Barcelona: Fundació Setba, 2013. Catàleg de l’exposició “El Taxidermista”, comissariada per Cristina Sampere.

[+]

"El oficio de la taxidermia", Cosas de Absenta.

"Historias del Taxidermista", Cosas de Absenta.


 Catàleg de l'exposició



Cinema Malda. 30 de gener de 2014. 18 h
Amb els testimonis, entre d'altres de:

& Piscolabis Librorum (Galderich)
La panxa del Bou (Júlia Costa)
Bereshit (Enric H. March)


*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "El Taxidermista: el Museu de les Bèsties" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

39 comentaris :

  1. Molt interessant i evocador, recordo com anàvem a mirar aquells aparadors amb morbositat infantil

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Júlia, el meu nom és Rosor i treballo a la Fundació Setba portant els temes de comunicació. Estem preparant un documental, en el marc de l'exposició, i busquem gent que ens pugui explicar els seus records sobre sobre la botiga de taxidèrmia de la Plaça Reial. Si et ve de gust o coneixes algú a qui li pugui fer gràcia, posa't en contacte amb noslatres! el telèfon és 934813696 i el mail de la persona que ho està gestionant és cristina@fundaciosetba.org

      Gràcies!

      Elimina
    2. Cert, Júlia i Miquel, curiositat, morbositat... Era un món estrany, una relíquia del passat que no acabava d'encaixar amb la realitat. Perquè el que més sorprenia era que fos una botiga, no un museu en sentit estricte.

      Elimina
  2. Y yo también lo recuerdo ¡¡¡ Ir a la Plaza real solo para pasar allí unos ratos mirando el escaparate ¡¡¡
    Recuerdo también haber visto en el Museo de La Plata (BsAs) una cabeza reducido de jíbaro, aquello no se me olvida nunca ¡¡
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Miquel, te digo lo mismo que le he comentado a Julia, si tienes recuerdos o anécdotas sobre el Taxidermista y nos los quieres contar, estaremos encantados y muy agradecidos. Estamos trabajando en un documental sobre esta mítica tienda y buscamos el testimonio de la gente que lo conoció.

      Mi nombre es Rosor y nuestro teléfono es el 934813696 y el mail de la persona que lleva este tema es cristina@fundaciosetba.org

      ¡Gracias!

      Elimina
  3. El recordo vagament, d'haver-hi estat de molt petit. Vés a saber si d'aquella visita no em va venir l'atracció per la literatura gòtica, perquè hi ha un cert lligam.
    Aquesta mena d'establiments haurien estat conservats i mantinguts en països civilitzats, però al nostre l'obsessió per ser moderns ens ha fet perdre la història. Ara tenim una Barcelona penosa i trista de Zaras i Mangos.
    Estàs fent una feina impessionant en aquest blog...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluís! Tens raó. No acabo d'entendre aquesta ànsia destructora d'aquesta ciutat. Encara menys entenc que deixem que es vengui Barcelona a aquests imperis comercials.

      Elimina
  4. ostres, tinc que anar-la a veure. Jo no menrecordo d'aquest museu però es fascinant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, no podràs recuperar el que era aquest museu en el seu esplendor, però si que et faràs una idea del que hem deixat perdre.

      Elimina
  5. Enric, mientras sigas ofreciendo tamañas lecturas, no encontraré tiempo para leerme las obras (o la obra completa, mejor) de las misses galardonadas con el Planeta, mecachis en la mar salada...
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, se me va la mano en la extensión pero a cambio publico mucho menos.

      No leas tanto. Sería mejor volver a asistir a esos eventos para ver qué se cuece bajo las mesas y en los lavabos.

      Elimina
  6. Hola Enric,
    Estava segur que en parlaries! Vaig anar a veure l'exposició l'endemà de la inauguració, em vaig assabentar pels diaris. No coneixia la botiga, els anys que la van tancar jo acabava d'aterrar a Barcelona i m'havien portat a la Plaça Reial, però només de nit... no devia veure l'aparador! Així que moltes gràcies a la fundació setba, a l'exposició, al petit catàleg que han editat i ara al teu apunt que el completa i supera amb escreix! De continuar oberta podria haver estat la nostra Deyrolle! (http://www.deyrolle.com/magazine/). Tot i que amb l'angúnia general que sol aixecar la taxidèrmia, alguns estaran contents de que desaparegués!
    De l'exposició destacaria, a banda dels animals dissecats de Lluís Soler, les pintures de Miguel Macaya, les mirades de la seva zebra o del rinoceront tenen el misteri turbi d'uns ulls de vidre... I la selecció és i em sembla prou bona i representativa, però trobo que podien haver inclós alguna de les fotos de "Fauna" de Joan Fontcuberta, una sèrie que, des de la ficció, guarda relació amb el Museu de Ciencies Naturals(quan encara estava a la Ciutadella) i amb Darder.
    Com a curiositat, al pis on es fa l'exposició, seu de la fundació, hi va viure Lluís Llach, i abans el pintor Ocaña, de qui en una habitació es conserva un mural pintat per ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, hauria estat genial incloure les fotos de Joan Fontcuberta, però potser s'hauria escapat una mica del motiu de l'exposició. Ara, estaria molt bé fer una exposició que abastés tot el relacionat amb el món de la taxidèrmia i del Museu de Ciències Naturals i la producció artística que ha generat al llarg del temps.

