Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Teatre Romea: una història oblidada

Façana del Teatre Romea l'any 1903,
quan Adrià Gual hi va estrenar El místich


L'any 2013 es van celebrar els 150 anys que el Teatre Romea alçava el teló per primer cop. Els mitjans es van encarregar de fer els honors de l’esdeveniment. El que llegireu ara no és la crònica habitual de la dramatúrgia desplegada en el que va ser Centre Dramàtic de la Generalitat entre 1981 i 1998, sinó que vol treure a la llum alguns detalls oblidats de la seva història.

El 18 de novembre de 1863 s’inaugurava el Teatre Romea. Ho feia a l’edifici del carrer Hospital 45, que ocupava el solar on va haver la biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat el 1835. En aquell solar hi van funcionar dos teatres. El de Sant Agustí, de 1850 a 1887, que amb el nom d’Odeon va trencar l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu (l'antic Hospital de la Santa Creu en tenia l'exclusiva i el benefici per designació reial). Construït el 1596 a la Rambla (a l'antiga Horta de Trentaclaus), on és des d'aleshores, com a Corral de les Comèdies, durant tres segles va ser l’únic teatre no líric de Barcelona (1), i va prendre el nom de Principal quan el Liceu va ser inaugurat el 1847.

En el mateix edifici d'aquell teatre de Sant Agustí, hi va haver el teatre de l'Hospital, que funcionava a la sala del segon pis i on es feien balls, festes i representacions teatrals. L’any 1863, com dèiem, va passar a dir-se Teatre Romea quan es va traslladar al número 51 del mateix carrer Hospital, on és ara. El nom li va ser posat en homenatge a Julián Romea Yanguas, un popular actor romàntic murcià sense cap relació especial amb Barcelona. Explicava Lluís Permanyer a la xerrada que pel 150 aniversari va oferir el 4 de novembre des de l’escenari del mateix Romea que l’elecció del nom va anar acompanyada de polèmica perquè es postulaven altres noms, entre ells, en castellà, el de Teatro de Don Jaime el Conquistador.


El Teatre Odeon (dibuix d'època)


L’Odeon i el Romea van ser veïns durant uns quant anys, però així com aquest va esdevenir des del primer moment temple del teatre català, l’Odeon era conegut per les seves representacions truculentes, de sang i fetge, com agradaven a l’època, i va ser conegut com l’Escorxador. Una de les obres que hi va tenir gran èxit va ser La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet, estrenada el 8 de febrer de 1885.

L'argument de l’obra no era purament de ficció, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar, des del carreró que anava de la plaça del Pedró a la Riera Alta, la paret de l’hort del convent de les Jerònimes, que donava davant de casa seva, per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons Amades (2), la va desenterrar, i la monja, jove i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.

L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (4); i en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica, i de dècades anteriors (3), l'obra va ser recuperada: l'any 1909, tothom tenia en el record el cas del convent de les Jerònimes, que va ser cremat, profanat i les monges –aquelles a les quals Lerroux demanava treure l’hàbit per elevar-les a la categoria de mares– van ser desenterrades.

Tornant al Romea, aquell del qual en Josep Roca deia que “[...] a Romea s’hi reuneix la classe mitja y’l públich sensible y de bona fé que’s commou ab las emocións dramáticas y riu de gust ab las patotxadas cómicas” (5), val a dir que no només s’hi va fer teatre –aquesta vessant la deixem per als especialistes–, sinó també balls de màscares i de carnaval, cinema i en dos moments puntuals va participar d’espectacles si no “truculents” com a l’Odeon, sí fora de l’esperit amable de l’escena catalana. Però anem a pams.


Entrades del 1r Ball Particular de Màscares Carnaval
1875 i del 2n Ball de Màscares de 1876
(Propietat de Jesús Hernández Blaya)


En tres ocasions el Romea va oferir cinema. La primera vegada va ser del 21 al 23 de desembre de 1897 (6). Era la dotzena vegada que s’oferia a Barcelona una projecció de fotografies animades després de les experiències del Salón Edison, el Teatre Principal, el Novedades, els fotògrafs Napoleón, el Cafè Colón, el Salón de Ventas, el Salón New London, el Palau de Belles Arts, el Teatre Líric, Eldorado i el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel. En aquesta ocasió es va contractar el “famoso invento heliocinógrafo de Baussuet (fotografías animadas), espectáculo de grande éxito en Londres y Nueva York. Además, la pieza L’apotecari de Malgrat y tres actos de Don Juan Tenorio.” (7)

El 13 de gener de 1927, s’hi va estrenar El místich, basada en l’obra de Santiago Rusiñol, i duta al cinema per Joan Andreu i Josep Maria Maristany. Un fracàs absolut, explica Joan Munsó (8), malgrat (o potser per aquesta raó) que la projecció va comptar amb una considerable posada en escena amb Esbart Dansaire i un nombrós cor que va interpretar la Salve a la Mare de Déu de Montserrat, i la pel·lícula va ser acompanya per música regional composta expressament per a El místich. La qüestió, però, és que la següent projecció, el 6 d’abril del mateix any, sí que va ser un èxit. S’estrenava Entre la vida y la muerte. Ara hi tornarem.

Les dues últimes vegades que el Romea va oferir cinema van ser a l’octubre de 1941. La primera, el dia 2, amb “la emocionante película de época” El correo de la emperatriz, acompanyada d’Alto mando i els noticiaris de la Fox i Ufa; la segona, el dia 7, Cancionera, basada en l’obra dels germans Álvarez Quintero, acompanyada de La dama fugitiva, noticiaris i dibuixos.


La Vanguardia, 6 d’abril de 1927


Entre la vida y la muerte, que esmentàvem abans, va ser presentada a la premsa com la “Exhibición completa de la sensacional de partos y operaciones quirúrgicas [...]. Filmación en los hospitales Clínico, y en varias clínicas particulares de Barcelona”. S’anunciava la presència dels doctors Salvador Cardenal, Mateo Bonafonte, José Bassedas, César Torrens i Luis Torrents (La Vanguardia, 6 d’abril de 1927). Va ser projectada durant 17 dies al Romea, omplint el teatre cada dia “de un público ilustradísimo”, com subratllava La Vanguardia del 19 d’abril quan la pel·lícula va ser presentada en el Teatre Bosque. S’esmentava aquest públic il·lustrat perquè durant els anys 20 i 30 del segle passat van ser diverses les projeccions de documentals que giraven al voltant de l’exhibició d’operacions i parts, on la nuesa era present i l'esment al nivell cultural del públic evitava qualsevol inclinació morbosa. En el seu moment ja vam parlar de dues de les pel·lícules que Francesc Roca, el mag i empresari del Paral·lel, va exhibir a Barcelona: Los averiados (1933) Como venimos al mundo (1934).

Malgrat tot, aquestes pel·lícules, sota l’empara de la medicina, la Creu Roja i la lluita contra les malalties venèries, circulaven entre el públic popular amb el mateix esperit morbós que es visitaven el museus anatòmics. El terreny que competia a la ciència es posava a l’abast dels profans de la mà de persones implicades en el món de l’espectacle amb l’afany d’obtenir un benefici econòmic, que en algun cas passava per la venda de productes farmacèutics. Era una sofisticació dels ardits dels xarlatans, però també fomentava l'interès per les malalties i la medicina entre una població que tenia un escàs accés a la sanitat.

Ja hem parlat més d’un cop (vegeu Museu Roca: l’espectacle de la sífilis i el sexe) de com els museus anatòmics i les pel·lícules mèdiques, tot pretesament científic, atreien un públic desitjós de descobrir allò que s’ha de mantenir ocult: l’interior del cos humà però, sobretot, la nuesa. De res servia que es mostressin els efectes de freqüentar la prostitució ni els estralls de la sífilis i d’altres malalties de transmissió sexual, sinó que allò que es reflectia en la ment era el pecat i la transgressió. Subratllar que el públic era il·lustrat i intel·ligent era una forma d’allunyar la possible concupiscència de l’espectador.