      Com comentàvem amb el Lluís, l'ànsia destructora d'aquesta ciutat ens ha privat de gaudir de llocs com la Deyrolle.

      Elimina
  7. Avui vaig per la Plaça Reial i miraré si està oberta l'exposició que tinc, en principi, temps per veure-la.

    Era una de les millors botigues de Barcelona i hi havia estat per temes familiars. Era sensacional i un freaky com jo disfrutava com una camell dintre de la botiga. En fi, té tota la raó en Lluís quan insinua que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic de les multinacionals.

    Com a anècdota actual us puc dir que C's fou fundada a la sala privada del restaurant Taxidermista quan era una cosa diferent del que ara és per culpa d'un canvi de direcció més adreçat als turistes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Galderich!!

      Em dic Rosor i sóc la responsable de comunicació de la Fundació Setba. Avui és obert o sigui que pots passar a veure l'exposició fins a les 20h!

      T'avanço que estem buscant persones que ens puguin explicar els seus records sobre la botiga perquè en farem un documental. Si et ve de gust o coneixes a algú que ens pugui explicar alguna cosa, quan vinguis deixa'ns les teves dades o escriu a la meva companya, Crsitina Sampere, que és qui ho està gentionant cristina@fundaciosetba.org

      Gràcies!

      Elimina
    2. Rosor,
      Avui he passat per l'exposició que és fantàstica. Petita però molt ben concebuda. I si, no tinc cap problema per explicar una anècdota entrenyable de quan era petit i hi vaig anar... Ara t'escric.

      Elimina
    3. Ja hi has anat, Galderich? Estic intrigat per saber quines raons familiars et portaven al taxidermista.

      Elimina
  8. Interessant article, Enric. Havia contemplat alguna vegada aquest aparador, als seus últims dies, i desconeixia la seva dil·latada història. També m'has fet assabentar de l'exposició, que si baixo algun dia a BCN, intentaré visitar.

    De fet, com a apunt personal, a principis dels 90 havia treballat a l'antic Museu de Zoologia -en un àmbit relacionat amb els éssers vius, no els morts- i coneixia els baixos, on es realitzaven les "pells" -la majoria per guardar-les al fons i molt poques, per exhibir-les-. Com s'esmenta a dalt, la olor és allò que no oblides...

    Anava també a comentar-te l'exposició de Fauna Secreta de Fontcuberta, però ja ho han fet més amunt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Luigi, ara m'has deixat intrigat amb aquest treball que vas fer en el Museu de Zoologia. Quina sort haver pogut visitar les entranyes d'aquest edifici.

      La Fauna Secreta de Fontcuberta és una meravella.

      Elimina
    2. Doncs ja t'ho explico, pas de problème!
      Als baixos de l'edifici hi tenien la seu diverses societats científiques.
      Una era la SEE (Sociedad Española de Etología) en la qual vaig realitzar tasques de secretari administratiu.
      Una altra era el GCA (Grup Català d'Anellament), que actualment s'anomena ICO (Institut Català d'Ornitologia). Aleshores en formava part de la Junta Directiva i assistia sovint a reunions, cursos i xerrades.
      També algun treballador conegut del Museu realitzava recerca científica, i n'havia ajudat en les feines de camp i altres tasques.
      I per últim, al primer pis hi havien les col·leccions entomològiques i la seva biblioteca especialitzada, que també visitava de tant en tant.
      Efectivament, tal com dius, va ser una sort poder visitar l'edifici, realment una obra modernista molt interessant.
      Tinc molt bon record de tot plegat.

      Elimina
    3. És fantàstic, Luigi. Fa uns quants anys que ens coneixem però la nostra relació sempre s'ha circumscrit en l'àmbit de l'atletisme i als contactes esporàdics a través dels nostres blocs, que ha permès un contacte més personal però sense saber gaire l'un de l'altre. Ara, situar-te en un context determinat permet donar més forma al que era un coneixement parcial. Res, només són elucubracions.
      Tinc uns amics relacionats amb el Museu de Zoologia (als quals he conegut a través dels blogs). Un és entomòleg, Carles Hernando; l'altre, Mari Carmen Gámiz, que treballa en el Museu. No sé si els coneixes.

      Elimina
    4. Doncs no els conec. També és cert que l'entomologia per mi era una afició que practicava de "portes endins", sense gaires pretensions.
      Això sí, vaig estar uns anys en la recerca científica, en àmbits d'ornitologia i ecologia, però malauradament ho vaig haver de deixar estar i dedicar-me a treballar. Tenia altres necessitats molt més peremptòries que viatjar a congressos i cobrar tardanament subvencions i beques per treballs científics...
      La vida dóna moltes voltes, oi?