I és aquí on entrem en un dels esdeveniments que va acollir el Romea fora del teatre i el cinema: un museu anatòmic. Esdeveniment que ha quedat esborrat de la memòria del teatre amb la mateixa eficàcia que ho ha estat l’existència, pel cap baix, dels més de vint museus anatòmics que han circulat per Barcelona entre 1866 i 1938. El que va començar sent un “entreteniment” burgès, més o menys publicitat en els mitjans escrits de l’època, va acabar convertit en una atracció amb un fort component sexual, que compartia espai amb els llocs de prostitució i les barraques de fira: el Paral·lel i els carrers adjacents. En aquest moment, deixa de parlar-se d’allò que es considera vulgar i queda esborrat de la memòria.

Corrien els mesos de juliol i agost de 1876 quan el Romea va acollir una col·lecció de figures de cera que barrejava les escenes habituals bíbliques i històriques. No oblidem que els museus de cera feien la funció que amb l’arribada del cinema van fer els noticiaris cinematogràfics:

“Gran Museo de Figuras de Cera, presentado por primera vez en esta capital, calle del Hospital. Teatro Romea. Exposición diaria desde el anochecer á las 11. Los días festivos además por la mañana de 10 á 1. Notabilísimos cuadros bíblicos y mitológicos, personajes célebres y grandes hechos históricos nunca vistos. Entrada 2 rs.” (La Imprenta, 16 de juliol de 1876)

Alguns d’aquests quadres històrics, que podien anar canviant segons l’actualitat, eren “Don Amadeo de Saboya visitando el cadàver de don Juan Prim. Enterramiento de la Moncloa. Fraguas de Vulcano. Rapto de Proserpina. Episodio de la guerra”; i tancava la presentació del contingut de la col·lecció amb un “Gabinete reservado, y otras muchas”, que ocultava la presència de figures anatòmiques i instruments de tortura que no podien ser exhibides sense previ avís per no ferir sensibilitats, però que alhora era la manera d’atraure la curiositat i despertar la morbositat del públic.


Al·legoria de les infeccions venèries,
segons un cartell de la pel·lícula
Los averiados, distribuïda
per Francesc Roca


No sabem amb exactitud què ocultava el reservat del museu de cera, però pels catàlegs d’altres museus anatòmics que van ser a la ciutat en aquells anys del segle XIX, ens en podem fer una idea. N’oferim algunes mostres. Posem-nos en situació. Mireu la fotografia que encapçala l’apunt l’aspecte que tenia l’edifici del Romea l’any 1903, quan Adrià Gual hi va programar El místich. Estem en el saló reservat aïllats de la resta del museu. L’estança està il·luminada amb llum de gas i tot l'espai és ple de penombres. Som a l’any 1876.


SALÓN RESERVADO

Un miembro viril, quitado el pellejo, enseña la ramificación de las venículas sanguineas y de los nervios.
Una deformidad. Este hombre no tiene ni uretra ni vejiga; está obligado á llevar siempre una vejiga de tocino, en la cual entra la orina. Todas las cuatro semanas este hombre tiene un derramamineto de esperma que le causa grandes dolores.
Un hermafrodita hembra. Esta mujer se puede casar, pero no tendrá hijos.
Un miembro viril infectado, secado.
Amputación del miembro después de la enfermedad larga y de bubones de los dos lados, enseguida que la parte genital estará atacada de la gangrena.
Exploración con el espejo de la matriz (speculum). Se examina las partes genitales interiores femeninas con el espejo de la matriz, para saber si son atacadas de la sífilis, porque no hay absuluta necesidad que haya síntomas exteriores; así verá V. aquí una llaga al orificio de la matriz.
Procidencia del rectum con una blenorragia á consecuencia de pederastia [vol dir “sodomia”].
Una parte genital hembra al estado de virginidad.
Una parte genital hembra de una virgen de 80 años, sin pelos.
Cintura de castidad. Este aparato, que se puede casi poner en la categoría de los instrumentos de tortura, viene de la época de las cruzadas (fin del siglo undécimo). Los caballeros que se marchaban para Palestina, con inyención de librar [sic] la tumba de Cristo y de audar á los cristianos, ponian á sus esposas la cintura de castidad, y se guardaban la llave; estaban así seguros de encontrarlas puras á la vuelta.

Figures de cera amb la gestació i l'estracció de la placenta,
procedents de la col·lecció Roca (Propietat de Leo Coolen)


Durant més d’un segle els museus de cera, les col·leccions anatòmiques, els aparells de tortura (amb demostracions de decapitacions com les que oferia el Museu Roca al Paral·lel) i les execucions, mentre van ser públiques, eren un èxit de públic. Però va passar l’estiu de 1876 i el Romea va recuperar la normalitat amb les gatades de Serafí Pitarra mentre els melodrames de sang i fetge els programava l’Odeon (encara faltaven uns anys perquè la “vulgaritat” s’instal·lés al Paral·lel) i el pati de Corders de la presó de Reina Amàlia, amb Nicomedes Méndez, el botxí de la ciutat, i “l’estira cordetes”, el seu ajudant, fent de protagonistes.


Caps de l'espectacle d'execució amb guillotina
del Museu Roca (ca. 1900)


Mentrestant, el museu de figures de cera del Romea viatjava cap a la Rambla de Santa Mònica, al costat del Teatre Principal, on s’hi va estar un any sobretot gràcies a la presència de la caserna d’Artilleria del Portal de Santa Madrona. Els soldats eren els grans portadors i transmissors, juntament amb les prostitutes, de la sífilis. El públic ideal.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "150 anys del Romea: una història oblidada" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*

Notes:

(1) Explica Amades que el primer teatre de Barcelona va ser al corralet de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Vegeu l’apunt a Bereshit.

(2) Joan Amades. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol I, p. 368-369.

(3) Vegeu un explicació dels fets a “Nunsploitation y grand guignol en la Ciudad Condal”, El blog ausente, 1 de febrer de 2010. <http://absencito.blogspot.com.es/2010/02/nunsploitation-y-grand-guignol-en-la.html>.

(4) L’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin.

(5) P. de O. [Josep Roca i Rocas], “Crónica. Barcelona de nit”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 1305, 8 de gener de 1904, p. 2-5.

(6) Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 171-172.

(7) El Diluvio, 21 de desembre de 1897 [edició del matí].

(8) Joan Munsó Cabús. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 253.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

Lola Bonella, la Monyos


Aquest article ha estat actualitzat i publicat de nou amb més dades sobre la vida de la Monyos. Hem conservat l'apunt, però, per respectar els comentaris que podeu llegir a continuació. Al nou article hi podeu accedir clicant el següent enllaç:




dissabte, 9 de novembre del 2013

El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, el Taxidermista
© Toni Catany, 1976


L'any 1889, Lluís Soler i Pujol obria el Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, que popularment coneixíem com a Museu de les Bèsties, quan hi anàvem a badar o a comprar minerals o fòssils a la botiga de la plaça Reial. Un establiment i museu dedicat a la dissecació d’animals i al col·leccionisme de peces zoològiques i geològiques, que va ser una de les subministradores d’aquests materials per a col·leccionistes particulars, institucions pedagògiques i museus, fins que va tancar el 1991.


 Gabinet d'Història Natural del Col·legi Jesús i Maria (ca. 1910), 
amb peces de Lluís Soler i Pujol


Va ser juntament amb el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i el Museu Darder de Banyoles abans de la reforma i la eliminació del boiximà i les peces anatòmiques humanes, les darreres referències d’un món que pertanyia al segle XIX. També hauríem de recordar el Museu Areny o Casa Ferrer, instal·lat en el número 10 de la mateixa plaça Reial, potser enfosquit per la grandiositat del seu veí. El metge i taxidermista Pau Areny de Plandolit va obrir un comerç semblant durant els anys 10 al carrer Escudillers, 66, i Felip Ferrer i Vert en va obrir un altre el 1928 al carrer Muntaner, 15. El primer es va acabar traslladant a la plaça Reial, i més tard Ferrer es va quedar amb el negoci d’Areny.