      Elimina
  9. Coneixia la botiga, però malauradament, ja en els seus últims anys. El que no sabia són els inicis, la història de Lluís Soler i Pujols i el rerefons que tan bé has explicat, emmarcat en una concepció decimonònica de la ciència, heretada de l'esperit del XVIII.

    Aniré a veure l'exposició, i per poc que pugui, també miraré d'assistir a la conferència del dia 28. És l'únic que ens queda: recuperar el passat com sigui, tot constatant que Barcelona és i ha estat molt més que la ciutat de Zaras i Mangos que ens estan imposant i que citaven més amunt (ara estic pensant sobretot en la imminent desaparició del Palacio del Juguete i en l'anunciat tancament de la llibreria Documenta, entre altres negocis significatius i, alguns, de llarga tradició).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, El Palacio del Juguete ja és història, i la vella jogueteria de Banys Nous també se la carreguen.

      Ja veus, el Taxidermista era l'últim vestigi d'una Barcelona que reunia en una zona molt propera aspectes de la cultura que han estat esborrats. És un miracle que es conservi la col·lecció del Museu de Zoologia, que ha perillat en més d'una ocasió.

      Elimina
    2. Volia dir la jogueteria de Banys Nous (lapsus linguae).

      Elimina
  10. Molt interessant i moltes gracies per la recomanació, ja tinc nova activitat.

    ResponElimina
  11. Hola a tots! El Taxidermista era una botiga/noséquè/museu fascinant. Em mirava l'aparador des de petita, però va arribar un moment que hi vaig entrar. Vaig comprar ulls. Els tenien en uns calaixets i en vaig comprar uns molt econòmics de plàstic (ojos de lucio) i uns més cars de vidre (ojos de jabalí). Vaig anar poques vegades, potser quatre o cinc, i sempre m'atenia un home que devia tenir uns cinquanta molts o seixanta, molt afable i amb pinta de caçador d'Àfrica...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, ens hauràs d'explicar per a què compraves els ulls. Ens has deixat intrigats. Jo només hi comprava minerals. Em semblava que els animals eren només objectes de decoració, de museu.

      Era inevitable aturar-se en aquells aparadors; per a mi era com un forat en el temps, com mirar en els llibres d'aventures i descobrir que a Barcelona també hi havia una part d'Àfrica.

      Elimina
    2. Hola de nou! He signat Anònim perquè m'he fet un embolic amb els rols de publicació. En fi: comprava els ulls per fer-ne una espècie d'escultures-joguines, aquelles que s'estira un cordill i es mouen les cames i els braços. També per la meva germana que feia joies en aquell moment...
      Però és que també tenien calaixets amb ungles de moltes bèsties, dents, ....era una passada. I mira que no vaig aprofondir gaire, aquell home i l'ambient eren captivadors. Et podies quedar molta estona parlant amb ell (explicava viatges a Àfrica, naturalment) i no entrava ningú...aquel ambient entre Juli Verne i Museu Darder (el qual vaig visitar moltes vegades també) no era del gust de tothom...

      Elimina
    3. Realment era un lloc fascinant. Cornelius, llàstima que no t'hagi conegut abans. Hauries pogut venir amb nosaltres al rodatge del documental que s'està fent sobre el Taxidermista. Ens van filmar mentre comentàvem les nostres experiències amb la botiga-museu.

      Ets el Cornelius d'Eat Meat?

      Elimina
  12. AGGG! Me pillaste!!!! Sí sóc jo networkejant. Està molt bé que hagis tret el tema del Taxidermista, GRAN NOSTÀLGIA...Però amb tot el que han aniquilat a Barcelona, als 25 anys ja erem uns nostàlgics malaltissos...tots els referents finiquitats...i ara amb lo del Teatre Principal. No sé...ja m'estava bé jugar al ping pong sota aquella cúpula cremada plena de coloms volant i aquells homes amb traje mil ratlles als billars del costat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que som molt moderns. En aquesta ciutat sempre s'ha confós ser modern amb fer neteja. I ara el nivell de "netedat" és tan alt que comencem a no reconèixer la nostra ciutat.

      Suposo que totes les generacions es lamenten de les seves pèrdues... En tot cas, aquí estem nosaltres per a fer de notaris.

      Elimina
  13. me gustaria que regresase a cataluña

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va a ser difícil, vampir, porque todo el material està desperdigado. No tendremos que conformar con la colección del Museu de Ciencias Naturales del Fòrum.

      Elimina
  14. Fantàstic el teu post, es un mestre, moltes gràcies ENRIC.
    Bon dia y abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mª Trinidad. Gràcies també a tu per la gran feina documental que realitzes.

      Elimina
  15. tengo en mi poder el gorila de la plaza real que estuvo todo el siglo pasado en dicha plaza de barcelona. pague aprox. 30.000 euros, lo vendo por 7000
    creo que es patrimonio de barcelona por su historia.
    saludos. tonygallard@telefonica.net

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tony, és una gran notícia que el goril·la encara existeixi. Em posaré en contacte amb les persones que poden fer alguna cosa al respecte. Ara t'escriuré un missatge per correu.

      Elimina