Aquests establiments decimonònics tenien sentit quan l’única possibilitat didàctica i de posar la ciència a l’abast acadèmic i de la curiositat del públic burgès passava per les botigues i les col·leccions de ciències naturals i pel museus de cera i anatòmics. El progrés i els avenços científics i tecnològics els van anar relegant com a relíquies del passat fins que la impossibilitat de subsistir com a negoci els ha fet desaparèixer, i els hem acabat enyorant com a paisatge del nostre passat. Potser és una història que no té solució: cal destruir per desitjar el que es tenia.


Lluís Soler Pujol amb una cabra hispànica
dissecada, al Parc de la Ciutadella
Museu de Ciències Naturals


Lluís Soler i Pujol (1871 - 28 de març de 1923) va néixer a Santpedor però es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Naturals. Va ser deixeble de Francesc Darder, veterinari de formació i aficionat a la història natural i a la taxidèrmia, que va arribar a formar una gran col·lecció particular de ciències naturals i d’anatomia comparada i humana. Aquesta col·lecció és la que va conformar el Museu Darder, però abans de portar-la a Banyoles va estar oberta al públic a Barcelona. Primer en el carrer Jaume I 11 (1887), amb el nom de Casa Darder. Més tard, el mateix any 1887, va obrir el Gabinete de Historia Natural en el carrer Mendizábal 19, lloc on va estar fins l’Exposició Universal de 1888, en què es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Més tard, l’any 1889, es va traslladar com a Museo Darder a la Via Diagonal, 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, aleshores encara Vila de Gràcia.


Casa Luis Soler Pujol, el primer local del Taxidermista,
en el carrer Raurich, 16-18


Soler i Pujol es va establir pel seu compte el 1889. Fins el 1908 l’establiment que aleshores s’anomenava Casa Luis Soler Pujol estava situada a la cantonada dels carrers Raurich, 16-18, i Heures 8-10, i per necessitat d’ampliar el negoci el 1909 s’instal·la al número 9 de Raurich, a tocar del carrer Ferran. La producció de material de ciències naturals de tota mena per abastar els col·legis regentats per religiosos i els instituts de segona ensenyança creats a partir de la Llei Moyano van multiplicar l’èxit del negoci. Originalment, el goril·la portava sota el braç dret un indígena africà, que posteriorment va ser eliminat per considerar-se poc adequat.


Interior de la botiga de Raurich, 16-18.
Luis Soler Pujol. Manual de taxidermia
Barcelona, 1908


Durant la Gran Guerra (1914-1918), Lluís Soler va comprar a un anglès un immens goril·la que va instal·lar dissecat a la botiga, i era tanta la gent que s’acumulava davant dels aparadors, obstaculitzant el trànsit, que l’Ajuntament va haver de cridar l’atenció de Soler i li va prohibir l’exhibició cara al carrer.




L'estiu de 1919 el taxidermista es trasllada al número 10 de la plaça Reial, en el mateix edifici on va néixer Francesc Pujols, i el 1926 ho fa en el número 8, en el local on va haver el Gran Café Español (1859) de les tertúlies d’Àngel Guimerà i on avui, des de 1999, hi ha un restaurant, que del vell museu encara en conserva el rètol de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales.

Lluís Soler i Pujol, va morir a Barcelona el 28 de març de 1923. La seva vídua, Maria del Carme Boix va continuar amb el negoci amb el nom comercial de “Vda. de Luis Soler Pujol”, i mantenint el rètol de “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” i la ubicació a la plaça Reial, ara en el número 8.


El goril·la del Museo Pedagógico, amb
l'indígena africà


Quan mor el 1948, ja feia temps que portava el negoci Josep Palaus, marit de la seva filla Anna, i va estar al capdavant de la botiga fins 1979, any de la seva mort. Durant aquells anys el Museu Pedagògic va viure l’etapa més mediàtica de la seva existència, sobretot per l’encàrrec de dues-centes mil formigues que Dalí hi va fer poc després d’acabada la guerra, i que no es va poder servir. O per la perfomance que recull una fotografia que Destino va publicar el maig de 1960: aquest any, el pintor va fer dissecar un tigre, un lleó i un rinoceront que, una vegada acabat, va sortir de la botiga sobre rodes i amb Dalí al damunt. L’animal es pot veure a l’exposició, cedit pel Museo de Ciencias Naturales El Carmen (Onda, Castelló), que el va adquirir a la vídua Soler junt amb un centenar més d’animals. I va ser també aquí on Mario Cabré va fer dissecar una orella (no el cap com s'acostuma a dir) del toro que li va brindar a Ava Gardner en una corrida mentre l’actriu va ser a Catalunya rodant Pandora y el holandés errante.


Dalí sobre el rinoceront dissecat per
Lluís Soler, a la plaça Reial
Postius. Destino, 1960


Mort Josep Palaus, l’Anna Soler, la seva dona, es va encarregar de la botiga fins 1986, any també de la seva mort. El negoci es va anar esllanguint, perquè la taxidèrmia ja no interessava ningú. Els fills, Carme, Frederic i Ignasi, van ser al capdavant fins als últims temps. De res va servir buscar nova clientela obrint sucursals al carrer París –entre Casanova i Villarroel– i al Poble Espanyol de Montjuïc. Quan el local tanca, el 1991, Carme Palaus n’és l’única propietària. En un últim intent de mantenir viu el negoci, ella i el seu marit Ignasi obren una botiga a la plaça de les Palmeres a Sant Andreu de Palomar: Carme Palaus. Ciències Naturals. Una botiga plena de caixes de vidre amb papallones dissecades, escarabats, una taràntula, cargols, estrelles de mar... En un moble centenari, relíquia de la plaça Reial, hi ha un cap de peix espasa, al costat, una guineu dissecada, i a sota, un cadell de gos. És l’any 2005 i ja han decidit abaixar la persiana. La Carme Palaus va morir a finals de 2008 i el seu marit Ignasi el 2010.


Aparador del meseu. Ramón Dima, 1948 (Destino)


L’any que ve es compliran 125 anys que Lluís Soler es va llençar a l’aventura, i dels seus treballs i els dels hereus només se’n pot seguir la pista en el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia gràcies a les col·leccions que Soler va nodrir i que van acabar cedides a aquests museus: la Folch i la Cervelló i Bachs, de minerals; la Bot, de malacologia; o la Pons Oliveras i la Lluís Domènech, d'ocells.

Tot un món desaparegut. En el millor dels casos, tancat en vitrines però mig apartat dels circuits museístics habituals, que veuen en aquestes relíquies del passat una manera poc didàctica d’ensenyar ciència. El valor, però, està en la pròpia col·lecció com a testimoni de la història de la ciència, i com a tal s’hauria de preservar.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales no estava sol en aquella Barcelona del XIX. Ja hem vist que Fransec Darder va tenir en tres locals diferents el Gabinete de Ciencias Naturales, i que el Museu Areny i la Casa Ferrer també es dedicaven a la taxidèrmia i a la venda de material geològic i zoològic. Entre 1626 i 1857 el Gabinet d’Història Natural de la família Salvador, una col·lecció de curiositats naturals que aquesta família d’apotecaris va iniciar al segle XVII i van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus). El Gabinet, que tenia el seu origen en les cambres de meravelles, compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, està actualment tancat al públic en el Institut Botànic de Barcelona. Però en el marc dels actes del Tricentenari BCN, l’Institut Botànic organitzarà l’exposició Salvadoriana. La col·lecció Salvador d’història natural del segle XVIII, que es podrà veure d’abril a desembre de 2014.

A pocs metres del primer local de Lluís Soler, al carrer Quintana amb Ferran, des de l’any 1867 hi havia la botiga Historia Natural, que es dedicava a la venda i exposició de material de ciències naturals: flora, fauna, anatomia comparada, esquelets, frenologia i models d'anatomia en cera.

Però el més curiós és que al carrer Raurich, allà on va haver la Casa Luis Soler Pujol, l’any 1866 s’hi va instal·lar un dels primers museus anatòmics de què es té notícia. La premsa ho anunciava així:

“Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.”

[...] Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”

Era un món estrany. Tant que l’hem esborrat de la memòria perquè, en el fons, ens feia sentir incòmodes. De tant en tant, però, mirem enrere, i recuperant el passat potser entenem millor els nostres actes. En tot cas, El Taxidermista és una exposició amable i imprescindible per a qui vulgui recuperar un passat proper i per a qui l’ignori, lluny de la morbositat que despertava a finals del segle XIX la ciència com a espectacle popular. Només cal escoltar (llegir) les paraules de Núria Viladevall Palaus, besnéta de Lluís Soler, que al costat d’Eduard Palaus, també besnét, ens parlen d’Olors i records:

“Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat... Es veu bé des del carrer?, ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi, que normalment el trobàvem a l’espai on havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una. Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes... i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra...

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar... Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el besavi Lluís Soler, la besàvia Carme Boix, l’àvia Anna Soler, l’avi Josep Palaus, els tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, la mare Carme Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.”

Anunci de la contraportada de la revista Iberia (1947),
amb un tzantza o cap reduït de la tribu amazònica dels
shuar, coneguts també com a jíbarosDurant els
anys 40 i 50 va ser un dels productes
més sol·licitats del museu


Dijous 7 de novembre de 2013 es va inaugurar a la Galeria de la Fundació Setba, en el número 10 de la plaça Reial, l’exposició "El Taxidermista", una mostra que s'emmarcava dins del projecte “La memòria de la Plaça”, amb el qual Setba recupera la memòria d’aquest espai urbà a través dels seus habitants i dels establiments que en conformaven el paisatge en el passat i dels que ho fan actualment.

La galeria es va transformar en la botiga de Soler i Pujol amb diorames i peces originals, material de documentació i fotografies de Toni Catany, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Colita i Pepe Encinas, juntament amb obres d’artistes contemporanis que recreen en la seva producció un cert esperit de taxidermista: Nasevo, Miquel Macaya, Carles Piera, Guim Tió i Eduard Palaus.


 Catàleg de l'exposició


*

Bibliografia:

Llopis, Arturo. “Taxidermistas bajo los porches. Un negocio que quita la cabeza”, Destino, núm. 578, setembre de 1948, p. 3-5.

March, Enric H. Arxiu particular.

Pardo Tomás, José. “Escrito en la rebotica. Coleccionismo naturalista y prácticas de escritura en el gabinete de curiosidades de la familia Salvador. Barcelona, 1626-1857”, Cultura Escrita & Sociedad, 10 (2010), p. 17-52.

Pérez Moreno, Salvador. “Soler y Palaus: 111 años de Taxidermia” [blog]. Taxidermidades, 18 de gener de 2013.

Permanyer, Lluís. “Adiós al taxidermista”, La Vanguardia, Revista, 23 d’octubre de 1991, p. 4.

Permanyer, Lluís. “La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágico y sugestivo, va a cumplir un siglo”, La Vanguardia, 3 de juliol de 1988, p. 37.

Sempronio. “El establecimiento del taxidermista proporciona ideas al calenturiento cerebro daliniano”, Destino, núm. 1188, 14 de maig de 1960.

Setba. El Taxidermista. Barcelona: Fundació Setba, 2013. Catàleg de l’exposició “El Taxidermista”, comissariada per Cristina Sampere.


*



Cinema Malda. 30 de gener de 2014. 18 h
Amb els testimonis, entre d'altres de:

Albert Domènech
Júlia Costa
Enric H. March



*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "El Taxidermista: el Museu de les Bèsties" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.